El pas del feudalisme al capitalisme ha estat un nuclear en la histografia valenciana. El pas al capitalisme no era un procés gradual sinó que es dona al llarg del últims segles medievals i moderns. L’expansió a altres territoris va facilitar el desenvolupament d´una economia mercantil, la penetració urbana en el món rural, la descomposició de la comunitat camperola, l’extensió de les relacions contracturals i del treball assalariat, l´arrancada de les manufactures i molts altres canvis que preludiaren i acompanyaren la transició al capitalisme.
La transició a aquest procés va ser necessari una revolució política i institucional per accelerar el procés de transició, però no el crea ni tampoc el culmina, ja que aquest es prolongaria durant tota la resta del segle XIX i fins i tot bona part del segle XX.
Per altra banda, aquesta revolució dona lloc a un canvi social, ja que hi ha un canvi en l’hegemonia dominant, el senyor son substituïts pels comerciants i els propietaris agraris s’havien enriquit gràcies a una legislació revolucionària que, en concebre l’emfiteusi com una cessió temporal del domini útil d´un immoble, a canvi del pagament anual de un cànon.
La noblesa va ser el grup social més perjudicat per aquesta mesura, ja que en alguns casos tenien totes les seues terres en emfiteusi i en altres basaven les seues rendes en drets jurisdiccionals, també abolits per la revolució. Però no beneficià els petits camperols, els arrendataris i jornalers que treballaven les terres que no eren seues i que continuaren igualment desposseïts després de la revolució. Per tant, sols van ser beneficiats els emfiteusis rics, un grup molt heterogeni, des de altres capes del camperolat a la mateixa noblesa, passant per comerciants, advocats, polítics militars i una llarga nòmina de propietaris agraris.
Les transformacions econòmiques
El País Valencià durant el segle XIX es un país rural i endarrerit, un país de propietaris agraris i de camperols, dominant per l’agricultura tradicional de base cerealícola, que només a partir del anys setanta i vuitanta hauria iniciat el camí de la seua modernització, orientat la seua producció agrícola cap a l’explotació i introduint noves tècniques i nous cultius, més rendibles i especialitzats.
Els principals avanços els vorem en els marjals pròxims a la costa. En comarques como la Safor, la Ribera i l´Horta,les marjals anaven unides a l´extensió dels arrossars . Les terrasses van permetre guanyar més de 3300 hectàrees al agua. El excés colonitzador que s´extenia des de el marjal de Torreblanca al de Xeraco, siguent notable en les comarques del sud. Municipis com Benissa van veure com les seues terres s’extenien per al cultiu. En el cas de les terres d´Aitana econtrem terres a més de 100 metres d’altitud.
Altre punt a destacar en el creixement agrari del litoral ve acompanyat per la intensificació del regadiu i de amplies zones de secà, junt a una agricultura extensiva. Es donen obres de millora i perfeccionament d´infrastructures com pous, sèquies, etc. que suposen una major producció de la terra.
Sobre els principals cultius, tenim arròs, que era el principal cultiu comercial. La producció es concentra en La Ribera, la Costera i els voltants de l´Albufera. La seua producció té uns altíssims rendiments. El seu principal destí són els mercats europeus.
La morera, s’encontrà sobretot en la Ribera Alta.
En les zones de secà, destaca la vit, que s’encontrava present en quasi totes les comarques del país. Eren vins de gran qualitat, però també es feia aiguardent i passes.
Junt amb l’olivera, també es completava amb les agarrofes, per a l´alimentació dels animals. El cultiu de les barrelles, per a l´obtenciño de la sosa càustica, o el cànem en la zona de Castelló.
Deixa un comentari