Home » Posts tagged 'feminisme'

Tag Archives: feminisme

El llibre de Mirella

Fa anys que no plore, enguany faig les bodes de plata de no plorar. I confesse que a voltes m’agradaria plorar, plorar molt, d’alegria, de pena, d’avorriment… També confesse que, de xicotet, vaig plorar molt, de pena, de por, de no sé què. Però se’m va assecar el llagrimal, ara no plore i això em fa més fort. No, això és una merda. Pense en els amics i amigues que he vist plorar i recorde més nítidament les llàgrimes dels amics. Per què? Perquè són més cares de vore, perquè sempre ens han dit que els hòmens no plorem.

Està en la caixa de la masculinitat: no plorem, no patim, no tenim por, som forts, temeraris, controladors, heterosexuals, granítics, lúbrics… Heu llegit el poema If… de Rudyard Kipling? Jo sí, i milions de xiquets arreu del món també. M’agrada, ho reconec, és bell, estoic, honest, directe, però acaba en masculinitat tòxica: “Yours is the Earth and everything that’s in it. And which is more: you’ll be a Man, my son!”.

Kipling el va escriure en 1895, era el que hi havia. El problema és que, més de 125 anys després, hi ha moltes d’eixes condicions que continuen sine qua non: esperar, no cansar-se, jugar tots els guanys a una carta, no dir res del que has perdut, forçar el cor, resistir… No hi ha cap vers que evoque l’abraç, la renúncia, l’acceptació del fracàs com a possibilitat. Tenim collons, som guerrers.

Dec esta entrada a Mirella, alumna meua enguany. Donar llibertat per a triar lectura té estes obligacions i estes recompenses. Gràcies a tu, també, per dur-me este llibre a les mans. Acabe ja, que estem en plena canícula. Vos recomane Ni forts ni valents, de Thaïs Gutiérrez, i vos deixe ací uns extrets:

M’he adonat que s’està fent molta feina amb les nenes, empoderant-les, alliberant-les dels estereotips, ensenyant-los que poden ser el que vulguin, però que ens hem oblidat dels nens, com si la lluita per la igualtat no passés per ells.

El llenguatge que existeix per parlar de tota la gamma d’emocions humanes encara avui es considera delicat i femení.

Les emocions de nens i nenes són iguals, però el que les diferencia és la vivència que en tenen, com les experimenten i com s’adapten a les normes de gènere que van aprenent.

Tot i que els homes es beneficien del patriarcat, també en pateixen les conseqüències […] molts homes pateixen «una pressió increïble» per encaixar amb les regles que s’aprenen dins del context social i cultural des del moment que naixen.

L’acceptació al grup de nois i homes implica demostrar que no es té por del risc […] Molts pares accepten aquesta manera de fer amb un cert fatalisme. «Són coses de nois», diuen. Doncs no. No són coses de nois. Són pressions absurdes que els nostres fills pateixen o patiran en algun moment, perquè, tant si hi participen com si no, els provoquen patiment.

 

Follem?

En l’entrada anterior faltava un llibre per nomenar. És el que s’ha emportat la palma, el que més alumnes han triat: Follem? Amb un títol així, és fàcil captar l’atenció dels lectors potencials. També va contribuir a l’èxit la possibilitat de descarregar un capítol de l’obra, abans de comprar-la o demanar-la a la biblioteca. Si voleu fer el tast, cliqueu ací. A tots i totes els ha agradat perquè Bel Olid hi tracta qüestions que veuen, viuen i els afecten, perquè opina sense imposar i, per tant, educa, perquè la distribució en capítols, temes, epígrafs… és agradable i progressiva.

No espereu trobar una espècie de Kama-Sutra modern i en català. Açò no va de postures, sinó de pensaments, actituds i conductes personals i col·lectives. També vos agradarà saber que el llibre ve amb dibuixos. Ep, res de fumetti erotici, les il·lustracions de Glòria Vives fan encara més amena i humana esta lectura. Un llibre ben escrit que recomane a professors de batxillerat, companys de Departament i públic en general. Ací en teniu uns mossets:

Entre les cames hi ha un espai que amaguem, com un secret o un tresor o una condemna. L’amaguem però té el seu pes, una presència simbòlica en absència de visibilitat […] Aquest tresor, aquest secret, ens determina la vida, determina en quina capseta ens posen, què s’espera que fem i que no fem.

