En aquest període no va ser possible prevenir el que anava a passar, això provocà una gran sorpresa en tota la població. Al contrari que el que passa amb una epidèmia, o una inundació, són coses que s’esperen, i es prevenen. Per tant la gent sentia un pànic generalitzat, que provocava el desig de fugir al camp, i això provocava una paralització de la vida econòmica urbana.
Les autoritats van tindre un paper important, no sols a nivell de detectar els desperfectes, sinó alhora de tranquilitzar a la gent. Es proposaven vies per a la reconstrucció, i tractaren que fos de la forma més ràpida possible.
Però el gran sisme del segle es va produir a Lisboa el 1755. Apart de tots els danys, això va generar tota una literatura sobre el tema, on es mesclava contingut científic, en una religiositat apocalíptica, combinat en els sermons dels predicadors o dels pàrrocs de cada poble. Per a frenar el que tot això suposava en la psicologia d’aquesta gent s’utilitzaven, imatges sagrades, processons, rogatives, o inclòs vocacions a sants com Felip Neri.
En el cas de la vila de Sant Felip, el cronista Perales ens diu que per a març, els habitants ja consideraven que havia passat el perill, i de fet van tornar a les seues cases. Però en els moments de més pànic, la ciutat havia quedat deserta.
“Los habitantes de Xàtiva huyeron de la ciudad porque pensaban que la tierra no estaba fija en su centro.” J.B. Perales.
Processó de gràcies a nostra senyora de San Lorenzo, per la salut de la reina Margarita d’Austria
Aquest tipus de comportaments, encara que l’entenem dins del pànic del moment, és difícil d’entendre si pensen en que ja hi ha un cert nivell científic. A més, si llegim el testimoni d’algunes ciutats, accepten aquest “mal” com el menys mal, per exemple el cas de que en alguns llocs al desplomar-se edificis es salvaren persones, o figures de sants, ho interpretaren com una acció divina. En llocs com Alcoi, on es va sentir el terratrèmol amb poca intensitat també ho vincularen amb la divina providència.
Aquestes actituds seguien estant present dins de les classes populars, així com l’ús d’imatges i rogatives per aplacar la ira de Déu. De fet a Xàtiva trobem un text de Pedro Valdés al duc de Caylús.
verge de la Seu
“Se refuerza la piedad en continuas rogativas: está expuesto el Santísimo en todas las iglesias y especialmente noche día en la colegial. Ayer se hizo una general rogativa, habiendo sacado a esta soberana y milagrosa imagen de Nuestra Señora de la Seo, al san Cristo de la iglesia del Carmen, y crea VE que es misericordia especialísima de Dios, según lo que he visto y se ve, no haberse arruinado la ciudad, lo que nos hace confiar que nos libertará del todo de este infortunio.”
Les rogatives es van prolongar fins al 2 d’abril, però nous tremolors provocaren la ruina total del convent de les Clarisses. Es van traslladar les monges a València, i no tornaren fins a novembre quan ja havien reedificat el convent.
Un dels grans problemes de fons era el desconeixement des del punt de vista científic dels fenòmens tel·lúrics. Continuava en la consciència popular la tesi aristotèlica, de que hi havien vents que habitaven dins la terra, i al intentar eixir, la sacudien. Durant l’edat mitjana es va utilitzar l’argument de que Déu com a guardià del món podia utilitzar el seu poder per a mostrar el seu descontent. En la segona meitat del XVII dins de les teories organicistes on el foc era un element de l’estructura de la terra, que s’interpretava com un organisme viu com el ser humà. Estes idees penetraren en Espanya, i seguien vigents en el segle XVIII quan va passar el terratrèmol, com es pot comprovar en un tractat de Torres Villaroel que va escriure just després d’aquest terratrèmol seguint estes teories. Això explica les dificultats científiques per a explicar aquests esdeveniments, el que provoca també les actituds populars, que optaren per encomanar-se a Déu i als Sants, tenint també present la influència de l’Església en el segle XVIII.
Deixa un comentari