Esta setmana ració doble de rotllo. Se’m va quedar per dir del PP que, en el fragor d’acusacions prèvies al congrés provincial, Gema Amor, diputada autonòmica ara, consellera de la quota zaplanista abans i solitària valedora de Ripoll a casa del seu rival —com ha canviat Benidorm!—, va afirmar que en la candidatura campsista “sólo hablan de valencianismo, mientras que nosotros hablamos de alicantinismo”. No n’hi ha per tant; caldria auscultar el valencianisme de Camps, ara que ha ordenat a Canal 9 que deixe de dir-li Francesc.

El provincialisme, la denúncia d’una conxorxa valenciana per a ofegar Alacant i la recurrència victimista han donat molt de joc fàcil i brut a alguns polítics a esta banda del Benicadell. És un mal transideològic; afecta igualment el PP i el PSOE, que el troben efectiu contra qualsevol enemic, tant si és del partit contrari com si és del propi. Tot i ser una qüestió preocupant, perquè denota la feble cohesió que tenim els valencians de Vinaròs a Oriola, u se la pot mirar amb sorna.

No sé si Gema Amor és tan aficionada al gintònic com jo. Potser preferix el clàssic whisky, la vodka dels esperits i les dones fortes o el rom, tan de moda hui en dia entre la jovenalla. Potser és aiguadera, ço és abstèmia. El cas és que no puc evitar imaginar-la com el Fernando Arrabal de l’alacantinisme, amb un gotet a la mà i entre antics companys de la penya “El Picarol”, advertint que “¡Hablamos de valencianismo, cojones ya! El valencianismo va a llegaaaaarrr”. Feu clic ací, per favor, i recordeu aquella actuació impagable del dramaturg.

Bé està, ara un final seriós i cultural. Si heu de vindre a la Universitat d’Alacant abans del 31 de gener, no deixeu de visitar, a la sala Trànsit de l’aulari II, la mostra fotogràfica “Xina: contrastos”. L’autor és el meu amic Rodolfo Martínez. Còmplice i mestre en tantes coses, compartim admiració per l’humor bròfec d’Ortega y Pacheco i les lletres àcrates de La Polla Records. Li dec poder usar amb seguretat adjectius com holístic o referencial i saber què s’amaga darrere del sintagma dissonància cognitiva.

Gràcies, Rodolfo, per l’exposició, pels ensenyaments, per tot i tot el que ha de vindre. Tinc ganes de trobar-te en una abraçada fraternal, dir-te “¿ADÓNDE VAS?” i que tu em respongues…