Home » Posts tagged 'consum' (Page 2)
Tag Archives: consum
2’99 € la primera entrega
De la meua àvia materna vaig aprendre allò de “Pel setembre, qui tinga llavor que sembre”. Aquella era gent arrelada a la terra, celebraven l’aigua que cau a poc a poc perquè “fa saó”, controlaven les cabanyoles i a l’agost podien dir-te quin temps faria tot l’any. Ara setembre és el mes de les crisis postvacacionals. Quan sent parlar d’això, de l’estrés, de les depressions, de les ansietats vàries, també me’n recorde dels meus avis, de la seua generació. No vull banalitzar el mal que patim hui per culpa de totes eixes malalties de l’esperit, però crec que els nostres avis, sense voler, devien tindre més tremp i més classe —obrera— per a afrontar-les. Deprimir-se era estar fotut i com que la causa solia vindre de fora no calien ansiolítics, renegar era l’únic remei. Estic segur que haurien volgut tindre crisis postvacacionals, perquè això comporta unes vacances prèvies.
S’encaraven amb este mes i tots els altres resolts a tirar endavant com bonament pogueren i sense proposar-se variar els hàbits. No com nosaltres que ara i per cap d’any mamprenem una frenètica activitat gimnàstica, macrobiòtica o ascètica, que normalment no arriba a octubre o febrer. De la combinació de propòsits de canvi amb consum i poc actiu de caixa va nàixer un fenomen típic d’esta època: els col·leccionables. Superherois, ventalls, una casa de nines, la Bola de Drac, el Bismarck i una diligència muntables, la vaixella de Disney per als xiquets, rosaris —“Devuélveme el rosario de mi madre…”, “Ieee, que no val res, era del quiosc!”—, les naus de Stars Wars, els llibres de Terry Pratchett, els trens de Renfe, rellotges dedicats a personatges històrics —n’hi ha un de Lluís XVI; fa mal cos, no?—, l’enèsima memòria de la transició, novel·les d’amor monyonyo, fins i tot he vist una col·lecció de plaques de policia.
“La nostra economia, enormement productiva, exigix que fem del consum el nostre estil de vida, que convertim la compra i l’ús de béns en autèntics rituals, que busquem la nostra satisfacció espiritual, la satisfacció de l’ego, en el fet de consumir… Necessitem que es consumisquen coses, es cremen, se substituïsquen i es tiren, tot això a un ritme cada vegada més ràpid”. Pose la frase entre cometes perquè no és meua. Tampoc és la ironia d’un antisistema, fou el diagnòstic que l’analista financer Victor Lebow brindà al president Eisenhower i el programa que d’aleshores ençà hem aplicat al Primer Món a costa del Segon i el Tercer, que ens queden molt lluny, i d’esquena al Quart, que malviu al costat de casa. Si disposeu de 20 minuts i voleu saber un poc més del consumisme, la producció de béns, l’efecte sobre la gent i el planeta, etc., ací teniu l’enllaç al vídeo The story of stuff i, damunt de Superman, el mateix que va dir Lebow, però en versió Siniestro Total:
http://www.storyofstuff.com/ (original en anglés)
http://viabinaria.blogspot.com/2008/05/vdeo-story-of-stuff-trad-espaol.html (doblatge en castellà)
De dejunis i tortures
Les festes passades van dur cinc dinars familiars, tres sopars amb amics, dos dinars amb uns altres amics, un sopar d’empresa, un dinar de filà i alguna frugal, però insubstituïble, picadeta a la barra d’un bar. Si tinguera inspiració escriuria un relat, Els dies pantagruèlics es titularia. Després de tanta fartera, vaig decidir avançar el meu dejuni depuratiu anual. Una setmana he estat sense menjar, nodrint-me a base de sucs i un beuratge a base d’aigua mineral, llima i xarop d’auró canadenc. No patiu, l’auró canadenc no és cap animal en vies d’extinció. Anys arrere, vaig fer el primer dejuni perquè dos companyes de treball —dejunadores en aquell moment i petardíssimes sempre— em digueren que jo seria incapaç de fer el mateix. Llavors, emulant Paul Newman i la seua heroica ingesta de 50 ous durs en La llegenda de l’indomable, vaig dir “Dejunaré 10 dies”. Enguany han sigut quasi cinc quilos menys en una setmana; prompte en recuperaré uns quants, perquè l’objectiu principal és depurar-se. Si algú s’anima a fer el mateix que espere un canvi d’estació —primavera o tardor són la millor època— i llija un poc sobre dietètica; us recomane el bloc Menja sa.
