Home » General » El supremacisme i la llimonà

El supremacisme i la llimonà

Supremacisme és la paraula de moda, l’insult de moda. Un insult que va i ve. Primerament els nacionalistes catalans acusaven els nacionalistes espanyols de supremacistes i ara són els nacionalistes espanyols els que diuen que el nou president de la Generalitat de Catalunya “ha expresado en numerosos escritos públicos un prejuicio supremacista, xenófobo, cultural…”.

La sentència entre cometes està treta de l’última declaració política del PSOE. El partit nacionalista espanyol amb més anys d’història comença el comunicat citant el poeta basc Gabriel Celaya: “Las palabras son hechos”. Si el llegiu del tot, comprovareu que la poesia no arriba i que, com a substantiu o adjectiu, el supremacisme apareix fins a sis vegades en a penes dos fulls. Una superabundància de supremacisme supura en els suposats socialistes.

El supremacisme, com l’amor, està en l’aire i en qualsevol moment pot caure’t damunt. Dinàvem, ara fa un mes, a la filà quan un dels amics va demanar a la cambrera que ens portara llimonà. En pocs minuts la xica deixava a taula una botella de Fanta de llima. La resposta va ser encara més ràpida: “No, açò no; llimonà!” Com que diuen que una imatge val més que mil paraules, a la demanda verbal va adjuntar la botella buida de llimonada.

A partir d’ací començàvem un debat sobre què era i què no era llimonada. La companya cambrera fins i tot va fer una ràpida enquesta lingüística entre les taules del costat. Els més provectes en deien llimonà i els més joves directament Casera. “Pues yo soy de Alcoy y eso de llimonà no lo había oído nunca”, afirma ella; “En valencià, llimonà”, respon un dels festers. I ací va la rèplica i el supremacisme: “Yo es que odio el valenciano”.

I tot sense males cares, en un clima simpàtic i distés de veritat. “Yo es que odio el valenciano”, i es va quedar tan ampla. Hi ha el supremacisme dels polítics, dels periodistes, de les grans empreses, dels policies, dels tribunals… i d’eixe supremacisme conscient i secular ve el supremacisme ciutadà, el de cada dia, el supremacisme banal. Imaginem l’escena al revés. Uns clients parlen castellà a un cambrer que els parla valencià, xarren del nom que rep un producte en les respectives llengües i va el xicot i els engalta: “Jo és que odie el castellà”.

Costa d’imaginar, veritat? Doncs bé, ara aneu i expliqueu-los, a Pedro Sánchez, Inés Arrimadas, Soraya Sáenz i tots els altres, qui és el supremacista a Espanya i, de pas, recordeu-los els versicles aquells de Mateu i Lluc, els de la brossa a l’ull del germà i la biga a l’ull propi. Però deixem la Bíblia i tornem a Celaya i els socialistes. Vull dedicar al PSOE els versos incials del poema Cuéntame cómo vives, cómo vas muriendo:

Cuéntame cómo vives;
dime sencillamente cómo pasan tus días,
tus lentísimos odios, tus pólvoras alegres
y las confusas olas que te llevan perdido
en la cambiante espuma de un blancor imprevisto.


5 Comments

  1. Així va ser i axí done fe. Esta entrada del teu blog, Jordiet, és de 10.

  2. Que malament que ho deu passar aquesta ciutadana odiadora vivint als Països Catalans. Espere que la teua filada n’haja pres nota, si no us en faríeu còmplices, de supremacisme.

  3. Eixa penya que et solta en la cara que odia la llengua del lloc on viu mola molt!

  4. Doncs mira, ultimament sempre que parle del valencià acabe amb la mateixa expresió: entre els uns i els altres en el faran avorrir.
    M’explique: primerament, després de 30 anys acostumant-me a dir veure, feina, us… ara resulta que no només ja puc dir vore, faena, vos… sinó també ho he dir així si vull que em donen el C2 de valencià, ja que s’ha de gastar (o serà utilitzar?) les formes valencianes. Canvis, canvis i més canvis… com deia Puigdemont: així no.
    I l’altre motiu per avorrir-lo és la utilització política per part dels uns i dels altres del valencià. Si s’estimeu tant la llengua, no la polititzeu ni cap a un costa ni cap a l’altre; mireu que la política cada vegada està més mal vista i això no és una casualitat.
    Tal com jo ho veig jo a secundària, d’ací uns anys els xiquets no sabran escriure o expresar-se ni en castellà ni en valencià. Ahí s’acabarà la discussió; ni castellà ni valencià, Telecinco manarà.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *