Month: October 2008

A aquest nom tan peculiar no endevinaríeu en quin moment del dia se’l menjaven. Estava recomanat com a postre o berenar. L’elaboració no és gens costosa o elaborada. Un tròç de magre i dos parts de vaca negra cuïts seríen la base del plat que anava acompañat i tot picat amb una bona ceba. La presentació es feïa amb un atuell condimentat amb oli, pebre, sal, no escloent unes bones rodanxes de ceba com a decoració.

Com el seu nom indica, és difícil d’endevinar qué collons és el moltó. Doncs resulta que el moltó és el carnero de tota la vida¡¡ tranquils jo tampoc ho sabía. Resulta que els nostres antepassats més pròxims agafaven els cervellets del nostre benvolgut moltó, el tallaven a rodantxes i el coïen amb aigua i sal sense més mirament. Com a acabat final, escabussats en ous batuts ho fregíen amb oli o manteca per a acabar servint-los amb sucre i canella. Sort als més atrevits.

Allà cap al s.XVIII l’estofat era un dels plats calents preferits en les cases d’alta i baixa señoría. Uns amb més i d’altres amb menys era sempre de gust posar-se a la boca una cullerada d’un plat calent. L’estofat era un dels menjars preferits per pobres i rics. Anem a veure com heu treballaven.

La carn a tròssos i amb nous es fregía amb mantequilla de porc i quan ja estava ben fregidet, amb el suquet que quedava es frigía una ceba a trocets, que ja llesta es mesclava amb la carn. Seguidament es contava per cada lliura de carn vuit onces de vi blanc que es remenejava tot junt amb cuatre allets, pebre,sal i jolivert. S’afegía aigua a tot el menester i a bollir a foc fruix per a que tots els condiments agafaren el gust pertanyent. Finalment acabat el procés es servía sobre un bon tròç de pa. Bon profit.