La informació sobre les personalitats que conformaven l’oligarquia xativina, és més bé escassa. Si més no, podem dir que la majoria eren hisendats que podien viure de les rentes. La situació a principi del XVIII de bancarrota impedia inclòs pagar els salaris.
Aquesta gent que hem anat veient en els apartats de l’administració, provenia de les classes acomodades, tenien una bona distribució dels seus negocis, en propietats rústiques, urbanes, censos, ramats, industries, i els seus bens mobles. Hi han alguns que abandonen el comerç, per a invertir les guanys en la terra i en les propietats, o en els censos. Són rendistes i hisendats. Si fem un anàlisi de la família de José Cebrián, podem conèixer com eren. Alguns com els Cebrián, Peris, Ruíz de Alarcón, Cerdá, Ximeno, Alonso o Ferris. A partir del XVIII qualsevol operació d’arrendar o cedir en emfiteusis devia comptar amb l’autorització regia, que també es podia aconseguir amb cèdules.
Els Cebrián eren una de les famílies acomodades de la ciutat, diversos familiars ocuparen càrrecs institucionals, com ja varem dir en l’administració. En aquesta família contaven amb els requisits per accedir al poder: noblesa, privilegis, i posició econòmica.
les seues propietats rústiques ascendien a 140 fanecades de terres, d’horta i de secà, distribuïdes en diferents partides, també tenien en la ciutat de València. Els seus bens immobles eren una casa amb jardí on vivia la família, en la casa del buen ayre, abans Perpiñá, i abans a una casa mitjana de la mateixa casa. Després de la guerra sumaren un solar de casa en el mateix carrer.
En quant als censos, un total de 3.000 lliures sobre el comú de la ciutat. Els Cebrián tenien el major part de bens vinculats, alguns eren de lliure disposició, que gastaven per a diversificar els ingressos.
En la dècada dels 70 fins als 90, Francisco Cebrián, junt amb el càrrec d’alferes major, mantenia el mateix nucli bàsic del patrimoni. Havia si més no, afegit la fonda del Sol, el principal dels seus ingressos. El ingressos nets de les rentes, deduïts ells càrrecs en concepte de pagaments per censos, cartes de gracia, al Reial Patrimoni, etc. li reportaven unes 572 lliures. Vivia en el carrer Corretgeria, amb una gran reputació i posició central en la ciutat.
Els Cebrián es van valdre del Hereu per a sostenir un patrimoni sòlid i cohesionat. En 1732, a Francisco Cebrián y Roca se li va concedir l’autorització per a fundar Hereu (mayorazgo) sobre els seus bens. En 1774, Francisco Cebrián y Berenguer de Morales, sol·licita al monarca per a poder prendre un cens redimible sobre els seus bens de Hereu, va fer una subrogació. El monarca va accedir-hi.
Un altre cas són els Cerdá. Luís Cerdá y Rotlá, tenia el seus ingressos molt diversificats, terres, la majoria arrendades i dedicades al arròs, secà, i hortes. Vivia en el carrer de Roca, i tenia tres cases en el Portal dels Banys, altres dos e n San Agustín, i una en el raval de San Joan. A més, era un dels creditors censalistes del ajuntament, i d’altres censos que li devia algun membre de la col·legiata. Els seus ingressos provenien del Molí que tenia en la partida de la Almunia, cedit en arrendament, era titular del senyoriu de l’Almunia, que estava prop a Sant Felip. Solament estes rentes ja li produïen 800 lliures.
La majoria del seu patrimoni era vinculat, també tenia de lliure disposició. Havia heretat de Gaspar Portadora, amb els que feia negocis. A finals dels 40, va vendre censos, i propietats rústiques, així com terres en les partides de l’Almunia, lo que li va suposar més de 1.000 lliures.
Per a finalitzar aquest apartat hem de dir que no tots els regidors eren igual de rics i acomodats, algunes passaven dificultats alhora de mantindre el ritme de vida, que moltes vegades sobrepassava les seues possibilitats. Està clar que aquestes penúries no se poden comparar amb el que passava un jornaler. Estem davant d’una economia desigual. Un d’aquests fou D. José Ferrer, que era advocat, i els seus ingressos és reduïen a la seua professió, i malgrat això tractava d’emular el tren de vida dels anteriors que hem vist. Disposava de 60 fanecades, però no tenia propietats, de fet sa casa li l’havien donat pels bens confiscats als austriacistes. Ell la va reformar, tot i estar arruïnat, i el seu anterior propietari la va tractar de recuperar, ja que era descendent d’una família d’advocats. Però el cas el va guanyar Ferrer. Tot i això havia de pagar 1 lliura i 7 sous com a pensió al Reial Patrimoni, i tenia l’obligació de pagar 11 lliures a un projecte d’Hospital, que al final no es va fer.
Hi havien casos molt diversos de regidors, alguns curiosos, com el que no pertanyien a la petita noblesa, sinó que eren llauradors enriquits, com era Tomás Sancho (regidor de gràcia), i en la columna de no nobles figurava junt amb un advocat i dos comerciants. Es va convertir en un hisendat terratinent, podent emular la vida dels nobles.
Deixa un comentari