Home » General » El conde de Montecristo

El conde de Montecristo

De major vull ser com el meu avi patern. No és que el matern no tinguera virtuts dignes de ser emulades, però vam tindre menys temps i era més callat. A més, la mort sobtada de mon pare va convertir al seu en un model per a mi. No recorde que em bonegara mai, preferia raonar, explicar-se, convéncer. A eixa manera de ser present, heu d’afegir l’èpica quasi silenciosa d’haver perdut una guerra, haver estat a la presó i passar un any desterrat, a més de cent quilòmetres d’on havia tingut la dignitat d’incórrer en “auxilio a la rebelión”.

Es dolia de l’acusació més que de la condemna; “eren ells els que s’havien rebel·lat”, deia. Parlava poc de la guerra, però quan ho feia pareixia tornar a aquell temps. Amb l’altre avi, tot i que per motius diferents, compartia la sort de no haver disparat un sol tir en tota la guerra. Com que era obrer del metall, el van enviar a fer obusos a una fundició de Múrcia. “Els obusos no són com les bombes, han d’estar molt ben fets per a que no rebenten dins del canó i en caure facen molta metralla”, em va explicar un dia.

Quan van anar a detindre’l, l’obligaren a carregar en un sac tots els llibres que tenia a casa, li’ls van furtar. “I no eren llibres de política, eren… novel·les”. De tot aquell decomís repugnant, en va anomenar un que s’estimava especialment: El conde de Montecristo. Sense saber-ho, em feia una recomanació lectora per al futur. I si uns dimonis franquistes li’l llevaven de les mans, un àngel republicà degué posar-lo a les meues. L’he llegit en castellà, tal com va fer ell, però n’hi ha edició en la nostra llengua, que també era la seua.

M’ha agradat moltíssim la història de l’heroi fictici Edmond Dantés i agraïsc a l’heroi real Paco Davó que la mencionara en aquella llunyana conversa. Permeteu-me que acabe amb unes paraules del comte. Com que és un clàssic de la literatura, les trobareu apropiades ara i sempre:

“Viviu i sigueu feliços, fills estimats del meu cor, i no oblideu mai que, fins el dia en què Déu es digne a desxifrar el futur a l’home, tota la saviesa humana estarà resumida en dos paraules: confiar i esperar.”

 


4 Comments

  1. Com sempre, Jordi, les teues reflexions ben acurades i contextualitzades i, en este cas amb càrrega emotiva inclosa.
    Una forta abraçada des del meu confinament “ligth” a Beneixama.
    Joan

  2. No sabia eixa part de la història de “l’auelo”.
    Vaig llegir “El Conde Montecristo” fa uns anys, 1200 pàgines en 10 dies. Em va enganxar i em va semblar genial .
    La meua única referència abans de començar-la era la telenovel·la en blanc i negre que veia quan els “auelos” venien a casa, records molt emboirats de l’abate Faria parlant-li a Dantés a través de la pared de la cel·la al castell d’If.
    I jo , de major, també vull ser com “l’auelo” Kiko

  3. Molt bona la frase amb la que acabes.
    Vaig llegir la novella fa molt de tems i no la recordava.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *