El període de temps que comprén des de el final de la primera guerra europea, 1918, fins el final de la guerra espanyola, 1939, on faltava fins l’esperança en la majoría de les llars espanyoles, no es pot dir que floregué la gastronomía hispana. No obstant, fora de les grans ciutats la nostra cuïna no sofrix gairebé variacions i es continua guisant al mètode tradicional, el mateix que utilitzaven els nostres iaios: cuïna sencilla i substanciosa, bòns putxeros i sabrosos estofats de carn o de caça, a base d’olï d’oliva, però amb excepció de certes regions nordenques on es preferix la grassa de porc. Als restaurants de les grans urbs es menja a la francesa, seguint la corrent que impera a la resta d’Europa, on a partir de la Gran Guerra, s’observa una major influència anglosaxona: la gent distingida agrada del cocktel i els bars americans proliferen fins a París, els salons elegants posen de moda el “five o’clock tea”, que a Espanya substituí al clàssic xocolate espanyol amb “soconusco” i “picatostes”; s’incrementa el nombre dels que estudien anglés, i també, com no, s’imiten els modals dels astres cinematogràfics.
