La instauració de la Nova Planta va suposar una remodelació legislativa, que també va afectar al territori de Castella. Aquest procés va restar complex i replet de provisionalitats, d’avanços, i retrocessos. Finalment es va imposar un model d’administració municipal intervencionista, amb una intromissió en els assumptes locals que varen dur a una uniformitat, reglamentant fins al més ínfim detall administratiu.
Enrique Giménez, entre d’altres, ens parla de que aquesta remodelació va portar una forta actitud reglamentista, que acaba en la rigorosa centralització que tant ha caracteritzat al període borbònic. Altres com Bartolomé Clavero ens parlen d’una tutela administrativa. Aquesta tutela que exercia el príncep, és a dir el monarca, existia de facto, malgrat que no hi hagués un principi de dret que li permetria el poder.
El segle XVIII es la centúria de política institucional d’una inspiració exterior, francesa, i l’apoderament interior de la monarquia espanyola. Podem parlar de l’administració com una estructura centralitzada a nivell estatal, i la local como una dependència apoderada, amb poders delegats per la monarquia. En eixe context entenem el recorregut del ajuntament de San Felipe a nivell legislatiu i administratiu sobre tot, des del 1709 fins a la dècada dels 40.
Al segle XVIII es produeixen diferents obres clàssiques que van conformant el corpus iuris, que està en la base del dret de la monarquia. Els regidors corporatius son els governadors, qui condueixen el govern del poble, i els corregidors regis, els jutges. El corregidor representa i germanitza la justícia en nom del rei. Però alguns autors com R. L. Dou ens diuen que la tutela no es tant procedent del monarca, sinó més bé correspon al regiment, és una qüestió familiar i corporativa, i sols així, pública.
En aquest segle podem observar com més que una centralització rígida i impossada, hi ha una tutela administrativa, que emana del monarca, però que conviu amb una pluralitat de jurisdiccions i de corporacions, que en el cas de Xàtiva, exerceixen una certa autonomia. En el cas de San Felipe, no pareix que aquesta centralització vingués de mans militars, com els Decrets de Nova Planta. És un procés lent, i gradual, que accepta amplies cotes d’autonomia a nivell municipal, i amb llicències legals que aprofiten les oligarquies locals.
Quan l’aparell burocràtic s’organitza a partir dels 50, la racionalització dels ajuntaments, deixa de costat la interinitat que caracteritza les normatives que van sorgint, per la necessitat de fer front a urgències quotidianes, més que per un procés legislatiu madurat. Aquest se fixa en la segona meitat del set-cents, quan es fixen unes normes més rigoroses, que obliguen amb més força, quan la centralització ja s’ha desenvolupat considerablement.
Per desgràcia unes ordenances tan importants com les de 1750 no han sigut estudiades de forma detallada, és cert que existeix una transcripció feta per Josefina Casanova Mompó. Nosaltres farem un breu anàlisis amb l’ajuda de la transcripció, i amb les apunts que fa Isaïes Blesa Duet.
Deixa un comentari