Home » General » La societat valenciana en l’espill lingüístic

La societat valenciana en l’espill lingüístic

No hi hagué en este cas bon rotllo a primera vista. M’havien enviat a Oriola a fer classe de valencià. Dos vesprades a la setmana, els alumnes eren professors. A l’aula de davant s’impartia el mateix curs, però ho feia un tio malcarat, amb pereta, caçadora negra de cuiro i esguard altiu. Una estranya mescla de latin lover i poli roín. Els xiquets m’ho van confirmar: “L’altre se’n passa molt; no fan descans, no els deixa eixir a fumar”. Que entranyables i perspicaços, sabien que amb mi havien tingut molta sort.

Devia haver passat un any, més o menys, quan el destí em feia coincidir de nou amb el poli roín de la pereta. I ara no podia defugir el tracte, els dos treballàvem al Secretariat de Promoció del Valencià de la Universitat. Gràcies a aquelles primeres converses, en què u té la tensió d’una prova oral de la Junta, vaig saber que es deia Juli i que havia format part de la candidatura del Bloc Nacionalista Valencià al seu poble: Novelda.

Les eleccions nacionals de 1999 van ser dures, com totes. La coalició Bloc-Els Verds aconseguia 102.700 vots (el 4,60 % del total), Unió Valenciana en treia 106.119 (4,76 %). 208.819 ciutadans quedaven sense veu en les Corts Valencianes. Els politòlegs ho tenien fàcil: cap dels dos partits valencianistes tenia escons, però junts representaven quasi el 10 % de l’electorat, ¿no havia arribat l’hora de resoldre diferències i sumar?

Un dia, a la cua de la cafeteria, Juli em feia eixa pregunta d’una forma més directa i planera: “Tu com veus el tema d’ajuntar-se amb Unió Valenciana?”. Era l’oportunitat d’espolsar-me per sempre més aquell catalaniste, que els fats s’entestaven a posar-me davant. Planerament i directa, tal com ell havia fet, vaig respondre: “Ho veig del tot necessari”. I, ves per on, resultà que no era tan catalaniste, ell ho veia igual i jo ja el veia amb altres ulls. El xic va començar a caure’m bé, generalment tenia bon humor i bona barra, compartíem la passió per l’arròs a banda, pel país nostre, pel país dels bascos, per la docència que fa estimar el valencià…

Més de vint anys han passat, quasi tants com cursos hem fet junts. I en vindran molts més, d’anys i de cursos. A voltes té mal geni i és maniós (especialment amb la gent que fuma), però celebre haver-me’l trobat i tindre’l a la llista d’amics. Si escric açò és perquè me l’estime i vull suggerir-vos un dels seus llibres: La societat valenciana en l’espill lingüístic. N’aprendreu molt i llegireu coses amb tant de trellat com estes:

El concepte de riquesa aplicat a la diversitat lingüística és un tabú que a Espanya és combatut a força de prejudicis sobre la utilitat, la magnitud, la internacionalitat o d’altres espantalls lingüístics.

S’ha encertat sempre el model estàndard que calia ensenyar en l’escola? Calia estigmatitzar, com sovint s’ha fet, paraules (o flexions) absolutament correctes com vore, vos, este, eixe, el numeral dos en femení, huit, hui, omplit, establits, faena, servici i un llarguíssim etcètera?

El menyspreu que alguns grups humans evidencien cap a uns altres per raons ètniques, i que en general —més en la teoria que no en la pràctica— reben el rebuig de la majoria de la població, pareix un pecat venial quan el que es menysprea no és una raça, sinó una llengua.

Es produeix, per tant, una recuperació insuficient, que permet dotar d’estabilitat durant algunes generacions la situació de diglòssia, perquè aparentment la llengua minoritzada ja no és combatuda, però va perdent parlants de forma progressiva perquè continua lluny d’adquirir la consideració de prestigiosa.

La societat valenciana […] afronta ara la dicotomia següent: o esdevé una comunitat humana amb entitat pròpia, caracteritzada per la diversitat cultural i lingüística, orgullosa de la seua identitat com a poble i d’un dels seus principals emblemes: l’idioma propi i històric, el valencià; o, per contra, es dilueix en una comunitat humana superior i, amb aquesta dilució, va perdent cada volta més la identitat i l’idioma, absorbida per una poderosa maquinària política, mediàtica i institucional poc condescendent amb la diferència.

Acabe amb la foto de rigor (i d’antigor). Juli és de l’esquerra, darrere estan Ferran Puchades i els mig alcoians Lluís Grau i Vicent Guillamon. Enmig, Pere Mayor i Juan José Ibarretxe pareix que estiguen fent manetes. Veritat que és molt romàntic?

 

 

 


6 Comments

  1. Quina sort té Juli de tindre’t com a amic. Irradies bonhomia i tens cura dels amics. Un bon escrit, i esperem que un millor llibre. Caldrà llegir-lo.

  2. https://publicaciones.ua.es/va/cataleg/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3
    per si a algú li interessa el llibre de Juli i no el pot aconseguir a la seua llibreria, el pot demanar a la web de Publicacions de la UA i li l’enviaran per correu,

    Així és, us encanta fer una docència que fa estimar el valencià. Fer la faena amb bona gana, fins i tot amb passió, té aquestes coses, desperta l’interès i les ganes de continuar avant.
    Salut

  3. Compare! quina vista poltíca que tenieu els dos! Amb UV, res diu el paperet! Menys mal, que no manes enlloc. Molta foto i molta història, però ja t’ho vaig dir un dia… no arribaràs ni a president d’escala. Per cert, records a Juli, guarde molt bon record dels nostres dinarots.

  4. Li dius a l’autor que parlar de problemes de diglòssia interna i atribuir-los a la diglòssia externa és un desgavell propi de qui ha sigut educat en els dictats de l’ Alienació Elitista. O siga: no entendre res. I aixina anem…

  5. Hola!
    Gràcies per l’escrit, Jordi, gràcies també per les bones paraules d’uns i altres. Vos salude a tots amb afecte!
    De les paraules de Lluís Forner, vull preguntar si emanen d’alguna cita de Jordi o de la lectura del llibre. També que no tenia ni tinc notícia de la diferència entre diglòssia interna i externa. Tota explicació serà ben rebuda. I que de debat se’n pot generar molt, però mai he pretés parlar des de l’elitisme (ni crec que ho faça).
    Un salut!

  6. Juli: Lluís Fornés no diu que parles des de l’elitisme, al contrari, diu que eres una víctima dels dictats de l’Alienació Elitista. I tu mateix ho reconeixes: No t’han ensenyat mai, ningú, quina diferència hi ha entre diglòssia interna i externa. I aixina anem… Estime molt les teues bones intencions.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà