Home » Posts tagged 'llibres'

Tag Archives: llibres

El llibre de Mirella

Fa anys que no plore, enguany faig les bodes de plata de no plorar. I confesse que a voltes m’agradaria plorar, plorar molt, d’alegria, de pena, d’avorriment… També confesse que, de xicotet, vaig plorar molt, de pena, de por, de no sé què. Però se’m va assecar el llagrimal, ara no plore i això em fa més fort. No, això és una merda. Pense en els amics i amigues que he vist plorar i recorde més nítidament les llàgrimes dels amics. Per què? Perquè són més cares de vore, perquè sempre ens han dit que els hòmens no plorem.

Està en la caixa de la masculinitat: no plorem, no patim, no tenim por, som forts, temeraris, controladors, heterosexuals, granítics, lúbrics… Heu llegit el poema If… de Rudyard Kipling? Jo sí, i milions de xiquets arreu del món també. M’agrada, ho reconec, és bell, estoic, honest, directe, però acaba en masculinitat tòxica: “Yours is the Earth and everything that’s in it. And which is more: you’ll be a Man, my son!”.

Kipling el va escriure en 1895, era el que hi havia. El problema és que, més de 125 anys després, hi ha moltes d’eixes condicions que continuen sine qua non: esperar, no cansar-se, jugar tots els guanys a una carta, no dir res del que has perdut, forçar el cor, resistir… No hi ha cap vers que evoque l’abraç, la renúncia, l’acceptació del fracàs com a possibilitat. Tenim collons, som guerrers.

Dec esta entrada a Mirella, alumna meua enguany. Donar llibertat per a triar lectura té estes obligacions i estes recompenses. Gràcies a tu, també, per dur-me este llibre a les mans. Acabe ja, que estem en plena canícula. Vos recomane Ni forts ni valents, de Thaïs Gutiérrez, i vos deixe ací uns extrets:

M’he adonat que s’està fent molta feina amb les nenes, empoderant-les, alliberant-les dels estereotips, ensenyant-los que poden ser el que vulguin, però que ens hem oblidat dels nens, com si la lluita per la igualtat no passés per ells.

El llenguatge que existeix per parlar de tota la gamma d’emocions humanes encara avui es considera delicat i femení.

Les emocions de nens i nenes són iguals, però el que les diferencia és la vivència que en tenen, com les experimenten i com s’adapten a les normes de gènere que van aprenent.

Tot i que els homes es beneficien del patriarcat, també en pateixen les conseqüències […] molts homes pateixen «una pressió increïble» per encaixar amb les regles que s’aprenen dins del context social i cultural des del moment que naixen.

L’acceptació al grup de nois i homes implica demostrar que no es té por del risc […] Molts pares accepten aquesta manera de fer amb un cert fatalisme. «Són coses de nois», diuen. Doncs no. No són coses de nois. Són pressions absurdes que els nostres fills pateixen o patiran en algun moment, perquè, tant si hi participen com si no, els provoquen patiment.

 

Follem?

En l’entrada anterior faltava un llibre per nomenar. És el que s’ha emportat la palma, el que més alumnes han triat: Follem? Amb un títol així, és fàcil captar l’atenció dels lectors potencials. També va contribuir a l’èxit la possibilitat de descarregar un capítol de l’obra, abans de comprar-la o demanar-la a la biblioteca. Si voleu fer el tast, cliqueu ací. A tots i totes els ha agradat perquè Bel Olid hi tracta qüestions que veuen, viuen i els afecten, perquè opina sense imposar i, per tant, educa, perquè la distribució en capítols, temes, epígrafs… és agradable i progressiva.

No espereu trobar una espècie de Kama-Sutra modern i en català. Açò no va de postures, sinó de pensaments, actituds i conductes personals i col·lectives. També vos agradarà saber que el llibre ve amb dibuixos. Ep, res de fumetti erotici, les il·lustracions de Glòria Vives fan encara més amena i humana esta lectura. Un llibre ben escrit que recomane a professors de batxillerat, companys de Departament i públic en general. Ací en teniu uns mossets:

Entre les cames hi ha un espai que amaguem, com un secret o un tresor o una condemna. L’amaguem però té el seu pes, una presència simbòlica en absència de visibilitat […] Aquest tresor, aquest secret, ens determina la vida, determina en quina capseta ens posen, què s’espera que fem i que no fem.

Posar sobre els genitals la càrrega total de la sexualitat amaga la possibilitat de sentir plaer sexual en zones del cos que no siguin vistes socialment com a sexuals i, alhora, converteix els genitals en aquesta mena de tòtem sagrat, de símbol suprem que ens esclavitza.

Una sexualitat feliç passa per escoltar-nos a nosaltres primer, però també és imprescindible escoltar les persones amb qui ens relacionem sexualment. I obrir-nos a emprendre el camí apassionant de descobrir els viaranys menys transitats dels nostres cossos, del nostre desig.

En certa manera, mai som verges del tot i sempre som una mica verges.

La cultura de la violació, en realitat, reforça la figura del mascle, que és un tipus concret d’home, i que té el permís i el mandat de dominar no només les dones, sinó també qualsevol que no sigui un home «de veritat».

No hi ha cossos equivocats, hi ha normes opressores i idees poc realistes sobre com són els cossos.

Tal i com està orientada avui dia l’educació sexual formal, és comprensible que la majoria de joves recorrin a altres vies per a informar-se’n.

L’educació heterocentrista i coitcentrista reforça les discriminacions que pateixen les persones no cisheterosexuals als instituts. Es fa veure que no existexen o que, si existeixen, són una raresa.

Si ens despullem d’expectatives i mandats, si aprenem a dir que sí i que no sense por, podríem compartir la font de plaer inesgotable i gratuïta que pot ser la sexualitat.

L’illa del tresor

Per a demostrar-me com de roïna pot arribar a ser la política, mon tio Paco Davó (visca l’alferes!) m’explicà un dia: “La paraula més bonica del diccionari és mare. Si al costat de mare poses política, ja l’has convertit en sogra i l’has cagat”. Que gran que era, xe! Amb la mateixa saviesa, agafeu lectura i poseu al costat obligatòria. L’hem tornat a cagar?

No, o almenys no sempre. El món està ple de sogres meravelloses i boníssimes lectures obligatòries. La diferència com a mestres és que, les lectures, podem triar-les. Enguany he tornat a oferir als alumnes Maus. Relat d’un supervivent. “És el primer llibre que em fan llegir a classe que m’agrada, i això que no m’agrada molt llegir”, em va dir una alumna.

També podien escollir La revolta dels animals, El retrat de Dorian Gray, Un món feliç, El baró rampant, Persèpolis, Frankenstein, 1984, Si això és un home, L’illa del tresor i un grapat d’autors tan valencians com solvents (Torrent, Baydal, Sanchis, Balaguer, Fuster o Martínez).

Tot lo de casa és de casa, però no necessàriament millor, ni tan sols necessàriament bo. L’autor local pot anar a la setmana cultural de l’institut, però si el que ha escrit és fluix no fomentem ni la lectura ni el valencià. I en les dos coses estem molt necessitats. Deixem a part amistats i proximitats i recomanem lectures que agraden o que intuïm que ho faran. No ho dic jo només, ho diu també Toni Mollà en una entrevista que vos recomane:

Quan jo vaig ser mestre, portava un club de lectura i els alumnes triaven els llibres: Ray Bradbury, Poe, Stevenson i l’únic autor en català que seleccionaven per decisió pròpia era Pedrolo. Hi ha molts mestres que encara m’ho critiquen perquè diuen que el valencià ha de servir per a difondre els autors valencians. Mentre tinguem eixa idea que el valencià només serveix per expressar la nostra realitat, l’hem cagat. El valencià ha de ser un vehicle d’accés a la universalitat cultural.

En este segon quadrimestre una alumna ha llegit L’illa del tresor. Sí, un altre clàssic més conegut que llegit. El va triar arran d’un dictat que vam fer classe. Ací el teniu, pirates:

Per les coses que explicava, devia haver passat tota la vida entre la gent més roïna que haja navegat per estos mars de Déu. El llenguatge amb què descrivia aquells crims esparverava aquella gent senzilla tant o més que els crims mateixos. Mon pare sempre deia que allò seria la ruïna de l’hostal, perquè la gent, farta de ser tiranitzada i humiliada i d’anar-se’n a dormir tremolant de por, deixaria de vindre. Jo, en canvi, estava convençut que la seua presència ens era beneficiosa. Primer la gent s’espantava, però després s’adonaven que els feia gràcia perquè animava la seua tranquil·litat rural. Una colla de jóvens, que fingia admirar-lo, l’anomenava “rei dels navegants” i li deia que gràcies als hòmens com ell Anglaterra s’havia convertit en el terror dels mars.

