Home » Posts tagged 'Alcoi'

Tag Archives: Alcoi

El que s’ha de saber de la llengua catalana

Al carrer Isabel la Catòlica d’Alacant hi ha una llibreria de vell. Dins a penes queda espai per a moure’s. Els llibres omplin les parets, s’amuntonen a terra, es mostren en expositors giratoris. També hi ha lloc per a bidelots diversos: soldadets de plom, miniatures, figures de betlem… El resultat és un horror vacui molt endreçat i entretingut. L’amo del negoci ha tingut la deferència d’arrenglerar junts els “libros en valenciano”. Quasi tots els títols sonen a lectura obligatòria de batxillerat, però n’he trobat un que no entra en esta categoria: El que s’ha de saber de la llengua catalana.

Joan Coromines el va escriure en anglés (What you should know about Catalan language) en 1950, per a introduir el públic nord-americà en el coneixement de la nostra llengua, ja que l’any següent tindrien lloc a Nova York els Jocs Florals (a Espanya no se’n van celebrar des de 1936 fins a 1978). L’autor fa una aproximació filològica, històrica i social al català, amb brevetat, rigor i, si tenim en compte l’adversitat política de l’època, un punt d’optimisme i normalitat. És una obra succinta, un opuscle en realitat, que es llig d’una tirada.

En el capítol “Extensió i origen del nom nacional”, Coromines es decanta pel llatí lacetani que, per metàtesi, donaria catalani i, per tant, el gentilici catalans. Reproduiré ara les paraules del mestre perquè el tema s’ho val:

I ¿què són les metàtesis sinó lapsus després generalitzats? Em permetré recordar que el nom d’una altra tribu ibèrica, del sud de València, fou restaurat potser pel mateix temps, i Contestania fou llavors canviat en Costentania, per una metàtesi ben comparable, de la qual sortí el nom modern de Cocentaina.

Sí, Cocentaina! Cocentaina nomenada. La fèrtil, rica e delitosa vila de Cocentaina llegida als Estats Units; em vaig emocionar. I això no és tot. El llibre inclou un apèndix: el nomenclàtor dels municipis de llengua catalana ordenats per regions i comarques. Quasi plore d’alegria en descobrir que Coromines no només encertava en qüestions lingüístiques, també en ordenació del territori. Alcoi i Cocentaina, juntament amb trenta poblacions més, formen una unitat: la comarca d’Alcoi.

Sé que el nom no agradarà a tot el món. Busquem-ne un altre si voleu, però tinguem clar que, el dia que la divisió comarcal passe dels mapes a la política efectiva, ens convé ser, de la Carrasqueta al port d’Albaida, una única comarca.

Elogi de Quique Ruiz

Fa aproximadament quatre anys, vaig comentar a un militant del PP alcoià que Quique Ruiz em pareixia bon candidat. La resposta va ser tan ràpida com categòrica: “Si li agrada a un militant de Compromís no pot ser bo per a mi”. A partir d’ahí vaig intentar reconduir el diàleg cap a les coses que tots compartim i la idoneïtat de primar la negociació i l’acord en bé de l’interés col·lectiu. He de confessar que, arribats a eixe gir tan incòmode de la conversa, més que la seua aprovació, pretenia salvar un poc de bon rotllo.

Sí, Ruiz va aterrar en el PP alcoià com un ovni: amb incredulitat, i un cert rebuig, per part dels terrícoles que havia de liderar. Curiosament, ara s’enlaira no com un alienígena vençut, sinó com un màrtir que el cel acull. No em negaran que estem vivint la canonització política d’Enrique Ruiz. Jo podria apuntar-me a este procés com a advocat del dimoni, que, com vostés saben, és el fiscal que argumenta en contra d’un candidat als altars. Podria fer-ho, perquè sé com és un govern de Quique Ruiz (ha sigut primer tro de la meua filà), però no tindria molt fonament.

Crec, això sí, que el PP valencià demostra poca habilitat amb esta maniobra a set mesos de les eleccions. Ruiz era ja el rostre dels populars alcoians i tots donàvem per fet que repetiria com a cap de cartell. És un comunicador clar i concís, i s’ha d’aplaudir l’esforç que està fent per a aprendre a somriure. Per altra banda, aportava transversalitat a la dreta local. Un xic nou, periodiste d’un mitjà que associem a l’esquerra, sense vinculació política prèvia… Ara bé, el que més ens toca a molts el tendre és l’ús prioritari i correctíssim (poca broma, nivell C2) que Ruiz fa de la nostra llengua, el valencià. M’agradaria equivocar-me, però veig que trobarem a faltar això en el pròxim portaveu municipal del PP.

No sé què deu pensar de Carlos Pastor el meu amic pepero. A mi, tal com enraonava fa poc amb Paloma Matarredona (dona del nou aspirant), em pareix honest i faener, dos virtuts imprescindibles per a la política. Dit això, és evident que el PP alcoià abandona l’ecumenisme per a tornar a l’ortodòxia: Pastor és militant popular des de fa més de 30 anys, és advocat, és amic de l’ànima de Carlos Mazón… fins i tot és dels Gats! Els Cids, a la vista està, sempre hem sigut més rojos.

Alcoi, la dreta, l’artista i el Partit Socialista.

A la dreta i la ultradreta alcoianes no els ha fet gràcia que Antoni Miró siga nomenat Fill Predilecte i reba la Medalla d’Or d’Alcoi. El pintor i escultor s’ha convertit en una espècie de Puigdemont local i ha fet possible que PP, Cs i Vox coincidisquen de nou. En plenes vacances, podrien haver-se estalviat la faena de tres comunicats diferents i fer-ne només un en estil castrense i telegràfic: NINGUNA GLORIA AL SEPARATISTA MIRÓ.

I ací està el primer error que cometen: Toni Miró no és, com diuen, independentista. Recorden a Pedro Sánchez soltant allò de «donde me pongan un chuletón al punto…»? Doncs Toni Miró és tan independentista com vegetarià és el president espanyol: gens. O només de boqueta. Respon a un patró molt repetit, especialment en la seua generació: la llengua que parlem ha de dir-se català, vivim als Països Catalans, l’himne és la Muixeranga, el puny tancat, la senyera sense blau… però al final voten al PSOE. Sí, el PSOE. El partit que no deixà clara en l’Estatut la unitat de la llengua, que oficialitzà el nom Comunitat Valenciana (en comptes de País Valencià) i l’Himne de l’Exposició Regional, el de les reformes laborals, Canal 9 en castellà, l’exempció del valencià en algunes poblacions, la nul·la comarcalització, el provincialisme… Sí, eixe és el partit al qual vota Antoni Miró: el pspv-PSOE. No sols el vota, sinó que ens demana que el votem. Fa a penes dos anys, en les passades eleccions a Corts Valencianes, Miró signava un manifest de suport a Ximo Puig.

Vist l’assumpte, podem concloure que tant el PP com els seus fills s’equivoquen: Miró no és independentista, és socialista. Quan, gràcies a trànsfugues, el govern d’Alcoi passà al PP de Miguel Peralta, Josep Sanus (PSOE) se n’anà a celebrar-ho amb Eduardo Zaplana i li regalà un quadre d’Antoni Miró (pagat inicialment amb diners públics). D’això fa més de vint anys, d’acord. Només en fa sis de la creació, a la Universitat d’Alacant, de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani. Qui la va idear, impulsar i dotar de fons i personal? Un altre dels signataris del manifest pro-Puig i candidat a regidor socialista, a més de gran amic del pintor. Tot quadra. El cas és que, de manera més o menys ostensible, tots i totes tenim ideologia. Si el requisit fora no tindre’n, no hi hauria fills predilectes en cap lloc. El trident dretà d’Alcoi també coincidix en un altre aspecte: tots reconeixen els mèrits artístics d’Antoni Miró. Ací no diré que s’equivoquen, però sí que tinc una altra opinió. No soc expert en art (ni en res), però sé reconéixer l’evolució, la creativitat, el geni. Crec, humilment, que com a pintor Miró ha deixat de ser un artista, per a convertir-se en un artesà del tractament digital d’imatges i la impressió amb plòters de grans dimensions.

Amb molt d’encert, Joan Valls va escriure estos versos a Toni Miró: «La ferma jovenesa que ens has dut clarifica el camí en invicte esclat […] Has tret el crit, la força i la clarícia i contra els averanys plens de verins has acusat els talls de la injustícia». Així devia ser al principi. Ara veig a Miró mereixedor de la prosa que Joan Fuster dedica als hiperrealistes: «Són el retorn del cromo, de l’estampeta, del calendari». I mentrestant les cases s’afonen i les subvencions volen. Toni Francés ens vol parlant de quadres i d’independentistes de pa sucat amb oli. Ho està aconseguint. Acabe i aprofite l’ocasió per a lamentar que el govern socialista d’Alcoi no haja dut a terme les modificacions d’ordenances, que va anunciar en 2017, per a retirar el títol de Fill Adoptiu a l’exministre popular Federico Trillo. No ho dic per ideologia, és pels 62 soldats morts en l’accident del Yak-42.

Feliz historia de España

“He passat una vetlada molt agradable, però no ha sigut esta”. La frase de Groucho Marx em venia a pèl la nit del 28 d’abril. Compromís no aconseguia els objectius que ens havíem marcat. Potser eren molt ambiciosos o potser no ens vam saber explicar; ja en parlarem. En tot cas, continuem sent la força decisiva per a conformar el govern de la Generalitat i Joan Baldoví defendrà al Congrés dels Diputats els interessos del País Valencià.

La dolçor agra de la nit ens la proporcionava a molts Vox. Per primera vegada des de 1982 (any en què Blas Piñar va perdre l’escó que havia aconseguit amb Unión Nacional), un partit d’extrema dreta irrompia en el parlament espanyol. Han arribat amb força, sí, però molt lluny del que alguns pronosticaven i ells mateixos esperaven: 24 diputats no en són 50.

Algun analista esmolat va sentenciar que Vox havia vingut a fer la “reconquista” i s’havia quedat, en paraules del seu secretari general, en la mera “resistencia”. Tot i això, la compareixença d’Ortega Smith no és gens tranquil·litzadora. Hi ha un aire mussolinià en el llenguatge no verbal i les paraules van carregades de fel: “izquierda sectaria”, “arroparse con los peores enemigos de la nación”, “les vamos a señalar con el dedo”, “vamos a seguir la pelea hasta las últimas consecuencias”. Si no veieu feixisme en eixe discurs, tenim un problema.

El passat dissabte 4, com un funest antagonista de sant Jordi, Ortega Smith va fer aparició a Alcoi. La Nostra Festa està garantida i té una salut magnífica, però sense la sensació d’amenaça l’extremisme s’estanca. Per això, l’exboina verda va criticar no sé quin globalisme que vol acabar amb les tradicions i ens alertava de “la invasión del islamismo”. Segons les dades del padró, hi ha 1.107 alcoians (menys del 2 % del cens) que han nascut en països on la religió majoritària és la musulmana. Fins on jo sé, no hi ha hagut cap enfrontament, cap xoc cultural. Que no vinga este salvapàtries a estropejar-nos la convivència, per favor.

La mà dreta d’Abascal acaba el vídeo desitjant-nos una “feliz historia de España”, com si la història, en comptes d’una ciència, fora el Nadal o les vacances. Amb poc que mirem els llibres, constatarem que la història d’Espanya, Portugal, França i el món sencer ha sigut de tot menys feliç. Si, en esta part del mapa que anomenem Occident, tenim una realitat mínimament humana i acceptable, ha sigut perquè milions de persones s’han deixat la pell, i en molts casos la vida, per a aconseguir que, per damunt dels privilegis, l’exclusió i l’odi, triomfen els drets, la inclusió i la fraternitat. Farem bé de recordar-ho, especialment als que pensen que açò de Vox és només una expressió de descontent, un colp a la taula.

El supremacisme i la llimonà

Supremacisme és la paraula de moda, l’insult de moda. Un insult que va i ve. Primerament els nacionalistes catalans acusaven els nacionalistes espanyols de supremacistes i ara són els nacionalistes espanyols els que diuen que el nou president de la Generalitat de Catalunya “ha expresado en numerosos escritos públicos un prejuicio supremacista, xenófobo, cultural…”.

La sentència entre cometes està treta de l’última declaració política del PSOE. El partit nacionalista espanyol amb més anys d’història comença el comunicat citant el poeta basc Gabriel Celaya: “Las palabras son hechos”. Si el llegiu del tot, comprovareu que la poesia no arriba i que, com a substantiu o adjectiu, el supremacisme apareix fins a sis vegades en a penes dos fulls. Una superabundància de supremacisme supura en els suposats socialistes.

El supremacisme, com l’amor, està en l’aire i en qualsevol moment pot caure’t damunt. Dinàvem, ara fa un mes, a la filà quan un dels amics va demanar a la cambrera que ens portara llimonà. En pocs minuts la xica deixava a taula una botella de Fanta de llima. La resposta va ser encara més ràpida: “No, açò no; llimonà!” Com que diuen que una imatge val més que mil paraules, a la demanda verbal va adjuntar la botella buida de llimonada.

A partir d’ací començàvem un debat sobre què era i què no era llimonada. La companya cambrera fins i tot va fer una ràpida enquesta lingüística entre les taules del costat. Els més provectes en deien llimonà i els més joves directament Casera. “Pues yo soy de Alcoy y eso de llimonà no lo había oído nunca”, afirma ella; “En valencià, llimonà”, respon un dels festers. I ací va la rèplica i el supremacisme: “Yo es que odio el valenciano”.

I tot sense males cares, en un clima simpàtic i distés de veritat. “Yo es que odio el valenciano”, i es va quedar tan ampla. Hi ha el supremacisme dels polítics, dels periodistes, de les grans empreses, dels policies, dels tribunals… i d’eixe supremacisme conscient i secular ve el supremacisme ciutadà, el de cada dia, el supremacisme banal. Imaginem l’escena al revés. Uns clients parlen castellà a un cambrer que els parla valencià, xarren del nom que rep un producte en les respectives llengües i va el xicot i els engalta: “Jo és que odie el castellà”.

Costa d’imaginar, veritat? Doncs bé, ara aneu i expliqueu-los, a Pedro Sánchez, Inés Arrimadas, Soraya Sáenz i tots els altres, qui és el supremacista a Espanya i, de pas, recordeu-los els versicles aquells de Mateu i Lluc, els de la brossa a l’ull del germà i la biga a l’ull propi. Però deixem la Bíblia i tornem a Celaya i els socialistes. Vull dedicar al PSOE els versos incials del poema Cuéntame cómo vives, cómo vas muriendo:

Cuéntame cómo vives;
dime sencillamente cómo pasan tus días,
tus lentísimos odios, tus pólvoras alegres
y las confusas olas que te llevan perdido
en la cambiante espuma de un blancor imprevisto.

Xelo Moltó

Xelo_MoltoHui fa un any que va morir Consuelo Moltó Esteve, la tia Xelo. Segons alguns psicòlegs, hem passat la mitat del dol; altres diran que, per les característiques de la malaltia, el vam tindre anticipat. Jo tinc ganes de dir que si no m’haguera parit ma mare, m’hauria parit ma tia. I estic segur que els altres cinc nebots que tenia subscriuran esta afirmació.

Va nàixer en 1934. No arribava als tres anys quan, en companyia dels seus germans, li van fer la foto que hi ha a l’esquerra. Una foto que viatjà al front de Terol on havien enviat l’avi. Hi falta ma mare, que arribaria després de la guerra. Un mestre d’aquells que anava pels masos els ensenyà a llegir, escriure i fer números. I ben prompte a fer faena: primer al camp, després al tèxtil.

Tenia l’orgull de treballar per a una gran empresa: Ferrándiz. El col·legi estava al costat de la fàbrica i moltes voltes passava a vore-la en acabar les classes. Segona planta, confecció; la recorde al fons de la gran sala, darrere d’una taula plena de teles, patrons, metres, fils, tisores. Era l’encarregada. “Manava de moltes persones i en trenta anys mai vaig tindre cap problema”, em va confessar un dia. I sense màsters en recursos humans, n’hi havia prou amb la responsabilitat, la decència i això que ara diem empatia.

Com que no es va casar (“És millor quedar-se per a vestir sants que per a despullar borratxos”, sentenciava), va córrer mig Europa: França, Itàlia, Alemanya, Àustria, Suïssa… fins i tot va estar a Rússia quan Franco encara no havia mort. D’allà em va dur una matrioixca que, molt desgastada pel temps i tant de joc, encara conserve. Del Vaticà, ens portaria la benedicció apostòlica del sant pare Pau VI. Era una dona de fe crítica: “M’agraden els catòlics, no els beatos”.

Només en un aspecte va ser fèrria, taxativa, contundent: l’amor pel seu poble, Alcoi. Tot lo nostre era, incontestablement, lo millor: la indústria, el paisatge, els moros i cristians, els dolços, els mercats, els carrers… Alcoi era mesura quantitativa i qualitativa de totes les coses. “Barcelona? Com 20 voltes Alcoi”, “Montserrat és per als catalans com la Font Roja per a mosatros”. El rei negre és Gaspar, la resta del món s’equivoca perquè nostra és la primera cavalcada. No em pregunteu què pensava sobre la integració de la dona en la festa.

El meu germà i jo vam descobrir que tenia una aptitud desconeguda: l’anàlisi i consultoria política. No és broma, no. Un dia, dinant a casa, li vam preguntar per l’alcalde d’aquell moment: “Tia, tu com veus a Sedano?” Uns segons de silenci precediren el succint vaticini: “Sedano acabarà mal”. En efecte, un any després perdia la majoria absoluta i era defenestrat pel PP. Llàstima que no estiga ara per a predir-nos la nova etapa del vell alcalde. També entrava en temes internacionals. “Tu com arreglaries lo d’Israel i Palestina, tia?” “Jo, els ajuntaria tots, els uns a un costat i els altres a l’altre, i els diria «au, pegueu-vos una abraçà i en pau»”. Vist l’estat de la qüestió, no sé jo si serà finalment l’única proposta viable.

Era una persona senzilla i humana, una bona persona. Hui fa un any que va deixar este món que tant li agradava per a anar a l’altre en què tant creia. Una de les últimes coses que em va assegurar és que des del cel em miraria a mi i a la meua família. Que així siga o, com diuen en hebreu, amén.

Etimologia especulativa

croissantL’estiu de 1683 les tropes del visir Kara Mustafa Paixà iniciaven el que s’ha conegut com Segon Setge de Viena. 150.000 soldats otomans volien prendre la capital del Sacre Imperi, però la capital resistia. Diu la creença popular que els atacants van tractar de somoure les muralles quan la ciutat dormia. Però quan les ciutats dormen els forners treballen i, en este cas, la nocturnitat de l’ofici va descobrir la traïdoria de l’assetjant. Els murs de la cristiandat vienesa van resistir el temps necessari perquè l’emperador Leopold I armara la gran coalició que derrotaria els musulmans.

No sabem si fou després de la victòria de Kahlenberg o durant el setge, quan els forners de Viena van tindre la pensada de fer un dolç amb forma de mitja lluna, per allò de menjar-se l’enemic. L’eficàcia de la màgia simpàtica no està provada, però els humans en som aficionats des del paleolític. I, com que el dolç tenia forma de mitja lluna, l’anomenaren Halbmond, que en alemany significa això: mitja lluna. L’invent és austríac, però l’èxit seria francés. Halbmond no ens diu res a la majoria, però tots sabem què és un croissant, oi que sí? I això que Lluís XIV no participà en la gran coalició cristiana i despectivament l’anomenaren Rei Moro.

I el croissant francés regnà en la brioixeria europea fins que va ser destronat en algun moment incert del segle XIX. El dolç excel·lent que féu emmudir totes les glòries de França està fet a base de farina, sucre, ous, oli d’oliva, sagí, un pessic de sal i un exquisit toc de canyella. Sí, sé que alguns ja sabeu que parle de l’espartero, una sublimitat més dels obradors alcoians. El delicte és, com quasi sempre que es tracta de cuina valenciana, que no hem sabut, o no hem volgut, exportar-lo. La lògica relació entre esta llaminadura nostra i el militar espanyol Baldomero Espartero només pot demostrar-la fefaentment l’amic i doctor en història Guillermo Pérez. Per cert, us recomane el seu bloc Retalls alcoians; és molt millor que este pardalot meu.

Deixem-ho ací. L’etimologia no és una ciència exacta, per això ens agrada tant; més o menys com els esparteros.

esparterets

No votaré

no_votareDiu en Bernat Calatayud, valerosíssim croat riberenc, que “s’ha acabat això de votar més referèndums com prompte s’acabarà la meua vinculació política”. Compartisc la seua opinió, almenys en part. El Bloc ens convoca novament a un referèndum intern i esta vegada passe. Ja en són tres en pocs mesos. No vaig participar en el primer perquè la pregunta no estava gens clara. Els partidaris que Compromís anara a soles a les eleccions vam guanyar la segona consulta. Ara tornen a preguntar-nos perquè no els apanya el que triem. Per a què tanta democràcia interna si al final hem de fer el que vol Mónica Oltra?

Seré sincer, entenc els tripijocs de l’Executiva del Bloc amb la militància. Ens juguem molt més que la continuïtat de la Coalició Compromís, ens juguem la respectabilitat dels electors propis, dels possibles i dels que mai ens votaran. No es tracta només de ser honest i eficient, també s’ha de ser seriós. Trencar ara, ni que siga només per a la pròxima campanya, hauria sigut suïcida. Esta és l’espasa que Dàmocles ha prestat als companys d’IdPV i Els Verds. Han vençut, entre la paret i l’espasa hem quedat la majoria: Gent de Compromís i el Bloc. Algú ha dit que no practiquem la tirania de la majoria. Jo crec que la majoria és el factor decisiu en una democràcia i tirans són els que no la respecten.

Però miren-ne els costats positius, sumem, i la candidatura de la gran suma serà la més votada al País Valencià. En este orient d’Espanya, la nit del 20 de desembre naixerà entre la burra i el bou un grup parlamentari valencià, valencianista, d’esquerres, ecologista, catalanòfil, anticapitalista, petitburgés, laic, antitaurí (això entusiasmarà el bou), postmodern, inextricable, macrobiòtic i singularment plural… Almenys eixa nit, donarem una imatge d’unitat i d’èxit. Són tants anys perdent, empatant o quedant dels últims que vull estar en el camp quan el capità alce la copa. Potser els grans ens desfaran després l’equip, però no oblidarem el somriure de Baldo fent el senyal de la victòria.

En termes més prosaics i planers, frise perquè arribe l’acte central de campanya a Alcoi. Tant em fa qui parle o deixe de parlar, el que m’arravata és el sopar posterior. El Nadal* a les portes i a taula, per primera vegada i potser per última, els amics Jordi Vayà, d’Esquerra Republicana; Lluís Torró, d’Esquerra Unida; la meua neboda Naiara, de Podemos; jo mateix, representant-me a mi mateix, i més de cinc-cents ciutadans il·lusionats. Menjarem, beurem, brindarem, cantarem, baratarem paperetes (de loteria), tornarem a brindar… Quina festorra, amb un poc de sort s’hi apuntaran els de l’Associació Betlemista i la Penya Bon Humor.


(*) Els acèrrims de l’ateisme podeu llegir festes d’hivern.

Rodabalcó

rodabalcoEntre les moltes, i molt encertades, aportacions lèxiques que el Diccionari Normatiu Valencià fa a la totalitat del nostre domini lingüístic, n’hi ha una que ara celebre especialment: rodabalcó.

Segons els nostres acadèmics i pel que fa a l’etnologia, un rodabalcó és la “peça de domàs o altre guarniment amb què s’adornen els balcons en senyal de festa”. A casa hem sigut sempre festers, de la filà Cids, cristians, però no va ser fins que ens vam mudar a l’eixample que la mare va decidir que posaria rodabalcó a la nova casa. “Ara sí. Açò està més a prop del centre”, va dir més o menys.

La creu de sant Jordi és una benedicció vexil·lològica que ens ha fet el patró. Vés a saber què es penjaria el personal i quina altra guerra de símbols tindríem. Fa goig estos dies vore milers de façanes engalanades amb la mateixa ensenya.

Té també el seu misteri, no us penseu. El pal horitzontal ha de ser doble llarg que el vertical; si no, el que tindrem és l’escut la Creu Roja i açò que celebrem no és el Dia de la Bandereta. També cal triar tela roja de qualitat, a l’abril sol ploure i si el rodabalcó s’emborratxa perd càrrega simbòlica i l’any que ve te n’hauràs de fer un altre.

Cosiu vetetes tant a la part de dalt com a la de davall. En cas contrari, a la primera ventada se’n pot anar a la part de dins, com ha passat al de l’últim pis. La resta de parament d’un balcó és interna i diversa, però en tot cas ha d’incloure confeti, serpentines, cocots (gràcies de nou al DNV) de tomaca i espinacs, refrescos i alguna botella de café.

Per cert, la foto que il·lustra esta entrada és de Joan Lluís Santamaria, bon amic i fester, ves per on, de la Creueta. Feu clic en la imatge per a vore-la més gran i ací per votar-la, que l’ha presentat el xic a un concurs. Que sant Jordi ens beneïsca i ens done bona festa a tots.

 

La portentosa vida del pare Vicent

La_portentosa_vida_del_pare_VicentDilluns el programa El Ojo Crítico de RNE va lliurar el seu Premi Especial a Albert Boadella, per ser “un dramaturgo antidogmático […] irreverente”. I, almenys parcialment, se’l mereix l’home. Dic parcialment perquè, si el dogma i l’amo són Espanya i l’espanyolisme, este bufó pot resultar obedient fins a l’ortodòxia i llepacrestes fins a la nàusea. Respecte del fundador d’Els Joglars i actual director dels madrilenys Teatros del Canal —hi ha Romes que sí que paguen—, el jurat afirma que “su vida y su trayectoria están marcadas por la búsqueda constante de la verdad del arte y la belleza de las cosas”.

Doncs bé, posem-ne un exemple. L’agost de 2013 Boadella es mofava del sobiranisme català estacant la poca bellesa del seu tafanari nu en una senyera independentista. Deu tindre el guardonat afició a les banderes, un any abans es va retratar, molt flamenc ell, amb una bandera espanyola com a falda. Però, ai las!, en este cas no mostrava el cul entre les columnes d’Hèrcules ni deixava anar la titola entre els lisos borbònics de l’escussó. Se li acaba la irreverència on comença l’interés.

Però alguna cosa bona hem de reconéixer a Boadella; oi que sí, Jordi? Efectivament, ell com a protagonista i la resta de personatges de La portentosa vida del pare Vicent ens han donat hores de rialles i reinterpretacions, per a estupor i tedi de la resta d’amics i companys de barral. L’any 1978, la pel·lícula va entrar en la història violenta de la transició valenciana per haver patit, l’emblemàtic i desaparegut cine Goya, un atemptat mentre s’hi projectava. Els reaccionaris de torn posaren la bomba als lavabos i allà va quedar la seua femta feixista, la sessió continuava i la resplendor d’esta obra mestra del sèptim art valencià es manté tan fulgurant i desconeguda com sempre.

La portentosa vida del pare Vicent és un torrent cabalós d’alcoiania: l’ambientació del magnífic i enyorat Alejandro Soler, els actors secundaris, els extres, les localitzacions, els escuts de la filà Gusmans en la reunió del consell, la prèdica final al barranc Cint i, especialment, Ovidi Montllor en el paper de Miló, el monjo més pròxim i fidel a sant Vicent Ferrer. Ara que fa 20 anys de la mort d’Ovidi, molts agrairíem poder vore per fi esta pel·lícula en la gran pantalla. L’artista, el cantant, el pallasso —tal com ell mateix es definia— rebrà enguany molts homenatges que, encertadament, se centraran en el seu mestratge professional com a chansonnier, poeta i actor, i en el compromís personal amb la llengua, el país i l’esquerra.

Alguns obviaran l’ostracisme a què van condemnar Ovidi Montllor—per edat no va ser cosa seua, però per sigles sí—, tots lloarem la bonhomia i humanitat de l’alcoià. I almenys en som dos els que reivindiquem la reposició de La portentosa vida del pare Vicent. Sense bombes, sense Boadella, amb Montllor dominic i demoníaca Molina.

Molina_portentosa