Category: Sin categoría

Bé, ací hem descrit els alguns dels edificis més emblemàtics de Madrid amb relació als Austries Menors. No em d´oblidar que moltes d´aquestes construccions van ser començades pels Austres i continuades per les posteriors dinasties.

Aquest blog va dedicat a les persones que els agrad viatjar pel món de la cultura i la història.

Finalment us convidem a visitar i descobrir les llegendes sobre Felip IV que s´amaguen darrere del Monestir de San Plácido.

Ubicació:

 

Podem trobar el Monestir de San Plácido en el Carrer de San Roc, 9.

 

Història:

 

• Fou fundat en 1623 amb el nom de Monestir de l´Encarnació, de religioses de l´Ordre de San Benito, encara que des dels seus orígens se´l coneix com San Plácido per estar proper a una antiga església, que amb advocació a anomenat sant va ser annex parroquial de San Martí fins 1629.
• Els seus fundadors foren na Teresa Valle de la Cerda i Álvaro, i en aquell moment el seu promès en Jerónimo de Villanueva, Protonotari Major d´Aragó, i Secretari d´Estat a partir de 1630, i qui va deixar per a tal efecte una de les seues cases en el Carrer San Roc.
• Les religioses, entre les quals es trobava la seua fundadora, entraren en el convent el 12 de maig de 1624. 
• Per un altra banda, el temple actual va començar a construir-se en 1641 per l´arquitecte Fray Lorenzo de San Nicolás, religiós recoleto Agustí, natural de Madrid, qui també va concloure les obre cap al 1661. Cal destacar la decoració interior, es guarda un Jesucrist de Gregorio Hernández, i a més,  fins el seu trasllat  al Museo del Prado, va estar també el famós Jesucrist de Velàzquez. Però allò que més cal destacar és la capella del Sepulcre que estava decorat amb pintures murals de Claudio Coello, Francisco Ricci, Pérz Sierra i Juan Martínez Cabezuelo i fou derrocada en 1908 davant l´amenaça de ruïna.
• En 1912 es començà a construir un nou convent a més de restaurar l´antiga església, obres que van ser acabades a l´any següent segons un projecte de l´arquitecte Rafael Martínez Zapatero.
• En 1943 va ser declarat Monument Nacional.

 

Llegenda:

San Plácido ha sigut un del convents més famosos del Madird de l´Antiu Règim, ja que va ser l´origen de moltíssimes llegendes que salpicaren inclòs al rei Felip IV.

 

• Entre les més destacades es troba la possessió diabòlica de vint-i-cinc monges del convent en 1628, entre les quals es trobava Teresa Valle. Darrere diversos exorcismes, la inquisició va intervindrer condenant a reclusió perpètua en un convent a en Francisco García Calderón, confessor del convent, i que segons es conta tenia rel·lacions amb algunes monges, i a més, darrere abjurar de lleví, es va reclutar a na Teresa quatre anys en el convent de Santo Domingo de Toledo.
• Un altra llegenda té a veure amb el rellotge del convent, les campanades del qual imiten al toc de difunts. Segons es conta, el rellotge va ser un regla de Felip IV al convent darrere la mort de la seua dona, certa o fingida, d´una monja anomenada Margarita, amb la qual el monarca mantenia rel·lacions.

El Monestir de les Comendadores de Santiago és una construcció més a la que contribuiren els Austries Menors, concrtament va ser fundada per Felip IV.

 

Història:

• Fou fundat per Felip IV en 1650.
• L´edifici és obra dels arquitectes Manuel i josé del Olmo, els quals prolongaren les seues obres durant 30 anys.
• Allò més important del monestir és l´esglèsia, d´estil barroc, amb una planta de creu grega amb les extremitats en semicercle i en el centre una cúpula sobre pexines i pilars.
• La fasana està formada per un pòrtic d´entrada format per tres arcs de mig punt, a l´estil del convent de l´Encarnació, flanquejat per dos torres.
• L´hornacina alta representa l´escultura de Santiago Matamoros en la batalla de Clavijo, obra de Lucas Jordán.
• Al llarg dels segles, el conjunt arquitectònic s´ha anat enriquint, en especial, gràcies a la bella sacristia, coneguda amb el nom del Cavallers, realitzada entre 1746 i 1753, com a encàrrec de Fernado VI.
• Està decorada amb columnes i huit estàtues que representen diviersos reis i mestres de l´Ordre de Santiago.
• En 1773 les dependències del convent foren reorganitzades i el seu aspecte és el que hui en dia encara podem veure.
• En aquest temple segueixen reunint-se els Cavallers de l´Ordre de Santiago.

En aquest viatge recomanem la visita a l´Alcàzar, construcció dels musulmans que disnastia darrere dinastia anaren reformant. Els Austries Menors també incidiren en aquestes obres.

Història:

·        Es troba als orígens mateixos de la ciutat, més concretament a la seua fundació, per l émir musulmà Muhammad ben Abd al Rahmman entre els anys 850 i 866 amb una funció puramente militar; això és reforçar el seitema defensiu de la Marca Media.

·        Poc es sap sobre l´Alcàzar musulmà, de degué ser un simple castell que junt a una muralla confomaven el entramat  de fortificacions que protegien la ciutat.

·        En quant a l´ubicació hi ha vàries interpretacions, una tradi cional, segons la qual estaria situat sobre el posterior Alcàzar (actual Palau Reial), i un altra més recent que l´ubica més al sud, entorn a  costat nord del carrer Segovia.

·        De la mateixa manera, tornen les controvèrsies en els anys posteriors a la conquista cristiana; així, mentre que per a alguns l´antiga fortalesa musulmana va ser palatinament reformada per diversos reis castellans, altres parlen de la construcció del ex novo ja sobre el solal de l´actual Palau Reial.

·        Fora com foraa, allò que sí és cert és que l ´Alcàzar madrileny va començar a tindre certa identita fins que la dinastia dels Trastàmara el va elegir com a residència regia, convocant en la Villa corts successivament.

·        D´aquesta forma, Enric III (segons conta León Pinelo), li va donar un aspecte més de Palau, realitzant diverses obres, com per exemple l´alçament d´algunes torres.

·        La mateixa política va seguir el seu fill Juan II, qui també realitzà importants obres, com per exemple la construcció d´una nova capella, i d´una sala que decorada amb gran luxe s´acabà anomenant com la “Sala Rica”

·        Posteriorment, Enric IV, va elegir el nou Alcàzar com a una de les seus residèndices favorites, en la qual va residir durant llargues temporades, on va nàixer també la seua filla Juana la Beltraneja, el 28 de febrer de 1462.

·        Pocs anys després, a causa de la Guerra Civil, l´edifici va sofrir nombrosos danys, ja que en 1476, els seguidors de la Beltraneja foren situats en el recinte per les tropes d´Isabel I.

·        Poc a poc l ´Alcàzar madrileny es va anar convertint en una de les residències reials més importants del regne de Castilla, a persa de tots els malvens que va sofrir durant la Guerra de les Comunitats, i de servir de presó al Rei Francisco I de França darrera la seua captura en la batalla de Pavia de 1520.

·        En 1536, l´emperador Carles V va decidir donar-li una importància més cortesana, encarregant la seua reforma al mestres Luis de Vega i Alonso Covarrubias, que a més de renovar les estances ja existents, duplicaren la superfícies de l´edifici amb la construcció d´una nova habitació per a la regna entorn a un segon pati, i una nova façana rematada per les armes imperials.

·        Però el personatge clau en les obres de modernització i ampliació de l´Alcàzar va ser sens dubte Felip II. Des de la seua primera regència en 1543, encara príncep va implantar un nou ritme a les obres, que s´incrementaria més encara a partir de 1561, quan decideix traslladar la Cort a Madrid.

·        Paral·lelament, Felip II ordenà a l´arquitecte Juan Bautista de Toledo que es posaria al front de les obres, sent ell mateix l´autor que consolidaria definitivament l´Alcàzar com a principal residència reial.

·        Juan Bautista de Toledo, va remoldejar principalment la part més antiga, reconstruint sales, alçant galeries, i sobre tot construint l´anomenada Torre Dorada en l´extrem sud-oest.

·        Durant els següents regnats es siguieren fent obres. La façana sur fou reformada amb Felip III i Felip IV. El projecte inicial, que pretenia uniformar les traces de l´edifici amb les de la Torre Dorada, fou realitzat en 1609 per Francisco de Mora. Iva ser el seu nebot, Juan Gómez de Mora qui es va fer càrrec de la seua construcció introduint algunes modificacions respecte al projecte original (portada i tres torres més), encara que sols es realitzà en part.

·        Durant el regnat de Carles II continuaren les obres, es va rematar amb un capitell l´anomenada Torre de la Regina (simètrica a la Dorada), i es va tancar la plaça mitjançant algunes dependències i galeries. Aquesta plaça seria testimoni de la proclamació de Felip V el 24 de novembre de 1700.