La societat valenciana en l’espill lingüístic

No hi hagué en este cas bon rotllo a primera vista. M’havien enviat a Oriola a fer classe de valencià. Dos vesprades a la setmana, els alumnes eren professors. A l’aula de davant s’impartia el mateix curs, però ho feia un tio malcarat, amb pereta, caçadora negra de cuiro i esguard altiu. Una estranya mescla de latin lover i poli roín. Els xiquets m’ho van confirmar: “L’altre se’n passa molt; no fan descans, no els deixa eixir a fumar”. Que entranyables i perspicaços, sabien que amb mi havien tingut molta sort.

Devia haver passat un any, més o menys, quan el destí em feia coincidir de nou amb el poli roín de la pereta. I ara no podia defugir el tracte, els dos treballàvem al Secretariat de Promoció del Valencià de la Universitat. Gràcies a aquelles primeres converses, en què u té la tensió d’una prova oral de la Junta, vaig saber que es deia Juli i que havia format part de la candidatura del Bloc Nacionalista Valencià al seu poble: Novelda.

Les eleccions nacionals de 1999 van ser dures, com totes. La coalició Bloc-Els Verds aconseguia 102.700 vots (el 4,60 % del total), Unió Valenciana en treia 106.119 (4,76 %). 208.819 ciutadans quedaven sense veu en les Corts Valencianes. Els politòlegs ho tenien fàcil: cap dels dos partits valencianistes tenia escons, però junts representaven quasi el 10 % de l’electorat, ¿no havia arribat l’hora de resoldre diferències i sumar?

Un dia, a la cua de la cafeteria, Juli em feia eixa pregunta d’una forma més directa i planera: “Tu com veus el tema d’ajuntar-se amb Unió Valenciana?”. Era l’oportunitat d’espolsar-me per sempre més aquell catalaniste, que els fats s’entestaven a posar-me davant. Planerament i directa, tal com ell havia fet, vaig respondre: “Ho veig del tot necessari”. I, ves per on, resultà que no era tan catalaniste, ell ho veia igual i jo ja el veia amb altres ulls. El xic va començar a caure’m bé, generalment tenia bon humor i bona barra, compartíem la passió per l’arròs a banda, pel país nostre, pel país dels bascos, per la docència que fa estimar el valencià…

Més de vint anys han passat, quasi tants com cursos hem fet junts. I en vindran molts més, d’anys i de cursos. A voltes té mal geni i és maniós (especialment amb la gent que fuma), però celebre haver-me’l trobat i tindre’l a la llista d’amics. Si escric açò és perquè me l’estime i vull suggerir-vos un dels seus llibres: La societat valenciana en l’espill lingüístic. N’aprendreu molt i llegireu coses amb tant de trellat com estes:

El concepte de riquesa aplicat a la diversitat lingüística és un tabú que a Espanya és combatut a força de prejudicis sobre la utilitat, la magnitud, la internacionalitat o d’altres espantalls lingüístics.

S’ha encertat sempre el model estàndard que calia ensenyar en l’escola? Calia estigmatitzar, com sovint s’ha fet, paraules (o flexions) absolutament correctes com vore, vos, este, eixe, el numeral dos en femení, huit, hui, omplit, establits, faena, servici i un llarguíssim etcètera?

El menyspreu que alguns grups humans evidencien cap a uns altres per raons ètniques, i que en general —més en la teoria que no en la pràctica— reben el rebuig de la majoria de la població, pareix un pecat venial quan el que es menysprea no és una raça, sinó una llengua.

Es produeix, per tant, una recuperació insuficient, que permet dotar d’estabilitat durant algunes generacions la situació de diglòssia, perquè aparentment la llengua minoritzada ja no és combatuda, però va perdent parlants de forma progressiva perquè continua lluny d’adquirir la consideració de prestigiosa.