En l’últim dia d’ascetisme, passava el temps afaenat a casa —perquè el temps que no dediques a menjar i l’energia que no se’n va en la digestió els has de d’entretindre d’alguna manera— quan vaig escoltar a la ràdio els resultats d’una enquesta a través d’Internet. No pare molta atenció a eixa classe d’enquestes, perquè esperonen els ja molt posicionats i en molts casos una mateixa persona pot votar més d’una vegada. En esta ocasió es preguntava als oients cibernautes si estaven a favor o en contra de la tortura. La qüestió contenia el condicionant de torturar sempre que fóra per a evitar mals majors. Només això faltava, que es tractara de torturar per pur càstig a la víctima o plaer del torturador. Em vaig espantar, el 53% de les respostes eren favorables a la tortura. La resta es repartia entre els contraris (39%) i els qui no tenien una opinió creada (8%). No s’ha de fer cas d’estes consultes, d’acord, però, tot i això, és preocupant que en este cas més de la mitat haja dit sí a la tortura. Més encara si es pensa que l’emissora que feia l’enquesta emet únicament música pop i rock; no està fora de lloc, per tant, creure que els qui respongueren devien ser joves, gent de mitjana edat potser.
La detenció a Arrasate dels presumptes etarres Igor Portu i Mattin Sarasola i la denúncia d’haver sigut torturat que ha fet el primer deuen haver suscitat el tema de l’enquesta. Probablement també són la causa dels resultats. Estic convençut que, si s’haguera fet la pregunta quan les tortures de què sentíem parlar als mitjans eren les d’Iraq, el no a la tortura hauria guanyat. Però ara els de les bombes són de ben a prop i la perspectiva canvia. Cal anar amb compte, el monopoli de la violència que té l’estat no el pot dur a deixar de ser un estat de dret. Si es passa eixa ratlla es perd la raó, la superioritat moral, la lògica democràtica. Llavors es combat l’enemic amb totes les formes de lluita, tal com fan ells. Espere que la justícia aclarisca les circumstàncies que envoltaren la detenció esmentada i desitge que no hi haja hagut tortures, tant com m’agradaria que no n’hi haguera en cap cas, tot i que la realitat sembla ser una altra. També desitge que ni l’opinió pública ni els governants caiguen en el parany de pensar que tot val contra el terrorisme. Eixe error ja s’ha comés i no va aturar la violència.
Ni que siga en sentit figurat, tampoc vull torturar-vos jo, acabe ja. Us deixe unes quantes garrotades i quants manars, per a escoltar-los feu clic ací.
Un barri en lluita
Contes per a nens i nenes políticament correctes és un llibret bastant divertit de James Finn Garner, en què es reescriuen els contes infantils tradicionals. El motiu de la revisió és que els relats originals solen incloure una bona dosi de sexisme, racisme, falta d’atenció a la diversitat i el medi ambient, etc. Així, un clàssic del gènere com La Caputxeta Vermella acaba de la manera següent:
“Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxeta Vermella, l’àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d’aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l’àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van menjar anissos sense conservants ni colorants”
N’hi ha per riure. Si voleu saber com es desenvolupen i acaben, des de la correcció política, contes com La Blancaneu, Els tres porquets o La Ventafocs entre d’altres, Quaderns Crema S.A. posa al vostre abast l’obra.
Si açò dels contes fa riure, la prohibició que als Estats Units han aplicat a Sesame Street, la sèrie que ací coneixem com Barrio Sésamo, fa plorar. Fa plorar a les pedres, perquè és l’estupidesa amb què Garner ironitza en el seu llibre feta realitat. Ara Sesame Street és un producte per a adults. Diuen els censors que Big Bird (la nostra Gallina Caponata) sembla estar sota els efectes d’algun psicòtrop —androgat perdut el veuen—, que Cookie Monster (Triqui) fomenta conductes alimentàries desordenades i que la càndida amistat de Bert and Ernie (Epi i Blas) pot menar els xiquets a l’homosexualitat. Quant de prejudici i quanta imbecil·litat.
D’Ignatz, el ratolí de Krazy Kat, no se’n sap res. L’altre dia Caponata —que pren el mateix que jo— em va contar que el tenen dins d’una caixa de sabates a Guantánamo, per les rajoles que llançava a la seua enamorada. No li han servit d’atenuant les exigències del guió. Epi i Blas —que són heteros de la muerte— fan un espectacle drag queen a Le plombier polonais, el pub d’ambient que regenta Tinky Winky. Ho han tingut fàcil, només ha calgut fer unes petites modificacions a la lletra i la coreografia d’Haciendo paloma, la mítica cançó amb què Blas explicava la seua passió colombaire. Triqui va tirant com pot d’una faena a una altra. Ara fa de dependent en una tenda de Santiveri, només hi troba galetes amb fibra i el pobre passa el dia fent de cos.
“No sé on anirem a parar —em digué una espantada Caponata—, la tensió creix al barri i la cosa pot acabar en kale borroka. L’altra nit vaig escoltar com el Comte comptava contenidors incendiats, amb el perill que això té per al pobre Oscar; Coco ha lliurat la placa de xèrif i Gustavo —el reportero más dicharachero de Barrio Sésamo— vol fer periodisme d’investigació amb l’editorial Txalaparta!”
Jo li vaig dir que no es preocupara, que tants anys educant els xiquets de tot el món no poden ser esborrats de colp, que la gent respondrà, que un altre món és possible… però impossible sense Sesame Street i es va tranquil·litzar un poc. De moment, els únics a qui sembla no importar esta crisi són Statler i Waldorf, els dos avis de la llotja del teatre. Com que a ells el que els va és criticar, últimament no paren amb tanta estultícia.
Comentaris recents