Si hem de parlar d’un personatge xativí, il·lustre, al segle XVIII, és sens dubte Joaquín Lorenzo Villanueva y Astengo. I qui és aquest? Bé va nàixer en agost del 1757, per tant viu en els dos segles, XVIII i XIX. Quan va accedir a la Universitat de València va entrar en contacte amb Juan Bautista Muñoz, qui el va introduir en la nova filosofia, el amor al erasmisme cristià, i el rebuig a l’escolàstica. També va accedir al cercle de la cort, on va trobar el recolzament de Felipe Beltrán, entrant també en el grup de jansenistes i regalistes.
De totes formes tampoc podem oblidar-nos del seu germà,
Jaume Villanueva, qui des del convent dels Doménec a València va fer una gran llaor literaria. La seua obra, Viatge literari de les esglésies d’Espanya, escrita en 24 volúmens ha passat a ser considerada una de les obres més importants de la historiografia il·lustrada espanyola.
Tornant a Joaquín L. Villanueva, qui tot i ser amic de Jovellanos, no va sofrir la persecució, per les seues relacions amb el Sant Ofici. Si que va sofrir denúncies per la seua actitud regalista i antijesuita.
Però l’etapa que ens interessa es la de la seua estància en la cort, 1780-1808, quan realitza una gran llaor literària. Els temes que tracta són religiosos, i de teologia política; seguint els paràmetres dels religiosos il·lustrats. En aquesta part si hem de destacar alguna de les seues obres, seria el Catecisme de l’Estat en 1793. D’una altra banda en el 1798 contesta al bisbe Gregorie que havia escrit una condemna contra la monarquia absoluta i la inquisició.
Hem d’entendre a aquest personatge com una persona al servei del poder, ja que defensava les prerrogatives reials, i les institucions de l’Antic Règim. Paral·lelament va practicar una religió molt profunda, rigorista.
Després del 2 de maig de 1808, fuig a Madrid on el nombren per la Junta Central, membre de la comissió que devia estudiar els assumptes eclesiàstics en les Corts que es reunirien en Cadis a partir del 1810. En aquestes Corts resulta escollit el mateix any, 1810, com a Diputat per València. Aquí comença el seu període polític més actiu, i la seua carrera com a lliberal. Per tant es produeix un canvi en la seua mentalitat que alguns han associat amb la seua faceta religiosa, i a la seua moral.
El retrat que presentem es va publicar en el Seminario Pintoresco Español, l’any 1848. És l’única imatge que es conserva. Alguns pensen que està basat en un retrat al oli, que dataria de les Corts de Cadis. Enric Jardí el descriu:
“Se’l representa només de mig cos en amunt, vestit d’eclesiàstic, i exhibeix dues condecoracions, difícilment identificables. El seu rostre es arrodonit, amb uns llavis molsuts i encerclat ‘una cabellera blanca que clareja el cim de la testa, que deixa un ample front al descobert. Els ulls són foscos, de mirada viva, sota unes celles negres que li completen una expressió lleugerament ferrenya.” (PUIGBLANCH, Antoni. Els precedents de la Renaixença, Barcelona, Aedos, 1960.)
No hi ha que oblidar, que com hem dit a altres entrades, el propi Villanueva participa en la recuperació del nom de Xàtiva per a la ciutat el 28 de setembre de 1820.
Està enterrat en Irlanda, on va morir en 1837, a l’edat de 79 anys. El seu epitafi va ser escrit per ell, abans de morir i diu així:
“DEO OPTIMO MAXIMO Expectant in hoc tumulo novissima tubae clangorem mortales exuoiae Joachinus Laurentius Villanueva Hispani, prebisteri, Religionis et Patriae vindicis canonica libertatis assertoris de Ibernia optime meriti Precibus cum piis Defunctum prosequere, lector optime, mortem ut sibi vitae felicioris januam inveniat Requiescat In Pace Al Déu molt bo i molt gran esperant en aquest túmul el so de les novíssimes trompetes lliuradores dels mortals, Joaquim Lorenzo Villanueva, sacerdot espanyol, vindicador de la Religió i la Patria, defensor de la llibertat canònica, al millor servici d’Irlanda. Acompanya amb pies plegaries, lector, al difunt a fi de que trobe per a sí en la mort el camí d’una vida més feliç Descansa en Pau!
Deixa un comentari