Home » Posts tagged 'consum'
Tag Archives: consum
Tattoos
Doncs sí, quan vaig a la platja m’identifique amb la gent gran i menuda. Ancians i xiquets són els únics que no van tatuats. Encarem el tema. Quan jo era xicotet només es tatuaven dos classes d’hòmens: els legionaris i els presos. Allò devia ser obra de gent poc professional i equipada perquè el resultat era verdós i poc definit. Els missatges més repetits, segons el cas, eren “Soy el novio de la muerte” i “Amor de madre”. Quant a les imatges, hi havia sobretot cristos semblants a Camarón, sinistres calaveres, àncores, pergamins…
El temps passà i els i les punks s’uniren al grup de tatuats, amb la qual cosa s’aconseguia una certa igualtat de gènere tatuat i es consolidava la creença que per a tatuar-se u havia de ser un poc contestatari, antisocial, malote… A l’anàrquica A dins del cercle, s’uniria poc més endavant l’Oi! dels skins i, segons amb quin peu colpejaren, símbols nazis o antifeixistes. L’esperit outsider de tatutats i tatuades continuava vigent.
Ara ja no. Ara es tatuen gatets i gossets, no cal ser de cap tribu urbana. Per cert, en queden? I amb la universalització del tatuatge va nàixer una nova veta de mercat (algun efecte positiu havia de tindre la cosa, ara hi ha qui s’hi guanya la vida) i arribà la infinitud icònica: dracs, motos, sirenes, donyets, flors, mandales, mapes, papallones, alfabets estranys… “Què és això que dus a la cama?”, pregunte a l’alumne, “És Vicent en èlfic”, respon el xicot. Quasi em cague garró avall. No podem imaginar, ni Tolkien ni jo, un elf anomenat Vicent. Quins poders tindria? Fer paella amb pa de lembas? Encendre una mascletà sobre el foc de Mordor?
Bé, llevat del turisme anglés que ens visita (allà el tattoo és una tradició secular), l’edat mitjana dels tatuats i tatuades locals és relativament curta. Són joves i això fa que el colibrí a la regata o la inscripció japonesa al turmell no els paren del tot malament. Però, ¿què passarà d’ací a quaranta o cinquanta anys, quan la fada guerrera i l’intrèpid samurai vagen a fer-se una mamografia o revisar-se les varius? Potser la moda haurà passat. Pot ser, també, que el metge o la metja siguen gent de la broma i, en vore aquelles figures arrugades, diguen al pacient: “Què? Com està el vell Long John Silver? Salude de la meua part eixe coix maleït!”.
Falten pocs dies perquè em visite el pirata Cantó, amo del dragó amb què tanque l’entrada. Quan me’l trobe a la porta de casa, què hauria de fer? Li servisc un rom o li done directament la taca negra?
De putes
Començarem amb una historieta real. Dos matrimonis de la comarca van cap a València a passar la vesprada de dissabte fent compres. Ells empresaris, elles felices esposes. Arribats al cap i casal, decidixen segregar-se per sexes i quedar a tal hora en tal lloc. Les dones anaren de botigues; els homes, de putes. Se’ls va fer un poc tard als xics, hi ha bonegó conjugal: “Ara arribeu?!” Un d’ells va respondre sincer: “Pos venim follats”.
Segons la Policia, a Espanya hi ha 37.000 dones que són explotades sexualment, forçades a exercir la prostitució. No estan gens amagades. Si a l’estiu aneu del Campello a la Vila per la general, podreu trobar-ne cinc o sis. També hi ha les que no veiem, les que estan dins d’alguns “hostals” de carretera, clubs i sales de festa; i les que cada dia omplin dos pàgines de publicitat del diari. Total, 37.000 dones fent de puta, esclavitzades en un estat pretesament de dret i molt sensible a la violència de gènere.
Sobre això no es legisla, deu ser l’efecte d’una mala moral catòlica. Negant-nos a actuar no resolem res, el drama persistix: 37.000 dones. El feminisme —tan eficient en altres supòsits a l’hora d’aconseguir lleis— està dividit respecte del que cal fer amb la prostitució. El debat entre prohibició i legalització l’immobilitza. En altres casos, com ara l’ordenança que PSPV i PP han aprovat a l’Ajuntament de València, l’únic que es fa és allunyar el problema dels centres urbans, amagar la brossa davall l’estora, putejar encara més a les putejades. “En el PSPV hay compañeros que se van de putas”, diu Joan Calabuig. Quin descobriment.
