Home » Posts tagged 'vides'

Tag Archives: vides

La societat valenciana en l’espill lingüístic

No hi hagué en este cas bon rotllo a primera vista. M’havien enviat a Oriola a fer classe de valencià. Dos vesprades a la setmana, els alumnes eren professors. A l’aula de davant s’impartia el mateix curs, però ho feia un tio malcarat, amb pereta, caçadora negra de cuiro i esguard altiu. Una estranya mescla de latin lover i poli roín. Els xiquets m’ho van confirmar: “L’altre se’n passa molt; no fan descans, no els deixa eixir a fumar”. Que entranyables i perspicaços, sabien que amb mi havien tingut molta sort.

Devia haver passat un any, més o menys, quan el destí em feia coincidir de nou amb el poli roín de la pereta. I ara no podia defugir el tracte, els dos treballàvem al Secretariat de Promoció del Valencià de la Universitat. Gràcies a aquelles primeres converses, en què u té la tensió d’una prova oral de la Junta, vaig saber que es deia Juli i que havia format part de la candidatura del Bloc Nacionalista Valencià al seu poble: Novelda.

Les eleccions nacionals de 1999 van ser dures, com totes. La coalició Bloc-Els Verds aconseguia 102.700 vots (el 4,60 % del total), Unió Valenciana en treia 106.119 (4,76 %). 208.819 ciutadans quedaven sense veu en les Corts Valencianes. Els politòlegs ho tenien fàcil: cap dels dos partits valencianistes tenia escons, però junts representaven quasi el 10 % de l’electorat, ¿no havia arribat l’hora de resoldre diferències i sumar?

Un dia, a la cua de la cafeteria, Juli em feia eixa pregunta d’una forma més directa i planera: “Tu com veus el tema d’ajuntar-se amb Unió Valenciana?”. Era l’oportunitat d’espolsar-me per sempre més aquell catalaniste, que els fats s’entestaven a posar-me davant. Planerament i directa, tal com ell havia fet, vaig respondre: “Ho veig del tot necessari”. I, ves per on, resultà que no era tan catalaniste, ell ho veia igual i jo ja el veia amb altres ulls. El xic va començar a caure’m bé, generalment tenia bon humor i bona barra, compartíem la passió per l’arròs a banda, pel país nostre, pel país dels bascos, per la docència que fa estimar el valencià…

Més de vint anys han passat, quasi tants com cursos hem fet junts. I en vindran molts més, d’anys i de cursos. A voltes té mal geni i és maniós (especialment amb la gent que fuma), però celebre haver-me’l trobat i tindre’l a la llista d’amics. Si escric açò és perquè me l’estime i vull suggerir-vos un dels seus llibres: La societat valenciana en l’espill lingüístic. N’aprendreu molt i llegireu coses amb tant de trellat com estes:

El concepte de riquesa aplicat a la diversitat lingüística és un tabú que a Espanya és combatut a força de prejudicis sobre la utilitat, la magnitud, la internacionalitat o d’altres espantalls lingüístics.

S’ha encertat sempre el model estàndard que calia ensenyar en l’escola? Calia estigmatitzar, com sovint s’ha fet, paraules (o flexions) absolutament correctes com vore, vos, este, eixe, el numeral dos en femení, huit, hui, omplit, establits, faena, servici i un llarguíssim etcètera?

El menyspreu que alguns grups humans evidencien cap a uns altres per raons ètniques, i que en general —més en la teoria que no en la pràctica— reben el rebuig de la majoria de la població, pareix un pecat venial quan el que es menysprea no és una raça, sinó una llengua.

Es produeix, per tant, una recuperació insuficient, que permet dotar d’estabilitat durant algunes generacions la situació de diglòssia, perquè aparentment la llengua minoritzada ja no és combatuda, però va perdent parlants de forma progressiva perquè continua lluny d’adquirir la consideració de prestigiosa.

La societat valenciana […] afronta ara la dicotomia següent: o esdevé una comunitat humana amb entitat pròpia, caracteritzada per la diversitat cultural i lingüística, orgullosa de la seua identitat com a poble i d’un dels seus principals emblemes: l’idioma propi i històric, el valencià; o, per contra, es dilueix en una comunitat humana superior i, amb aquesta dilució, va perdent cada volta més la identitat i l’idioma, absorbida per una poderosa maquinària política, mediàtica i institucional poc condescendent amb la diferència.

Acabe amb la foto de rigor (i d’antigor). Juli és de l’esquerra, darrere estan Ferran Puchades i els mig alcoians Lluís Grau i Vicent Guillamon. Enmig, Pere Mayor i Juan José Ibarretxe pareix que estiguen fent manetes. Veritat que és molt romàntic?

 

 

 

Raül Canals al país de les meravelles.

Ja fa molts anys d’aquella primera trobada. Biblioteca de Filosofia i Lletres, punt únic del desordre del dia: organitzar el Bloc d’Estudiants Agermanats a la Universitat d’Alacant. Quasi tots els assistents responíem al perfil del jove “catalaniste” universitari: féiem Filologia, Història, Sociologia, Biologia o Dret. Però n’hi havia un que anava per a informàtic: Raül Canals i Marote. Alt, prim i reflexiu, trencava el seu silenci cap al final de les reunions i deia la seua amb tanta contundència com respecte. Com que era seguidor de Kortatu, Negu Gorriak i La Polla Records, vam congeniar de seguida. Després vindrien no sé quantes festes, els 20 anys de Convergència, un aberri eguna a Pamplona, un alderdi eguna a Vitòria, els Premis Octubre, Egipte, el Racó del Conill, Benicàssim, el Cabeçó d’Or…

Per Nadal de l’any passat, va vindre Raül a casa com venen els bons xiquets al món: amb un llibre en valencià davall del braç. Era per a Aitana, però jo també l’he llegit. Últimament faig com eixes mares modernes que es posen roba de les filles, però en comptes d’anar a l’armari de la xiqueta vaig a la prestatgeria. Supose que a Alícia al país de les meravelles li deu passar com a molts altres llibres d’anomenada mundial: sabem que existix, en coneixem l’argument, però no en som tants els que l’hem llegit. Vos recomane l’edició de Baula, ve amb el text íntegre de Lewis Carroll i les magnífiques il·lustracions de Rébecca Dautremer. Enguany regaleu un clàssic i compreu-lo a la llibreria que teniu a prop de casa; els clàssics universals i els llibreters de barri no fallen.

I com que un amic és un germà que elegim i jo tinc més anys que Raül, em consideraré ara el seu germà major i faré com la germana d’Alícia al final del conte: me l’imagine de gran i sé que conservarà sempre el seu cor senzill i bondadós. Gràcies pel llibre, per l’amistat que ens agermana i per tot el que fas per este país meravellós i nostre.

 

 

El conde de Montecristo

De major vull ser com el meu avi patern. No és que el matern no tinguera virtuts dignes de ser emulades, però vam tindre menys temps i era més callat. A més, la mort sobtada de mon pare va convertir al seu en un model per a mi. No recorde que em bonegara mai, preferia raonar, explicar-se, convéncer. A eixa manera de ser present, heu d’afegir l’èpica quasi silenciosa d’haver perdut una guerra, haver estat a la presó i passar un any desterrat, a més de cent quilòmetres d’on havia tingut la dignitat d’incórrer en “auxilio a la rebelión”.

Es dolia de l’acusació més que de la condemna; “eren ells els que s’havien rebel·lat”, deia. Parlava poc de la guerra, però quan ho feia pareixia tornar a aquell temps. Amb l’altre avi, tot i que per motius diferents, compartia la sort de no haver disparat un sol tir en tota la guerra. Com que era obrer del metall, el van enviar a fer obusos a una fundició de Múrcia. “Els obusos no són com les bombes, han d’estar molt ben fets per a que no rebenten dins del canó i en caure facen molta metralla”, em va explicar un dia.

Quan van anar a detindre’l, l’obligaren a carregar en un sac tots els llibres que tenia a casa, li’ls van furtar. “I no eren llibres de política, eren… novel·les”. De tot aquell decomís repugnant, en va anomenar un que s’estimava especialment: El conde de Montecristo. Sense saber-ho, em feia una recomanació lectora per al futur. I si uns dimonis franquistes li’l llevaven de les mans, un àngel republicà degué posar-lo a les meues. L’he llegit en castellà, tal com va fer ell, però n’hi ha edició en la nostra llengua, que també era la seua.

