Category: S. XVIII

També els peixos eren part de la dieta alimentícia encara que molt es servíen de manera molt escasa. En l’Aragó d’aquells temps el “besugo” era un dels peixos considerats com a més bons de la regió que, depositat en una bona font es servía de manera simple, sense acompanyament, però que deleitava la vista dels convidats.

Amb un poc de llorer per damunt i uns allets fregidets a sobre del peix es calentava amb el foc i quan ja estava quasi rostit es preparava una paella amb alls picats, pimentó, sal i  una xurrutà de llima. Abans de servir-lo agafaven un ramellet de jolivert i el refregaven per damunt del peix. No para mal,no?

La veritat és que dóna un poc de llàstima menjar-se aquests pardalets tan dolcets però… aixína és la naturalesa. Ja en el segle XVIII sabíen que aquests ocellets tan delicats guardaven un dels sabors més exquisits a les sales més distinguides del moment. De totes maneres, l’ elaboració no és molt compicada i, m’atrevixc a dir que ma mare les preparà, encara que no amb els mateixos condiments, boníssimes. És un plat simple, gustós i que sorprén a qualsevol comensal que convides a sopar, això assegurat.

Així les preparaven. Abans de tirar les codornius a la cassola posaven un poc de manteca a calentar que, en el nostre cas podría ser oli, junt amb un poc de sal, un poc de pa rallat, un poc de pimentó i un rovell d’ou. Quan tingues apanyat aquesta “salsa” afegixes les codornius fins que estiguen doraetes. A menjar¡¡

Com vegeu la caça de la codorniu es practicava des de fa ja segles enrere. Goya ja ho representava en una de les seves pintures.

A aquest nom tan peculiar no endevinaríeu en quin moment del dia se’l menjaven. Estava recomanat com a postre o berenar. L’elaboració no és gens costosa o elaborada. Un tròç de magre i dos parts de vaca negra cuïts seríen la base del plat que anava acompañat i tot picat amb una bona ceba. La presentació es feïa amb un atuell condimentat amb oli, pebre, sal, no escloent unes bones rodanxes de ceba com a decoració.

Com el seu nom indica, és difícil d’endevinar qué collons és el moltó. Doncs resulta que el moltó és el carnero de tota la vida¡¡ tranquils jo tampoc ho sabía. Resulta que els nostres antepassats més pròxims agafaven els cervellets del nostre benvolgut moltó, el tallaven a rodantxes i el coïen amb aigua i sal sense més mirament. Com a acabat final, escabussats en ous batuts ho fregíen amb oli o manteca per a acabar servint-los amb sucre i canella. Sort als més atrevits.

Allà cap al s.XVIII l’estofat era un dels plats calents preferits en les cases d’alta i baixa señoría. Uns amb més i d’altres amb menys era sempre de gust posar-se a la boca una cullerada d’un plat calent. L’estofat era un dels menjars preferits per pobres i rics. Anem a veure com heu treballaven.

La carn a tròssos i amb nous es fregía amb mantequilla de porc i quan ja estava ben fregidet, amb el suquet que quedava es frigía una ceba a trocets, que ja llesta es mesclava amb la carn. Seguidament es contava per cada lliura de carn vuit onces de vi blanc que es remenejava tot junt amb cuatre allets, pebre,sal i jolivert. S’afegía aigua a tot el menester i a bollir a foc fruix per a que tots els condiments agafaren el gust pertanyent. Finalment acabat el procés es servía sobre un bon tròç de pa. Bon profit.