Home » Posts tagged 'vides' (Page 2)

Tag Archives: vides

Tomàs Perelló

Aplec_Marina_2013Si no haguera nascut a Alcoi, crec que m’hauria agradat nàixer a Dénia. Aquella ciutat oberta a la mar nostra és petita, agradable de passejar, carregada d’història. Té una bona i àmplia oferta de restauració, recomane el Miguel Juan, taverna degana de la població, per als arrossos i les tapes tradicionals, i el Baret de Miquel, per als amants de la cuina d’avantguarda. Per a menjar i beure vora mar teniu la plaça del Raset, on tots els portals han sigut ocupats per botigues, pubs i restaurants. Tots? No. Com en els còmics d’Astèrix, el número 17 del Raset resistix l’embat de l’oci fet negoci, és una casa normal i corrent. Allà vivia Tomàs Perelló, periodista, dolçainer, agitador cultural, president de falla, militant del nacionalisme polític i un dels millors tios que he conegut mai.

Puc assegurar, perquè jo l’acompanyava, que Tomàs va ser el primer valencià a entrar al parlament d’Estrasburg enrotllat en una manta morellana; poderosa imatge del que volem: ser escoltats i reconeguts al món, sense renunciar a la tradició que ens abriga. Amb el Dacsa i la resta de la seua colla deniera, va innovar el món de la festa impulsant la Penya Fallera Foc a la Barraca, una espècie de comissió alternativa i descreguda (tolerada per l’autoritat competent), en què casal i monument eren un tot. Fent honor literal al seu nom, la nit del 19 de març cremaven la barraca on s’havien ajuntat els dies previs. També devem a Tomàs l’Aplec de la Marina, l’homenatge que Dénia fa als seus defensors durant la guerra de Successió.

L’Aplec mereix un paràgraf a part. En dos o tres ocasions vaig participar en la recreació històrica de la rendició de la ciutat. Impressionant. Anàvem a vestir-nos a la torre de la Pólvora i, per a maulets i botiflers, Tomàs havia parat taula: coques de pèsols i ceba, de tomaca i pebrera, pastissos, mistela, cava i whisky. Això per a esmorzar un diumenge de matí. Després de la representació, venien els parlaments. La foto que hi ha al peu d’esta entrada, potser una de les últimes que li feren, està presa just en el moment en què Sebastià Garcia, aleshores diputat provincial del Bloc, agraïa a Tomàs tot el seu treball i els assistents l’aplaudíem.

Tomaset per a alguns, Tomasot per a altres, Miquelet també li deien per ser Miquel el seu segon cognom. Lo de Tomàs va ser una gran pèrdua, xe! I ja han passat més de deu anys. Poc després de la seua mort, els dolçainers estrenaven una marxa que porta el seu nom. A la plaça del Consell no cabia ningú més; el poble se l’estimava, no exagere quan dic que s’hi mereix un carrer.

De moment i si podeu, aneu este diumenge a Dénia i assistiu al seu Aplec.

Tomas_Perello

Noves aberracions

Este xaval va per nota. Gonzalo Bautista, president de les Noves Generacions del PP a Castelló, ha impulsat la campanya “Me quieren adoctrinar #QueNoTeLien”. Es tracta de possibilitar que els alumnes denuncien de manera anònima “la imposición de ideas e ideologías” i els casos en què “se hace un uso indebido de la libertad de cátedra”.

Com que no puc beneficiar-me d’esta eina perquè no sóc de la “provincia de Castellón” i molts dels meus mestres estan feliçment jubilats o ja tenen plaça fixa al secanet, confessaré la meua experiència: a mi, també em van adoctrinar, moltíssim. Per al cas, tant fa que el col·legi fóra concertat i religiós, l’adoctrinament subtil que vaig patir l’aplicava —i l’aplica encara— l’escola pública. Ho sé perquè el canvi de l’EGB (salesians) al BUP (IES Andreu Sempere) no comportava la fi de l’ensinistrament.

Van ser dotze cursos d’arec incessant. Dels sis als díhuit anys, amb cada treball, cada redacció, cada examen… aquells pèrfids mestres m’obligaven sistemàticament a escriure el meu nom. Semblava una cosa innòcua, però era la tortura de la gota malaia exercida sobre ànimes càndides. Que malparits!, van aconseguir el que volien. A força de repetir nom i cognoms u acaba interioritzant la importància de l’autoria, de la responsabilitat personal.

Com envege els estudiants de Castelló! Gràcies als jovençols populars, aprenents del Sant Ofici, poden denunciar el seus professors i, si els ve de gust, difamar-los i mentir tant com vulguen perquè la insídia els eixirà debades, com que és anònima. En pla Frente de Juventudes (o Jove Guàrdia Roja de Mao, si voleu), els NNGG afirmen que traslladaran les queixes a “los organismos competentes”, d’on se suposa que eixirà el correctiu que mereixen els mestres adoctrinadors.

Vet ací l’ostentació del poder, la fatxenderia, la confusió deliberada del partit que governa amb l’administració, la covardia de tirar la pedra i amagar la mà. I tot és iniciativa d’uns xiquets que diuen estar inspirats en valors com “la Libertad, la Democracia y la Tolerancia”. Espere que no arriben mai a manar i, sobretot, que no es dediquen a l’ensenyament.

Jordi Davó i Moltó

Sant Blai gloriós

Quan tossíem molt, l’avi Paco repetia “Sant Blai gloriós, emporta’t el xiquet i deixa-mos la tos”. Jo sé que volia justament el contrari i els néts no li tenim en compte l’erro en la deprecació perquè, per a un cenetista com ell, això d’encomanar-se a un sant ja era molt demanar. Potser és costum invocar el sant amb este joc d’oposats. Mireu, si no, en el goig de la dreta com els caçadors de Vallada li canten “emporta’t la dona i deixa’m el gos”.

Després del prec, venia el timó, que és antisèptic, pectoral i expectorant, o la infusió que tocara, que l’avi era aficionat a les plantes sanadores i el pastador de sa casa un herbolari assortit. Des de Saix fins a Borriana, del Ràfol a Bocairent, els valencians celebrem sant Blai, en llengua catalana i en l’altre vulgar que parlem.

Falten encara uns quants dies perquè ens arribe la festa, que és el 3 de febrer, però fa fred i el vent bufa (blasen diuen en tedesc) i potser teniu mal de gola, que és hivernal patiment. Encomaneu-vos a Blai i feu-vos un timonet, que entre una cosa i l’altra allunyaran el turment, la tos, el gos, la dona, l’home i el que meresca espavent.

Llidó, Reig, la cara, la creu.

Les biografies d’Antoni Llidó Mengual (1939-1974?) i de Juan Antonio Reig Pla (1947) presenten coincidències importants i diferències palmàries. Podem considerar-los cara i creu d’una mateixa moneda. Tant Llidó com Reig van nàixer valencians, l’un a Xàbia i l’altre a Cocentaina; parafrasejant l’oda d’Aribau, “en llemosí sonà el seu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevien. En llemosí al Senyor pregaven cada dia i càntics llemosins somiaven cada nit”. Els dos també van decidir consagrar la seua vida a Déu, ser sacerdots.

A partir d’ací, em sembla que Reig és la cara. La cara grossa que s’ha de tindre per a jugar en borsa amb els diners de la Diòcesi de Sogorb-Castelló i perdre cinc milions d’euros, la cara de pasqua que degué fer en dir una missa presidida per la bandera franquista i la cara de pomes agres que se’ns quedà a més d’un en escoltar el sermó que va fer el passat Divendres Sant. Ja sabeu, va sentenciar que les dones que avorten “no pueden dormir porque el pecado lleva siempre la destrucción de la persona” i que els homosexuals “encuentran el infierno”. L’han denunciat.

Llidó és la creu, la creu de Crist com a metàfora del sacrifici pels altres. Rector a Balones i Quatretondeta, dos poblius, s’implica en l’educació i el progrés dels més joves, organitza un curs de batxillerat nocturn i radiat perquè ni treball ni distàncies impedisquen l’estudi. Més tard marxarà a Xile, on continuarà el seu compromís amb els més necessitats. Quan en 1974 un grup de bisbes intercedí per ell davant Pinochet, el dictador va respondre: “No es cura, es un marxista. A los marxistas hay que torturarlos porque de otra manera no cantan”. Continua desaparegut. Descansa en pau, pare Tonyo.

Hui és 17 de maig: sant Pasqual Bailón i Dia contra l’Homofòbia.

 

Martorell, Calpe, Alemany i altres ànecs de l’estany

Si ajuntàrem en una mateixa persona Darth Vader i el papa Alexandre VI, el resultat seria molt paregut a l’actual Rafael Alemany; cosa que sostinc des del més profund respecte i admiració per estes tres figures de la ciència-ficció, la política i la filologia. Alemany és una eminència i un tio sardònic que em cau molt bé. L’última volta que vam coincidir al campus li vaig comentar que Àngel Calpe, un dels seus col·legues d’Acadèmia, em va reptar per dir, a un centenar llarg de persones, que el Tirant és l’obra cimera de la literatura catalana. I això que després vaig citar el fragment de la dedicatòria en què Martorell reivindica que escriu en llengua “vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar”.

El bonegó va ser doble: d’ell i de Xavier Marí, metges que no són pediatres per a un pobre enfant terrible. Dos per a un en camp clos no és combat de justícia. Tot i això vam fer les paus, ens preocupa l’ús de la llengua més que el nom allà o ací. També demana Alemany més ús i menys discussions. Afirma que la nostra llengua es llig ara més que mai, que d’autors n’hi ha a mansalva, però que on de veritat se la juga és “en els mercats, en els clubs de jóvens, en els clubs esportius, en els puticlubs…”. No us perdeu l’entrevista, és curta i el jedi enraona a gust. Este text és voluntari, però també un manament. “Escriu d’açò en el teu bloc”, va dir-me des de la distància quan érem en temps d’advent. Ara ja estem en quaresma, trànsit de llarga pregària i de pia restricció. Ací teniu esta entrada, espere que us agrade; potser sí o potser…

Lúcia, Fraga, Garzón.

Lluís Lúcia va ser carlí, conservador, periodista, ministre, un home d’ordre. No devia ser massa republicà, però, després d’haver vist com Alfons XIII s’avenia amb un dictador, es decantà per l’accidentalisme. Així, creia que la forma de l’estat no era tan transcendent com les polítiques que duguera a terme. Lúcia també era un demòcrata; quan en 1936 bona part de l’exèrcit i del seu partit s’alçaren contra la República, ell es mantingué fidel a l’ordenament constitucional. Tot i això, l’acaçaren per ser de dretes i catòlic i a punt van estar de jutjar-lo. Els colpistes ocuparen Barcelona, però no el van alliberar; els arguments compilats per a la seua defensa davant l’Espanya roja van ser utilitzats com a acusació per l’Espanya nacional. El condemnaren a mort, li commutaren la pena per 30 anys de presó, fou desterrat a Mallorca i, ja molt malalt, li van permetre tornar a València per a morir en la seua terra. D’això fa 69 anys.

Manuel Fraga ha mort fa molt menys. També va ser ministre, conservador i home d’ordre. Algú podrà dir en favor seu que també va practicar l’accidentalisme, però les úniques sentències que l’afecten són les que va sancionar als gabinets de Franco i en les persecucions sempre era qui anava darrere amb el garrot. Per a uns, un notable demòcrata, la dovella clau de la transició espanyola; per a altres, un assassí. Tranquils, quan muira Carrillo, viurem les mateixes discrepàncies, però canviant el cantó des d’on es llancen.

Baltasar Garzón no em desperta la incondicional adhesió que trobe al meu voltant. Volgué fer justícia des de la política i acabà fent política des de la justícia. La droga, la corrupció, el terrorisme i Pinochet no eren prou per a ell i començà a jutjar la història. Tot em sembla magnífic, però veig un punt de narcisisme en les seues accions. Està enamorat d’ell mateix. En 2006 va obligar un grup pop a canviar-se el nom perquè dir-se Garzón era una intromissió en la seua imatge; ara els xicots s’anomenen Grande-Marlaska. El jutge està sent jutjat i jo, malgrat la poca gràcia que em fa, m’he de posar en la seua trinxera. El processen per investigar presumptes corruptes i voler desenterrar mestres, llauradors, obrers, regidors, sindicalistes… esquerrans la majoria, morts injustament tots.

Franco amb la seua maldat travessa, amb resultats ben diferents, les biografies de Lúcia, Fraga i Garzón. Quan se li acabarà la corda i la impunitat?

10 anys de militància

Tot i que siga de pressa i corrents, vull fer un últim vol enguany i vull dedicar-lo a l’amic i patriota Natxo Bellido. Se’l mereix per moltes coses, però ara especialment perquè acaba de complir 10 anys de militància en el Bloc i n’està el xaval devanit i pagat. Bé, sobretot devanit. El vaig conéixer al 1996, al congrés que la UPV va fer a l’Eliana; venia de convidat, ací l’històric sóc jo. Ell em va mirar, jo li vaig mirar la senyera que duia al pit i ell… ell me la va vendre per vint duros. Encara la conserve, la senyera de tots els valencians, amb l’estrela blanca de cinc puntes com a anhel de llibertat futura i record als batallons de nacionalistes valencians que defensaren la República. I en este combat nostre per l’avui i pel demà, he vist créixer a Natxo. Primer com a mercenari i després a la infanteria. Sent ja oficial, va ser secretari comarcal de l’Alacantí i més endavant precandidat, quasi diputat si no fóra per un despertador i un poc de trellat que faltava, xe! Ara és membre de l’estat major i fins i tot va a les reunions, impressionant. Natxo té traçat en el seu nom mateix el camí que ha de fer este poble: Ignacio, Ignaci, Ignasi. Calle ja. Abans que sant Silvestre amague el sol i tots brindem per un 2012 ple de joia, llegiu el seu petit manifest per 10 anys de militància:

“10 anys després, estic plenament orgullós per tot allò que hem fet, com ho hem fet i amb qui ho he fet. I estic encara més il·lusionat per tot allò que podem fer, que hem de fer… Com a BLOC farem + COMPROMÍS! D’ací 10 anys vos conte com ha anat la història…”

AL·LELUIA!!

Raó, emoció i entrecots

El dilluns 28 de novembre vaig dinar amb Xavi Ivars, Robert Escolano i Ferran Suay. M’agradaria glossar la llarga sapiència dels dos primers en programari i maquinari, però per a mi Android és el paper que interpreta Ian Holm en Alien i el plasma un dels components de la sang. Suay sap de psicologia, conducta, neurociència, llengües… sempre s’aprén alguna cosa parlant amb ell. Entre els entrants i el plat comenta que el sistema nerviós té moltes més connexions des dels nuclis del comportament instintiu fins als del comportament reflexiu que no a l’inrevés. Així doncs, i ací va la frase, “emotivitzar la raó és molt més fàcil que racionalitzar l’emoció”.

Emotivament em va vindre al cap Marty Feldman llançant a perdre el cervell de Hans Delbruck (científic i sant) en El jove Frankenstein; no puc evitar-ho quan em parlen de cervells. Reflexivament vaig recordar The Political Brain, l’estudi de Drew Westen amb votants acèrrims dels partits republicà i demòcrata dels Estats Units. Les neuroimatges dels uns i els altres demostraven que les parts emotives del sistema nerviós treballaven molt més que les racionals quan havien de valorar els candidats Bush i Kerry, fins i tot quan havien de jutjar incoherències palmàries del seu aspirant. I això que les ideologies i la política semblen qüestions molt pensades. Anem apanyats.

Vam acabar prompte, tots teníem coses a fer. Els quatre havíem demanat entrecot; un al punt, dos poc fets i el quart pràcticament cru. Menjar carn ens va fer més intel·ligents, no a nosaltres quatre en concret, sinó als humans en general. Bé, això diuen alguns.

Ser Joan Fuster

“Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”

Pose esta frase de Joan Fuster en l’última diapositiva del primer tema. Una seixantena d’alumnes mira atentament la pantalla. Pregunte: “Qui sap dir-me qui era Fuster?” Hi ha hagut grups en què tots han callat. En una ocasió un xicot va dir: “Un poeta?” Bé, sí, va fer versos, però seria com dir que Kennedy —que va guanyar un Pulitzer— era periodista o que Churchill —Nobel de literatura en 1953— era escriptor. Vist el desconeixement general, demane: “Què heu estat fent en secundària?” Una alumna ràpida i sincera respon: “Comentari de textos”. Doncs ara fareu lectura, lectura de textos fusterians. Si he de tindre en compte el que em diuen als treballs, Ser Joan Fuster té bon llegir. Els fa gràcia que, abans d’haver nascut ells, este senyor escriguera de música, cinema, joventut, política, guerres, porros, pors… i continue sent actual. No passa el temps per als clàssics.

No és un llibrot de 1.000 pàgines, té una bona introducció i ve amb propostes de treball. Està pensat per a classe, per a introduir l’assaig en qui no n’ha llegit mai. El recomane per tant. Podeu enriquir la lectura amb el documental homònim que ha produït la Universitat de València. Textos, imatges i entrevistes repassen el temps i la transcendència del personatge i ens apropen a la persona. Jordi Pujol, Paco Burguera, Vicent Pitarch, Lola Badia, Josep Lluís Bausset, Eliseu Climent, Manolo Alcaraz, Lluís Llach, Raimon… expliquen el seu Fuster. També Fuster parla de Fuster i en un cas —nyas, dos tasses!— ho fa amb paraules de Josep Pla. Segons el de Sueca, el de la boina li va dir: “Vosté menja poc i és antipàtic, no serà molt bon polític.” Va respondre Fuster: “Senyor Pla, no tinc la pretensió de ser un bon polític.”

100 anys de Valor

“L’Empenyador s’encrespava, amb els seus pinars i cingles, com un feréstec cavall, i les altres serres que tanquen la Foia de Castalla prenien uns matisos avellutats, com si allò fos el paradís terrenal”

“Pels Vedats Reials Alfafarencs […], emprén a pit la pujada a la serra, salta la carena i es fica en un bosc espessíssim on s’esmortia la dolça llum de la vesprada de tardor”

“Un llamp esqueixà els núvols des dels pics negres com ales de mocigaló de les Penyes de la Camara, fins al cim mateix de la serra del Cavall”

Des que arribe al campus fins que entre al despatx, ara silent, passe per davant d’estos tres fragments de rondalles. Corresponen a La rabosa i el corb, El príncep desmemoriat i El jugador de Petrer. Amb la col·laboració de l’Acadèmia, la Fundació Bromera i els vicerectorats d’Extensió Universitària i d’Innovació Educativa, el Departament de Filologia Catalana ha convertit tota la Universitat en una sala d’exposició. Hi ha 124 cartells amb vistoses fotografies i els textos seleccionats d’Enric Valor. Te’ls trobes a les facultats, les bibiblioteques, el rectorat, les cafeteries… i al catàleg Paisatges de Valor, que jo tinc i vosaltres no.

Fa molts, molts anys, concretament cent, tal dia com hui, 22 d’agost, va nàixer a la venusta i ufana vila de Castalla un infant a qui els pares digueren Enric, que és nom de reis i significa ‘senyor de la casa’. Valor i Vives de llinatges, el xiquet s’estimà la terra, la llengua i la gent que l’havien bressolat i els correspongué com millor sabia: aprenent, treballant, comprometent-se, escoltant pacient i escrivint atent. Gràcies a això tenim hui trenta-sis rondalles que potser hauríem perdut, un bon grapat de novel·les, gramàtiques i el llibre verd eixe dels dubtes per a conjugar el món. I, com que sobre la persona i l’obra jo puc aportar ben poc, contaré ara una anècdota que il·lustra a l’homenot.

Devia ser l’any 1998 quan uns amics de la Universitat de València crearen una associació (més) per la normalització lingüística. Decidiren posar-li el nom d’Enric Valor i el convidaren a participar en la presentació. De seguida acceptà el castallut estar en aquella taula però, malgrat els premis i reconeixements que ja tenia, quant al nom de l’associació va preguntar al proposant: “Tu trobes que m’ho meresc?”