Jo sóc partidari de la legalització. Les dones i homes que lliurement vulguen guanyar-se la vida com a treballadores i treballadors del sexe haurien de poder fer-ho amb els mateixos drets i deures que els que opten per l’ortodòncia, la metal·lúrgia, l’advocacia o la mecànica de l’automòbil. És a dir, pagant impostos i amb cobertura sanitària i jubilació. Prostitució legal i totes les forces de seguretat i el pes de la llei contra la il·legal, contra el mala puta proxeneta, contra les putes màfies i contra el còmplice puter.
I vosaltres? Què en penseu?
Happy new gin
Del continent al tron d’Anglaterra, Guillem d’Orange s’emportaria l’afició a beure ginebra, i els anglesos, monàrquics i bevedors com n’hi ha pocs, van seguir el costum reial amb la desmesura habitual. Arreu del nostre domini lingüístic, la fabricació de ginebra comença a Menorca, colònia de Sa Graciosa Majestat durant quasi un segle. Un segle de ginebra i de soldats, però també de comerç, camins, dipòsits, obres públiques i respecte a la llengua valenciana, dita menorquí allà. Per tot això, i a diferència del que s’esdevé en altres indrets, l’illa té bon record dels britànics.
En arribar l’imperi a l’Índia al gin afegí tonic water; no per tast ni delectança, per a espantar el mosquit. Això ens ha deixat la història, ara la tònica amarga i la beguda humil són un combinat molt fashion, un còctel d’allò més in; posa-me’l en copa globus que el got de tub he avorrit i no oblides l’angostura que sóc de paladar fi. Però si en sabor i aroma del que es tracta és d’excel·lir, ni Amsterdam ni Londres tenen el que Alcoi pot oferir. Amadors de la ginebra, per fi hem tocat cim: des del cor de la Mariola ens arriba Ever gin. Digueu-ne també Gin ever, que evoca els ginebrons del ginebre, la base de l’elixir. “What a wonderful beverage!” diuen a Downing Street i han mobilitzat els espies que tenen a l’MI6. Els de Sinc guarden la fórmula del beuratge exquisit, beguem tots ginebra nostra que ens farà més profit.
El Congost de la Mort Glaçada
Esta calor no es pot suportar, d’any en any l’estiu se’m fa més penós de passar i, enmig de tanta basca, a punt vaig estar de morir d’hipotèrmia. M’haurien trobat congelat, com al pobre Ötzi, però amb camiseta i bermudes. Als Alps? A la Mariola? No, al Carrefour de Sant Joan. Estava jo un poc fluix, perquè ara s’agafen els pitjors refredats de l’any, quan vaig dreçar el carret cap a la zona de lactis. Allò no era el corredor dels iogurts, amigues i amics, era el Congost de la Mort Glaçada! Redéu quina gelor, la xarxeta de Mini Babybel Emmental quasi em costa la vida.
Després de travessar aquell infern de fred i refer-me un poc, vaig enfilar la zona de congelats, però allà s’estava molt bé. Per què? Perquè els productes estan en armaris tancats, la clientela se’ls mira tranquil·lament i, quan ha triat, obri la porteta i s’emporta el que vol. Al Mercadona és encara pitjor, estan “en obert” tant els refrigerats com els congelats. Algú ha fet compte de l’energia que cal per a mantindre la temperatura d’eixos expositors? No podrien tindre al supermercat i l’hipermercat un poc més de trellat? Estalviarien molts diners amb expositors tancats i no crec que perderen en vendes.
Jo mateix em recrearia molt més entre bífidus, formatgets, mantegues, quefirs, petitsuïsos i petisusos, si no haguera d’enfrontar-me, cada vegada que hi vaig, amb el temible poder mutant d’Iceman, el de la Patrulla X.
Hidrosalud
Després de les nou de la nit d’ahir, em va telefonar una jove de veu agradable a qui no conec. No sé com, però ella sabia el meu nom, el lloc on visc i —no cal dir-ho— el meu número de telèfon. Diu que parla en nom d’Hidrosalud i que demà vidran a casa a regalar-me unes plantilles. Li dic que no m’interessa comprar res, em diu que tot i això vindrà, que no estic obligat a comprar res… En tot moment li parle valencià. Ella, llevat d’algun “gràcies” i “molt bé”, em respon en castellà. Molt bé.
Oblide la conversa. Hui mateix, abans de les sis, torna a sonar el telèfon, són els d’Hidrosalud. Un xic demana per mi i em recorda la conversa d’ahir amb “su compañera”, em pregunta si pot passar esta vesprada. Li dic que sí, però que en una hora més o menys hauré d’eixir, que a quina hora pensa vindre… Tot li ho dic també en esta llengua que llegiu. Reconec que no sempre parle valencià amb els del màrqueting telefònic, però en este cas tenia ben recent el precedent.
Arribats a este punt, el venedor esdevé no sé què i em pregunta: “Perdona, ¿en qué idioma me estás hablando?” Canvie: “En valenciano”. Em diu: “Ya, pero es que yo no te estoy hablando valenciano”. Al·legue: “Bueno, con tu compañera no hubo problema…”. Em talla: “Si nos ponemos así, yo soy del norte, ¿te hablo euskera?”. Responc: “Bai”. Llavors em parla èuscar. No em faig arrere i sense saber si m’ha dit guapo o si s’ha cagat en ma mare responc: “Bai, eta zu?”. L’amable comercial m’ha penjat.
No acaba ací la història. Amb l’aspror que et deixa tanta mala educació —tot i els anys i les passades, no m’hi acostume— el telèfon torna a sonar. Ara són els de Vodafone. Parle castellà. A mitjan conversa, la meua consciència nacional em recorda qui sóc i canvie al valencià. La xica (noia) esdevé àngel: em parla català. Fa igual que siga xava, xova o xuva, és el bàlsam reconfortant de la normalitat. Li conte el que m’acaba de passar. Ara treballa per al Telèfon de l’Esperança: “No faci cas, hi ha gent per tot”.
Gràcies, maca, espero la teva trucada en passar Sant Jordi. Serà per tu —i no per Vodafone— que renovaré la permanència. Eixos de les plantilles ja poden escampar el poll.
Caviar
Les femelles del lumpus i la mòllera fan uns ous de color taronja que, amb els additaments cromàtics adequats, muden al color negre lluent. La indústria conservera comercialitza este producte amb molt d’èxit i ara també en fa a partir d’algues marines igualment tractades, potenciades i acolorides. N’hi ha en tots els supermercats a 3 €, més o menys, el potet de 100 grams. Està bo, decora i realça molts plats, però no deixa de ser un succedani.
El caviar de debò són ous d’esturió, un supervivent del Triàsic que només nada lliure a la tancada i salabrosa mar Càspia. Dir caviar és dir exquisitat, refinament, sofisticació, luxe, luxúria fins i tot. Ah, la serena i sinuosa nuesa de Monica Bellucci coberta de caviar! Em fa parafrasejar Coral romput: “Voldria fer versos nobilíssims i dir antigues coses amb plena dignitat, voldria ser filòsof, tenir un sistema. Però el cos de Monica Bellucci cobert de caviar em posa nerviós i només escriuria SOS per totes les parets, les finestres.”
I ara una prova. Poseu-vos dos xiclets a la boca, amb el polze i l’índex de qualsevol mà feu pinça al nas i digueu: “Necesito cien gramos de caviar”. Cliqueu ací i comprovareu com de lluny heu quedat de l’original. El caviar no és per a nosaltres, no som de la classe que toca. En este país nostre, per a menjar segons quin caviar s’ha d’estar en l’elit dels espanyaportes. Trages, cotxes, bosses Louis Vuitton ―també Loewe―, un gosset robot per al nano ―el xiquet s’ho mereix tot―, joies per a elles, botons de puny per a ells, maletes de luxe, caviar… Tot de franc, visca València!
No, de franc no, ho estem pagant tots. Ho paguem amb la vergonya col·lectiva d’haver fet bancarrota, de ser un exemple de corrupció, de no vore la llum al final del túnel perquè no hi ha diners per a la factura, de no atendre com cal la gent dependent… Hui m’han dit que potser hauran de tancar el menjador de l’escola i prescindir del personal de suport i no sé en què pensar. En el caviar? En el pròxim premi de fórmula 1? No vull fer-me més mala sang, pensaré en Monica Bellucci. Sí, Monica Bellucci, amb una COP 357 Derringer a la mà, em tranquil·litzarà.