·        Amb Felip V comença l´última etapa en la història de l´Alcàzar de Madrid. Aquesta es caracteritza per les exhaustives obres de reforma interior que va fer la nova dinastia per adequar el vell Palau al gust francès, i que tindria com a protagonistes indiscutibles la regina Maria Luisa de Saboya i sobretot, a la seua cambrera major, Ana Maria de la Tremoille, principesca del Ursinos. La principesca, fins la mort de la regna en 1714, fou quei al marge de la burocràcia, ordenava totes les obres a Palau, que eren fetes per l´arquitecte Teodoro Ardemans, i en una fase posterior per el francès René Carlier.

·        Pocs anys després, concretament en la Nochebuena de 1734, i trobant-se en la cort en el Prado, un incendi que es va prolongar fins Quatre dies va reduir a cendres els segles de la història de l´Alcàzar.

En el nostre viatge que hem anomenat “Madrid dels Austries” no pot falta la visita a la particular Casa de les Set Xemeneies.

Podrem arribar fàcilment seguint la ruta aquí baix indicada si ens despalcem amb transport públic o amb el nostre cotxe.

La “Casa de las siete chimeneas” es va declarar Monument Històric-Artístic en 1948.  A dia de hui es considera que forma part la l´anomenat Madrid dels Austries. Es troba en Plaça del Rei, 1, c/v Carrer de les Infantes, 31.

 

Història:

 

§          És un dels pocs exemples d´arquitectura civil del segle XVI que queden a Madrid.  Fou projectada i construida entre 1574 i 1577 per l´arquitecte Antonio Sillero per a Pedro de Ledesma, secretari d´Antonio Pèrez.

§          En 1583 la casa fou adquirida pel comerciant genovès Baltasar Cattaneo, des de llavors coneguda com “Casas de Cataño”.

§          En 1586 Baltasar Cattaneo manà a l´arquitecte Andrea de Lurano realitzar la primera ampliació i el resultat sigué una casa de planta rectangular, de dues altures, una teulada a quatre aigües amb set ximeneies, d´aquí el seu nom “Casa de las Siete Chimeneas”.

§          En 1590 el doctor Francisco Sandi i Mesa comprà la casa i fundà en ella el mayorazgo de la família dels Colmenares, des de 1716 Comtes de Polentinos, sent de la seua propietat fins 1881.

§          En el segle XVIII la seua nova funció de residència nobiliària va dur a la realització d´alguns canvis, com per exemple la construcció d´un edifici anexe, transversal, que hui en dia dóna a l´actual carrer dels Colmenares, resultant el conjunt una planta amb forma de <L>.

§          En 1766 també serví com a residència pel famós Marqués d´Esquilache, contra el qual el poble de Madrid s´amotinà deixant en la casa les impremptes del seu descontent.

§          En 1874 l´arquitecte Ortiz de Villajos realitzà una nova reforma.

§          En 1881 la casa es comprada pel financier Jaime Girona qui la convertiria en la futura seu del Banc de Castilla.

§          En 1882 l´arquitecte Manuel Antonio Capo emprengué la reforma de les façanes i restaurà la casa retornant-li el seu aspecte original, sense que implicara una transformació profunda de les construccions afegides posteriorment a la casa.

§          Durant el segle XX la casa seguí acollint seus bancàries.

§          En 1948 com ja hem dit fou declarada Monument Històric-Artístic.

§          En 1957 fou novament reformada pels arquitectes Fernando Chueca Goitia i José Antonio Domínguez Salazar.

§          Des de la dècada de 1980 fins l´actualitat és la seu del Ministeri d´Educació i Cultura.

Llegenda:

 

Al llarg del temps s´han anat originant una sèrie de llegendes sobre la simbologia d´aquestes set xemeneies:

 

Primerament, es pensava que aquestes set xemeneies eren una representació dels set pecats capitals.

Per altra part també s´escomensà a dir pels entorns que la casa estava habitada per l´esperít d´una filla il·legítima de Felipe II que residí allí com a reclusa.

 

 

Al voltant d´aquesta zona també hi trobarem divesos llocs on gaudir asseguts de bons menjars.

Una vegada en el Carrer d´Alcalà podem visitar també l´Església de les Comendadores de Calatrava.

Ubicació:

 

L´església de les Comendadores de Calatrava el podem trobar al carrer d´Alcalà, 25.

 

Història:

 

• Es tracta de l´església de l´antic Monestir Real de la Concepció, més conegut per el de les Comendadores de Calatrava.
• Els orígens es remunten a 1623, quan les religioses de l´Ordre Militar de Calatrava es traslladaren a Madrid precedents de l´Almonazid de Zorita (Guadalajara), establint-se  en un principi en el convent de Santa Isabel, i més tard en unes cases al final del carrer Atocha.
• A finals del segle XVII es traslladaren a aquest edifici del carrer d´Alcalà.
• El convent fou derruït durant els anys de la Revolucio de 1868, quedant en peu únicament la seua església.
• L´església es va salvar del derrocament gràcies a la intervenció que va fer Manuel Silvela en el Congrés dels Diputats el 9 de març de 1870, amb la proposta de conservar el convent i el temple.
• Després de ser debatut pels diputat Moreno Benítez i amb el Ministre d´Hacenda, partidaris del derrocament, el govern va optar per una solució salomònica: conservar el temple i derrocar el convent.
• En allò que respecta a l´edifici, fou realitzat entre 1670 i 1678 segons les traces de Fray Lorenzo de San Nicolás, encara que fou acabat per Isidre Martínez i Gregori Garrote.
• Es tracta d´una església de planta de creu llatina amb creuer i una cúpula monumental constituïda per  un tambor de huit finestres, quatre obertes i quatre cegades. En el interior, destaca el auster retaule de la capella major realitzat per José Benito de Churriguera entre 1720 i 1724, amb escultures de Pablo González Velázquez.
• En quan a la façana, actualment es troba molt modificada respecte a l´original, ja que durant el regnat d´Isabel II, l´arquitecte Juan de Madrazo i Kuntz va realitzar una completa remodelació a instàncies del rei consort Francisco de Asís.
• Aquesta reforma va consistir en aplicar con color rogenc de terracota a tota la façana, a més d´introduir motius decoratius neo-renacentistes, molt inspirats en l´arquitectura milanesa, com per exemple el rosetó del cos central que reprodueix la Creu de Calatrava.

 

Una vegada vista la Porta d´Alcalà, es recomanable vistir el carrer anomenat com aquesta mateixa: El Carrer d´Alcalà on trobarem l´Església de San José.

 

Ubicació:

 

L´església de San José es troba al carrer d´Alcalà, 43.

 

Història:

 

• Es tracta de l´església de l´antic convent de San Hermenegildo, fundat en 1586 per fray Nicolás de Jesús i Maria, baix la llicència del cardenal Gaspar de Quiroga, més conegut amb el nom del Carmen Descalzo, per estar habitat per els religiosos d´aquesta ordre.
• El primitiu edifici, la qual església havia sigut constuïda en 1605, va ser derruïda a principis del segle XVIII, i en 1730 es va encarregar a Pedro de Ribera la construcció de l´actual, acabat en 1748 per José de Arredondo i Fauto Manso.
• Es tracta de la típica església del barroc madrileny, alçada sobre planta de creu llatina amb una nau central i dos laterals. En la façana, amb l´estil de Ribera, hi ha nixo central amb una imatge de Nuestra Señora del Carmen que va realitzar l´escultor frances Roberto Michel.
• La façana original fou alterada en 1912 per l´arquitecte Juan Moya i Idígoras, al almpliar-la cap als costats i en altura per així adequar-la a les proporcions de la veïna “Casa del Parrac”, construïda també en eixes dades amb motiu de l´apertura de la Gran Via.
• En 1836, amb la desamotització de Mendizábal, els religiosos carmelites foren expulsats i tan el convent com el temple quedaren vuits i sense ús.
• El convent, va allotjar durant uns anys la Direcció de l´Administració Militar, però després va ser derruït i es construí en el seu lloc el teatre Apolo, i més tard l´edifici del Banc de Viscaya.
• Des del moment en el qual l´església es va convertir en la seu de la parròquia de San José ha sigut i segueix sent aquesta la seua funció actual.
• Aquesta parròquia havia sigut fundada com annex parroquial de San Ginés en 1745 per Bernardino Fernández de Velasco, duc de Frías.
• Abans de situar-se en l´església del Carmen Descalzo tingué diversos emplaçaments: primer va estar en el palau del propi duc, fins que durant la dominació francesa es traslladà a l´església de les monges de Góngora, i més tard a l´Hospital del Flamencs.

 

En el nostre viatge no pot faltar una visita a la Porta d´Alcalà.

 

Ubicació:

Ttrobarem la Porta d´Alcalà en la Plaça de la Independència s/n.

Història:

§          La Porta d´Alcalà ha arribat a convertir-se en en dels principals símbols de la Villa.

§          Els seus orígens es remonten a 1559, quan per a commemorar l´entrada a Madrid de na Margarita d´Austria, dona de Felip III, es construí una porta a la qual se l´anomenà d´Alcalà, tot i que comunicava la ciutat amb l´antic camí que portava a aquesta localitat.

