Contràriament al que s’ha pensat des de diferents sectors, la castellanització no es va produir al segle XVIII. Aquest progrés del castellà a les terres valencianes comença al segle XVI, fomentat sobre tot a finals del XV arran del matrimoni dels Reis Catòlics. Però anem a començar pel principi a fi d’entendre aquest procés.
Al segle XV, el llatí era la llengua de la cultura, i el valencià tenia un gran desenvolupament en aquest àmbit. De fet els llibres escrits en castellà eren molt escassos, al final del segle sols un 5% dels llibres estaven en castellà. Però al segle XVI, tot canvia, els llibres en castellà passen a ser el 41%. Mentre que les publicacions en valencià passen del 47,5 al 26%, i en llatí del 47,5 al 33%. El canvi lingüístic era ja un fet abans de les Germanies.
A principi del segle XVI ens trobàvem amb un panorama lingüístic plural, l’aragonès havia patit un gran retrocés, i el mateix li passava al valencià. Hem d’entendre que amb el matrimoni dels RRCC, el castellà es posa de moda en les altes esferes del poder. Amb la consolidació de la monarquia hispànica, el castellà, la llengua dels Trascamara, i ara dels Austries, es va imposar com a llengua de la cort, del Estat, i com a la llengua política. Per tant s’havia de parlar, i escriure, per a poder comunicar-se amb els òrgans del Estat, i amb la classe social que els sustentava. Així sorgeix el bilingüisme de l’aristocràcia autòctona.
Es considera com un signe d’elegància i de refinament. Un impuls pel prestigi, i com a forma de distinció social, per la seua condició de llengua cortesana, arribant a ser considerat com un signe d’educació, i de “civilització”. El que fa que es comence a utilitzar per poetes, dramaturgs, historiadors, etc. Es produeix un primer bilingüisme que esdevindrà en una castellanització. En aquest procés també va tindre importància l’afluència de predicadors castellans, universitaris i mestres de parla castellana.
Els llibres en valencià passen a ser un 14%, eren bàsicament de dret. A més, a més, els llibres en castellà es podien exportar a les Indies. Trobem per tant escritors valencians que escriuen en castellà com:
- Gaspar Gil Polo
- Luis Milá
- Joan de Timoneda
Si anem fins al segle XVII, el llatí continua sent la llengua científica, el castellà segueix extenent-se en la literatura, i en moltes altres publicacions. El valencià va quedant per a la llengua de l’administració, i la d’ús col·loquial. En aquest moment trobem les descripcions dels estrets de Magallanes i Sant Vicent, fetes pel xativí Diego Rodríguez de Arellano, un dels millors cosmògrafs de l’època.
Trobem també la castellanització en el teatre, on es va introduint les idees centralistes en castellà. Molts dels artistes marxen a la pròpia cort de Carles II, com el cas d’Antoni Folch, Manuel Vidal, i Salvador Arboreda. Contràriament a això, trobem l’esforç d’alguns buròcrates per enriquir el valencià com a llengua administrativa.
I què passa al segle XVIII?
Hi ha un gran retrocés cultural, trobem l’expulsió dels jesuïtes, la marxa dels intel·lectuals a la cort. Destaquem als germans Villanueva, xativins dels que ja parlarem en una altra entrada dedicada a ells, i que també produeixen en castellà. A més, en aquest segle es produeix la Guerra de Successió, i els posteriors decrets de Nova Planta, on la llengua de la administració passa a ser el castellà, també arriben molts castellans a exercir el poder en els governs valencians. Inclòs en la pròpia Xàtiva, part dels corregidors havien participat en la pròpia Guerra de Successió de la part dels borbònics. Alguns literats són censurats i acusats d’austriacistes. Les ordenances de 1750 per a Xàtiva, com vos hem mostrat, ja eren fetes en castellà.
Així al segle XVIII el valencià es veu definitivament relegat. Però no hem d’oblidar que aquest procés arranca de molt abans.
I en l’actualitat?
Hem de dir que s’ha convertit en un tema molt polititzat. Si més no, al País Valencià, la llengua valenciana ha quedat com a cooficial junt amb el castellà, per tant a les administracions han de parlar ambdues llengües, i els col·legis deuen oferir ambdues. En el cas de Xàtiva també hi ha manifestacios de certes personalitats front a l’ús correcte del valencià, per unes declaracions on acusaven a professors de “rojos” per utilitzar paraules com gairebé, i aleshores. Jo mateixa vaig ser testimoni de les reivindicacions que ferem al institut sobre la importància de fer un ús correcte del valencià, el que no implica la ideologia que una persona puga tindre. Si més no, a la Universitat d’Alacant, en la llicenciatura d’història, sols ens han donat la possibilitat de tindre una assignatura en valencià per any. Ara amb el nou pla d’estudis, ja són més carreres les que conten amb línea en valencià, incloent el grau en història però sols al primer any de carrera.
Però hem de ser positius, i pensar que el valencià es manté malgrat totes les adversitats que ha passat. Ara falta veure com seguirà aquest procés en el futur, en un lloc com al País Valencià, on es va tancar l’emissió de la TV3, on Canal 9 medi molt polititzat, s’ha vist forçada a tancar. Per tant no tenim cap mitjà de comunicació en català, i potser el que hauriem de fer es crear-ne un de veritat, que parlés la nostra llengua correctament, on es feren debats de totes les opcions políques, sense que una fos preponderant a les demés. També un lloc d’oci,i recreació, de dibuixos per als xiquets que volen veure’ls en valència, i hem de tindre clar que ninguna llengua és millor que una altra, i que és important aprendre a parlar-les bé, i a utilitzar-les correctament, tant com si ens referim al valencià, com al castellà, o inclòs l’anglès. L’autèntic signe de cultura, educació, és saber expresar-se correctament.
Deixa un comentari