Este país se va a la mierda
Hi ha expressions que delaten a l’emissor. Vegem-ne unes quantes que, de segur, coneixeu. Els que diem estat espanyol solem ser separatistes, federalistes o rojos en general. Això de rojos y separatistas és patrimoni jocós de dretes i esquerres. Curiosament l’ús habitual, i fins i tot preeminent, del binomi Estado Español va ser cosa del franquisme. Franco havia assassinat a la II República, Espanya tornava tornava a ser un regne, però sense rei. Per tant, era més còmode dir Estado Español que no Reino de España. La fredor administrativa del terme estat devia ser tendència entre el filonazis d’Europa, perquè és el que va utilitzar Pétain per a la França col·laboracionista. On “manaven” els de Vichy, la République française va ser substituida per l’État français i el lema revolucionari Liberté, Égalité, Fraternité és metamorfosà en la divisa divisòria Travail, Famille, Patrie.
Com deia, les coses canvien i els que hui diem estat espanyol som els nacionalistas periféricos, que és com ens anomenen els nacionalistes espanyols, o espanyolistes. Com que segons la seua cosmovisió el nacionalisme és intrínsecament roín, i ells són intrínsecament boníssims, els agrada anomenar-se constitucionalistas, que queda molt d’examen de primer de Dret. Ara també n’hi ha que es diuen patriotas, que queda molt de Mel Gibson però en la Plaza de Oriente. Bé, tot substantius i adjectius; anem a per una frase sencera, digna d’un exercici d’anàlisi oracional. Si algú diu “Este país se va a la mierda”, no ho dubteu: esteu escoltant una persona de dretes (o liberal, si va de moderneta o es diu Andreu Mas) i no nacionalista (no ni poc).
La frase és vàlida com a introducció i com a conclusió. T’amollen “este país se va a la mierda” i a partir d’ahí va la dissertació, o després de soltar-te el rotllo sentencien “este país se va a la mierda”. I val la pena no dir-los res, de veritat. Més que una opinió o un pronòstic, és un dogma. Ho diu Aznar, ho diu Felipe, ho diu el Guerra, ho diu Redondo Terreros i, mira tu, l’han tirat del PSOE al pobre. És aixina, quan manen ells España va bien (són molt bons fent consignes); si no manen… “este país se va a la mierda”.
Per cert, la frase pot dir-se perfectament en valencià sense perill d’ambigüitat o confusió nacional. Qui diga “este país se’n va a la merda” està referint-se a Espanya, mai al País Valencià. La raó és ben senzilla: nosaltres estem en la merda des de fa molts anys, concretament des de 1707. I què podem fer? Cantar! Sí, cantar. Al premi Nobel de literatura Samuel Beckett (Dublín, 1906 – París, 1989), li van preguntar en una ocasió per què els irlandesos tenen tanta afició a cantar. La seua resposta va ser boníssima: “Quan la merda t’arriba fins al coll, l’única cosa que pots fer és cantar”.
Ja ho sabeu, a cantar com si fórem irlandesos, a ells no els va anar tan malament.
Valencianisme vívid
Nosaltres, els valencians; País Perplex, De impura natione, Sobre la nació dels valencians, Nosaltres, exvalencians; Valencians, encara; Noves glòries a Espanya, València, 750 anys de nació catalana; València. Història d’una nacionalitat, Nació i identitats. Pensar el País Valencià, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians…
He llegit tots eixos llibres i algun més que no dec recordar ara mateix. Tots tracten, de manera principal o tangencial, el passat, el present i el futur que voldrien per al poble d’Europa que som. I tots, de manera patent o latent, lamenten que no siguem alguna cosa més que una regió d’Espanya.
L’any passat vaig afegir a la llista de dalt un títol nou: Valencianisme líquid. La major diferència respecte dels altres és que, més que el meu país, el tema principal d’este assaig és el meu partit, Compromís. Sense obviar la mala salut de ferro de la nostra consciència nacional, Antoni Rubio assumix el paper incòmode de ser la consciència del nacionalisme valencià. Vegem-ne algun fragment:
En una època líquida que ha substituït la ideologia política pel màrqueting electoral […] els dirigents valencianistes han optat per la metamorfosi del paradigma ideològic propi […] tot triant «el millor model» disponible o, com a mínim, el que perceben com a tal: la reconversió a una esquerra elàstica amb el segell de nova política espanyola.
Fa dècades que vivim de l’eufemisme, del dir sense dir, del «tu ja m’entens» com a consigna. Una situació que, a la llarga, passa factura. Observeu només la «qüestió noms» valenciana: en quaranta anys «Comunitat Valenciana», un nom de creació grotescament recent, improvisat sobre la marxa i profundament estúpid, s’ha convertit en un topònim consolidat com si s’hagués passat segles anant de boca en boca.
Una part dels militants de Compromís —especialment la majoria que orbita al voltant de l’antic Bloc, un partit gairebé silenciat durant anys— observen com s’està perdent una oportunitat històrica d’intentar implantar moltes polítiques que havien defensat tradicionalment.
Al final, com passa amb l’homeopatia, tanta renúncia i tanta dilució serveixen només per a romandre en el punt de partida inicial i no curar cap malatia.
No li falten arguments concrets, i en som molts (també militants de Compromís) els que li donem la raó quan afirma que:
L’aplicació del plurilingüisme a Secundària, per exemple, ha generat la queixa de més de cent instituts del País Valencià que s’han vist forçats a reduir les hores de valencià, ja que superaven el percentatge màxim marcat implícitament per la llei. En canvi, en alguns centres, s’ha autoritzat a aplicar menys valencià del que tocava de manera temporal, la qual cosa és un negoci ruïnós que no s’entén massa bé.
Tot i la desaprovació, reconeix que moltes polítiques del Botànic han topat amb enemics terribles:
Els jutges espanyols, en un cas clar de 155 encobert per via judicial, són darrere de la no-aprovació, la fallida o, si més no, l’aigualiment del decret de sanitat universal, la llei de funció social de l’habitatge, la llei contra la pobresa energètica, la recuperació del dret civil valencià, el decret de plurilingüisme a l’escola o el desenvolupament de la comarcalitzazió al País Valencià.
Fins ací tot correcte, més o menys agradable de llegir, però correcte. El que xoca és que, després d’eixe bany de realitat i crítica constructiva, l’autor torna a entonar la lletania del pancatalanisme com a única solució. I ho fa amb un punt de lirisme, de psicoanàlisi, d’angoixa existencial fins i tot:
Si el nostre marc mental no són els Països Catalans, què ens queda?
Ens queda ser nosaltres, els valencians. Sorprén que Rubio faça un salt arrere tan gran i passe de Bauman, pare de la idea de modernitat líquida, a Herder (la llengua és la nació) sense donar una oportunitat al pobre Renan. Permeteu-me que recorde, ara i ací, el que pensava Renan sobre les nacions: “Una nació no és parlar la mateixa llengua, ni pertànyer al mateix grup ètnic, sinó tindre grans coses en comú en el passat i la voluntat de fer-ne més en el futur”.
Voluntat, eixa és la clau de volta del passat, el present i el futur del nacionalisme valencià. La voluntat de ser un poble lliure ens ha fet passar de l’extraparlamentarisme al govern valencià. Sí, podíem haver-ho fet millor, però només Compromís ha posat damunt la taula temes que no han estat mai en l’agenda política. No som un valencianisme líquid, som valencianisme vívid. I la vida és la possibilitat de créixer i reproduir-se i la capacitat d’adaptar-se i evolucionar. Celebrem, per tant, la vida amb aquell brindis antic: Lehaim!
Vicent Carrillo
Hui fa un any era dilluns i vaig començar el dia i la setmana amb una notícia terrible: Vicent Carrillo havia faltat. La mort li arribà en un matí dominical i lluminós, a l’interior de la Marina, passejant entre ametlers en flor. Quanta bellesa en el decorat d’esta tragèdia, tenia 61 anys i tanta bondat, tant humor, tant per fer, per aportar, per compartir amb tots els que el volíem.
No vam tardar a fer amistat. Ell era molt del valencià i jo, al Servei d’Informàtica, era el del valencià. Evoque tant i tan bo. El viatge a València, la Llum de les Imatges a Alacant, Del roig al blau, les trobades d’escoles en valencià, aquella pel·lícula en què féiem d’extres, la classe magistral d’herbero, centenars de cafés amb llet, desenes de dinars, Der Himmel über Berlin (que encara no he vist), l’acudit del mosquit, el seu riure potent i sincer…
Vicent era molt gran, un artiste voraç i eclèctic. A més de la fotografia (la seua gran passió), tocava l’ukelele, pintava, interpretava, ballava els nanos, feia trucs de màgia, era clown, futboliste, tabaleter, generós fins a la munificència, enamorat d’Alacant i de tot el país. Per a mi, Alacant no és igual sense ell. I al llarg d’este any de dol he cregut vore’l en trobar-me algú paregut. Un instant fugaç en què l’afecte és més ràpid que la memòria, una pena que va fent-se enyorança.
Com sol passar en estos casos, n’érem moltíssims per a dir-li adeu. Recorde les paraules de Daniel, el fill actor; del germà major, Don Rafael (tal com ell li deia); de Naïma, la seua mestra d’àrab. Però el que amb més força ocupa ara el meu pensament era l’únic somriure d’aquella cerimònia. Al braç de Mar, la filla professora, Alai, el seu net de poc més d’un any, mirava la foto de l’avi projectada en una pantalla. La mirava i, de tant en tant, es girava a vore’ns i somreia. I en aquell somriure estava el del meu amic. Ara mateix somric també jo i a tu, Vicent, et trobe molt a faltar.
El que s’ha de saber de la llengua catalana
Al carrer Isabel la Catòlica d’Alacant hi ha una llibreria de vell. Dins a penes queda espai per a moure’s. Els llibres omplin les parets, s’amuntonen a terra, es mostren en expositors giratoris. També hi ha lloc per a bidelots diversos: soldadets de plom, miniatures, figures de betlem… El resultat és un horror vacui molt endreçat i entretingut. L’amo del negoci ha tingut la deferència d’arrenglerar junts els “libros en valenciano”. Quasi tots els títols sonen a lectura obligatòria de batxillerat, però n’he trobat un que no entra en esta categoria: El que s’ha de saber de la llengua catalana.
Joan Coromines el va escriure en anglés (What you should know about Catalan language) en 1950, per a introduir el públic nord-americà en el coneixement de la nostra llengua, ja que l’any següent tindrien lloc a Nova York els Jocs Florals (a Espanya no se’n van celebrar des de 1936 fins a 1978). L’autor fa una aproximació filològica, històrica i social al català, amb brevetat, rigor i, si tenim en compte l’adversitat política de l’època, un punt d’optimisme i normalitat. És una obra succinta, un opuscle en realitat, que es llig d’una tirada.
En el capítol “Extensió i origen del nom nacional”, Coromines es decanta pel llatí lacetani que, per metàtesi, donaria catalani i, per tant, el gentilici catalans. Reproduiré ara les paraules del mestre perquè el tema s’ho val:
I ¿què són les metàtesis sinó lapsus després generalitzats? Em permetré recordar que el nom d’una altra tribu ibèrica, del sud de València, fou restaurat potser pel mateix temps, i Contestania fou llavors canviat en Costentania, per una metàtesi ben comparable, de la qual sortí el nom modern de Cocentaina.
Sí, Cocentaina! Cocentaina nomenada. La fèrtil, rica e delitosa vila de Cocentaina llegida als Estats Units; em vaig emocionar. I això no és tot. El llibre inclou un apèndix: el nomenclàtor dels municipis de llengua catalana ordenats per regions i comarques. Quasi plore d’alegria en descobrir que Coromines no només encertava en qüestions lingüístiques, també en ordenació del territori. Alcoi i Cocentaina, juntament amb trenta poblacions més, formen una unitat: la comarca d’Alcoi.
Sé que el nom no agradarà a tot el món. Busquem-ne un altre si voleu, però tinguem clar que, el dia que la divisió comarcal passe dels mapes a la política efectiva, ens convé ser, de la Carrasqueta al port d’Albaida, una única comarca.
Elogi de Quique Ruiz
Fa aproximadament quatre anys, vaig comentar a un militant del PP alcoià que Quique Ruiz em pareixia bon candidat. La resposta va ser tan ràpida com categòrica: “Si li agrada a un militant de Compromís no pot ser bo per a mi”. A partir d’ahí vaig intentar reconduir el diàleg cap a les coses que tots compartim i la idoneïtat de primar la negociació i l’acord en bé de l’interés col·lectiu. He de confessar que, arribats a eixe gir tan incòmode de la conversa, més que la seua aprovació, pretenia salvar un poc de bon rotllo.
Sí, Ruiz va aterrar en el PP alcoià com un ovni: amb incredulitat, i un cert rebuig, per part dels terrícoles que havia de liderar. Curiosament, ara s’enlaira no com un alienígena vençut, sinó com un màrtir que el cel acull. No em negaran que estem vivint la canonització política d’Enrique Ruiz. Jo podria apuntar-me a este procés com a advocat del dimoni, que, com vostés saben, és el fiscal que argumenta en contra d’un candidat als altars. Podria fer-ho, perquè sé com és un govern de Quique Ruiz (ha sigut primer tro de la meua filà), però no tindria molt fonament.
Crec, això sí, que el PP valencià demostra poca habilitat amb esta maniobra a set mesos de les eleccions. Ruiz era ja el rostre dels populars alcoians i tots donàvem per fet que repetiria com a cap de cartell. És un comunicador clar i concís, i s’ha d’aplaudir l’esforç que està fent per a aprendre a somriure. Per altra banda, aportava transversalitat a la dreta local. Un xic nou, periodiste d’un mitjà que associem a l’esquerra, sense vinculació política prèvia… Ara bé, el que més ens toca a molts el tendre és l’ús prioritari i correctíssim (poca broma, nivell C2) que Ruiz fa de la nostra llengua, el valencià. M’agradaria equivocar-me, però veig que trobarem a faltar això en el pròxim portaveu municipal del PP.
No sé què deu pensar de Carlos Pastor el meu amic pepero. A mi, tal com enraonava fa poc amb Paloma Matarredona (dona del nou aspirant), em pareix honest i faener, dos virtuts imprescindibles per a la política. Dit això, és evident que el PP alcoià abandona l’ecumenisme per a tornar a l’ortodòxia: Pastor és militant popular des de fa més de 30 anys, és advocat, és amic de l’ànima de Carlos Mazón… fins i tot és dels Gats! Els Cids, a la vista està, sempre hem sigut més rojos.
Oportunitats
Espanya va entrar en el segle XXI governada per la dreta. La crisi i la corrupció associades als governs de Felipe González havien quedat arrere. Amb Aznar el país creixia més que França, Alemanya i Gran Bretanya juntes. Rodrigo Rato era l’home del miracle econòmic espanyol. Amb les hipoteques que concedien els bancs es compraven cases i cotxes flamants i te n’anaves a Punta Cana a celebrar-ho. Enmig d’aquella borratxera de consum irresponsable i falsa liquiditat, el PP va celebrar un congrés. La ponència estrela d’aquell conclave anava a càrrec d’Eduardo Zaplana i tenia un títol rotund: La España de las oportunidades.
Ara ja sabem com va acabar: rebentó immobiliari, recessió, pobresa, atur, desnonaments, Rato i Zaplana a la presó… L’única oportunitat que ha quedat de tot allò és la que la salut i l’administració de justícia han concedit al que fora alcalde de Benidorm i president de la Generalitat. Perquè les oportunitats són sempre limitades, circumstancials i privatives. Més de 20 anys després, la idea d’oportunitat torna al nostre tauler polític, però en este cas de la mà del PSOE.
Els socialistes valencians ens recorden en cada acte, en cada míting, en cada compareixença que l’oportunitat està ací. I deixen ben clar el lloc a què es referix l’adverbi: la silueta del País Valencià acompanya al lema. Sorprén que un partit que es reivindica d’esquerres bega d’un concepte que, en termes polítics, resulta tan dretà i individualista. L’oportunitat de fer tal o tal altra cosa toca a la teua porta i, a tot estirar, a la de pocs més. Si l’aprofites o no ja és decisió de cadascú.
Em preocupa que algú que aspira a revalidar el càrrec de president de la Generalitat centre el seu discurs en les oportunitats. El que volem d’un govern no són oportunitats, sinó drets, justícia, atenció als més desafavorits (els que no tenen oportunitats) i treball en favor d’una igualtat real. I amb els drets, la justícia, les polítiques socials i la igualtat vindran les oportunitats per a la majoria. És una relació senzilla de causa i efecte; primer una cosa i després l’altra, senyor Puig.
Le drapeau basque
La primera bandera que vaig tindre va ser una ikurriña. Al final dels 70 del segle passat, els meus pares, els seus amics i les criatures dels uns i els altres passàvem les vacances en càmpings, uns llocs de convivència multicultural, cant de xitxarres i lavabos comuns (valga la redundància). Un campiste li va regalar una ikurriña a mon pare i als altres pares (en aquella Espanya de Soberano, la política també era cosa d’hòmens). A mi, sense saber de quin país era, aquella bandera em va agradar molt. Era diferent pels colors, per les creus encreuades, pel que siga em va agradar i encara la conserve.
Al sud del Pirineus, dur una ikurriña a la camiseta o el cotxe pot regalar-te un somriure o un insult. Al nord, és una bandera més. A les Landes, on ara escric, hi ha mercats ambulants que pareixen un aberri eguna, de tantes ikurriñes com hi ha. No són abertzales, només artesans i venedors d’Iparralde (allò que alguns anomeneu País Basc francés). La bandera dels germans Arana identifica als bascos de tot el món, però ací, a França, no genera rebuig. Només Còrsega planteja una alternativa real a la nació que encarna la V República; és el que m’han dit uns francesos fa a penes dos dies.
“En Francia también tienen catalanes y vascos, pero allí no dan problemas”. Més d’una volta he escoltat això a tertulians de dretes i esquerres. A més de la ira, veig en eixa afirmació un altre pecat capital: l’enveja. Sí, els espanyols voldrien ser com els francesos, però no poden ni crec que puguen mai. La versió espanyola del lema “Liberté, Égalité, Fraternité” és “Una, Grande y Libre”. Ja ho era molt abans de Franco i continua sent-ho ara. La monarquia corrupta, les clavegueres judicials, la policía patriótica, el garrot contra les urnes, les balances fiscals, la honra sin barcos, Ferreras, Villarejo, el arrojo, con dos cojones… és normal que a una majoria bascos i catalans els atraga la idea d’un estat propi fora d’Espanya. No són els únics.
Al fons de la foto es veu el pinacle de Sant Martí, a la vila gascona de Biscarròssa. Dins de l’església, com en quasi totes les que he visitat ací, hi ha una imatge de santa Joana d’Arc, salvadora de França, capitana cristiana, patrona de Fonèvol.
Una nyespla de cine
Gràcies a una galtada sé jo qui és Chris Rock i el món sencer creu ara que el Príncep de Bel-Air es mudà a Watts, on acabaria sent un perdonavides més. L’incident Smith-Rock ha convertit en històrica i inoblidable la 94 gala dels Oscar i ha disparat la combinatòria de suposicions. Què n’hauríem dit amb un agressor negre i un agredit blanc? I a l’inrevés? I si prenem els elements dona-home, també alternant el color de la pell? Jo el que veig és una persona amb molts diners (350 milions de dòlars de patrimoni) i molt poder agredint-ne a una altra que no en té tant; una història coneguda.