§          Esta primitiva porta fou construida en pedra berroquenya amb tres arcs i dos xicotetes torres, no foy del gust de Carles III quan va fer la seua entrada a Madrid el 9 de decembre de 1759, per tal cosa que en 1764 manà derrocar-la per a posteriorment construir una nova de majors dimensions i més rica en ornaments.

§          Aixì doncs, la realització de la nova Porta d´Alcalà va ser encarregada a Francisco de Sabatini, qui presentà al monarca un projecte suportat en una estructura de cinc arcs de setanta peus d´alçada, amb dos models d´acabament, un amb pilastres i l´altres amb semicolumnes.

§          Carles III com que no es poguè decidir, optà per refundi els dos models, així doncs aquesta és la principal peculiaritat d´aquesta porta, situant el model de pilastres en la cara occidental i el de semicolumnes en la cara oriental.

§          Les obres comenzaren en 1774, quedant totalment cocloses en 1778 amb les escultures de Roberto Michel, que rematen les claus i la cornisa, i l´escut borbònic de Francisco Gutiérrez.

§          Fou declarada Monument Nacional en 1976.

En direcció nord des de la Plaça Major arribarem a l´església de San Antoni de Padua.

Ubicació:

L´església de San Antonio de Padua la trobem a la Corredera Baja de San Pablo, 16

 

Història:

 

• Estava dedicada a San Antoni de Padua.
• Fou fundada en 1606 per Felip III, qui amb la mediació del Consell de Portugal, va voler oferir aquesta església i hospital als portuguesos que vivien en Madrid, per la qual cosa també se la conegué amb el nom de San Antonio del Portuguesos.
• Al independitzar-se Portugal de la monarquia espanyola a partir de 1640, l´edifici es va quedar buit.
• En 1689, la regent Mariana d´Austria va decidir cedir-la als alemanys catòlics que vingueren a Madrid acompanyant a Mariana de Neoburbo, qui havia de contraure matrimoni amb Carles II. A partir d´aquest moment va ser coneguda com San Antoni dels Alemanys.
• En 1702, Felip V va concedir l´administració del recinte a la Germandad del Refugi, fundat en 1615 per el pare Benardino d´Antequera, en Pedro Lasso de la Vega i en Juan Jerónimo Serra, i que per aquestos anys es trobava sense edifici darrere haver-se arruïnat la seua església dedicada a San Martí.
• L´edifici actual, que hui en dia segueix representat per la Germandat del Refugi, fou construït a partir de 1624 segons un projecte del jesuïta Pedro Sánchez, encara que fou Francisco Seseña qui va dirigir les obres, ajudat per Juan Gómez de Mora, a qui se li atribueix la façana.
• Va ser construïda sobre una planta oval i aquesta és una de les esglésies més boniques de la ciutat, sobre tot pel seu interior, tot ell pintat al fresc per Lucas Jordán, Francisco Carreño i Francisco Ricci. També cal destacar el auster retaule major, realitzat a mitjans del segle XVIII per l´arquitecte Miguel Fernández, amb escultures de Francisco Gutiérrez.
• En 1887 l´exterior va ser restaurat per l´arquitecte Antonio Ruiz de Salces, qui va donar uniformitat al conjunt format per l´església i la Germandat.
• En 1972 va ser declarat Monment Nacional.

 

 

Si hem començat la nostra ruta des de la Plaça Major, ara ens trobarem en el Monestir de l´Encarnació, situat un poc més a l´oest d´aquesta plaça.

El Monestir de l´Encarnació és una de les notables institucions religioses de la ciutat.

 

Història:

 

• Fou fundat per Margarita de Austria en 1611, dona de Felip III, amb un gust senzill.
• Conserva l´ambient castellà del segle XVII i pintures de Ribera i Carducho, un Jesucrist de Gregorio Fernández i una misteriosa càmara de relíquies  d´ambient recoleto i barroc, on es conserva una ampolla de sang de San Pantaleón, que segons la tradició es liqua en els aniversaris de la mort del sant.
• L´església té una portada senzilla del segle XVII, la resta és posterior, perquè va haver de ser reconstruït després d´un incendi en 1734.
• En aquesta hi ha obres de Bayeu i Carducho.
• Es en aquesta església on cada 27 de juliol es mostra el reliquiari amb l´ampolla de sang de San Pantaleón. La dad és molt important per a molts madrilenys, que acudeixen al temple aquest dia.
• Es tradició popular i de mal auguri per a l´any següent que la sang no es lique.