Obrir el diumenge
Els diumenges de quan era xicotet, a prop de casa només obrien la Bodega Fernando, Lolita la dels pollastres i el bar Moral. Això cobria les aspiracions del dia: comprar llimonà, tindre a taula el rostit i fer-te abans el vermut. Luxes domèstics, senzills, proletaris. Ara resulta que alguns volen que tot òbriga tothora. Veig a la tele una tensa concentració basca; uns criden en una vorera, l’Ertzaintza els manté a ratlla, altres van i vénen per la vorera d’enfront. No són abertzales contra constitucionalistes, són botiguers contra compradors. Sembla un contrasentit, però no ho és; sindicalistes i botiguers volen que tots tanquen diumenge. Una senyora invoca la seua llibertat de comprar quan vulga i Pilar Zorrilla, viceconsellera de Comerç i Turisme, dóna suport amb la seua presència als comerços que han obert. La viceconsellera deu ser socialista, del PSE; quina manera més peculiar de defendre els treballadors: setmana laboral de 7 dies. Hi ha hipermercats que a l’estiu obrin tots els dies fins a les dotze de la nit. Qui necessita un quilo de rap a les dotze de la nit? Pots viure un diumenge sense eixir a comprar-te uns pantalons? A poc a poc el consum acapara tot el calendari. Són les grans cadenes les que ens hi estan acostumant. El petit comerç, el botiguer nou o de tota la vida només pot aguantar l’embat a costa de perdre caixa o qualitat de vida. No ens enganyem, la llibertat d’horaris no crea més llocs de treball, crea més mala llet. I la qüestió de fons és eixa: consumir, consumir i consumir en tot moment, també els festius. Ves per on, quedar-se a casa el diumenge acabarà sent una actitud antisistema, revolucionària. Si no, sempre podem anar a passejar o a missa, que una cosa tonifica el cos i l’altra fortifica l’esperit. A més, les dos són debades.
Sabó
Després de ser usat, l’oli de fregir és un residu perillós si el deixem anar pel desaigüe. Complica i encarix el funcionament de les depuradores i als rius impedix l’intercanvi normal d’oxigen. Un sol litre d’oli domèstic és suficient per a contaminar-ne mil d’aigua. D’un temps ençà, la ciutadania conscienciada disposa de contenidors on iniciar el reciclatge de l’oli. El que allà deixeu cremat, tornarem a aprofitar-lo com a biodièsel, adobs, cremes cosmètiques, vernís… Jo no utilitze eixos contenidors, amb l’oli usat faig sabó. Només necessiteu sosa càustica, un llibrell de fang o metall, un pal per a remenar la mescla i un poc de paciència. Quan ja ha quallat la cosa, en faig pastilles i, de vegades, les empaquete amb marca i tot: SABÓ FARDATXO. 100 % VALENCIÀ.
Sense proposar-s’ho, l’austeritat dels nostres avis era molt imaginativa i respectuosa amb el medi. No ens aniria gens malament recuperar aquella tradició; això ens reconciliaria amb la part natural del nostre entorn. No ho dic pel sabó, sinó pels usos i virtuts de les nostres plantes. Sé que l’amic Daniel Climent acaba d’esbossar un somriure, el que repetirà este dissabte quan ens trobem a Relleu; anem els dos a un curs d’elaboració de licors d’herbes. El druida serà Tono Belda, gran micòleg, alcoià i alumne meu no fa massa. Semblava al principi tímid, però en la segona classe ja ens va ensenyar el pardal. El té xicotet, però potent i enjogassat, fins i tot ha guanyat trofeus internacionals de cant. I entre tots li batejàrem el gafarró colossal, Pixapí li vam posar.
I si això dels licors agrada, prompte ho durem a la UA.
Das ganze Jahr ist Oktoberfest mit Spigha
Cervesa. Del llatí cervēsia, per a alguns compost pel teònim Ceres, deessa romana de l’agricultura, i el mot vis, força; una etimologia tan bella com poc probable. N’hi ha japonesa, grega, egípcia, xilena, neozelandesa, palestina, catalana, kenyana, canadenca, australiana, israeliana, portuguesa, sud-africana, costa-riquenya, espanyola… La inventaren de xamba els sumeris fa 6.000 anys i d’aleshores ençà tots els pobles que l’han tastada han volgut perfeccionar-la i fer-la seua. A Munic li fan una festa que dura mig mes. El Theresienwiese s’ompli d’àvids bevedors bavaresos, l’Oberbürgermeister obri a colps el primer barril, el Ministerpräsident s’estaca gola avall 
una gerreta de litre i comença la disbauxa. Típica moderació catòlica. L’Oktoberfest s’ha escampat i ara en fan arreu del món, també a Alacant i Elx, la de Calp és principal.
La cervesa té excel·lents propietats, és bona per a grans i menuts, aporta brillantor a la salut, ens revifa, cap medicina la iguala com a tònic. No ho dic jo, ho diu l’anunci de l’esquerra. Tots i totes hem millorat notablement la nostra aparença gràcies a la cervesa; a la cervesa que pren qui ens està veient, és clar. Ens faltava, però, una peça fonamental per a completar el mapa genètic de la cervesa. L’hem trobada, amigues i amics. Sí, des de fa uns mesos la humanitat sencera, assedegada i exhausta, pot sadollar la set i reposar satisfeta. Ja tenim cervesa alcoiana! I n’hi ha de dos estils: brown ale, de nom propi Gurugú, i pale ale, altrament dita Na Valora. Les dos boníssimes, les dos nostres, les dos etiquetades en valencià. No perdeu més temps, feu-ne ara mateix la vostra comanda.
Dret a la bellesa
Al començament d’este estiu que ara acaba, vaig tindre el plaer de compartir àpat i arguments amb Eduard Mira, sociòleg, assagista, estudiós del cos i l’ànima de la ciutat, comissari d’exposicions, assessor àulic i no sé quantes coses més. Sobre les estovalles, menges típiques de la mar: mussola, calamar, ous de lluç, amanida de saladures i el millor arròs a banda que es fa a esta banda del puig Campana. Cerveses per a la set, vi negre per al paladar i orujo per a afavorir la digestió dels sofrits comensals. Jo vaig demanar postres, ell no. Mentre begudes i viandes apareixen i desapareixen a taula, el mestre parla un poc de tot. Jo l’escolte atent, com Corbino escolta Godofred de Chaucer en la seua penúltima novel·la. Llegir-la paga la pena, però feu-ho amb un bon diccionari al costat, que l’autor té gust pel lèxic antic i sonor: calàpet, atanor, eixalbar, prosàpia, batollar, destrer, glànola, nauxer, fiola, emblar, malanança, hetera, sòlit, gaubança, ribald…
Les tribulacions d’en Mira no són les dels espies vells que descriu. L’atribolen la salut del país i la democràcia en què vivim, el civisme minvant que observa, la impostura d’algunes correccions polítiques… I entre totes estes qüestions una que ens resulta especialment punyent: l’urbanisme i l’enrenou que campegen a Xàbia. A ell perquè és el port on ha recalat amb Astrid, la seua dona, i a mi perquè és el meu partit qui governa el municipi. S’explica el company de taula i ho fa com qui creu en el projecte del Bloc. És la crítica d’algú que et valora i eixa és sempre sincera i sol ser fonamentada. “Un partit conservacionista no pot fer això amb el patrimoni”, diu. A més de la raó, li reconec la capacitat de condensar una llarga reflexió en pràcticament un aforisme. El dinar continua i ara compara la relació d’Holanda i Flandes amb la de Catalunya i València i les troba molt semblants. Els caràcters català i holandés resulten circumspectes als riallers valencians i flamencs dels suds respectius. L’idioma és comú, i tant, però la gent és d’una altra pasta: “Una llengua s’escampa segons els meridians, però els sentiments seguixen els paral·lels”. En una altra ocasió, en enumerar els llocs d’Europa on es trobava còmode, digué: “No em fie d’una ciutat que no tinga catedral gòtica. Per això, Madrid no m’agrada”. I arrufà el nas mentre feia que no amb el cap.
I així, després de lamentar un model turístic que buida els restaurants i ompli els supermercats, després de doldre’s perquè els arquitectes, i no la gent de lletres, fan d’urbanistes, després de batre’s contra els molts auditoris i centres socials alçats més per supèrbia de l’alcalde que per necessitat del poble, després clamar justícia per tots els enderrocs injustos i declarar la guerra a la modernor coenta i despersonalitzadora, després de tota eixa proclama em digué concís: “Jordi, tenim dret a la bellesa”. Inapel·lable.
Comentaris recents