Posar sobre els genitals la càrrega total de la sexualitat amaga la possibilitat de sentir plaer sexual en zones del cos que no siguin vistes socialment com a sexuals i, alhora, converteix els genitals en aquesta mena de tòtem sagrat, de símbol suprem que ens esclavitza.

Una sexualitat feliç passa per escoltar-nos a nosaltres primer, però també és imprescindible escoltar les persones amb qui ens relacionem sexualment. I obrir-nos a emprendre el camí apassionant de descobrir els viaranys menys transitats dels nostres cossos, del nostre desig.

En certa manera, mai som verges del tot i sempre som una mica verges.

La cultura de la violació, en realitat, reforça la figura del mascle, que és un tipus concret d’home, i que té el permís i el mandat de dominar no només les dones, sinó també qualsevol que no sigui un home «de veritat».

No hi ha cossos equivocats, hi ha normes opressores i idees poc realistes sobre com són els cossos.

Tal i com està orientada avui dia l’educació sexual formal, és comprensible que la majoria de joves recorrin a altres vies per a informar-se’n.

L’educació heterocentrista i coitcentrista reforça les discriminacions que pateixen les persones no cisheterosexuals als instituts. Es fa veure que no existexen o que, si existeixen, són una raresa.

Si ens despullem d’expectatives i mandats, si aprenem a dir que sí i que no sense por, podríem compartir la font de plaer inesgotable i gratuïta que pot ser la sexualitat.

Fuma’t el Pacte

Hi ha una escena de Michael Collins que recorde bastant bé. Després del fracàs de la Revolta de Pasqua (1916), en què es van enfrontar d’igual a igual als britànics, els irlandesos optaven per atacar i amagar-se, pels atemptats, pel terrorisme propi contra el terrorisme de l’estat. Doncs bé, en la pel·lícula Liam Neeson, que és qui interpreta al líder irlandés, dicta una carta adreçada als agents de les forces d’ocupació britàniques, en què els advertix que si no abandonen Irlanda es convertiran en objectiu de l’IRA. Un dels personatges que participa en l’escena li recorda que això de la carta i l’amenaça planteja un problema. “Quin problema?”, pregunta Collins. La resposta era òbvia: “Que haurem de fer-ho”.

La lliçó d’este record, com la de la faula del gat, els ratolins i el cascavell, és que sovint hi ha una gran dificultat a l’hora de materialitzar allò que fàcilment es desitja i, sobretot, que en política cal ser seriosos, honestos i complidors. I ara deixem el cine, Irlanda i les faules per a tornar al País Valencià del segle XXI. El passat mes de setembre es presentava el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, amb què “les institucions valencianes, els partits polítics, les universitats, els mitjans de comunicació, els cossos de justícia i seguretat pública, entitats i organitzacions de la societat civil i la ciutadania ens comprometem a lluitar contra tot tipus de violència cap a les dones, en tots els vessants”.

I perquè així siga “les signants i els signants ens comprometem a complir, fer complir i promoure aquest pacte i invitem tota la ciutadania, organitzada o a títol personal, a adherir-se i implicar-se en aquesta lluita”. Sí, la Generalitat ens diu “Suma’t al Pacte”; totes i tots podem signar-lo i proclamar, públicament i rotunda, que ho hem fet. Ara bé, això de complir-lo i fer que es complisca ja són figues d’un altre paner. Ho dic perquè la mesura 8, de l’objectiu 5, de la línia estratègica 2 és:

“Incloure clàusules socials per desestimar la contractació de l’Administració amb empreses i mitjans de comunicació que continguen publicitat de caràcter sexista, masclista i foment de la prostitució”.

I la mesura 17, de l’objectiu 3, de la línia estratègica 4 marca que:

“Les administracions públiques valencianes no contractaran i/o subvencionaran mitjans de comunicació que utilitzen la cossificació de les dones i la prostitució”.

Considere que són unes mesures del tot necessàries. Hi ha més masclisme, sexisme i cossificació de les dones en les últimes pàgines de molts periòdics que en totes les reials acadèmies, els consells d’administració i els col·legis professionals junts. Agafeu, si no, un número qualsevol del diari Información. Fa igual que siga del dilluns o del diumenge, tots els dies hi ha anuncis de famosos prostíbuls i anònimes prostitutes.

Si les institucions signants del Pacte, entre les quals estan el Consell de la Generalitat, les tres diputacions provincials i les cinc universitats públiques, foren honestes i conseqüents, no haurien posat, i pagat, cap anunci en el diari Información des de setembre. La imatge amb què acabe és de fa tres setmanes.

Bàrbara Strozzi

Sovint posem molt d’èmfasi a reivindicar les aportacions i la presència de les dones en la ciència i la política. Hipàtia d’Alexandria, Cleòpatra, Tròtula de Salern, Olympe de Gouges, Marie Curie, Rosa Parks, Ada Lovelace, Golda Meir… Tot i ser estos dos àmbits molt importants, perquè la ciència fa avançar el món i la política l’ordena o el desordena, no hauríem d’oblidar que és especialment l’art allò que ens singularitza com a espècie.

Hui, 11 de novembre de 2017, es complixen 340 anys de la mort a Pàdua de Bàrbara Strozzi. Autora de més de cent obres, especialment cantates i àries, era també una gran intèrpret. Diuen que les seues peces són molt difícils de cantar; feu clic ací, si voleu escoltar-ne una en la veu de la soprano Raquel Andueza.

No m’allargaré. Només volia fer sonar una nota de Bàrbara Strozzi que no sol aparèixer en els perfils biogràfics que podem trobar a la xarxa. Un dia, o segurament una nit, l’Accademia degli Unisoni que son pare havia fundat debatia la qüestió següent: Què expressa millor les emocions: les llàgrimes o la música? Els qui apostaven pel plor apel·laven a la puresa del sentiment, els de la música citaven Plató.

Pareixia que la controvèrsia d’aquells hòmens no tindria fi. Llavors, l’única veu femenina de l’assemblea s’alçà per a resoldre subtilment la polèmica: “Cavallers, no vull opinar sobre els vostres parers discrepants, però sé molt bé que jo no hauria tingut l’honor de la vostra presència esta nit ací si vos haguera convidat a vore’m plorar, en comptes de convidar-vos a escoltar-me cantar”.

Virtuosíssima la Strozzi, no?

Nosaltres parim, nosaltres restringim.

Quan la lluita estava en la legalització de l’avortament, véiem en televisió dones, majoritàriament, que amb l’índex i el polze feien un triangle i reclamaven allò tan just de “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. En contra solia haver-hi també dones i algun rector amb alçacoll, no dibuixaven res amb les mans ni tenien un bon eslògan.

Van guanyar les primeres, era lògic. Es tractava de donar llibertat respecte d’una qüestió (la interrupció voluntària de l’embaràs) que deu ser sempre dolorosa, físicament, si més no. I qui no vulga avortar que no avorte. Més enllà d’arguments religiosos, la rèplica de les anti solia ser l’adopció.

Els anys passen, la ciència avança i els anhels de la gent continuen sent en gran part els mateixos. Hi ha qui vol ser pare, però ho té complicat perquè la seua orientació sexual no ho facilita. Els homosexuals poden adoptar fills, però ho tenen més difícil (Rússia, la Xina, Índia i el Marroc, per exemple, prohibixen l’adopció a homosexuals). L’altra opció és la gestació subrogada.

Ací el problema no està en l’orientació sexual, està en el compte corrent. Si tens diners podràs anar a l’estranger a tindre un fill per gestació subrogada (com les espanyoles riques que anaven a avortar a Londres), si no en tens et fots. Així de clar. La paradoxa és comprovar que el feminisme (si no tot, una part significativa) s’oposa a la gestació subrogada perquè hi veu l’enèsima explotació de la dona.

Explotació, abús, mercantilització, cosificació, etc. n’hi pot haver en tot. El que cal fer és legislar perquè no n’hi haja. Amb una llei justa, no entenc el no a la gestació subrogada, de veritat. Em fa l’efecte que s’han canviat els papers i les que alçaven el triangle demanant llibertat ara criden “Nosaltres parim, nosaltres restringim”. I, curiosament, un dels seus arguments és l’adopció. Com si adoptar fóra fàcil, ràpid i econòmic.

Bé, esta vesprada el meu partit (Compromís) organitza una tertúlia a Alacant sobre la gestació subrogada i, com que no hi puc anar, volia dir la meua. Per cert, quant a este tema, no m’afecta gens coincidir amb Ciudadanos; preferisc el criteri propi a les consignes alienes.

Culs i estereotips

estereotipsEl passat mes de juliol un centre comercial d’Alacant va promocionar les seues rebaixes amb un sol mot contrafet i bastant fàcil: REMAJAS. Com que era estiu i no devia resultar-los suficientment efectiva la hibridació lèxica, els publicistes li afegiren sis natges brutes d’arena, tres culs dins de sengles bragues de biquini. Podeu vore’ls al peu d’esta entrada.

Al nou govern municipal, no li agradà l’estratègia de màrqueting. L’edil d’Igualtat va dir que era “clarament masclista” i que oferia una imatge “sexista i poc adequada” de les dones. Uns quants dies després, la publicitat era retirada. A classe, en vam parlar i hi havia opinions de tota mena: homes que condemnaven la campanya, dones que condemnaven la condemna, homes i dones que es reien de tot plegat, altres que ni una cosa ni l’altra… En tot cas, si acceptem, com diu el diccionari, que el masclisme és l'”actitud que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones”, no acabe de vore el masclisme en este cas concret.

Doncs bé, han arribat les rebaixes d’hivern i el centre comercial en qüestió continua explotant la mateixa veta. Ara diuen que “DE REMAJAS TE RELAJAS” i, com veieu, tres jovenetes guapes i disteses acompanyen el lema. Cap poder públic s’ha indignat, cap col·lectiu feminista n’ha demanat la retirada. A mi, en canvi, esta campanya sí que em sembla sexista. El sexisme, recordem-ho, és la “ideologia que sosté la divisió de les persones per raó de la diferència dels sexes i el manteniment d’unes normes de comportament que corresponen a esta divisió”.

Què passa? És que als tios no ens agrada anar de rebaixes? És que totes les dones sou unes consumistes compulsives? O, encara pitjor, necessiteu comprar per a calmar vés a saber quina ansietat? No m’ofenen els glutis, m’ofén l’estereotip (“conjunt d’idees que un grup o una societat obté a partir de les normes o els patrons culturals prèviament establerts”), especialment quan és discriminatori, quan resulta categòric.

Em sembla que patim encara d’excés pudor, de puritanisme fins i tot: si no hi ha culs, no hi ha cas.

culs

Història i mite en el 8 de Març

Man-KillerFeliç 8 de Març a totes i totes. Hui la Plataforma Feminista d’Alacant convoca la ciutadania a la manifestació que arrancarà a les dotze, hora de l’àngelus, des de la rotonda de l’Estrella. En estos temps de manifestacions diàries, s’agraïx que la Plataforma plantege la seua amb un punt didàctic i innovador: serà, a més, una mena de desfilada històrica. L’objectiu és fer un recorregut per les tres onades feministes que, del segle XVIII ençà, ha conegut el món. Abillades segons l’època que encarnen, hi haurà dones amb perruques il·lustrades, rigoroses senyores sufragistes i vigoroses fèmines FEMEN. Bé, si voleu saber-ne més feu clic ací.

Vista la història, anem al mite. No he entés mai per què el feminisme ha adoptat l’emblema de Venus com a símbol primordial. El cercle amb la creueta davall representa això: l’espill de la deessa romana. Si el cercle està rematat per una fletxa representa el sexe masculí. El cercle i la fletxa són l’escut i la llança d’un guerrer hoplita, els atributs de Mart (Ares per als grecs), déu de la guerra. Els dos símbols apareixen entrelligats en el nom d’una coneguda marca de preservatius. El primer a utilitzar-los ―els símbols, no els preservatius― va ser el científic Carl von Linné, per a distingir femelles i mascles en la seua taxonomia.

Bé, no m’agrada que Venus simbolitze les dones i Mart els homes. Venus no té infància, és presumida, susceptible, vanitosa i infidel. I Mart? Mart és un cabronàs violent i intractable. Vull canviar de mite, m’apanya més Apol·lo, déu de la bellesa masculina ―del tot escaient en el meu cas―, la música i la poesia. Em conformaria també amb Hermes (Mercuri), missatger, comerciant, orador, mentider i un poc lladre. Però Mart no. Per al sexe femení plantege Diana o Atena, totes dos valentes i rebels, però preferiria que fóreu vosaltres les que triàreu de la mítica parada.

La Rebentaplenaris, les Femen.

Paquita la Rebentaplenaris va entrar a l’Olimp de la reacció valenciana per l’afició que li valgué l’àlies: rebentar a crits, insults i improperis els plens de l’Ajuntament de València i altres reunions obertes i democràtiques. Els qui la recorden i veneren li reconeixen mèrits com escridassar el president Lerma acusant-lo de “catalaniste”, la qual cosa, a més de la lògica violència verbal, constata una greu distorsió a l’hora d’interpretar la realitat. Les xiques de Femen, tan distants de la Rebentaplenaris en temps i pretensions, compartixen amb l’heroïna blavera les formes. Quan es tracta de violentar l’adversari tant fa llançar-li ous com ensenyar els pits pintats.

Dit açò, vull deixar clar que Rouco Varela em genera aversió. Per a mi, monsenyor és l’Església que no vull, la del xocolate amb pastes i beates i el nihil obstat al final de l’edició. Em sembla eixit directament d’una d’aquelles fotos on hi ha bisbes fent la salutació feixista. Tampoc m’agrada gens el projecte de llei amb què el PP vol retallar la llibertat de les dones per a avortar. Tot i això, no diria mai que l’avortament és sagrat, no perquè m’ofenga l’ús d’un adjectiu denotadament religiós, sinó perquè trobe certa frivolitat en la consigna. L’avortament és un dret, sí, però crec que totes les dones que l’han exercit haurien preferit no vore’s en situació de prendre una decisió tan dolorosa. Sagrades són la sesta, la cervesa del divendres, la paella del 9 d’Octubre, algunes postes de sol… però l’avortament no.

A més, vista la performance Femen del dia 2, convindrem que si l’alcalde de Valladolid és un porc per dir allò dels morrets de Leire Pajín, estes xiques també ho són. No està bé llançar bragues tacades de sang menstrual a ningú, això és una porcada. Veig més intel·ligent i correcta la inscripció que desenes de dones han fet del seu cos en alguns registres de la propietat. És més intel·ligent perquè la paradoxa mou al debat, a concloure que cadascú és amo o ama de la carn i els ossos amb què naix, creix i es reproduïx. És més correcta perquè no pretén ofendre ningú.

En fi, les causes justes compten amb defensores i defensors, però sovint també els toca patir-ne unes quantes, i uns quants.

sextremistes

Tripartits

rafel_i_annaEl passat 30 de setembre Anna Climent Montllor prenia possessió de l’acta de regidora de l’Ajuntament d’Alcoi. Conec Anna des de fa molts anys, és una persona intel·ligent, treballadora i batallera, ho farà bé. A més, amb la seua entrada a la corporació Compromís se situa al capdavant dels grups municipals quant a apoderament de les dones: de 5 regidors que tenim 3 són dones (60 %). Per darrere queden el Partit Popular (5 de 9: 55 %), el PSOE (3 de 7: 42 %) i Esquerra Unida (cap de 2: 0 %) i els no adscrits (cap de 2: 0 %).

Este nou canvi en la composició del nostre ajuntament és conseqüència de la renúncia de Rafel Carbonell a la política professional i l’epíleg d’un pacte tripartit d’esquerres, que havia de ser epopeia i acabà sent tragèdia, especialment per al Bloc. La lliçó que tots en podem traure és que un èxit mal gestionat pot esdevenir fracàs (el de Compromís) i que, amb habilitat i una conjuntura propícia, la pitjor derrota pot convertir-se en una dolça victòria (la del PSOE).

Alcoi no és el centre del món, d’acord, però quan fa dos anys la suma de socialistes, nacionalistes i comunistes treia el PP de l’alcaldia, molta gent mirà la nostra petita ciutat amb una gran il·lusió i es començava a dir que Alcoi era un banc de proves per al conjunt del País Valencià, que el que passara a l’Ajuntament d’Alcoi entre el 2011 i el 2015 podria extrapolar-se a la legislatura autonòmica 2015-2019. En això tenen raó, pot tornar-nos a passar.

I alguns encara creuen en les bondats del contrincant, la bona fe de tots els que volem un canvi, la unitat de l’esquerra, el valencianisme del PSPV, la lleialtat d’Esquerra Unida… He vist més candidesa en molts dels nostres militants que en Elmo i Winnie-the-Pooh junts. Així les coses, amb l’excitació de les enquestes favorables, el blat encara per ensacar i el discret festeig que mantenen Ximo Puig i Rosa Díez (vegeu El Temps núm. 1.515), jo continue malfiant-me. I tant que vull tirar el PP de la Generalitat; ho necessita el poble i ho necessita el PP mateix. Ara bé, el gat escaldat amb poca aigua n’hauria de tindre prou. Si estiguera en la meua mà, no consentiria que Compromís entrara en un altre govern tripartit, llevat que la presidència de la Generalitat recaiguera sobre Mònica Oltra, més que probable candidata de la coalició.

La importància no està tant en les sigles que ostenten aquella conselleria o l’altra, sinó en les polítiques que s’hi apliquen. I, amb els escons suficients per a condicionar l’acció del govern, es pot fer més des de fora que des de dins del Consell. M’agradaria que tot açò es tinguera en compte, si finalment té lloc l’anhelat canvi de cicle. També estaria bé que Rafel tornara a la política activa.

Tripartit

De putes

Començarem amb una historieta real. Dos matrimonis de la comarca van cap a València a passar la vesprada de dissabte fent compres. Ells empresaris, elles felices esposes. Arribats al cap i casal, decidixen segregar-se per sexes i quedar a tal hora en tal lloc. Les dones anaren de botigues; els homes, de putes. Se’ls va fer un poc tard als xics, hi ha bonegó conjugal: “Ara arribeu?!” Un d’ells va respondre sincer: “Pos venim follats”.

Segons la Policia, a Espanya hi ha 37.000 dones que són explotades sexualment, forçades a exercir la prostitució. No estan gens amagades. Si a l’estiu aneu del Campello a la Vila per la general, podreu trobar-ne cinc o sis. També hi ha les que no veiem, les que estan dins d’alguns “hostals” de carretera, clubs i sales de festa; i les que cada dia omplin dos pàgines de publicitat del diari. Total, 37.000 dones fent de puta, esclavitzades en un estat pretesament de dret i molt sensible a la violència de gènere.

Sobre això no es legisla, deu ser l’efecte d’una mala moral catòlica. Negant-nos a actuar no resolem res, el drama persistix: 37.000 dones. El feminisme —tan eficient en altres supòsits a l’hora d’aconseguir lleis— està dividit respecte del que cal fer amb la prostitució. El debat entre prohibició i legalització l’immobilitza. En altres casos, com ara l’ordenança que PSPV i PP han aprovat a l’Ajuntament de València, l’únic que es fa és allunyar el problema dels centres urbans, amagar la brossa davall l’estora, putejar encara més a les putejades. “En el PSPV hay compañeros que se van de putas”, diu Joan Calabuig. Quin descobriment.

Jo sóc partidari de la legalització. Les dones i homes que lliurement vulguen guanyar-se la vida com a treballadores i treballadors del sexe haurien de poder fer-ho amb els mateixos drets i deures que els que opten per l’ortodòncia, la metal·lúrgia, l’advocacia o la mecànica de l’automòbil. És a dir, pagant impostos i amb cobertura sanitària i jubilació. Prostitució legal i totes les forces de seguretat i el pes de la llei contra la il·legal, contra el mala puta proxeneta, contra les putes màfies i contra el còmplice puter.

I vosaltres? Què en penseu?