En este món tan ocupat, connectat, agendat, aficionat i extraescolaritzat, avorrir-se és la pitjor falta. Només s’avorrixen els tristos, els tontos i els semats. L’avorriment té molt mala fama i no hauria de ser així. La comtessa Adélaïde de La Rochefoucauld tenia raó quan afirmava que “L’avorriment ha sigut i és l’origen de tot: l’art, les ciències, les guerres. És la causa de l’evolució, dels canvis de les civilitzacions i de les modes successives”. L’avorriment és un cotxer incòmode i taciturn que pot dur a casa nostra la idea, la reflexió, la determinació i la iniciativa. Siguem justos i educats, donem-li la propina de la indulgència.
Amb l’avorriment de la vicealcaldessa d’Alacant hem sigut injustos. Li hem demanat que dimitisca, que agafe el tantō i es faça el seppuku, que ací solem anomenar harakiri. No n’hi ha per a tant, al cap i a la fi el vídeo de Mari Carmen Sánchez és només la frivolitat d’un càrrec públic en un moment molt complex. Què té això de nou? No res. Ara bé, pareix que este episodi és l’enorme punta d’un iceberg d’incompareixences, silencis i falta d’impuls per a gestionar una àrea tan important com el turisme. I això sí que té delicte, especialment en una persona que fa gala de “dots planificadors de temps i tasques, dots de comunicació i organització i capacitat d’anàlisi”.
La responsabilitat és seua? En principi sí, però tornaríem a ser injustos si la descarregàrem tota només en ella. La vicealcaldessa arriba a l’Ajuntament després d’haver sigut portaveu i síndica de Ciudadanos en les Corts Valencianes. Els quatre anys d’una legislatura donen per a avesar-se i demostrar la vàlua pròpia. Com és que algú de qui diuen que preferix figurar a treballar revalida la confiança del seu partit? Probablement perquè en Ciudadanos els importava ben poc la implicació i les capacitats del seu cap de cartell. Al remat, tant feia que les eleccions foren autonòmiques o locals: l’autèntic candidat era Albert Rivera. I ara, després de la debacle de l’hiperlíder, queda una marca erràtica i més de tres anys de mandat per davant.
A l’hora de fer una llista és importantíssim el ganxo dels candidats i candidates, però sense oblidar que guanyar les eleccions és un objectiu, un requisit indispensable, però no la finalitat de la política. Votem als uns o als altres perquè volem que els poders públics ajuden a construir una societat millor, més justa, culta, lliure i feliç. Bé, almenys jo ho faig amb eixa convicció i espere que els que gestionen o qüestionen el govern tinguen també això al cap. Si no, corren el risc d’avorrir-se i, el que és pitjor, fer que els avorrim.
Molt bo.
M’ha agradat molt.
Vaig a compartir-lo.
PS
Tan sols una objecció: la duplicitat “de gènere”, la separació per sexe violentant el sentit dels substantius epicens, els que designen per igual a individus d’ambdós sexes e independentment del gènere gramatical del substantiu em sembla una moda que no porta enlloc més enllà d’excloure, ara que està de moda, als qui no es reconeixen de cap sexe i que també voldran figurar no en el doblet, sinó inventar-ne un triplet acollidor; i que al final els textos siguen un galimaties per a més honor i glòria dels guardians i guardianes, i ni l’un ni l’altre, i comissaris i comissàries, i ni l’un ni l’altre, d’allò políticament correcte i correcta. Ha ha ha. Una abraçada.
Avorrir-se és bo!
He conegut polítics (pocs) en l’àmbit local que van dedicar el 90% del seu temps als assumptes d’interés general i només el 10% a figurar en el seu partit (és a dir, sumar-se a la cohort dels qui tenen més influència o sembla que la tindran). Van ser substituïts per uns altres que dedicaven a figurar la meitat del seu temps. Aquests van haver de deixar lloc als qui van dedicar només el 10% del seu temps a les matèries que justifiquen el seu càrrec. Naturalment aquesta xicoteta dedicació no significa una eficàcia del 10%: només dóna temps a aparentar que s’està al corrent d’allò que succeeix i llegir els argumentaris que es reben des de dalt. Parle de polítics d’esquerra, però el fenomen potser està molt escampat. A l’Ajuntament de hui es pot trobar una dona molt esquerrana i feminista (i festera) que mai ha fet res diferent a posar-se al lloc on pega el sol que més calenta (“ni un palo al agua”).
Molt bo Jordi, una vegad més el dard a la diana… En fi, tots tenim el dret d’avorrir-nos, però n’hiha que s’avorreixen més. A saber: les persones que es dediquen més a lluir-se que a gestionar, que es desviuen per eixir al carrer a figurar i fer els fatxendes, que ara no poden fer per la reclusió i llavors s’adonen que no tenen altra csa què fer. I no, no ens haurem de sentir injustos si demanem la dimissió als polítics que no gestionen, ni planifiquen, ni treballen per les ciutats i els pobles. Si aquesta senyora és d’aquest perfil, prompte li vurem les vergonyes, perquè ella mateix les exhibirà impúdicament en tornar a eixir al carrer.
Salut, Davonet!
Molt bona reflexió hem de pensar en tot una mica i donar importancia a les coses importants! A Catalunya reflexionem constantment.