Home » Articles posted by davonet

Author Archives: davonet

agost 2020
M T W T F S S
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

Comentaris recents

Me aburro mucho

En este món tan ocupat, connectat, agendat, aficionat i extraescolaritzat, avorrir-se és la pitjor falta. Només s’avorrixen els tristos, els tontos i els semats. L’avorriment té molt mala fama i no hauria de ser així. La comtessa Adélaïde de La Rochefoucauld tenia raó quan afirmava que “L’avorriment ha sigut i és l’origen de tot: l’art, les ciències, les guerres. És la causa de l’evolució, dels canvis de les civilitzacions i de les modes successives”. L’avorriment és un cotxer incòmode i taciturn que pot dur a casa nostra la idea, la reflexió, la determinació i la iniciativa. Siguem justos i educats, donem-li la propina de la indulgència.

Amb l’avorriment de la vicealcaldessa d’Alacant hem sigut injustos. Li hem demanat que dimitisca, que agafe el tantō i es faça el seppuku, que ací solem anomenar harakiri. No n’hi ha per a tant, al cap i a la fi el vídeo de Mari Carmen Sánchez és només la frivolitat d’un càrrec públic en un moment molt complex. Què té això de nou? No res. Ara bé, pareix que este episodi és l’enorme punta d’un iceberg d’incompareixences, silencis i falta d’impuls per a gestionar una àrea tan important com el turisme. I això sí que té delicte, especialment en una persona que fa gala de “dots planificadors de temps i tasques, dots de comunicació i organització i capacitat d’anàlisi”.

La responsabilitat és seua? En principi sí, però tornaríem a ser injustos si la descarregàrem tota només en ella. La vicealcaldessa arriba a l’Ajuntament després d’haver sigut portaveu i síndica de Ciudadanos en les Corts Valencianes. Els quatre anys d’una legislatura donen per a avesar-se i demostrar la vàlua pròpia. Com és que algú de qui diuen que preferix figurar a treballar revalida la confiança del seu partit? Probablement perquè en Ciudadanos els importava ben poc la implicació i les capacitats del seu cap de cartell. Al remat, tant feia que les eleccions foren autonòmiques o locals: l’autèntic candidat era Albert Rivera. I ara, després de la debacle de l’hiperlíder, queda una marca erràtica i més de tres anys de mandat per davant.

A l’hora de fer una llista és importantíssim el ganxo dels candidats i candidates, però sense oblidar que guanyar les eleccions és un objectiu, un requisit indispensable, però no la finalitat de la política. Votem als uns o als altres perquè volem que els poders públics ajuden a construir una societat millor, més justa, culta, lliure i feliç. Bé, almenys jo ho faig amb eixa convicció i espere que els que gestionen o qüestionen el govern tinguen també això al cap. Si no, corren el risc d’avorrir-se i, el que és pitjor, fer que els avorrim.   

El conde de Montecristo

De major vull ser com el meu avi patern. No és que el matern no tinguera virtuts dignes de ser emulades, però vam tindre menys temps i era més callat. A més, la mort sobtada de mon pare va convertir al seu en un model per a mi. No recorde que em bonegara mai, preferia raonar, explicar-se, convéncer. A eixa manera de ser present, heu d’afegir l’èpica quasi silenciosa d’haver perdut una guerra, haver estat a la presó i passar un any desterrat, a més de cent quilòmetres d’on havia tingut la dignitat d’incórrer en “auxilio a la rebelión”.

Es dolia de l’acusació més que de la condemna; “eren ells els que s’havien rebel·lat”, deia. Parlava poc de la guerra, però quan ho feia pareixia tornar a aquell temps. Amb l’altre avi, tot i que per motius diferents, compartia la sort de no haver disparat un sol tir en tota la guerra. Com que era obrer del metall, el van enviar a fer obusos a una fundició de Múrcia. “Els obusos no són com les bombes, han d’estar molt ben fets per a que no rebenten dins del canó i en caure facen molta metralla”, em va explicar un dia.

Quan van anar a detindre’l, l’obligaren a carregar en un sac tots els llibres que tenia a casa, li’ls van furtar. “I no eren llibres de política, eren… novel·les”. De tot aquell decomís repugnant, en va anomenar un que s’estimava especialment: El conde de Montecristo. Sense saber-ho, em feia una recomanació lectora per al futur. I si uns dimonis franquistes li’l llevaven de les mans, un àngel republicà degué posar-lo a les meues. L’he llegit en castellà, tal com va fer ell, però n’hi ha edició en la nostra llengua, que també era la seua.

M’ha agradat moltíssim la història de l’heroi fictici Edmond Dantés i agraïsc a l’heroi real Paco Davó que la mencionara en aquella llunyana conversa. Permeteu-me que acabe amb unes paraules del comte. Com que és un clàssic de la literatura, les trobareu apropiades ara i sempre:

“Viviu i sigueu feliços, fills estimats del meu cor, i no oblideu mai que, fins el dia en què Déu es digne a desxifrar el futur a l’home, tota la saviesa humana estarà resumida en dos paraules: confiar i esperar.”

 

Oriola i el valencià

Els dos extrems de la ciutat històrica són la plaça dels Caputxins, al Raval Roig, i l’antiga Porta de Callosa, al costat de Sant Domènec. I a totes dues trobem el valencià. L’antiga Porta de Callosa és l’única que resta de les antigues muralles. La seua decoració és especialment sumptuosa i reflecteix el primerenc influx renaixentista, que penetrà per Oriola al País Valencià, en harmonia amb l’edifici annex de l’antiga universitat. Fou feta l’any 1558 i representa l’àngel amb l’escut de les quatre barres (emblema del braç reial de les Corts Valencianes, al qual pertanyia la ciutat d’Oriola), acompanyat de dos lleons, i dos escuts amb l’Oriol. Al davall hi ha la següent inscripció:

En lo anni de la nostra redemcio de MDLVIII se acaba aqest portal sent ivrats los molt magnifichs senors Melchor Groadellas Ivan Fernandez de Tvesta Frances Almodover Andreu Manresa Ivan Miro.

La plaça dels Caputxins limita pel nord l’espai del Raval Roig, que per tradició oral s’identifica amb l’Oriola protagonista de la conquesta cristiana al segle XIII i amb la llegenda de l’Armengola. A la plaça hi ha uns murals del pintor oriolà Alfonso Ortuño que representen la llegenda i l’entrada del rei Jaume I, qui recuperà la ciutat dels musulmans sublevats contra el precari domini d’una guarnició castellana. Jaume I la repoblà amb colons catalans i aragonesos, el 1265 […] Al centre de la plaça es reprodueixen els versos dedicats a n’Armengola:

Sabé n’Armengola que al rey de Granada tots los sarrahins donarse volien, matant als de dins. Ella se albanzà ab furia española, matant als traydors e lliurà a Oriola.

El text en negreta pertany a la guia Oriola, referent de la cultura valenciana. Un recorregut pel nucli històric, que editava la Regidoria de Cultura de la ciutat. El meu exemplar és de l’any 2015, supose que ara ja no en donen a l’oficina de turisme. És una pena perquè la guia en qüestió s’adreçava a uns visitants molt concrets: els valencians que desconeixen la importància i la monumentalitat d’Oriola. Sí, confesseu molts de vosaltres que no hi heu estat mai i feu propòsit d’esmena. Aneu en poder a Oriola; millor si és abans que el sol aprete. Vos agradarà.

També he sentit pena en conéixer les notícies de la manifestació contra la llei del plurilingüisme. Per què s’amaguen? Haurien de dir, clar i ras, que era una manifestació contra el valencià. A falta d’arguments millors per a fer oposició, a la dreta i la ultradreta valencianes (si és que és possible diferenciar-les) sempre els quedarà atacar la llengua pròpia.

Fa deu anys que soc professor associat a la Facultat d’Educació. L’opinió majoritària de l’alumnat del Baix Segura, i d’altres comarques de predomini lingüístic castellà, és que l’exempció i la falta d’un ensenyament de qualitat del valencià i en valencià els perjudica. A ells especialment perquè necessiten la capacitació en valencià per a ser mestres, i a la resta perquè entrebanca la possibilitat d’aprendre una altra llengua.

Procuraré traure alguna cosa positiva i de trellat entre tota la fel que aboquen els de la manifestació. Diuen en el seu manifest final “VALENCIANO SÍ, CASTELLÀ TAMBÉ”. Estic tan d’acord amb això que ho repetiré: “VALENCIANO SÍ, CASTELLÀ TAMBÉ”. Sí, però per a tots, i no hem d’oblidar que, en un territori on hi ha dos llengües en contacte, només són verdaderament bilingües els que poden parlar la llengua minoritzada.

Ací, des de fa més de tres-cents anys, la llengua minoritzada és el valencià i l’única que s’ha imposat, a foc i sang o amb decrets, és el castellà. Acabar amb una desigualtat de segles no és faena d’una legislatura, però hem de començar i crec que eixe és l’objectiu de la llei del plurilingüisme: fer-nos, a tots els valencians, més iguals i més responsables respecte del nostre patrimoni lingüístic i cultural.

Un abraç a tota la gent culta, oberta i tolerant del Baix Segura i de tot el País Valencià.

Esperança

Ahir vaig saber que l’última assemblea de Podem Elx acabava brindant amb cava. És normal, el devien tindre a la nevera des del maig passat i ara, per fi, podien celebrar una victòria. L’alegria il·licitana s’ha produït també a tota Espanya. “Ja tenim govern”, diuen alguns, com si abans no en tinguérem. També diuen que serà un govern de la gent i per a la gent, que hi haurà diàleg i agenda valenciana, que Terol la petarà, que els rics pagaran més i els obrers viurem millor, que tot serà inclusiu, no sexista, collonut i de conya.

I, com si tinguérem dia i nit alhora, hi ha qui entre tanta claror ho veu tot negre. Espanya s’acaba, la monarquia s’acaba, s’acabarà el sucre als supermercats i les medecines a les farmàcies, tornarem al racionament, cremaran les esglésies i el Círcul Industrial, una dona farà de capità moro i Otegi presentarà les campanades de Cap d’Any.

No veig motiu per a tanta por, tampoc per a tanta eufòria. Hi haurà govern de coalició, però no hem d’oblidar que, fins fa poc, els d’Iglesias volien fer el sorpasso al PSOE i encara fa menys que Sánchez no podia dormir per culpa de Podemos. A Espanya no hi ha tradició de pactes, havia de ser tot o res, i en eixa cultura s’han criat els que ara s’abracen de gaidó.

A mi, el que em preocupa és si el govern i la societat espanyola sabran respondre a esta espècie de doble tensió democràtica que els afecta. D’una banda, i precisament contra la democràcia, hi ha el boom de l’extrema dreta que, a més d’alenar sobre el coll de Casado, marca el discurs de tot el PP. A l’altra banda està la qüestió catalana, que és, no ho oblidem, una demanda de major democràcia. No tots els catalans volen la independència, però la immensa majoria vol decidir el seu futur col·lectiu en un referèndum.

Hi ha qui acusa el sobiranisme català d’afavorir l’ascens de la ultradreta; el vicepresident Iglesias sosté eixa opinió. Això és culpar a la víctima i absoldre al delinqüent i, de pas, evitar una reflexió profunda sobre la qualitat democràtica de l’estat i la ciutadania espanyola. Si al final d’esta legislatura que ara comença tenim tots més drets, més justícia social, més democràcia i menys intolerància, podrem dir que ha valgut la pena.

Jo de moment tinc esperança, és una virtut doble: teologal i revolucionària. Que Déu vos beneïsca, camarades.

Joan Monleon

El meu avi patern era una persona molt llegida. Novel·les, assajos i llibres d’història li omplien el temps lliure; si havia de fer alguna cosa, es posava la ràdio. A casa no tenia televisor i quan venia a la nostra no l’encenia. La seua abstinència catòdica tenia una excepció: El show de Joan Monleon. Resulta xocant que un home tan cultivat s’interessara només per un espai d’entreteniment. Però era així, quan arribava l’hora, allà estàvem els dos pendents d’on sonaven les campanes i de la paella russa.

Ens agradava. Era un programa curt, trivial, si voleu, amb premis humils de cinc mil pessetetes, un públic humil i nostrat i les hui impossibles Monleonetes, amb la seua tonada divertida i unes vedrioles com a pits erts i ubèrrims. I el còmic gran fent de gran còmic: cantava, ballava, es transvestia en la fada Maribel i, si calia, deia a una senyora que ell, per telèfon, no podia tocar-li la clòtxina.

Monleon també era el d’Els Pavesos i el papa Luna en Con el culo aire, una de les cent pel·lícules que tots hauríeu de vore abans de morir. Monleon era magnífic, per això mereix tindre carta pròpia i potent en la Fallera Calavera, el joc de cent cartes que tots hauríeu de tindre si no voleu morir. A Monleon, me’l va presentar un 9 d’Octubre, a Sant Miquel i els Reis, l’amic Lluís Bertomeu, que no té carta en la Fallera Calavera, però se la mereix de sobra. Així, puc dir que vaig tindre l’honor de saludar en esta vall de llàgrimes a un gran professional de l’acudit i la rialla.

Conte tot açò ara perquè hui, 18 d’octubre de 2019, Joan Monleon hauria fet 83 anys. Recorde el dia que va faltar. Poc abans de dinar em telefonava el meu germà: “Jordi, acabe de saber-ho, ha mort Joan Monleon. Volia ser jo qui t’ho diguera”. Impressionant el meu germà, no? Espere que el cel dels fonedors cenetistes estiga comunicat amb el dels artistes i que allà el meu avi i Monleon s’hagen saludat també. Brindem a la memòria dels dos.

El Falcó Verd

Quan la dona de l’alcalde va morir, l’amo de la Darwin va ser l’única persona del poble que no va anar a l’enterrament. Ell no se’n va adonar. Estava massa destrossat per la pèrdua de la dona per passar llista dels assistents. Però, uns mesos més tard, algú —morbós— s’ho va fer venir bé per explicar-li, com qui no vol, l’absència de l’amo de la discoteca. Mentre condueix, l’alcalde recorda que va tallar aquella conversa educadament però amb fermesa.

Una gran apagada i un poble petit són els protagonistes de L’instint. A més de l’alcalde i l’amo de la Darwin, hi ha la dona del guarda-roba, un professor, un taxista, un caçador, una model, el discjòquei, el capellà, la filla del forner, una maleta… No espereu un perquè, un desenllaç sorprenent després del nuc escorredor. Són només històries corrents, pensaments profunds o molt simples i un gos que lladra.

Però te l’acabes i t’agrada, perquè a tots ens agrada dotorejar i fer-ho llegint és millor que abocat a una finestra. El llibre de Pàmies em va arribar l’any passat. Me’l regalava Lluís Falcó Maestre després d’un bon dinar. Escric açò per a agrair-li de nou el present i recordar-li que ha de pagar ell la pròxima i ja estem fent-ho massa llarg. Em prenc la llibertat de reproduir la seua dedicatòria:

Vaig trobar-lo al mercat (2a mà) i vaig pensar “Jordi ha de llegir-lo”. Per a mi va ser un punt d’inflexió i entendre la gran relació entre terra cultural i terra natural.

Els camins de l’ecologisme també són inescrutables i jo no he acabat de vore en esta novel·la eixa relació. Ara bé, crec que Lluís té raó: no es pot ser ecologista sense ser, almenys un poc, nacionalista, i a l’inrevés també. Pensa globalment, actua localment. El patrimoni històric, els cultius tradicionals, la gent que viu de la terra, les platges netes i vives, les muntanyes vitals, la bici, sempre la bici; visca el Sàhara lliure!, l’escola en valencià… En tot això i molt més he coincidit amb el Falcó Verd des que ens vam conéixer a la universitat, més o menys quan Pàmies començava a escriure L’instint.

Feliz historia de España

“He passat una vetlada molt agradable, però no ha sigut esta”. La frase de Groucho Marx em venia a pèl la nit del 28 d’abril. Compromís no aconseguia els objectius que ens havíem marcat. Potser eren molt ambiciosos o potser no ens vam saber explicar; ja en parlarem. En tot cas, continuem sent la força decisiva per a conformar el govern de la Generalitat i Joan Baldoví defendrà al Congrés dels Diputats els interessos del País Valencià.

La dolçor agra de la nit ens la proporcionava a molts Vox. Per primera vegada des de 1982 (any en què Blas Piñar va perdre l’escó que havia aconseguit amb Unión Nacional), un partit d’extrema dreta irrompia en el parlament espanyol. Han arribat amb força, sí, però molt lluny del que alguns pronosticaven i ells mateixos esperaven: 24 diputats no en són 50.

Algun analista esmolat va sentenciar que Vox havia vingut a fer la “reconquista” i s’havia quedat, en paraules del seu secretari general, en la mera “resistencia”. Tot i això, la compareixença d’Ortega Smith no és gens tranquil·litzadora. Hi ha un aire mussolinià en el llenguatge no verbal i les paraules van carregades de fel: “izquierda sectaria”, “arroparse con los peores enemigos de la nación”, “les vamos a señalar con el dedo”, “vamos a seguir la pelea hasta las últimas consecuencias”. Si no veieu feixisme en eixe discurs, tenim un problema.

El passat dissabte 4, com un funest antagonista de sant Jordi, Ortega Smith va fer aparició a Alcoi. La Nostra Festa està garantida i té una salut magnífica, però sense la sensació d’amenaça l’extremisme s’estanca. Per això, l’exboina verda va criticar no sé quin globalisme que vol acabar amb les tradicions i ens alertava de “la invasión del islamismo”. Segons les dades del padró, hi ha 1.107 alcoians (menys del 2 % del cens) que han nascut en països on la religió majoritària és la musulmana. Fins on jo sé, no hi ha hagut cap enfrontament, cap xoc cultural. Que no vinga este salvapàtries a estropejar-nos la convivència, per favor.

La mà dreta d’Abascal acaba el vídeo desitjant-nos una “feliz historia de España”, com si la història, en comptes d’una ciència, fora el Nadal o les vacances. Amb poc que mirem els llibres, constatarem que la història d’Espanya, Portugal, França i el món sencer ha sigut de tot menys feliç. Si, en esta part del mapa que anomenem Occident, tenim una realitat mínimament humana i acceptable, ha sigut perquè milions de persones s’han deixat la pell, i en molts casos la vida, per a aconseguir que, per damunt dels privilegis, l’exclusió i l’odi, triomfen els drets, la inclusió i la fraternitat. Farem bé de recordar-ho, especialment als que pensen que açò de Vox és només una expressió de descontent, un colp a la taula.

Gens de Kant i molt de Goebbels

Cadascú tria les paraules que vol o que pot. “Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”, va dir Joan Fuster. Si això val per a tots els dies, és més cert encara en campanya electoral, quan el significat primer, el figurat i les diverses connotacions donen o lleven vots. Que Ciudadanos haja fet una falla per a criticar, principalment, polítics de Compromís és molt valencià, que els ninots siguen cuques resulta simpàtic, que Toni Cantó diga que Oltra, Ribó, Puig, Grezzi i Marzà són “una plaga de insectos” no té gens de gràcia.

No hauríem comentat res si Cantó fora un milhòmens de rot i rebentat. Desgraciadament per al país i per al seu partit, Don Antonio Cantó García del Moral vol ser president de la Generalitat Valenciana. No ens mereixem un president que es permeta eixes llicències. M’acusareu de caure en la llei de Godwin, sí, però és que això de referir-se als adversaris com una plaga és molt nazi. Vegeu, si no, les escenes finals del documental Der Ewige Jude (1940) i digueu-me que no passa res, que els de les concentracions de Nuremberg també estaven en campanya. La de França, per a ser exactes.

La crispació, la falsedat i l’exabrupte no poden ser motor de la política ni argument electoral. Rivera va quedar molt malament quan, després d’elogiar a Kant, no sabia citar-ne ni una sola obra. Si fem memòria de les mentires que han escampat impunement, convindrem que l’alemany de referència en Ciudadanos no és Immanuel Kant sinó Joseph Goebbels, el sinistre ministre nazi de Propaganda.

A ell s’atribuïx aquella frase segons la qual “Una mentira repetida mil vegades es convertix en una veritat”. En això estan Cantó, Rivera, Arrimadas, Girauta, Martín i tota una Panzerdivision de liberals de pa sucat amb oli. Poden dir que Compromís ens vol vendre a Puigdemont, que el castellà està en perill al País Valencià, que ens preparen una Anschluss catalana, que als nostres fills se’ls adoctrina en l’odi a Espanya. Poden dir-ho i repetir-ho mil vegades; no els eixirà bé, no els està eixint bé.

Fem entre tots que, en el que queda de campanya electoral, les propostes reals i positives s’imposen a les fal·làcies i que el 28 d’abril esta terra nostra siga com el Front Oriental: el lloc on els roïns van començar a perdre definitivament la guerra.

 

Céntrese

En resposta a Pablo Casado, Pedro Sánchez ha utilitzat un imperatiu lapidari: “Céntrese”. Inevitablement vaig evocar una altra interpel·lació memorable del parlamentarisme espanyol: el “Váyase, señor González” que José María Aznar repetia insistentment. Fa 24 anys era el PP en l’oposició qui ordenava al PSOE en el poder, ara és el PSOE governant qui commina al PP opositor. Els interlocutors i els sentits són diferents, sí, però hi ha una coincidència fonamental: tan necessari era aleshores que Felipe González abandonara la Moncloa com necessitem ara que el PP se centre.

Em resulta suïcida la renúncia popular al centre polític, eixe born electoral on es guanyen o es perden eleccions. En una entrevista en RTVE, Teodoro García Egea deixava clar que ells no són d’esquerres. Bé, això ja ho sospitàvem, el que sorprenia del nou secretari general és que diguera que el gran objectiu del PP és “aglutinar a todo lo que está a la derecha del Partido Socialista”. Ja no volen ni els valen els vots de tots, especialment d’aquells que podien anar del PSOE al PP (i viceversa). Incomprensible, veritat?

Si focalitzar l’argument només en “els teus” és renunciar a la política d’ampli espectre, fer-ho en l’actual conjuntura és abraçar un futur espectral. El PP ja no és l’única opció de la dreta espanyola. No ho és en el camp pragmàtic, perquè Ciudadanos s’ha assentat, ni tampoc en el subsol radical pel sobtat rebrot de Vox. Ara que haurien de reivindicar els pactes amb CiU i el PNB, les fotos amb Kohl i la política lingüística de la Xunta, preferixen l’estil pudent d’un Aznar que els va fer perdre les eleccions de 2004 i ara fa campanya per Rivera i Abascal.

Potser m’equivoque i Catalunya, la bandera, la immigració i el cadàver embalsamat de Franco els donen l’impuls que necessiten per a continuar sent el partit més votat d’Espanya. Ho tenen complicat, especialment després d’unes primàries a vida o mort. A la planta de traumatologia, molts militants populars esperen l’arribada dels “companys” guanyadors del congrés, per a fer-se un selfie entre benes, crosses i goters de Nolotil. En este particular, la consigna altermundialista s’ha convertit en pregunta: un altre PP és necessari, però serà possible?

El supremacisme i la llimonà

Supremacisme és la paraula de moda, l’insult de moda. Un insult que va i ve. Primerament els nacionalistes catalans acusaven els nacionalistes espanyols de supremacistes i ara són els nacionalistes espanyols els que diuen que el nou president de la Generalitat de Catalunya “ha expresado en numerosos escritos públicos un prejuicio supremacista, xenófobo, cultural…”.

La sentència entre cometes està treta de l’última declaració política del PSOE. El partit nacionalista espanyol amb més anys d’història comença el comunicat citant el poeta basc Gabriel Celaya: “Las palabras son hechos”. Si el llegiu del tot, comprovareu que la poesia no arriba i que, com a substantiu o adjectiu, el supremacisme apareix fins a sis vegades en a penes dos fulls. Una superabundància de supremacisme supura en els suposats socialistes.

El supremacisme, com l’amor, està en l’aire i en qualsevol moment pot caure’t damunt. Dinàvem, ara fa un mes, a la filà quan un dels amics va demanar a la cambrera que ens portara llimonà. En pocs minuts la xica deixava a taula una botella de Fanta de llima. La resposta va ser encara més ràpida: “No, açò no; llimonà!” Com que diuen que una imatge val més que mil paraules, a la demanda verbal va adjuntar la botella buida de llimonada.

A partir d’ací començàvem un debat sobre què era i què no era llimonada. La companya cambrera fins i tot va fer una ràpida enquesta lingüística entre les taules del costat. Els més provectes en deien llimonà i els més joves directament Casera. “Pues yo soy de Alcoy y eso de llimonà no lo había oído nunca”, afirma ella; “En valencià, llimonà”, respon un dels festers. I ací va la rèplica i el supremacisme: “Yo es que odio el valenciano”.

I tot sense males cares, en un clima simpàtic i distés de veritat. “Yo es que odio el valenciano”, i es va quedar tan ampla. Hi ha el supremacisme dels polítics, dels periodistes, de les grans empreses, dels policies, dels tribunals… i d’eixe supremacisme conscient i secular ve el supremacisme ciutadà, el de cada dia, el supremacisme banal. Imaginem l’escena al revés. Uns clients parlen castellà a un cambrer que els parla valencià, xarren del nom que rep un producte en les respectives llengües i va el xicot i els engalta: “Jo és que odie el castellà”.

Costa d’imaginar, veritat? Doncs bé, ara aneu i expliqueu-los, a Pedro Sánchez, Inés Arrimadas, Soraya Sáenz i tots els altres, qui és el supremacista a Espanya i, de pas, recordeu-los els versicles aquells de Mateu i Lluc, els de la brossa a l’ull del germà i la biga a l’ull propi. Però deixem la Bíblia i tornem a Celaya i els socialistes. Vull dedicar al PSOE els versos incials del poema Cuéntame cómo vives, cómo vas muriendo:

Cuéntame cómo vives;
dime sencillamente cómo pasan tus días,
tus lentísimos odios, tus pólvoras alegres
y las confusas olas que te llevan perdido
en la cambiante espuma de un blancor imprevisto.