Com que les implicacions morals del tema ja han donat de si quasi tot el que podien, anem a les lingüístiques. El passat 29 de març, Quim Morales dedicava el seu primer minut (56:32) en El matí de Catalunya Ràdio al reguitzell de sinònims que havia escoltat per a referir-se al colp: cleca, mastegot, plantofada, bufa, xufa, galtada, trompada, ventallot, llet, coca, nata o galeta. El periodiste agrupa els quatre últims termes en el que ell anomena “polisèmies que més alimenten”, però, com sol passar quan es tracta de lèxic, els catalans no ens coneixen tan bé com nosaltres a ells. Hi falta la nyespla.
“Et pegaré una nyespla que te’n semblaran catorze”, deia l’amic i artiste Jordi Sempere quan ja començava a estar emprenyat. I és que, segons m’explicaren, les branques del nesprer són flexibles però molt fortes, com una verga de bou. D’ahí ens ve que una nyespla siga un “colp violent, especialment el que es pega en una agressió o es rep en un accident“. També pot ser una “ventositat sorollosa”, ço és un pet, però no una bufa, la qual, tot i ser sinònim de galtada, és una “ventositat expel·lida sense soroll”.
I ara tornem a les nyesples de cine. Per a mi, no n’hi ha cap que supere la que l’inspector Tibbs (Sidney Poitier) li etziba al terratinent Endicott (Larry Gates) en In the heat of the night (1967). Si l’heu vista la deveu recordar; si no, feu clic ací i aneu corrents a aconseguir una còpia d’esta pel·lícula, que tots hauríem de vore, almenys una volta, abans de morir. A banda de la violència racista i la justificada resposta, el que més em crida l’atenció de l’escena són les llàgrimes finals del blanc. No és el dolor físic el que el fa plorar, és la perplexitat, la ràbia, la humiliació sentida en carn pròpia.
Que el cine ens ensenye també a respectar-nos i ens recorde que ningú ha d’anar per la vida amb tanta prepotència, ni blancs, ni negres, ni rics, ningú.
Llamazares, el MARQ, Putin, Esteban.
En una entrevista recent, Gaspar Llamazares apel·lava a desactivar la tensió entre Rússia i Ucraïna perquè no és bo provocar “el oso ruso”. Purpurina sobre la femta, podia haver-se estalviat la metàfora antiga. Potser li queda un poc del militant del PCE que va ser i de l’admiració que, a pesar de l’eurocomunisme, sentia per l’URSS, per la mare Rússia, la major part dels comunistes espanyols.
En 2011 Espanya i Rússia enfortien la seua relació, gràcies a la celebració d’un any dual. Entre les activitats organitzades amb eixe motiu, estava l’exposició “Ermitage. Tresors de l’arqueologia russa al MARQ“. Valia la pena, de veritat, era una mostra molt completa: del paleolític a Ivan el Terrible, dels primers pobladors al primer tsar de Rússia.
El personal que guiava la visita vestia uns uniformes molt elegants amb els colors de la bandera russa i, com en altres ocasions i museus, feia molt bé el seu treball. L’exposició acabava en un tresor que no era rus sinó del MARQ: l’empunyadura d’àguila bicèfala que veieu a l’esquerra. Esta peça, única fins ara en el món grecoromà, acabava d’estar exposada al saló del Tron (o de Sant Jordi) de l’Ermitage.
Este emplaçament distingit no es devia només a la singularitat i bellesa de l’escultura, també hi pesava molt el motiu representat. L’àguila bicèfala era el símbol de l’imperi rus i forma part de la bandera de l’actual Federació de Rússia. Davant d’esta joia arqueològica nostra i amb un punt de solemnitat, la guia cità unes paraules que el monjo Filofeu de Pskov va adreçar, fa més de cinc-cents anys, a Basili III de Moscou: “Dos Romes han caigut, la tercera es sosté i no n’hi haurà una quarta. Ningú reemplaçarà el teu regne de tsar cristià”.