M’ha agradat moltíssim la història de l’heroi fictici Edmond Dantés i agraïsc a l’heroi real Paco Davó que la mencionara en aquella llunyana conversa. Permeteu-me que acabe amb unes paraules del comte. Com que és un clàssic de la literatura, les trobareu apropiades ara i sempre:

“Viviu i sigueu feliços, fills estimats del meu cor, i no oblideu mai que, fins el dia en què Déu es digne a desxifrar el futur a l’home, tota la saviesa humana estarà resumida en dos paraules: confiar i esperar.”

 

Joan Monleon

El meu avi patern era una persona molt llegida. Novel·les, assajos i llibres d’història li omplien el temps lliure; si havia de fer alguna cosa, es posava la ràdio. A casa no tenia televisor i quan venia a la nostra no l’encenia. La seua abstinència catòdica tenia una excepció: El show de Joan Monleon. Resulta xocant que un home tan cultivat s’interessara només per un espai d’entreteniment. Però era així, quan arribava l’hora, allà estàvem els dos pendents d’on sonaven les campanes i de la paella russa.

Ens agradava. Era un programa curt, trivial, si voleu, amb premis humils de cinc mil pessetetes, un públic humil i nostrat i les hui impossibles Monleonetes, amb la seua tonada divertida i unes vedrioles com a pits erts i ubèrrims. I el còmic gran fent de gran còmic: cantava, ballava, es transvestia en la fada Maribel i, si calia, deia a una senyora que ell, per telèfon, no podia tocar-li la clòtxina.

Monleon també era el d’Els Pavesos i el papa Luna en Con el culo aire, una de les cent pel·lícules que tots hauríeu de vore abans de morir. Monleon era magnífic, per això mereix tindre carta pròpia i potent en la Fallera Calavera, el joc de cent cartes que tots hauríeu de tindre si no voleu morir. A Monleon, me’l va presentar un 9 d’Octubre, a Sant Miquel i els Reis, l’amic Lluís Bertomeu, que no té carta en la Fallera Calavera, però se la mereix de sobra. Així, puc dir que vaig tindre l’honor de saludar en esta vall de llàgrimes a un gran professional de l’acudit i la rialla.

Conte tot açò ara perquè hui, 18 d’octubre de 2019, Joan Monleon hauria fet 83 anys. Recorde el dia que va faltar. Poc abans de dinar em telefonava el meu germà: “Jordi, acabe de saber-ho, ha mort Joan Monleon. Volia ser jo qui t’ho diguera”. Impressionant el meu germà, no? Espere que el cel dels fonedors cenetistes estiga comunicat amb el dels artistes i que allà el meu avi i Monleon s’hagen saludat també. Brindem a la memòria dels dos.

El Falcó Verd

Quan la dona de l’alcalde va morir, l’amo de la Darwin va ser l’única persona del poble que no va anar a l’enterrament. Ell no se’n va adonar. Estava massa destrossat per la pèrdua de la dona per passar llista dels assistents. Però, uns mesos més tard, algú —morbós— s’ho va fer venir bé per explicar-li, com qui no vol, l’absència de l’amo de la discoteca. Mentre condueix, l’alcalde recorda que va tallar aquella conversa educadament però amb fermesa.

Una gran apagada i un poble petit són els protagonistes de L’instint. A més de l’alcalde i l’amo de la Darwin, hi ha la dona del guarda-roba, un professor, un taxista, un caçador, una model, el discjòquei, el capellà, la filla del forner, una maleta… No espereu un perquè, un desenllaç sorprenent després del nuc escorredor. Són només històries corrents, pensaments profunds o molt simples i un gos que lladra.

Però te l’acabes i t’agrada, perquè a tots ens agrada dotorejar i fer-ho llegint és millor que abocat a una finestra. El llibre de Pàmies em va arribar l’any passat. Me’l regalava Lluís Falcó Maestre després d’un bon dinar. Escric açò per a agrair-li de nou el present i recordar-li que ha de pagar ell la pròxima i ja estem fent-ho massa llarg. Em prenc la llibertat de reproduir la seua dedicatòria:

Vaig trobar-lo al mercat (2a mà) i vaig pensar “Jordi ha de llegir-lo”. Per a mi va ser un punt d’inflexió i entendre la gran relació entre terra cultural i terra natural.

Els camins de l’ecologisme també són inescrutables i jo no he acabat de vore en esta novel·la eixa relació. Ara bé, crec que Lluís té raó: no es pot ser ecologista sense ser, almenys un poc, nacionalista, i a l’inrevés també. Pensa globalment, actua localment. El patrimoni històric, els cultius tradicionals, la gent que viu de la terra, les platges netes i vives, les muntanyes vitals, la bici, sempre la bici; visca el Sàhara lliure!, l’escola en valencià… En tot això i molt més he coincidit amb el Falcó Verd des que ens vam conéixer a la universitat, més o menys quan Pàmies començava a escriure L’instint.

Bàrbara Strozzi

Sovint posem molt d’èmfasi a reivindicar les aportacions i la presència de les dones en la ciència i la política. Hipàtia d’Alexandria, Cleòpatra, Tròtula de Salern, Olympe de Gouges, Marie Curie, Rosa Parks, Ada Lovelace, Golda Meir… Tot i ser estos dos àmbits molt importants, perquè la ciència fa avançar el món i la política l’ordena o el desordena, no hauríem d’oblidar que és especialment l’art allò que ens singularitza com a espècie.

Hui, 11 de novembre de 2017, es complixen 340 anys de la mort a Pàdua de Bàrbara Strozzi. Autora de més de cent obres, especialment cantates i àries, era també una gran intèrpret. Diuen que les seues peces són molt difícils de cantar; feu clic ací, si voleu escoltar-ne una en la veu de la soprano Raquel Andueza.

No m’allargaré. Només volia fer sonar una nota de Bàrbara Strozzi que no sol aparèixer en els perfils biogràfics que podem trobar a la xarxa. Un dia, o segurament una nit, l’Accademia degli Unisoni que son pare havia fundat debatia la qüestió següent: Què expressa millor les emocions: les llàgrimes o la música? Els qui apostaven pel plor apel·laven a la puresa del sentiment, els de la música citaven Plató.

Pareixia que la controvèrsia d’aquells hòmens no tindria fi. Llavors, l’única veu femenina de l’assemblea s’alçà per a resoldre subtilment la polèmica: “Cavallers, no vull opinar sobre els vostres parers discrepants, però sé molt bé que jo no hauria tingut l’honor de la vostra presència esta nit ací si vos haguera convidat a vore’m plorar, en comptes de convidar-vos a escoltar-me cantar”.

Virtuosíssima la Strozzi, no?

Dia del Negre

Entre les responsabilitats sobrevingudes a un company hi ha la d’escriure per a la persona que el dirigix. Això, segons crec, li genera certa tensió; al company, no a la persona que el dirigix, és clar. Quants records, xe! Jo també he sigut negre i he de reconéixer que, obviant la condició gregrària de l’activitat, tenia el seu punt. Ha de paréixer que el text és del dignatari signatari, però no deixes de ser tu qui està davant el teclat. Saludes, correus, convocatòries, presentacions, articles, una conferència, discursos in memoriam… de quasi tot he fet i sempre amb molt d’amor al treball.

Vivim temps de memòria, de desgreuge, de reivindicació. Celebrem l’orgull, la visibilitat, el medi, les llengües maternes, la poesia, els titelles, els vols espacials tripulats, el disseny gràfic, els museus, els cagadors… Quant a commemoracions, la dita valenciana és del tot certa: “Hi ha més dies que llonganisses”. Per això, vull fer una humil proposta a universitats i altres institucions compromeses: instaurar la celebració del Dia del Negre. Tant de treball amagat mereix un reconeixement públic, no?

Martí de PorresNo parle foradat, no, que he pensat ja en la data. Quan? El 3 de novembre. Per què? Perquè eixe dia és la festivitat de Martí de Porres, el primer sant negre de l’Església. No s’ho val el dominic peruà només per l’epidermis, la biografia hi compta molt més. El pobre les va passar ben magres tota la vida: bord, rebutjat, menystingut en el propi orde, maltractat fins i tot segons alguns hagiògrafs… Però, malgrat tantes penalitats i les mortificacions que s’infligia, no va perdre mai l’alegria de viure, de treballar en el que calguera, d’ajudar el proïsme més necessitat.

Si, definitivament Fray Escoba ha de ser —és ja per a mi— el sant patró dels negres, de la gent que escriu per a altri, dels que mai rebran l’aplaudiment que generen. Com més tardem a establir esta celebració més gran fem la iniquitat. Se m’acut fins i tot un himne per als actes solemnes: El negro no puede. L’únic inconvenient és que Georgie Dann sí que és l’autor de les seues cançons.

Xelo Moltó

Xelo_MoltoHui fa un any que va morir Consuelo Moltó Esteve, la tia Xelo. Segons alguns psicòlegs, hem passat la mitat del dol; altres diran que, per les característiques de la malaltia, el vam tindre anticipat. Jo tinc ganes de dir que si no m’haguera parit ma mare, m’hauria parit ma tia. I estic segur que els altres cinc nebots que tenia subscriuran esta afirmació.

Va nàixer en 1934. No arribava als tres anys quan, en companyia dels seus germans, li van fer la foto que hi ha a l’esquerra. Una foto que viatjà al front de Terol on havien enviat l’avi. Hi falta ma mare, que arribaria després de la guerra. Un mestre d’aquells que anava pels masos els ensenyà a llegir, escriure i fer números. I ben prompte a fer faena: primer al camp, després al tèxtil.

Tenia l’orgull de treballar per a una gran empresa: Ferrándiz. El col·legi estava al costat de la fàbrica i moltes voltes passava a vore-la en acabar les classes. Segona planta, confecció; la recorde al fons de la gran sala, darrere d’una taula plena de teles, patrons, metres, fils, tisores. Era l’encarregada. “Manava de moltes persones i en trenta anys mai vaig tindre cap problema”, em va confessar un dia. I sense màsters en recursos humans, n’hi havia prou amb la responsabilitat, la decència i això que ara diem empatia.

Com que no es va casar (“És millor quedar-se per a vestir sants que per a despullar borratxos”, sentenciava), va córrer mig Europa: França, Itàlia, Alemanya, Àustria, Suïssa… fins i tot va estar a Rússia quan Franco encara no havia mort. D’allà em va dur una matrioixca que, molt desgastada pel temps i tant de joc, encara conserve. Del Vaticà, ens portaria la benedicció apostòlica del sant pare Pau VI. Era una dona de fe crítica: “M’agraden els catòlics, no els beatos”.

Només en un aspecte va ser fèrria, taxativa, contundent: l’amor pel seu poble, Alcoi. Tot lo nostre era, incontestablement, lo millor: la indústria, el paisatge, els moros i cristians, els dolços, els mercats, els carrers… Alcoi era mesura quantitativa i qualitativa de totes les coses. “Barcelona? Com 20 voltes Alcoi”, “Montserrat és per als catalans com la Font Roja per a mosatros”. El rei negre és Gaspar, la resta del món s’equivoca perquè nostra és la primera cavalcada. No em pregunteu què pensava sobre la integració de la dona en la festa.

El meu germà i jo vam descobrir que tenia una aptitud desconeguda: l’anàlisi i consultoria política. No és broma, no. Un dia, dinant a casa, li vam preguntar per l’alcalde d’aquell moment: “Tia, tu com veus a Sedano?” Uns segons de silenci precediren el succint vaticini: “Sedano acabarà mal”. En efecte, un any després perdia la majoria absoluta i era defenestrat pel PP. Llàstima que no estiga ara per a predir-nos la nova etapa del vell alcalde. També entrava en temes internacionals. “Tu com arreglaries lo d’Israel i Palestina, tia?” “Jo, els ajuntaria tots, els uns a un costat i els altres a l’altre, i els diria «au, pegueu-vos una abraçà i en pau»”. Vist l’estat de la qüestió, no sé jo si serà finalment l’única proposta viable.

Era una persona senzilla i humana, una bona persona. Hui fa un any que va deixar este món que tant li agradava per a anar a l’altre en què tant creia. Una de les últimes coses que em va assegurar és que des del cel em miraria a mi i a la meua família. Que així siga o, com diuen en hebreu, amén.

Juan Antonio el d’Aspali

L’Organització Mundial de la Salut definix la síndrome d’Asperger com un “trastorn generalitzat del desenvolupament, de caràcter crònic i sever, que es caracteritza per desviacions o anormalitats en les capacitats de relació i comportament social”. Fa uns mesos entrà Valentí al despatx i ens va dir “Dilluns vindrà de pràctiques un xic amb Asperger”. “I això què és?”, pregunte jo. Robert em donà la resposta, millor que la de l’OMS i molt concisa. “Caguentot! Com si no estiguérem bastant trastornats en este servei últimament.” Açò últim només ho pensava o potser ho vaig dir, no ho recorde.

I arribà Juan Antonio, un xic seriós, faener, responsable i de Petrer. Sí, també té Asperger, però sobretot és faener, responsable i de Petrer. Tan seriós, tan seriós al cap d’un parell de setmanes no estava. M’havien dit que no li fera broma, que “si, a una persona amb Asperger, li dius «si t’agarre et mate» pensarà que el vols matar de veritat i arrancarà a córrer”. Res d’això, almenys en este cas. Un dia es presenta allà una de les treballadores d’Aspali per a saber com li va i diu el tio: “Muy bien aquí, la verdad, estupendo; me toca sufrir la tiranía de Jordi, pero muy bien”. “Seràs bord, si t’agarre et mate!” replique jo. No arrancà a córrer, arrancàrem a riure i prou.

Tots els del despatx 3 ─o és el 2? No ho recorde─ celebrem haver conegut Juan Antonio, haver treballat amb ell i saber de primera mà què és això de l’Asperger. També el trobem a faltar. Amb tant de practicant, becari i col·laborador que va i ve, però no es deté, no guanyem per a comiats, lamentacions i abraçades. Sóc molt sensible, què voleu? No se’m fa el cor dur.

Acabe ja. Un aplaudiment a la Universitat pel conveni amb Aspali, molt d’ànim i reconeixement a Aspali pel treball que fan i molta sort a tu, Juan Antonio. Eres gran, xe!

amb_Juan_Antonio

Tattoos

Long_John_SilverDoncs sí, quan vaig a la platja m’identifique amb la gent gran i menuda. Ancians i xiquets són els únics que no van tatuats. Encarem el tema. Quan jo era xicotet només es tatuaven dos classes d’hòmens: els legionaris i els presos. Allò devia ser obra de gent poc professional i equipada perquè el resultat era verdós i poc definit. Els missatges més repetits, segons el cas, eren “Soy el novio de la muerte” i “Amor de madre”. Quant a les imatges, hi havia sobretot cristos semblants a Camarón, sinistres calaveres, àncores, pergamins…

El temps passà i els i les punks s’uniren al grup de tatuats, amb la qual cosa s’aconseguia una certa igualtat de gènere tatuat i es consolidava la creença que per a tatuar-se u havia de ser un poc contestatari, antisocial, malote… A l’anàrquica A dins del cercle, s’uniria poc més endavant l’Oi! dels skins i, segons amb quin peu colpejaren, símbols nazis o antifeixistes. L’esperit outsider de tatutats i tatuades continuava vigent.

Ara ja no. Ara es tatuen gatets i gossets, no cal ser de cap tribu urbana. Per cert, en queden? I amb la universalització del tatuatge va nàixer una nova veta de mercat (algun efecte positiu havia de tindre la cosa, ara hi ha qui s’hi guanya la vida) i arribà la infinitud icònica: dracs, motos, sirenes, donyets, flors, mandales, mapes, papallones, alfabets estranys… “Què és això que dus a la cama?”, pregunte a l’alumne, “És Vicent en èlfic”, respon el xicot. Quasi em cague garró avall. No podem imaginar, ni Tolkien ni jo, un elf anomenat Vicent. Quins poders tindria? Fer paella amb pa de lembas? Encendre una mascletà sobre el foc de Mordor?

Bé, llevat del turisme anglés que ens visita (allà el tattoo és una tradició secular), l’edat mitjana dels tatuats i tatuades locals és relativament curta. Són joves i això fa que el colibrí a la regata o la inscripció japonesa al turmell no els paren del tot malament. Però, ¿què passarà d’ací a quaranta o cinquanta anys, quan la fada guerrera i l’intrèpid samurai vagen a fer-se una mamografia o revisar-se les varius? Potser la moda haurà passat. Pot ser, també, que el metge o la metja siguen gent de la broma i, en vore aquelles figures arrugades, diguen al pacient: “Què? Com està el vell Long John Silver? Salude de la meua part eixe coix maleït!”.

Falten pocs dies perquè em visite el pirata Cantó, amo del dragó amb què tanque l’entrada. Quan me’l trobe a la porta de casa, què hauria de fer? Li servisc un rom o li done directament la taca negra?

DraCanto