Xàtiva, la ciutat de les mil fonts

Xàtiva sempre ha sigut coneguda com la ciutat de les mil fonts. Durant tota la seua història s’han anat construint aquestes fonts, les quals s’han convertit en un emblema del patrimoni cultural de Xàtiva. Durant el segle XVIII, com no podia ser menys, també es van dur a terme una sèrie de construccions, entre elles, noves fonts. Aquesta cultura de l’aigua ja havia sigut destaca durant l’ocupació islàmica, i en el posterior periode cristià, en el que destaca la font de la trinitat.

En aquest apartat ens centrem en les que es van construir durant el segle XVIII. Comencem el nostre recorregut amb la font reial de Sant Francesc, la qual va ser reconstruida en 1764 seguint un estil barroc. L’encarregat de la seua construcció fou Marcos Piqueres. Mescla la seua funcionalitat amb una decoració religiosa, on podem veure la imatge de Sant Francesc, reconstruida, ja que la imatge original d’aquest sant va desaparèixer al segle XIX. També hem de destacar els dos escuts de la ciutat que apareixen en la copa de la font.

La font de la trinitat és la més antiga de la ciutat, construida en 1403, però la seua informació va desaparèixer en l’incendi. Si més no, va ser restaurada en el segle XVIII. Està en un punt estratègic en el camí Reial, ja que aquí es trobava el palau del Alarcón, (jutjats actuals), i el convent de la Trinitat (Arxiu de la ciutat), i a més deriva al carrer Moncada on estava tots els palauets.

La font reial de Aldomar, es troba en la plaça Alexandre VI, a la mateixa porta de la casa natal d’Alexandre VI, data de la primera meitat del segle XVIII, està feta amb marbre de Buixcarró. Les dimensions de la bassa fan pensar que també va fer la funció d’ abeurador, ja que l’altura també permet l’accés als animals.

La font dels 25 “xorros” dolls. Aquesta font és la més afamada de Xàtiva, crida molt l’atenció el fet de que tinga 25 dolls. Va ser construïda entre el 1788 i el 1804, és d’estil neoclàssic. En aquest cas es fan servir els materials de l’antic portal de Cocentaina. La funció d’aquesta font era substituir l’abeurador, que era una antiga pica islàmica que avui podem veure en l’Almodí. De la font destaca el rostre que veiem entremig dels dolls, per la boca del qual s’orgeix l’aigua. Així mateix podem veure una placa que diu:

“La sed apagó al labrador sediento.

Con mis cristales Sétabis florece

Crece el comercio, la labranza crece.

Población y cosechas acreciento”.

 

Font dels peixos de l’Alameda, d’aquesta font s’hauria de destacar que en la crema li van robar totes les pedres, i en 1717 es va decidir refer-la. En el 1858 la van restaurar, i li van donar un estil més neoclàssic. Aquesta font era veinal, és a dir, la mantenien els veïns i servia per al consum humà.

La font reial del Lleó, és un dels punts d’encontre de tota la gent jove de la ciutat. Això és perqué es troba en un lloc molt cèntric, i a més al seu costat hi han bancs de marbres junts a la font que permiteixen esperar a la gent. Aquest punt de referència data del segle XVIII. En 1788 es construeix el Portal del Lleó, i aquesta font que com podem veure du un lleonet al damunt. Però a aquesta font no sols la visitem en l’actualitat la gent jove, sobre tot a la fira d’Agost, sinó que va ser testimoni de molts aconteciments, ja que al seu voltant es feien recepcions oficials de visites principesques i personatges il·lustres i representatius. Eixint-nos un poc del segle XVIII, s’hauria de fer referència a la placa commemorativa a Ferran VII que podem veure d’alt, feta de marbre negre.

Per acabar voldria ficar un dels poemes que podem veure al castell de Xàtiva, fet per un poeta musulmà, ja que al castell també podem veure fonts d’època islàmica de gran bellesa: