vides

You are currently browsing articles tagged vides.

Les biografies d’Antoni Llidó Mengual (1939-1974?) i de Juan Antonio Reig Pla (1947) presenten coincidències importants i diferències palmàries. Podem considerar-los cara i creu d’una mateixa moneda. Tant Llidó com Reig van nàixer valencians, l’un a Xàbia i l’altre a Cocentaina; parafrasejant l’oda d’Aribau, “en llemosí sonà el seu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevien. En llemosí al Senyor pregaven cada dia i càntics llemosins somiaven cada nit”. Els dos també van decidir consagrar la seua vida a Déu, ser sacerdots.

A partir d’ací, em sembla que Reig és la cara. La cara grossa que s’ha de tindre per a jugar en borsa amb els diners de la Diòcesi de Sogorb-Castelló i perdre cinc milions d’euros, la cara de pasqua que degué fer en dir una missa presidida per la bandera franquista i la cara de pomes agres que se’ns quedà a més d’un en escoltar el sermó que va fer el passat Divendres Sant. Ja sabeu, va sentenciar que les dones que avorten “no pueden dormir porque el pecado lleva siempre la destrucción de la persona” i que els homosexuals “encuentran el infierno”. L’han denunciat.

Llidó és la creu, la creu de Crist com a metàfora del sacrifici pels altres. Rector a Balones i Quatretondeta, dos poblius, s’implica en l’educació i el progrés dels més joves, organitza un curs de batxillerat nocturn i radiat perquè ni treball ni distàncies impedisquen l’estudi. Més tard marxarà a Xile, on continuarà el seu compromís amb els més necessitats. Quan en 1974 un grup de bisbes intercedí per ell davant Pinochet, el dictador va respondre: “No es cura, es un marxista. A los marxistas hay que torturarlos porque de otra manera no cantan”. Continua desaparegut. Descansa en pau, pare Tonyo.

Hui és 17 de maig: sant Pasqual Bailón i Dia contra l’Homofòbia.

 

Tags: , ,

Si ajuntàrem en una mateixa persona Darth Vader i el papa Alexandre VI, el resultat seria molt paregut a l’actual Rafael Alemany; cosa que sostinc des del més profund respecte i admiració per estes tres figures de la ciència-ficció, la política i la filologia. Alemany és una eminència i un tio sardònic que em cau molt bé. L’última volta que vam coincidir al campus li vaig comentar que Àngel Calpe, un dels seus col·legues d’Acadèmia, em va reptar per dir, a un centenar llarg de persones, que el Tirant és l’obra cimera de la literatura catalana. I això que després vaig citar el fragment de la dedicatòria en què Martorell reivindica que escriu en llengua “vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar”.

El bonegó va ser doble: d’ell i de Xavier Marí, metges que no són pediatres per a un pobre enfant terrible. Dos per a un en camp clos no és combat de justícia. Tot i això vam fer les paus, ens preocupa l’ús de la llengua més que el nom allà o ací. També demana Alemany més ús i menys discussions. Afirma que la nostra llengua es llig ara més que mai, que d’autors n’hi ha a mansalva, però que on de veritat se la juga és “en els mercats, en els clubs de jóvens, en els clubs esportius, en els puticlubs…”. No us perdeu l’entrevista, és curta i el jedi enraona a gust. Este text és voluntari, però també un manament. “Escriu d’açò en el teu bloc”, va dir-me des de la distància quan érem en temps d’advent. Ara ja estem en quaresma, trànsit de llarga pregària i de pia restricció. Ací teniu esta entrada, espere que us agrade; potser sí o potser…

Tags: ,

Lluís Lúcia va ser carlí, conservador, periodista, ministre, un home d’ordre. No devia ser massa republicà, però, després d’haver vist com Alfons XIII s’avenia amb un dictador, es decantà per l’accidentalisme. Així, creia que la forma de l’estat no era tan transcendent com les polítiques que duguera a terme. Lúcia també era un demòcrata; quan en 1936 bona part de l’exèrcit i del seu partit s’alçaren contra la República, ell es mantingué fidel a l’ordenament constitucional. Tot i això, l’acaçaren per ser de dretes i catòlic i a punt van estar de jutjar-lo. Els colpistes ocuparen Barcelona, però no el van alliberar; els arguments compilats per a la seua defensa davant l’Espanya roja van ser utilitzats com a acusació per l’Espanya nacional. El condemnaren a mort, li commutaren la pena per 30 anys de presó, fou desterrat a Mallorca i, ja molt malalt, li van permetre tornar a València per a morir en la seua terra. D’això fa 69 anys.

Manuel Fraga ha mort fa molt menys. També va ser ministre, conservador i home d’ordre. Algú podrà dir en favor seu que també va practicar l’accidentalisme, però les úniques sentències que l’afecten són les que va sancionar als gabinets de Franco i en les persecucions sempre era qui anava darrere amb el garrot. Per a uns, un notable demòcrata, la dovella clau de la transició espanyola; per a altres, un assassí. Tranquils, quan muira Carrillo, viurem les mateixes discrepàncies, però canviant el cantó des d’on es llancen.

Baltasar Garzón no em desperta la incondicional adhesió que trobe al meu voltant. Volgué fer justícia des de la política i acabà fent política des de la justícia. La droga, la corrupció, el terrorisme i Pinochet no eren prou per a ell i començà a jutjar la història. Tot em sembla magnífic, però veig un punt de narcisisme en les seues accions. Està enamorat d’ell mateix. En 2006 va obligar un grup pop a canviar-se el nom perquè dir-se Garzón era una intromissió en la seua imatge; ara els xicots s’anomenen Grande-Marlaska. El jutge està sent jutjat i jo, malgrat la poca gràcia que em fa, m’he de posar en la seua trinxera. El processen per investigar presumptes corruptes i voler desenterrar mestres, llauradors, obrers, regidors, sindicalistes… esquerrans la majoria, morts injustament tots.

Franco amb la seua maldat travessa, amb resultats ben diferents, les biografies de Lúcia, Fraga i Garzón. Quan se li acabarà la corda i la impunitat?

Tags: , ,

Tot i que siga de pressa i corrents, vull fer un últim vol enguany i vull dedicar-lo a l’amic i patriota Natxo Bellido. Se’l mereix per moltes coses, però ara especialment perquè acaba de complir 10 anys de militància en el Bloc i n’està el xaval devanit i pagat. Bé, sobretot devanit. El vaig conéixer al 1996, al congrés que la UPV va fer a l’Eliana; venia de convidat, ací l’històric sóc jo. Ell em va mirar, jo li vaig mirar la senyera que duia al pit i ell… ell me la va vendre per vint duros. Encara la conserve, la senyera de tots els valencians, amb l’estrela blanca de cinc puntes com a anhel de llibertat futura i record als batallons de nacionalistes valencians que defensaren la República. I en este combat nostre per l’avui i pel demà, he vist créixer a Natxo. Primer com a mercenari i després a la infanteria. Sent ja oficial, va ser secretari comarcal de l’Alacantí i més endavant precandidat, quasi diputat si no fóra per un despertador i un poc de trellat que faltava, xe! Ara és membre de l’estat major i fins i tot va a les reunions, impressionant. Natxo té traçat en el seu nom mateix el camí que ha de fer este poble: Ignacio, Ignaci, Ignasi. Calle ja. Abans que sant Silvestre amague el sol i tots brindem per un 2012 ple de joia, llegiu el seu petit manifest per 10 anys de militància:

“10 anys després, estic plenament orgullós per tot allò que hem fet, com ho hem fet i amb qui ho he fet. I estic encara més il·lusionat per tot allò que podem fer, que hem de fer… Com a BLOC farem + COMPROMÍS! D’ací 10 anys vos conte com ha anat la història…”

AL·LELUIA!!

Tags:

El dilluns 28 de novembre vaig dinar amb Xavi Ivars, Robert Escolano i Ferran Suay. M’agradaria glossar la llarga sapiència dels dos primers en programari i maquinari, però per a mi Android és el paper que interpreta Ian Holm en Alien i el plasma un dels components de la sang. Suay sap de psicologia, conducta, neurociència, llengües… sempre s’aprén alguna cosa parlant amb ell. Entre els entrants i el plat comenta que el sistema nerviós té moltes més connexions des dels nuclis del comportament instintiu fins als del comportament reflexiu que no a l’inrevés. Així doncs, i ací va la frase, “emotivitzar la raó és molt més fàcil que racionalitzar l’emoció”.

Emotivament em va vindre al cap Marty Feldman llançant a perdre el cervell de Hans Delbruck (científic i sant) en El jove Frankenstein; no puc evitar-ho quan em parlen de cervells. Reflexivament vaig recordar The Political Brain, l’estudi de Drew Westen amb votants acèrrims dels partits republicà i demòcrata dels Estats Units. Les neuroimatges dels uns i els altres demostraven que les parts emotives del sistema nerviós treballaven molt més que les racionals quan havien de valorar els candidats Bush i Kerry, fins i tot quan havien de jutjar incoherències palmàries del seu aspirant. I això que les ideologies i la política semblen qüestions molt pensades. Anem apanyats.

Vam acabar prompte, tots teníem coses a fer. Els quatre havíem demanat entrecot; un al punt, dos poc fets i el quart pràcticament cru. Menjar carn ens va fer més intel·ligents, no a nosaltres quatre en concret, sinó als humans en general. Bé, això diuen alguns.

Tags: ,

“Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”

Pose esta frase de Joan Fuster en l’última diapositiva del primer tema. Una seixantena d’alumnes mira atentament la pantalla. Pregunte: “Qui sap dir-me qui era Fuster?” Hi ha hagut grups en què tots han callat. En una ocasió un xicot va dir: “Un poeta?” Bé, sí, va fer versos, però seria com dir que Kennedy —que va guanyar un Pulitzer— era periodista o que Churchill —Nobel de literatura en 1953— era escriptor. Vist el desconeixement general, demane: “Què heu estat fent en secundària?” Una alumna ràpida i sincera respon: “Comentari de textos”. Doncs ara fareu lectura, lectura de textos fusterians. Si he de tindre en compte el que em diuen als treballs, Ser Joan Fuster té bon llegir. Els fa gràcia que, abans d’haver nascut ells, este senyor escriguera de música, cinema, joventut, política, guerres, porros, pors… i continue sent actual. No passa el temps per als clàssics.

No és un llibrot de 1.000 pàgines, té una bona introducció i ve amb propostes de treball. Està pensat per a classe, per a introduir l’assaig en qui no n’ha llegit mai. El recomane per tant. Podeu enriquir la lectura amb el documental homònim que ha produït la Universitat de València. Textos, imatges i entrevistes repassen el temps i la transcendència del personatge i ens apropen a la persona. Jordi Pujol, Paco Burguera, Vicent Pitarch, Lola Badia, Josep Lluís Bausset, Eliseu Climent, Manolo Alcaraz, Lluís Llach, Raimon… expliquen el seu Fuster. També Fuster parla de Fuster i en un cas —nyas, dos tasses!— ho fa amb paraules de Josep Pla. Segons el de Sueca, el de la boina li va dir: “Vosté menja poc i és antipàtic, no serà molt bon polític.” Va respondre Fuster: “Senyor Pla, no tinc la pretensió de ser un bon polític.”

Tags: ,

“L’Empenyador s’encrespava, amb els seus pinars i cingles, com un feréstec cavall, i les altres serres que tanquen la Foia de Castalla prenien uns matisos avellutats, com si allò fos el paradís terrenal”

“Pels Vedats Reials Alfafarencs […], emprén a pit la pujada a la serra, salta la carena i es fica en un bosc espessíssim on s’esmortia la dolça llum de la vesprada de tardor”

“Un llamp esqueixà els núvols des dels pics negres com ales de mocigaló de les Penyes de la Camara, fins al cim mateix de la serra del Cavall”

Des que arribe al campus fins que entre al despatx, ara silent, passe per davant d’estos tres fragments de rondalles. Corresponen a La rabosa i el corb, El príncep desmemoriat i El jugador de Petrer. Amb la col·laboració de l’Acadèmia, la Fundació Bromera i els vicerectorats d’Extensió Universitària i d’Innovació Educativa, el Departament de Filologia Catalana ha convertit tota la Universitat en una sala d’exposició. Hi ha 124 cartells amb vistoses fotografies i els textos seleccionats d’Enric Valor. Te’ls trobes a les facultats, les bibiblioteques, el rectorat, les cafeteries… i al catàleg Paisatges de Valor, que jo tinc i vosaltres no.

Fa molts, molts anys, concretament cent, tal dia com hui, 22 d’agost, va nàixer a la venusta i ufana vila de Castalla un infant a qui els pares digueren Enric, que és nom de reis i significa ‘senyor de la casa’. Valor i Vives de llinatges, el xiquet s’estimà la terra, la llengua i la gent que l’havien bressolat i els correspongué com millor sabia: aprenent, treballant, comprometent-se, escoltant pacient i escrivint atent. Gràcies a això tenim hui trenta-sis rondalles que potser hauríem perdut, un bon grapat de novel·les, gramàtiques i el llibre verd eixe dels dubtes per a conjugar el món. I, com que sobre la persona i l’obra jo puc aportar ben poc, contaré ara una anècdota que il·lustra a l’homenot.

Devia ser l’any 1998 quan uns amics de la Universitat de València crearen una associació (més) per la normalització lingüística. Decidiren posar-li el nom d’Enric Valor i el convidaren a participar en la presentació. De seguida acceptà el castallut estar en aquella taula però, malgrat els premis i reconeixements que ja tenia, quant al nom de l’associació va preguntar al proposant: “Tu trobes que m’ho meresc?”

Tags: ,

Don Sebastián Arnau Prats era el salesià més vell de la comunitat. No era alt, però sí robust, ulleres, cabells blancs; imposava. Es contaven moltes coses d’ell, que era d’una família catalana de molta pela, que en guerra havia estat als dos bàndols, que hi va matar gent i va necessitar dispensa per a poder ser ordenat. Nosaltres només sabíem que era el professor d’Història de l’últim curs. Per als d’aquella època, arribar a octau representava bàsicament tres o quatre coses: Don Sebastián et faria classe d’Història, saltaries el cercle de foc en el festival de fi curs, anaries a Jaca de viatge i l’any següent, a l’institut, hi hauria xiques a classe! Per què era tan important l’últim professor d’Història de l’EGB? Perquè quan arribava el tema de la Guerra Civil explicava, més o menys, que “El soldado español es el mejor del mundo, por ser el más imbécil. El soldado francés o alemán perfiere disparar seguro con un mortero. Yo he visto, en cambio, soldados salir de la trinchera, gritar ‘Rojooooos, hijos de putaaaaa’ y lanzar la granada a pecho descubierto”. En un col·legi en què una paraula malsonant podia costar-te haver de recollir 20 papers del pati o fer 10 voltes al pati mateix, escoltar el venerable sacerdot utilitzar l’insult per antonomàsia era tot un esdeveniment. Sabies que passaria, ja m’ho va contar el meu germà, però això no restava expectació al tema. Aquell any, el meu curs va tindre doble ració. Per a il·lustrar les guerres napoleòniques i fer-nos vore la importància tàctica de la baioneta digué: “Era fusil y lanza a la vez. Corrían hacia el enmigo y al tenerlo cerca decían ‘Muere, cabróóóóóóón’ y después con el pie habían de ayudarse para desclavar el arma del cuerpo.”

No m’han fet molt de mal, no fou una mala ensenyança aquella. Cinc anys més tard em vaig declarar objector de consciència i l’arma més mortífera que mai he fet servir ha sigut un rifle de balins que teníem a la caseta. Explique açò perquè Don Sebastián —malgrat el que pugueu pensar— era un avançat al seu temps quant a recursos d’ensenyament. A més de la dramatització esmentada, feia servir el llibre de text (ed. Santillana) i ens facilitava resums mecanografiats per a la prova escrita. L’avaluació era també innovadora: puntuava sobre 10, però podies arribar a 12 o 13. Per què? Perquè sempre afegia preguntes extra que també comptaven. Disposava d’una màquina automàtica de correcció: en acabar l’examen li passaves el full a l’alumne de darrere —l’últim de la filera al primer— i començàvem a corregir segons les ordres i respostes del mestre. Tot es basava en la mútua confiança, la col·laboració i el criteri reflexiu de cada alumne, busqueu-me un mètode més just. Quan tenies un dubte sobre l’encert de la resposta, preguntaves. Llavors l’autoritat —que sempre n’ha d’haver a classe— resolia: punt sencer, mig punt, un quart, no res. Davant la qüestió “Nombres de héroes de la Guerra de la Independencia”, els apunts eren molt clars: Daoíz, Velarde, el Empecinado, Agustina de Aragón, el cura Merino… Però un company alçà el braç: “Don Sebastián, es que ha puesto ‘El Empecinado, Curro Jiménez, el Estudiante y el Algarrobo.” També el vell professor degué estar un minut baquejant-se, quan recuperà l’alé va dir: “No está bien, pero póngale un punto porque nos ha hecho reír un rato.” Ara és possible que Sancho Gracia torne a rodar nous episodis del mític bandoler, una llàstima que Don Sebastián no puga vore’ls. O potser sí.

Tags:

Màrtirs

La Universitat d’Alacant rebrà demà un premi perquè “ha sigut i és avantguarda i exemple en la conquesta d’espais de llibertat i de participació”. Qui li ha trobat tan excelsos mèrits és la Comissió Cívica dels Màrtirs de la Llibertat. Els màrtirs en qüestió van ser uns militars liberals, comandats pel comandant i coronel Pantaleón Boné, que en 1844 es van rebel·lar contra el govern de González Bravo. La rebel·lió va acabar com Camot i els rebels, com era costum en l’època, sentenciats a mort. Un grup d’ells va ser afusellat el 14 de febrer als murs del panteó dels Guijarro, que és el lloc on el rector Raneda, o la persona en qui delegue, rebrà el premi en nom meu i de la Universitat tota. A Boné i uns quants més els van executar —agenollats en senyal d’indignitat— al que hui coneixem com l’Esplanada. L’emblemàtic passeig alacantí s’anomenà dels Màrtirs fins que els franquistes li canviaren el nom. I és que Alacant ha sigut sempre una ciutat molt liberal —mireu-la ara, si no, en braços d’estos liberals de pa sucat amb oli— i per això honorava tots els anys aquells màrtirs i torna a honorar-los ara. Si he escrit açò és perquè el capità Forcadell, abans de marxar al front de Vic, m’ho va demanar. Ací ho teniu, senyor. Però com que m’ha quedat molt curt en contaré una altra del meu avi, que, per cert, arribà al grau de tinent durant la guerra d’Espanya i l’altra Espanya li ho va fer pagar ben car. Bé, m’explicava l’home un origen possible de l’expressió castellana “Entre Pinto y Valdemoro”. Segons deia, després de recórrer molts pobles Isabel II i trobar-se magníficament obsequiada en tots, manifestà al general Espartero que si haguera d’escollir un lloc on quedar-se posaria un peu a Pinto i l’altre a Valdemoro de tan bé com l’havien tractada els veïns d’estes viles. El militar se la degué imaginar així eixancada i, quan la reina li preguntà on es quedaria ell, Espartero va respondre: “Yo, Majestad, entre Pinto y Valdemoro”.

Tags: , , ,

Òbric un diari del dissabte i em trobe la llista que el PSPV-PSOE presentarà a Alcoi. Em trobe també la sorpresa de trobar Carles Cortés com a fitxatge estrela dels socialistes alcoians. Sorprén perquè sempre he considerat que Carles és més pròxim al partit d’Enric Balaguer que no al d’Enrique Múgica. De fet, fa uns mesos em va assegurar que… bé, deixem-ho córrer perquè degué ser abans que la seua amiga María José Pallarés ocupara el número 3 de la candidatura i, ja se sap, pels amics es fan coses així i molt pitjors. A més, sé que Carles contribuirà al bon resultat dels socialistes i això és una condició indispensable perquè Rafel Carbonell siga alcalde. Per tant, Carles, molt d’ànim i endavant! Sense eixir de la mateixa llista —o justament al contrari perquè n’ha quedat fora del tot—, veig que un altre Carles no repetirà com a regidor. Llàstima. Carles Esteve Ferrer va disputar la capçalera de cartell al secretari local Antonio Francés, qui democràticament fou elegit pels militants en les primàries, i eixa aspiració deu haver sigut el seu pecat mortal. Si no, no s’explica esta exclusió caïnita. Carles té el cul pelat en açò de la política —tant en el govern com en l’oposició—, és un tio amb ganxo que sap comunicar, còmic de vocació i tècnic forestal de professió. Arribats ací, no cal dir que és amic meu, oi? És un d’aquells militants socialistes de tota la vida, però de vegades el trobe també més pròxim a nosaltres, al Bloc, que al seu propi partit. Una nit de l’olla, sopant a la filà, lamentava que, a Xàtiva, uns policies nacionals hagueren retingut un jove per negar-se a parlar-los castellà. Tot indignat va sentenciar: “Lo que fa falta és una policia autonòmica com toca, com els Mossos d’Esquadra”. Com que en aquell temps socialistes i populars pactaven la reforma de l’estatut valencià, li vaig dir: “Vés a explicar-ho als del teu partit, que no volen una escola de policia”. Llavors va mudar el gest i exclamà: “Això diu el meu partit? Pos hauré de canviar de partit”. Després va riure i es va abocar un poc més de café al got. I la qüestió de fons és com de malament gestionen alguns polítics la democràcia interna. Una vegada han guanyat, arrasen el contrincant i tots els seus partidaris. No és això, haurien d’aprendre d’Obama. Mira tu si es van dir barbaritats ell i Cilnton quan bregaven per la nominació demòcrata a la presidència i ara Hillary és secretària d’Estat. Millor sumar, no? I en el cas del PSOE, ni tan sols han d’eixir de casa per a buscar-se un exemple. Algú recorda en quina llista anava Rubalcaba en el congrés federal de l’any 2000? Anava en la de Bono, però Zapatero sabia que li convenia comptar amb ell i ara potser li estalviarà el paperot de ser candidat al 2012, si és que al final el president no les té totes. S’ha de guanyar i saber administrar la victòria. En fi, Carles, jo sé que és difícil que canvies, però tu saps que ací tens ta casa. T’estimem perquè eres un artista valencianista i mediambientalista i, encara que no eres mosso, fas bé de cabo d’esquadra i amb la mà esquerra, que és cosa molt difícil i singular.

Tags: , ,

« Older entries § Newer entries »