Castelló de la Ribera i Canals vs San Felipe (Xàtiva)

Al  finalitzar el conflicte successori, Castelló junt amb la resta de viles reials segregades de l’antiga Xàtiva,  va decidir abandonar les seues obligacions impositives amb la nova San Felipe. Però, la Concòrdia de 1728 la va obligar a seguir abonant la quantitat estipulada, més els retards. San Felip tracta de mantenir la seva tutela en els diferents pobles del seu corregiment, en el cas de Castelló de la Ribera utilitza la via econòmica. D’una altra banda hem de tenir present, que Castelló també estava vivint una reforma administrativa,  i el seu suport al candidat austriacista també li havia dut a obtenir el nom de Castelló de San Felipe. El problema és que entre els seus integrants no trobem nobles, ni gentilhomes, però el suposat igualitarisme no existia com ho mostra la gent que ostentava els càrrecs més alts, on trobem una successió de documents amb els mateixos llinatges. A més, a més, havia perdut el títol de vila.

El cas de la baronia de Canals  ens mostra la seua relació amb Xàtiva. Hem de tindre present que Canals era una població de senyoriu, una Reial Resolució de 1723 responsabilitzà als propietaris dels senyorius del nomenament dels oficials. Però, immediatament de la supressió dels furs en la Nova Planta, i fins al 1723, era l’Ajuntament de San Felipe  qui nombrava els oficials de Canals, amb la supervisió de Macanaz. En la sessió de 22 d’abril de 1709, nomenaren a Jaime Reixach com alcalde ordinari de Canals. Des de Canals es feia una llista que es remetia al secretari del Ajuntament de San Felip, qui ho passava al regidor comissari del mes.

Hi havia molts desacords, de fet hi ha un voluminós expedient al Arxiu xativí, que dóna conte del que solia passar. La pugna es va aguditzar entre el 1782 i el 1799. A més, a més es succeïen en el govern membres amb llaços de parentesc, incomplint l’Acte Acordat en 1748, allò també passava en Castelló de la Ribera.

En 1784 l’Ajuntament de San Felipe,  desestimà l’opció d’Antonio Sancho, major per incompatibilitat, ja que era qui  controlava el pes de les carns. Una cosa similar passà amb Jose Saurina de Luis, qui optava a regidor segon, per ser cosí de Miguel Saurina. Es queixaren del regidor segon escollit, que era cunyat del síndic procurador general. Però no sempre era fàcil fer complir l’Acte Acordat. I si observem  una llista de càrrecs és fàcil veure quina família dominava en el poder. No hi havia molt on escollir, i moltes vegades, des de San Felip es rebutjava tota la llista:

Els regidors de San Felipe eren molt gelosos de la seua autoritat sobre Canals, de fet el seu control arribava fins i tot a qüestions protocol·làries. Hi hagueren pleits que arribaren a la Audiència. Els propis regidors de San Felip posaven de manifest la seva opinió, tant si era favorable com hostil cap als candidats, tal com expressa Gaspar Pelegero, regidor comissionat en 1794:

“Que el referido Micó tiene el gravísimo reparo para no elegirse por tal alcalde el ser tío carnal del interino escrivano de los juzgados y ayuntamientos de dicha varonía, Francisco Joseph Micó, mayomente en n peblo qye la mayo pate de vezes no saven n aún escribir los gobernantes, y el  escrivano les rige y govierna como a legos.”

Els escrivans podien influir en el govern i traure profit d’una situació davantejada, però no tenien el suficient bagatge polític i cultural, com per a portar les responsabilitats del govern. Però altres persones amb eixe bagatge, manifestaven el seu alineament cap al bàndol que millor defenia els seus interessos en la baronia.  El grup partidari de la ciutat de San Felip era la facció Llopis. En aquest grup trobem noms de gent que ocupa càrrecs en el govern: Llopis, Martínez, Alventosa, Juan, etc. També era gent acomodada. Aquests rebatien a la facció Climent, que inclòs alguns tenien familiars en l’altra facció. Els Climent posseïen forns per a cuinar el pa, controlaven part de l’aigua, eren llauradors acomodats.

Els 18 integrants de la facció Climent se’ls acusava des de 1782, però no aclariren que sols van participar un parell de cops. L’ajuntament negava tindre ningun grup de pressió en la ciutat:

“ Celosa la ciudad de la paz y unión entre sus vasallos de Canals, no estando en su mano, ni siendo absoluta en cortar las parcialidades que entresí tengan, procura en quanto le es dable,el que los gobernantes le sean indiferentes, sin fomentar por sí los partidos y demás, que tan libremente se dize.[…] Si por enemigos de su Patria e indignos de gobernarla por hazer quanto a la ciudad de San Felipe le apetece y les sugiere, quiere (Guzmán) se tengan a los de la parcialidad de Llopis, y que estos lo serían, los que ocupan los empleos de gobierno menos los de alcalde; ¿Qué actos nos particulariza en apoyo de su alegre pensar , y quales son los rectores de su confesada parcialidad de Climent, que merezcan premio?”

Cap Climent havia exercit d’alcalde. La ciutat de San Felipe va aconseguir el control d’aquesta població, i va impedir la segregació. Mantindre la flama del conflicte i de les parcialitats, era per a uns i altres, la garantia del seu poder, real o desitjat.

*La imatge correspon a Marathon Cartagena http://www.panoramio.com/photo/30652239