feminisme

You are currently browsing articles tagged feminisme.

Bàrbara Strozzi

Sovint posem molt d’èmfasi a reivindicar les aportacions i la presència de les dones en la ciència i la política. Hipàtia d’Alexandria, Cleòpatra, Tròtula de Salern, Olympe de Gouges, Marie Curie, Rosa Parks, Ada Lovelace, Golda Meir… Tot i ser estos dos àmbits molt importants, perquè la ciència fa avançar el món i la política l’ordena o el desordena, no hauríem d’oblidar que és especialment l’art allò que ens singularitza com a espècie.

Hui, 11 de novembre de 2017, es complixen 340 anys de la mort a Pàdua de Bàrbara Strozzi. Autora de més de cent obres, especialment cantates i àries, era també una gran intèrpret. Diuen que les seues peces són molt difícils de cantar; feu clic ací, si voleu escoltar-ne una en la veu de la soprano Raquel Andueza.

No m’allargaré. Només volia fer sonar una nota de Bàrbara Strozzi que no sol aparèixer en els perfils biogràfics que podem trobar a la xarxa. Un dia, o segurament una nit, l’Accademia degli Unisoni que son pare havia fundat debatia la qüestió següent: Què expressa millor les emocions: les llàgrimes o la música? Els qui apostaven pel plor apel·laven a la puresa del sentiment, els de la música citaven Plató.

Pareixia que la controvèrsia d’aquells hòmens no tindria fi. Llavors, l’única veu femenina de l’assemblea s’alçà per a resoldre subtilment la polèmica: “Cavallers, no vull opinar sobre els vostres parers discrepants, però sé molt bé que jo no hauria tingut l’honor de la vostra presència esta nit ací si vos haguera convidat a vore’m plorar, en comptes de convidar-vos a escoltar-me cantar”.

Virtuosíssima la Strozzi, no?

Tags: ,

Quan la lluita estava en la legalització de l’avortament, véiem en televisió dones, majoritàriament, que amb l’índex i el polze feien un triangle i reclamaven allò tan just de “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. En contra solia haver-hi també dones i algun rector amb alçacoll, no dibuixaven res amb les mans ni tenien un bon eslògan.

Van guanyar les primeres, era lògic. Es tractava de donar llibertat respecte d’una qüestió (la interrupció voluntària de l’embaràs) que deu ser sempre dolorosa, físicament, si més no. I qui no vulga avortar que no avorte. Més enllà d’arguments religiosos, la rèplica de les anti solia ser l’adopció.

Els anys passen, la ciència avança i els anhels de la gent continuen sent en gran part els mateixos. Hi ha qui vol ser pare, però ho té complicat perquè la seua orientació sexual no ho facilita. Els homosexuals poden adoptar fills, però ho tenen més difícil (Rússia, la Xina, Índia i el Marroc, per exemple, prohibixen l’adopció a homosexuals). L’altra opció és la gestació subrogada.

Ací el problema no està en l’orientació sexual, està en el compte corrent. Si tens diners podràs anar a l’estranger a tindre un fill per gestació subrogada (com les espanyoles riques que anaven a avortar a Londres), si no en tens et fots. Així de clar. La paradoxa és comprovar que el feminisme (si no tot, una part significativa) s’oposa a la gestació subrogada perquè hi veu l’enèsima explotació de la dona.

Explotació, abús, mercantilització, cosificació, etc. n’hi pot haver en tot. El que cal fer és legislar perquè no n’hi haja. Amb una llei justa, no entenc el no a la gestació subrogada, de veritat. Em fa l’efecte que s’han canviat els papers i les que alçaven el triangle demanant llibertat ara criden “Nosaltres parim, nosaltres restringim”. I, curiosament, un dels seus arguments és l’adopció. Com si adoptar fóra fàcil, ràpid i econòmic.

Bé, esta vesprada el meu partit (Compromís) organitza una tertúlia a Alacant sobre la gestació subrogada i, com que no hi puc anar, volia dir la meua. Per cert, quant a este tema, no m’afecta gens coincidir amb Ciudadanos; preferisc el criteri propi a les consignes alienes.

Tags: , ,

estereotipsEl passat mes de juliol un centre comercial d’Alacant va promocionar les seues rebaixes amb un sol mot contrafet i bastant fàcil: REMAJAS. Com que era estiu i no devia resultar-los suficientment efectiva la hibridació lèxica, els publicistes li afegiren sis natges brutes d’arena, tres culs dins de sengles bragues de biquini. Podeu vore’ls al peu d’esta entrada.

Al nou govern municipal, no li agradà l’estratègia de màrqueting. L’edil d’Igualtat va dir que era “clarament masclista” i que oferia una imatge “sexista i poc adequada” de les dones. Uns quants dies després, la publicitat era retirada. A classe, en vam parlar i hi havia opinions de tota mena: homes que condemnaven la campanya, dones que condemnaven la condemna, homes i dones que es reien de tot plegat, altres que ni una cosa ni l’altra… En tot cas, si acceptem, com diu el diccionari, que el masclisme és l'”actitud que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones”, no acabe de vore el masclisme en este cas concret.

Doncs bé, han arribat les rebaixes d’hivern i el centre comercial en qüestió continua explotant la mateixa veta. Ara diuen que “DE REMAJAS TE RELAJAS” i, com veieu, tres jovenetes guapes i disteses acompanyen el lema. Cap poder públic s’ha indignat, cap col·lectiu feminista n’ha demanat la retirada. A mi, en canvi, esta campanya sí que em sembla sexista. El sexisme, recordem-ho, és la “ideologia que sosté la divisió de les persones per raó de la diferència dels sexes i el manteniment d’unes normes de comportament que corresponen a esta divisió”.

Què passa? És que als tios no ens agrada anar de rebaixes? És que totes les dones sou unes consumistes compulsives? O, encara pitjor, necessiteu comprar per a calmar vés a saber quina ansietat? No m’ofenen els glutis, m’ofén l’estereotip (“conjunt d’idees que un grup o una societat obté a partir de les normes o els patrons culturals prèviament establerts”), especialment quan és discriminatori, quan resulta categòric.

Em sembla que patim encara d’excés pudor, de puritanisme fins i tot: si no hi ha culs, no hi ha cas.

culs

Tags: ,

Man-KillerFeliç 8 de Març a totes i totes. Hui la Plataforma Feminista d’Alacant convoca la ciutadania a la manifestació que arrancarà a les dotze, hora de l’àngelus, des de la rotonda de l’Estrella. En estos temps de manifestacions diàries, s’agraïx que la Plataforma plantege la seua amb un punt didàctic i innovador: serà, a més, una mena de desfilada històrica. L’objectiu és fer un recorregut per les tres onades feministes que, del segle XVIII ençà, ha conegut el món. Abillades segons l’època que encarnen, hi haurà dones amb perruques il·lustrades, rigoroses senyores sufragistes i vigoroses fèmines FEMEN. Bé, si voleu saber-ne més feu clic ací.

Vista la història, anem al mite. No he entés mai per què el feminisme ha adoptat l’emblema de Venus com a símbol primordial. El cercle amb la creueta davall representa això: l’espill de la deessa romana. Si el cercle està rematat per una fletxa representa el sexe masculí. El cercle i la fletxa són l’escut i la llança d’un guerrer hoplita, els atributs de Mart (Ares per als grecs), déu de la guerra. Els dos símbols apareixen entrelligats en el nom d’una coneguda marca de preservatius. El primer a utilitzar-los ―els símbols, no els preservatius― va ser el científic Carl von Linné, per a distingir femelles i mascles en la seua taxonomia.

Bé, no m’agrada que Venus simbolitze les dones i Mart els homes. Venus no té infància, és presumida, susceptible, vanitosa i infidel. I Mart? Mart és un cabronàs violent i intractable. Vull canviar de mite, m’apanya més Apol·lo, déu de la bellesa masculina ―del tot escaient en el meu cas―, la música i la poesia. Em conformaria també amb Hermes (Mercuri), missatger, comerciant, orador, mentider i un poc lladre. Però Mart no. Per al sexe femení plantege Diana o Atena, totes dos valentes i rebels, però preferiria que fóreu vosaltres les que triàreu de la mítica parada.

Tags: , ,

Paquita la Rebentaplenaris va entrar a l’Olimp de la reacció valenciana per l’afició que li valgué l’àlies: rebentar a crits, insults i improperis els plens de l’Ajuntament de València i altres reunions obertes i democràtiques. Els qui la recorden i veneren li reconeixen mèrits com escridassar el president Lerma acusant-lo de “catalaniste”, la qual cosa, a més de la lògica violència verbal, constata una greu distorsió a l’hora d’interpretar la realitat. Les xiques de Femen, tan distants de la Rebentaplenaris en temps i pretensions, compartixen amb l’heroïna blavera les formes. Quan es tracta de violentar l’adversari tant fa llançar-li ous com ensenyar els pits pintats.

Dit açò, vull deixar clar que Rouco Varela em genera aversió. Per a mi, monsenyor és l’Església que no vull, la del xocolate amb pastes i beates i el nihil obstat al final de l’edició. Em sembla eixit directament d’una d’aquelles fotos on hi ha bisbes fent la salutació feixista. Tampoc m’agrada gens el projecte de llei amb què el PP vol retallar la llibertat de les dones per a avortar. Tot i això, no diria mai que l’avortament és sagrat, no perquè m’ofenga l’ús d’un adjectiu denotadament religiós, sinó perquè trobe certa frivolitat en la consigna. L’avortament és un dret, sí, però crec que totes les dones que l’han exercit haurien preferit no vore’s en situació de prendre una decisió tan dolorosa. Sagrades són la sesta, la cervesa del divendres, la paella del 9 d’Octubre, algunes postes de sol… però l’avortament no.

A més, vista la performance Femen del dia 2, convindrem que si l’alcalde de Valladolid és un porc per dir allò dels morrets de Leire Pajín, estes xiques també ho són. No està bé llançar bragues tacades de sang menstrual a ningú, això és una porcada. Veig més intel·ligent i correcta la inscripció que desenes de dones han fet del seu cos en alguns registres de la propietat. És més intel·ligent perquè la paradoxa mou al debat, a concloure que cadascú és amo o ama de la carn i els ossos amb què naix, creix i es reproduïx. És més correcta perquè no pretén ofendre ningú.

En fi, les causes justes compten amb defensores i defensors, però sovint també els toca patir-ne unes quantes, i uns quants.

sextremistes

Tags: , ,

Tripartits

rafel_i_annaEl passat 30 de setembre Anna Climent Montllor prenia possessió de l’acta de regidora de l’Ajuntament d’Alcoi. Conec Anna des de fa molts anys, és una persona intel·ligent, treballadora i batallera, ho farà bé. A més, amb la seua entrada a la corporació Compromís se situa al capdavant dels grups municipals quant a apoderament de les dones: de 5 regidors que tenim 3 són dones (60 %). Per darrere queden el Partit Popular (5 de 9: 55 %), el PSOE (3 de 7: 42 %) i Esquerra Unida (cap de 2: 0 %) i els no adscrits (cap de 2: 0 %).

Este nou canvi en la composició del nostre ajuntament és conseqüència de la renúncia de Rafel Carbonell a la política professional i l’epíleg d’un pacte tripartit d’esquerres, que havia de ser epopeia i acabà sent tragèdia, especialment per al Bloc. La lliçó que tots en podem traure és que un èxit mal gestionat pot esdevenir fracàs (el de Compromís) i que, amb habilitat i una conjuntura propícia, la pitjor derrota pot convertir-se en una dolça victòria (la del PSOE).

Alcoi no és el centre del món, d’acord, però quan fa dos anys la suma de socialistes, nacionalistes i comunistes treia el PP de l’alcaldia, molta gent mirà la nostra petita ciutat amb una gran il·lusió i es començava a dir que Alcoi era un banc de proves per al conjunt del País Valencià, que el que passara a l’Ajuntament d’Alcoi entre el 2011 i el 2015 podria extrapolar-se a la legislatura autonòmica 2015-2019. En això tenen raó, pot tornar-nos a passar.

I alguns encara creuen en les bondats del contrincant, la bona fe de tots els que volem un canvi, la unitat de l’esquerra, el valencianisme del PSPV, la lleialtat d’Esquerra Unida… He vist més candidesa en molts dels nostres militants que en Elmo i Winnie-the-Pooh junts. Així les coses, amb l’excitació de les enquestes favorables, el blat encara per ensacar i el discret festeig que mantenen Ximo Puig i Rosa Díez (vegeu El Temps núm. 1.515), jo continue malfiant-me. I tant que vull tirar el PP de la Generalitat; ho necessita el poble i ho necessita el PP mateix. Ara bé, el gat escaldat amb poca aigua n’hauria de tindre prou. Si estiguera en la meua mà, no consentiria que Compromís entrara en un altre govern tripartit, llevat que la presidència de la Generalitat recaiguera sobre Mònica Oltra, més que probable candidata de la coalició.

La importància no està tant en les sigles que ostenten aquella conselleria o l’altra, sinó en les polítiques que s’hi apliquen. I, amb els escons suficients per a condicionar l’acció del govern, es pot fer més des de fora que des de dins del Consell. M’agradaria que tot açò es tinguera en compte, si finalment té lloc l’anhelat canvi de cicle. També estaria bé que Rafel tornara a la política activa.

Tripartit

Tags: , , , ,

De putes

Començarem amb una historieta real. Dos matrimonis de la comarca van cap a València a passar la vesprada de dissabte fent compres. Ells empresaris, elles felices esposes. Arribats al cap i casal, decidixen segregar-se per sexes i quedar a tal hora en tal lloc. Les dones anaren de botigues; els homes, de putes. Se’ls va fer un poc tard als xics, hi ha bonegó conjugal: “Ara arribeu?!” Un d’ells va respondre sincer: “Pos venim follats”.

Segons la Policia, a Espanya hi ha 37.000 dones que són explotades sexualment, forçades a exercir la prostitució. No estan gens amagades. Si a l’estiu aneu del Campello a la Vila per la general, podreu trobar-ne cinc o sis. També hi ha les que no veiem, les que estan dins d’alguns “hostals” de carretera, clubs i sales de festa; i les que cada dia omplin dos pàgines de publicitat del diari. Total, 37.000 dones fent de puta, esclavitzades en un estat pretesament de dret i molt sensible a la violència de gènere.

Sobre això no es legisla, deu ser l’efecte d’una mala moral catòlica. Negant-nos a actuar no resolem res, el drama persistix: 37.000 dones. El feminisme —tan eficient en altres supòsits a l’hora d’aconseguir lleis— està dividit respecte del que cal fer amb la prostitució. El debat entre prohibició i legalització l’immobilitza. En altres casos, com ara l’ordenança que PSPV i PP han aprovat a l’Ajuntament de València, l’únic que es fa és allunyar el problema dels centres urbans, amagar la brossa davall l’estora, putejar encara més a les putejades. “En el PSPV hay compañeros que se van de putas”, diu Joan Calabuig. Quin descobriment.

Jo sóc partidari de la legalització. Les dones i homes que lliurement vulguen guanyar-se la vida com a treballadores i treballadors del sexe haurien de poder fer-ho amb els mateixos drets i deures que els que opten per l’ortodòncia, la metal·lúrgia, l’advocacia o la mecànica de l’automòbil. És a dir, pagant impostos i amb cobertura sanitària i jubilació. Prostitució legal i totes les forces de seguretat i el pes de la llei contra la il·legal, contra el mala puta proxeneta, contra les putes màfies i contra el còmplice puter.

I vosaltres? Què en penseu?

Tags: , ,

Sororitat

L’últim 8 de Març em va aportar un terme per al diccionari particular: sororitat. Segons l’antropòloga mexicana Marcela Lagarde, la sororitat és “l’amistat entre dones diferents i iguals, còmplices que es proposen treballar, crear i convéncer, que es troben i reconeixen en el feminisme per a viure la vida amb un sentit profundament llibertari”. Benvingudes siguen, per tant, la sororitat i totes les legítimes aspiracions que l’acompanyen. Apunteu, amigues i amics: SORORITAT.

Lamentablement el 8 de març passat també ens va deixar una mostra de com les causes més justes poden patir els partidaris més estults. A Màlaga, la Hermandad del Coño Insumiso va traure en processó la imatge del Santo Chumino Rebelde. Tot un homenatge a la memòria de les 146 treballadores mortes el 25 de març de 1911 a Nova York, en l’incendi de la fàbrica on les explotaven. Moltes d’elles eren d’origen italià; catòliques, per tant. No crec que el seu record meresca tant d’improperi i grosseria. Se m’acut un neologisme per a definir el conjunt: VULVARITAT.

De vegades sembla que no sabem exercir la crítica i la reivindicació sense caure en l’insult i l’escarni a l’oponent. I això val tant per als pro vida que comparen l’avortament amb ETA com per als qui, en 2006, quan Benet XVI visità València, vestien aquella camiseta que deia “RITA, ¿EL PAPA SABE LO TUYO?” ¿Es pot comparar l’angoixa d’una dona a l’hora de prendre, potser, la decisió més dolorosa de la seua vida amb la freda crueltat del terrorista? ¿És que si la lesbiana és de dretes podem atacar-la per la seua orientació sexual? ¿Això no és homofòbia? Les formes diuen molt del fons; cuidem-les, per favor.

Tags: , ,

En 1999 Nevenka Fernández acabava de llicenciar-se en Empresarials. Com qualsevol jove amb vint-i-pocs anys i un títol davall del braç, volia menjar-se el món, créixer professionalment, posar en pràctica tot el que havia aprés. Ismael Álvarez no era tan jove, estava a punt de complir-ne 49. Aquell any hi havia eleccions municipals i ell, ja alcalde de Ponferrada pel Partit Popular, es presentava a la reelecció. Com sol dir-se, va fitxar la jove Nevenka per al número 3 de la llista: de 12 regidors (majoria simple) el PP va passar a 16 (majoria absoluta), un èxit. Però Álvarez no tenia prou satisfacció amb el triomf electoral, és un doner irreprimible i s’havia encaterinat de la jove regidora. S’enrotllen, sí, però quan ella decidix acabar la relació sentimental el batlle creu que no hi ha dona al món que puga deixar-lo i comença per a Nevenka un infern d’assetjament sexual, infàmies, difamacions, mentides, amenaces… Allò va ser el cas Nevenka i n’hi hagué fins i tot per a escriure un llibre. Finalment l’alcalde era condemnat i, en 2002, dimitia.

Durant aquell trist episodi, la regidora popular assetjada va comptar amb el suport i la comprensió de Charo Velasco, cap del grup municipal socialista. “Olvídate de que soy del PSOE, mírame como mujer, como médico”, li va dir, i afig que “La tranquilicé diciéndole que mi grupo no se iba a aprovechar de la situación. Hasta pensé que la habían violado. Estaba delgada, sin arreglar. Noté que se sentía culpable”. Una llàstima que el PSOE de Ponferrada no estiga ara regit per la senyora Velasco. Potser ella, com a dona, com a socialista, ni tan sols s’hauria plantejat la possibilitat d’accedir a l’alcaldia gràcies al vot d’Ismael Álvarez, que ara té un partit propi i cinc regidors decisius.

I l’exercici d’ignomínia, de dir una cosa i fer la contrària s’ha consumat precisament hui, Dia Internacional de les Dones. Algunes amistats socialistes m’animaven a participar esta vesprada en la manifestació del 8 de Març. Disculpeu-me, companyes i companys, no he pogut estar amb vosaltres perquè a eixes hores faig classe, prop de trenta alumnes (dones majoritàriament) que seran uns mestres fantàstics, n’estic segur. Bé, no he pogut manifestar-me pel carrers, però si haguera anat la meua pancarta diria “JO TAMBÉ SÓC NEVENKA”.

Tags: ,

Imaginem l’escena. Ell i ella són parella, potser s’estimen, però hui no són feliços, no mengen anissos, discutixen, són coses que passen. En un moment de la discussió ell perd els nervis, o no, s’enfila irat cap a ella i… es tira un pet. Sí, prrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!, un pet, un pet sonor, potser pudent, indecent. I, mentre la ventositat retruny i s’escampa, se’n va de casa. Hi queda la xica, amb el verb a la boca i el tuf al nas, però no acaba així la cosa, no ho cregueu pas. Ella reacciona al fètid fet i, contra el pet, posa un plet. L’orba justícia mai no s’arrufa, multa d’un mes al de la llufa; no és una trufa, és veritat.

És 25 de novembre, Dia contra la Violència de Gènere. Fins al dia de hui, 6 dones han sigut assassinades enguany, al nostre país, per les seues parelles o exparelles. No hi ha opció: totes i tots contra la violència masclista, totes i tots contra totes les violències. La qüestió és si s’està encertant en la praxi. Em referisc ara a la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Recomane al personal crític i feminista, esquerrà o dretà, la lectura de Las mujeres que no amaban a los hombres. Ací en teniu unes cites, ja em direu el que penseu:

“Resulta paradójico que sea el feminismo, que tanto luchó a favor de los derechos fundamentales, quien promueva ahora su vulneración.”

“Todo es delito de maltrato si el sujeto activo es varón. Todo o incluso nada porque invierte la carga de la prueba, y se presupone la culpabilidad masculina.”

“Las dos principales asociaciones de jueces, la progresista Jueces para la Democracia y la conservadora Asociación Profesional de la Magistratura, también coincidieron en dudar de que la Ley Integral contra la Violencia de Género respete la Constitución.”

“Las acusaciones por malos tratos planean sobre la mayoría de los procesos de separación y muchos profesionales de la abogacía se han especializado en introducirlos como elemento de presión.”

“Si en la sociedad patriarcal lo legítimo es la diferenciación entre los sexos, en las sociedades occidentales lo legítimo es, o debe ser, la igualdad.”

“Aunque en 2007 10.902 hombres denunciaran ser víctimas de violencia por parte de sus parejas o exparejas, la propia conformación de la Ley enmascara el verdadero maltrato sobre los varones. Porque basta una contradenuncia de su pareja, para que él tenga que responder por delitos y ella por simples faltas, lo que sin duda inhibe que muchos casos sean denunciados.”

“La presunción de veracidad otorgada ideológicamente al sexo femenino en su relación con el varón esconde tanto la sobreprotección machista al «sexo débil», como la nueva prepotencia de género que confiere a la mujer una superioridad «moral» y, derivada de ésta, una superioridad jurídica.”

Tags: , ,

« Older entries