La societat valenciana […] afronta ara la dicotomia següent: o esdevé una comunitat humana amb entitat pròpia, caracteritzada per la diversitat cultural i lingüística, orgullosa de la seua identitat com a poble i d’un dels seus principals emblemes: l’idioma propi i històric, el valencià; o, per contra, es dilueix en una comunitat humana superior i, amb aquesta dilució, va perdent cada volta més la identitat i l’idioma, absorbida per una poderosa maquinària política, mediàtica i institucional poc condescendent amb la diferència.

Acabe amb la foto de rigor (i d’antigor). Juli és de l’esquerra, darrere estan Ferran Puchades i els mig alcoians Lluís Grau i Vicent Guillamon. Enmig, Pere Mayor i Juan José Ibarretxe pareix que estiguen fent manetes. Veritat que és molt romàntic?

 

 

 

Raül Canals al país de les meravelles.

Ja fa molts anys d’aquella primera trobada. Biblioteca de Filosofia i Lletres, punt únic del desordre del dia: organitzar el Bloc d’Estudiants Agermanats a la Universitat d’Alacant. Quasi tots els assistents responíem al perfil del jove “catalaniste” universitari: féiem Filologia, Història, Sociologia, Biologia o Dret. Però n’hi havia un que anava per a informàtic: Raül Canals i Marote. Alt, prim i reflexiu, trencava el seu silenci cap al final de les reunions i deia la seua amb tanta contundència com respecte. Com que era seguidor de Kortatu, Negu Gorriak i La Polla Records, vam congeniar de seguida. Després vindrien no sé quantes festes, els 20 anys de Convergència, un aberri eguna a Pamplona, un alderdi eguna a Vitòria, els Premis Octubre, Egipte, el Racó del Conill, Benicàssim, el Cabeçó d’Or…

Per Nadal de l’any passat, va vindre Raül a casa com venen els bons xiquets al món: amb un llibre en valencià davall del braç. Era per a Aitana, però jo també l’he llegit. Últimament faig com eixes mares modernes que es posen roba de les filles, però en comptes d’anar a l’armari de la xiqueta vaig a la prestatgeria. Supose que a Alícia al país de les meravelles li deu passar com a molts altres llibres d’anomenada mundial: sabem que existix, en coneixem l’argument, però no en som tants els que l’hem llegit. Vos recomane l’edició de Baula, ve amb el text íntegre de Lewis Carroll i les magnífiques il·lustracions de Rébecca Dautremer. Enguany regaleu un clàssic i compreu-lo a la llibreria que teniu a prop de casa; els clàssics universals i els llibreters de barri no fallen.

I com que un amic és un germà que elegim i jo tinc més anys que Raül, em consideraré ara el seu germà major i faré com la germana d’Alícia al final del conte: me l’imagine de gran i sé que conservarà sempre el seu cor senzill i bondadós. Gràcies pel llibre, per l’amistat que ens agermana i per tot el que fas per este país meravellós i nostre.

 

 

Vicent Baydal, agent del Palau Comtal.

Deia Ciceró que “No saber el que ha passat abans de nosaltres és com ser contínuament un xiquet”. No puc estar més d’acord amb esta reivindicació de la història. De fet, em costa entendre que algú no tinga interés per la història i m’entristix comprovar que hi ha moltíssima gent que ni en sap ni vol saber-ne. Els llocs són diferents quan els afegim la història i t’imagines el marqués de Rafal proclamant rei l’arxiduc Carles des del seu balcó a Oriola, Napoleó coronant-se emperador a Notre-Dame (això sí que va ser un selfie), Aristòtil ensenyant filosofia a Atenes…

Història se n’ha de saber, però també s’ha de saber explicar, fer-la interessant al gran públic i didàctica a tots. I això no tot el món ho pot fer amb solvència, per més anys d’investigació, obres publicades i tesis dirigides que tinga. Celebre, per tant, haver llegit Del Sénia al Segura. Breu Història dels valencians i vos el recomane vivament. En quaranta capítols i 216 pàgines Vicent Baydal repassa la història de tots els valencians, també dels que ho van ser abans de Jaume I i la fundació del regne que dona origen al nostre país.

El llibre ve farcit d’imatges, cosa que el fa més complet i lleuger, més atractiu també per a lectors jóvens com jo. Crec que el professorat d’Història de l’ensenyament secundari i del batxillerat hauria de tindre molt en compte esta obra, a l’hora d’escollir lectures per als alumnes. No li falta detall, també posa el focus Baydal en els grans oblidats de la historiografia: les dones, les classes més humils, les minories…

En arribar a l’epíleg és fàcil que el lector, a més d’haver adquirit un munt de coneixements, convinga amb l’autor que som “un poble amb consciència pròpia que es nega a perdre la seua entitat individuada dins del ric i plural context mundial, i que es nega a cedir a la indiferència i la dissolució perquè sap que la seua lluita col·lectiva és també una lluita per la millora social del conjunt de la humanitat, des de la perspectiva pròpia i particular dels qui hem arrelat en este xicotet tros de terra del Sénia al Segura: els valencians”.

Aplaudiria jo ara mateix a este notable historiador i brillant comunicador. L’aplaudiria, sí, però no puc. M’ho impedix una raó tan negra en substància com diàfana en essència. Faltant a l’heurística, o prenent-la només com a pura invenció, i sense més pes argumental que el de l’aliança que du a la mà esquerra, Baydal afirma que el plis-plai el van inventar a Cocentaina. Davant d’este afront, què hauria de fer? Enviar-li una lletra de batalla o convidar-lo a un plis-plai sense gel ni Pepsi-Cola?

El conde de Montecristo

De major vull ser com el meu avi patern. No és que el matern no tinguera virtuts dignes de ser emulades, però vam tindre menys temps i era més callat. A més, la mort sobtada de mon pare va convertir al seu en un model per a mi. No recorde que em bonegara mai, preferia raonar, explicar-se, convéncer. A eixa manera de ser present, heu d’afegir l’èpica quasi silenciosa d’haver perdut una guerra, haver estat a la presó i passar un any desterrat, a més de cent quilòmetres d’on havia tingut la dignitat d’incórrer en “auxilio a la rebelión”.

Es dolia de l’acusació més que de la condemna; “eren ells els que s’havien rebel·lat”, deia. Parlava poc de la guerra, però quan ho feia pareixia tornar a aquell temps. Amb l’altre avi, tot i que per motius diferents, compartia la sort de no haver disparat un sol tir en tota la guerra. Com que era obrer del metall, el van enviar a fer obusos a una fundició de Múrcia. “Els obusos no són com les bombes, han d’estar molt ben fets per a que no rebenten dins del canó i en caure facen molta metralla”, em va explicar un dia.

Quan van anar a detindre’l, l’obligaren a carregar en un sac tots els llibres que tenia a casa, li’ls van furtar. “I no eren llibres de política, eren… novel·les”. De tot aquell decomís repugnant, en va anomenar un que s’estimava especialment: El conde de Montecristo. Sense saber-ho, em feia una recomanació lectora per al futur. I si uns dimonis franquistes li’l llevaven de les mans, un àngel republicà degué posar-lo a les meues. L’he llegit en castellà, tal com va fer ell, però n’hi ha edició en la nostra llengua, que també era la seua.

M’ha agradat moltíssim la història de l’heroi fictici Edmond Dantés i agraïsc a l’heroi real Paco Davó que la mencionara en aquella llunyana conversa. Permeteu-me que acabe amb unes paraules del comte. Com que és un clàssic de la literatura, les trobareu apropiades ara i sempre:

“Viviu i sigueu feliços, fills estimats del meu cor, i no oblideu mai que, fins el dia en què Déu es digne a desxifrar el futur a l’home, tota la saviesa humana estarà resumida en dos paraules: confiar i esperar.”

 

El Falcó Verd

Quan la dona de l’alcalde va morir, l’amo de la Darwin va ser l’única persona del poble que no va anar a l’enterrament. Ell no se’n va adonar. Estava massa destrossat per la pèrdua de la dona per passar llista dels assistents. Però, uns mesos més tard, algú —morbós— s’ho va fer venir bé per explicar-li, com qui no vol, l’absència de l’amo de la discoteca. Mentre condueix, l’alcalde recorda que va tallar aquella conversa educadament però amb fermesa.

Una gran apagada i un poble petit són els protagonistes de L’instint. A més de l’alcalde i l’amo de la Darwin, hi ha la dona del guarda-roba, un professor, un taxista, un caçador, una model, el discjòquei, el capellà, la filla del forner, una maleta… No espereu un perquè, un desenllaç sorprenent després del nuc escorredor. Són només històries corrents, pensaments profunds o molt simples i un gos que lladra.

Però te l’acabes i t’agrada, perquè a tots ens agrada dotorejar i fer-ho llegint és millor que abocat a una finestra. El llibre de Pàmies em va arribar l’any passat. Me’l regalava Lluís Falcó Maestre després d’un bon dinar. Escric açò per a agrair-li de nou el present i recordar-li que ha de pagar ell la pròxima i ja estem fent-ho massa llarg. Em prenc la llibertat de reproduir la seua dedicatòria:

Vaig trobar-lo al mercat (2a mà) i vaig pensar “Jordi ha de llegir-lo”. Per a mi va ser un punt d’inflexió i entendre la gran relació entre terra cultural i terra natural.

Els camins de l’ecologisme també són inescrutables i jo no he acabat de vore en esta novel·la eixa relació. Ara bé, crec que Lluís té raó: no es pot ser ecologista sense ser, almenys un poc, nacionalista, i a l’inrevés també. Pensa globalment, actua localment. El patrimoni històric, els cultius tradicionals, la gent que viu de la terra, les platges netes i vives, les muntanyes vitals, la bici, sempre la bici; visca el Sàhara lliure!, l’escola en valencià… En tot això i molt més he coincidit amb el Falcó Verd des que ens vam conéixer a la universitat, més o menys quan Pàmies començava a escriure L’instint.

El llibreter Castiñeira i el jueu Blumenfeld

Després de l’assassinat a Varsòvia d’un oficial de les SS, els nazis van aplicar la seua lògica racial i perversa. La vida d’aquell alemany ari en valia cent d’enemigues. Així, un centenar de treballadors polonesos de la base especial A-17, situada als boscos de Brandenburg, era traslladat a una presó pròxima, on hi havia jueus, catòlics, comunistes, gitanos, homosexuals i tots els perfils de la diversitat humana que odiava el Tercer Reich. Si els responsables de l’atemptat no es lliuraven, els cent ostatges serien afusellats.

Un d’aquells polonesos era Henryk Brzegalski, porter d’un hospital abans que començara la guerra. Immers en el dubte de no saber per què estaven allà, però amb la certesa que no els passaria res de bo, va oblidar la màscara que l’havia mantingut amb vida. Quan els soldats irromperen en la gran cel·la al crit de “Juden raus!”, va seguir el mateix camí que feien els de l’estrela de David. Va ser així perquè, en realitat, aquell home no era un conserge polonés, sinó Isaac Jacob Blumenfeld, el sastre jueu de la petita població de Kolódets. L’endemà, a l’hora de l’execució, no hi havia carceller, catòlic, comunista, gitano o homosexual que sabera explicar la misteriosa desaparició del polonés que en feia cent.

Vet ací com, en ple Holocaust, un jueu salvava la vida justament per ser-ho. Blumenfeld va ser traslladat al camp de Flossenbürg, a l’Alt Palatinat, i allà va estar fins que els americans l’alliberaren. Esta història és pura ficció, però convindreu amb mi que podria ser perfectament real, com la de Shlomo Perel, el Salomó de les Joventuts Hitlerianes.

Si jo he arribat a conéixer la vida, l’atzar, les alegries i les penes d’Isaac Jacob ha sigut gràcies al llibreter Josep Castiñeira. Ell i Vicent Llorca regenten Vila Llibres, la millor i més ben assortida llibreria de la Marina Baixa. Josep és com un bon xarcuter: coneix bé la clientela i, a més de tallar-te la comanda que li has fet, sempre et recomana alguna cosa. “Emporta’t açò, que sé que t’agradarà. Si, home, sí, ja m’ho diràs”.

I, en efecte, el Pentateuco de Isaac és una bona novel·la. Divertida, trista, àgil, enriquidora, carregada de sentències i acudits jueus, molt humana i, per tant, terrible, creïble i entranyable. Vos la recomane, però afanyeu-vos a passar pel número 14 del carrer Ciutat de València, a la Vila Joiosa. D’exemplars, no els en deuen quedar molts. Un dia Josep va rebre la telefonada del distribuïdor de l’obra, es preguntava com podia ser que aquella vila no tan petita acaparara quasi la mitat del tiratge venut. Què era allò? Una llibreria o una sinagoga? Un bon negoci en mans de dos bons professionals, amants l’un de l’altre i dels llibres en general.

Bé, Josep, tu volies saber què m’havia paregut la novel·la i jo et devia una entrada en el bloc. Estem en pau o, com sovint em saludes, shalom!

Un premi per a Alícia

Hi ha una multitud de situacions informals en què les persones es troben i parlen, sense sotmetre’s a especificacions idiomàtiques explícites. I així, cadascú parla com li plau en aquell moment, o —per a començar a ser precisos— cadascú parla tal com ha aprés que s’ha de fer en situacions com aquella.

La realitat que ens trobem és que moltes de les persones que tenen el català com a primera llengua han aprés —a través de diversos mecanismes— que convé abandonar el català quan algun dels interlocutors no s’expressa en aquesta llengua.

És perfectament comprensible que facen allò que fan, que és aplicar la Norma de Convergència a la Llengua Dominant, és a dir, abandonar la seua llengua en el moment en què interactuen amb un dels parlants d’aquesta llengua dominant.

Parlarem de tot això: de com ens comportem amb la nostra llengua, és a dir, de com i quan l’abandonem, l’amaguem o la mantenim […] perquè sabem que, qualsevol que siga la política lingüística que les autoritats competents en cada territori porten endavant, finalment hi ha un darrer filtre, que és el que determina l’autèntic nivell d’ús d’una llengua. I aquest filtre és el parlant.

Els parlants d’una llengua minorada experimenten un estrés afegit en les situacions comunicatives, per comparació amb els parlants d’una llengua normalitzada. Aquesta dosi extra d’estrés deriva de la percepció més elevada d’incertesa respecte al curs que seguirà la interacció comunicativa (impredictibilitat), del fet que la responsabilitat (el control) recau fonamentalment sobre ells, i de la sensació que —en última instància— hi tenim les de perdre (amenaça).

Els textos en cursiva i negreta són dels professors Suay i Sanginés. Els he tret de Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català, un llibre que vos recomane. Per als alumnes no ha sigut una recomanació, havien de llegir-lo, o fer com si l’hagueren llegit, i parlar-ne amb gràcia i correcció. Els ha agradat. Bé, això és el que han dit, i escrit, en la major part dels casos (també n’hi ha que els ha semblat un tostó psicolingüístic, gràcies per la vostra sinceritat).

Acabant-se el quadrimestre i sense saber-ho ella, Alícia va entrar a l’aula. Guapa com un sol març, amb un adreç elegantíssim i eixa naturalitat fresca i amable que atribuïm al paisanatge valencià. Amb a penes deu minuts de vídeo, és com si la conegueres de tota la vida i t’entren ganes d’anar a la seua falla de Carcaixent a felicitar-li l’actitud normal i digníssima i brindar amb cassalla per ella i per tots.

Alícia, per si no ho sabíeu, va parlar valencià amb un valencià de Gandia, que parlava castellà però perfectament l’entenia. M’ha caigut en vers i tot, xe! La conversa va tindre lloc en un programa televisiu d’ámbito nacional. Tot i que la productora va subtitular el diàleg, la reacció casernària, tavernària i nacional va esclatar ipso facto: “Una vergüenza la fallera ridícula esa hablando en valenciano, la culpa la tiene el programa por permitirlo”, “Le daba por to la boca”, “Que hables en castellano, gilipollas”, “Hablar en valenciano en un programa nacional. Vergüenza ajena”, “Esta tía es gilipollas? No sabe que debe hablar castellano en un programa español?”, “Qué maleducada”…

Tota una lliçó dels prejudicis, els odis i el supremacisme lingüístic de l’Espanya brutal. Els mitjans ho van van destacar especialment. Per això m’alegra que, a classe, les i els alumnes valoraren sobretot l’actitud d’Alícia: no canviar de llengua si l’interlocutor t’entén. Si tots els valencianoparlants férem com ella, l’ús social del valencià creixeria exponencialment. A més de ser fàcil, un comportament així resulta didàctic: ajuda a aprendre als que en volen saber.

Acabe ja. Alícia mereix un premi. Espere que alguna de les moltes associacions que, de Guardamar a Salses i de Fraga a Maó, defenen la llengua valenciana li’l concedisca. I faig una altra recomanació. Un dels bròfecs que va insultar a la nostra Alícia acabava l’atac dient-li “Vete a Canal Nou” (no deu estar molt al corrent, no). Seria fantàstic que la fitxàrem, si és que algun dia tornen a obrir la tele valenciana.