No va ser així. El regne dels tsars cristians seria afusellat en 1917, però el substituí la república dels tsars comunistes i després, en caure esta, ha vingut el terrible tsar Putin. De Roma a Moscou passant per Constantinoble, de l’absolutisme al totalitarisme. Tant fa ser os, àguila, drac, llop o lleó, la fal·lera imperial perviu i mata silenciosament o amb l’estrèpit de la guerra. “No a la guerra”, cridem tots de nou, però el nostre crit no pararà els tancs i les bombes que assolen Ucraïna.
Com en tantes altres ocasions, faig meues les paraules d’Aitor Esteban al Congrés espanyol: “Si hi ha alguna cosa que justifica l’ús de la força és la defensa davant d’una agressió real i no provocada […] Plantejada la lluita entre la democràcia i el totalitarisme, entre el món lliure i les autocràcies, entre els drets humans i la força, entre la voluntat de la ciutadania per a decidir el seu futur i la imposició de règims per la força, el Partit Nacionalista Basc estarà sempre al costat de lo primer”.
El Partit Nacionalista Basc i jo. SLAVA UKRAINI!
El període
Tant fa que en digueu firmes o signatures. Si sou o heu sigut activistes de qualsevol causa justa, n’heu recollit a mansalva. Si faig un poc de memòria, he demanat firmes per a vore TV3 al País Valencià, per a posar un carrer al tren Xitxarra, per a salvar l’horta, per a salvar el Botànic (el jardí, no el govern), pel carril bici… Entre els sol·licitants de firmes es crea inevitablement un sentiment d’empatia. “Vinga, va, firma’m açò dels dies de festes, que jo sempre firme les teues catalanades”, em va dir fa molts anys l’amic i fester Javi Matarredona.
Fa a penes uns mesos vaig trencar eixa pauta de correspondència, ho confesse. Jordi Vayà, samarita i republicà, em va demanar que signara “perquè les compreses siguen gratis”. M’hi vaig negar, no m’agraden estes demandes de gratuïtat universal. No veig per què hem de pagar els productes d’higiene íntima a Juana Roig i Núria Roca; tant l’empresària com la periodista tenen recursos de sobra. La necessitat de reduir a poques paraules la reivindicació va comportar que no firmara. Si llegiu la proposició de llei, comprovareu que s’adreça a “totes les xiquetes, dones i persones trans que ho necessiten […] i ho sol·liciten” i que els productes en qüestió han de ser “ecològicament sostenibles”. Això ja és una altra cosa.
Afegiu, per tant, la meua adhesió a les 12.863 firmes amb què esta ILP arriba a les Corts Valencianes, però deixeu que faça unes objeccions. Maria Pérez, secretària general d’ERPV, afirma que “ara la pilota està en la teulada dels grups representats a les Corts”. Els republicans valencians diuen també que la iniciativa ha despertat l’interés de Tània Verge, consellera d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya. I pregunte jo: si Esquerra Republicana és extraparlamentària al País Valencià però presidix el govern de Catalunya, per què no mouen açò primer allà que ací, sense firmes recollides ni pilotes encalades?
Em fixaré també en les formes. Josep Barberà, president d’ERPV, es referix a la menstruació com el període. Tot i que el terme té l’acepció de menstruació (com en anglés, francés i espanyol; açò pareix un acudit, xe!), sempre m’ha paregut un eufemisme, és a dir, una paraula que usem per a evitar-ne una altra considerada inconvenient o desagradable. El tabú de la menstruació de nou ens taca, però no és l’únic. En la proposició de llei podem llegir que els productes d’higiene íntima “són necessaris per a la menstruació, des de l’adolescència fins a la seua retirada”. Fins a la seua retirada? Tan difícil és dir menopausa? Vet ací l’altre tabú.
I, ja per a acabar, el text menciona com a producte alternatiu sostenible les calces absorbents. Calces absorbents! Per favor, la llei que plantegeu és per a València i ací unes calces són unes calces: van del peu al genoll i més amunt també; en porten generalment les dones, però els hòmens també (especialment en festes si som moros o cristians). Bragues absorbents i gratuïtes és el que voleu proposar, bra-gues!
Comentaris recents