Home » Posts tagged 'Universitat'

Tag Archives: Universitat

El llibre de Mirella

Fa anys que no plore, enguany faig les bodes de plata de no plorar. I confesse que a voltes m’agradaria plorar, plorar molt, d’alegria, de pena, d’avorriment… També confesse que, de xicotet, vaig plorar molt, de pena, de por, de no sé què. Però se’m va assecar el llagrimal, ara no plore i això em fa més fort. No, això és una merda. Pense en els amics i amigues que he vist plorar i recorde més nítidament les llàgrimes dels amics. Per què? Perquè són més cares de vore, perquè sempre ens han dit que els hòmens no plorem.

Està en la caixa de la masculinitat: no plorem, no patim, no tenim por, som forts, temeraris, controladors, heterosexuals, granítics, lúbrics… Heu llegit el poema If… de Rudyard Kipling? Jo sí, i milions de xiquets arreu del món també. M’agrada, ho reconec, és bell, estoic, honest, directe, però acaba en masculinitat tòxica: “Yours is the Earth and everything that’s in it. And which is more: you’ll be a Man, my son!”.

Kipling el va escriure en 1895, era el que hi havia. El problema és que, més de 125 anys després, hi ha moltes d’eixes condicions que continuen sine qua non: esperar, no cansar-se, jugar tots els guanys a una carta, no dir res del que has perdut, forçar el cor, resistir… No hi ha cap vers que evoque l’abraç, la renúncia, l’acceptació del fracàs com a possibilitat. Tenim collons, som guerrers.

Dec esta entrada a Mirella, alumna meua enguany. Donar llibertat per a triar lectura té estes obligacions i estes recompenses. Gràcies a tu, també, per dur-me este llibre a les mans. Acabe ja, que estem en plena canícula. Vos recomane Ni forts ni valents, de Thaïs Gutiérrez, i vos deixe ací uns extrets:

M’he adonat que s’està fent molta feina amb les nenes, empoderant-les, alliberant-les dels estereotips, ensenyant-los que poden ser el que vulguin, però que ens hem oblidat dels nens, com si la lluita per la igualtat no passés per ells.

El llenguatge que existeix per parlar de tota la gamma d’emocions humanes encara avui es considera delicat i femení.

Les emocions de nens i nenes són iguals, però el que les diferencia és la vivència que en tenen, com les experimenten i com s’adapten a les normes de gènere que van aprenent.

Tot i que els homes es beneficien del patriarcat, també en pateixen les conseqüències […] molts homes pateixen «una pressió increïble» per encaixar amb les regles que s’aprenen dins del context social i cultural des del moment que naixen.

L’acceptació al grup de nois i homes implica demostrar que no es té por del risc […] Molts pares accepten aquesta manera de fer amb un cert fatalisme. «Són coses de nois», diuen. Doncs no. No són coses de nois. Són pressions absurdes que els nostres fills pateixen o patiran en algun moment, perquè, tant si hi participen com si no, els provoquen patiment.

 

La societat valenciana en l’espill lingüístic

No hi hagué en este cas bon rotllo a primera vista. M’havien enviat a Oriola a fer classe de valencià. Dos vesprades a la setmana, els alumnes eren professors. A l’aula de davant s’impartia el mateix curs, però ho feia un tio malcarat, amb pereta, caçadora negra de cuiro i esguard altiu. Una estranya mescla de latin lover i poli roín. Els xiquets m’ho van confirmar: “L’altre se’n passa molt; no fan descans, no els deixa eixir a fumar”. Que entranyables i perspicaços, sabien que amb mi havien tingut molta sort.

Devia haver passat un any, més o menys, quan el destí em feia coincidir de nou amb el poli roín de la pereta. I ara no podia defugir el tracte, els dos treballàvem al Secretariat de Promoció del Valencià de la Universitat. Gràcies a aquelles primeres converses, en què u té la tensió d’una prova oral de la Junta, vaig saber que es deia Juli i que havia format part de la candidatura del Bloc Nacionalista Valencià al seu poble: Novelda.

Les eleccions nacionals de 1999 van ser dures, com totes. La coalició Bloc-Els Verds aconseguia 102.700 vots (el 4,60 % del total), Unió Valenciana en treia 106.119 (4,76 %). 208.819 ciutadans quedaven sense veu en les Corts Valencianes. Els politòlegs ho tenien fàcil: cap dels dos partits valencianistes tenia escons, però junts representaven quasi el 10 % de l’electorat, ¿no havia arribat l’hora de resoldre diferències i sumar?

Un dia, a la cua de la cafeteria, Juli em feia eixa pregunta d’una forma més directa i planera: “Tu com veus el tema d’ajuntar-se amb Unió Valenciana?”. Era l’oportunitat d’espolsar-me per sempre més aquell catalaniste, que els fats s’entestaven a posar-me davant. Planerament i directa, tal com ell havia fet, vaig respondre: “Ho veig del tot necessari”. I, ves per on, resultà que no era tan catalaniste, ell ho veia igual i jo ja el veia amb altres ulls. El xic va començar a caure’m bé, generalment tenia bon humor i bona barra, compartíem la passió per l’arròs a banda, pel país nostre, pel país dels bascos, per la docència que fa estimar el valencià…

Més de vint anys han passat, quasi tants com cursos hem fet junts. I en vindran molts més, d’anys i de cursos. A voltes té mal geni i és maniós (especialment amb la gent que fuma), però celebre haver-me’l trobat i tindre’l a la llista d’amics. Si escric açò és perquè me l’estime i vull suggerir-vos un dels seus llibres: La societat valenciana en l’espill lingüístic. N’aprendreu molt i llegireu coses amb tant de trellat com estes:

El concepte de riquesa aplicat a la diversitat lingüística és un tabú que a Espanya és combatut a força de prejudicis sobre la utilitat, la magnitud, la internacionalitat o d’altres espantalls lingüístics.

S’ha encertat sempre el model estàndard que calia ensenyar en l’escola? Calia estigmatitzar, com sovint s’ha fet, paraules (o flexions) absolutament correctes com vore, vos, este, eixe, el numeral dos en femení, huit, hui, omplit, establits, faena, servici i un llarguíssim etcètera?

El menyspreu que alguns grups humans evidencien cap a uns altres per raons ètniques, i que en general —més en la teoria que no en la pràctica— reben el rebuig de la majoria de la població, pareix un pecat venial quan el que es menysprea no és una raça, sinó una llengua.

Es produeix, per tant, una recuperació insuficient, que permet dotar d’estabilitat durant algunes generacions la situació de diglòssia, perquè aparentment la llengua minoritzada ja no és combatuda, però va perdent parlants de forma progressiva perquè continua lluny d’adquirir la consideració de prestigiosa.

La societat valenciana […] afronta ara la dicotomia següent: o esdevé una comunitat humana amb entitat pròpia, caracteritzada per la diversitat cultural i lingüística, orgullosa de la seua identitat com a poble i d’un dels seus principals emblemes: l’idioma propi i històric, el valencià; o, per contra, es dilueix en una comunitat humana superior i, amb aquesta dilució, va perdent cada volta més la identitat i l’idioma, absorbida per una poderosa maquinària política, mediàtica i institucional poc condescendent amb la diferència.

Acabe amb la foto de rigor (i d’antigor). Juli és de l’esquerra, darrere estan Ferran Puchades i els mig alcoians Lluís Grau i Vicent Guillamon. Enmig, Pere Mayor i Juan José Ibarretxe pareix que estiguen fent manetes. Veritat que és molt romàntic?

 

 

 

Fuma’t el Pacte

Hi ha una escena de Michael Collins que recorde bastant bé. Després del fracàs de la Revolta de Pasqua (1916), en què es van enfrontar d’igual a igual als britànics, els irlandesos optaven per atacar i amagar-se, pels atemptats, pel terrorisme propi contra el terrorisme de l’estat. Doncs bé, en la pel·lícula Liam Neeson, que és qui interpreta al líder irlandés, dicta una carta adreçada als agents de les forces d’ocupació britàniques, en què els advertix que si no abandonen Irlanda es convertiran en objectiu de l’IRA. Un dels personatges que participa en l’escena li recorda que això de la carta i l’amenaça planteja un problema. “Quin problema?”, pregunta Collins. La resposta era òbvia: “Que haurem de fer-ho”.

La lliçó d’este record, com la de la faula del gat, els ratolins i el cascavell, és que sovint hi ha una gran dificultat a l’hora de materialitzar allò que fàcilment es desitja i, sobretot, que en política cal ser seriosos, honestos i complidors. I ara deixem el cine, Irlanda i les faules per a tornar al País Valencià del segle XXI. El passat mes de setembre es presentava el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, amb què “les institucions valencianes, els partits polítics, les universitats, els mitjans de comunicació, els cossos de justícia i seguretat pública, entitats i organitzacions de la societat civil i la ciutadania ens comprometem a lluitar contra tot tipus de violència cap a les dones, en tots els vessants”.

I perquè així siga “les signants i els signants ens comprometem a complir, fer complir i promoure aquest pacte i invitem tota la ciutadania, organitzada o a títol personal, a adherir-se i implicar-se en aquesta lluita”. Sí, la Generalitat ens diu “Suma’t al Pacte”; totes i tots podem signar-lo i proclamar, públicament i rotunda, que ho hem fet. Ara bé, això de complir-lo i fer que es complisca ja són figues d’un altre paner. Ho dic perquè la mesura 8, de l’objectiu 5, de la línia estratègica 2 és:

“Incloure clàusules socials per desestimar la contractació de l’Administració amb empreses i mitjans de comunicació que continguen publicitat de caràcter sexista, masclista i foment de la prostitució”.

I la mesura 17, de l’objectiu 3, de la línia estratègica 4 marca que:

“Les administracions públiques valencianes no contractaran i/o subvencionaran mitjans de comunicació que utilitzen la cossificació de les dones i la prostitució”.

Considere que són unes mesures del tot necessàries. Hi ha més masclisme, sexisme i cossificació de les dones en les últimes pàgines de molts periòdics que en totes les reials acadèmies, els consells d’administració i els col·legis professionals junts. Agafeu, si no, un número qualsevol del diari Información. Fa igual que siga del dilluns o del diumenge, tots els dies hi ha anuncis de famosos prostíbuls i anònimes prostitutes.

Si les institucions signants del Pacte, entre les quals estan el Consell de la Generalitat, les tres diputacions provincials i les cinc universitats públiques, foren honestes i conseqüents, no haurien posat, i pagat, cap anunci en el diari Información des de setembre. La imatge amb què acabe és de fa tres setmanes.

Un premi per a Alícia

Hi ha una multitud de situacions informals en què les persones es troben i parlen, sense sotmetre’s a especificacions idiomàtiques explícites. I així, cadascú parla com li plau en aquell moment, o —per a començar a ser precisos— cadascú parla tal com ha aprés que s’ha de fer en situacions com aquella.

La realitat que ens trobem és que moltes de les persones que tenen el català com a primera llengua han aprés —a través de diversos mecanismes— que convé abandonar el català quan algun dels interlocutors no s’expressa en aquesta llengua.

És perfectament comprensible que facen allò que fan, que és aplicar la Norma de Convergència a la Llengua Dominant, és a dir, abandonar la seua llengua en el moment en què interactuen amb un dels parlants d’aquesta llengua dominant.

Parlarem de tot això: de com ens comportem amb la nostra llengua, és a dir, de com i quan l’abandonem, l’amaguem o la mantenim […] perquè sabem que, qualsevol que siga la política lingüística que les autoritats competents en cada territori porten endavant, finalment hi ha un darrer filtre, que és el que determina l’autèntic nivell d’ús d’una llengua. I aquest filtre és el parlant.

Els parlants d’una llengua minorada experimenten un estrés afegit en les situacions comunicatives, per comparació amb els parlants d’una llengua normalitzada. Aquesta dosi extra d’estrés deriva de la percepció més elevada d’incertesa respecte al curs que seguirà la interacció comunicativa (impredictibilitat), del fet que la responsabilitat (el control) recau fonamentalment sobre ells, i de la sensació que —en última instància— hi tenim les de perdre (amenaça).

Els textos en cursiva i negreta són dels professors Suay i Sanginés. Els he tret de Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català, un llibre que vos recomane. Per als alumnes no ha sigut una recomanació, havien de llegir-lo, o fer com si l’hagueren llegit, i parlar-ne amb gràcia i correcció. Els ha agradat. Bé, això és el que han dit, i escrit, en la major part dels casos (també n’hi ha que els ha semblat un tostó psicolingüístic, gràcies per la vostra sinceritat).

Acabant-se el quadrimestre i sense saber-ho ella, Alícia va entrar a l’aula. Guapa com un sol març, amb un adreç elegantíssim i eixa naturalitat fresca i amable que atribuïm al paisanatge valencià. Amb a penes deu minuts de vídeo, és com si la conegueres de tota la vida i t’entren ganes d’anar a la seua falla de Carcaixent a felicitar-li l’actitud normal i digníssima i brindar amb cassalla per ella i per tots.

Alícia, per si no ho sabíeu, va parlar valencià amb un valencià de Gandia, que parlava castellà però perfectament l’entenia. M’ha caigut en vers i tot, xe! La conversa va tindre lloc en un programa televisiu d’ámbito nacional. Tot i que la productora va subtitular el diàleg, la reacció casernària, tavernària i nacional va esclatar ipso facto: “Una vergüenza la fallera ridícula esa hablando en valenciano, la culpa la tiene el programa por permitirlo”, “Le daba por to la boca”, “Que hables en castellano, gilipollas”, “Hablar en valenciano en un programa nacional. Vergüenza ajena”, “Esta tía es gilipollas? No sabe que debe hablar castellano en un programa español?”, “Qué maleducada”…

Tota una lliçó dels prejudicis, els odis i el supremacisme lingüístic de l’Espanya brutal. Els mitjans ho van van destacar especialment. Per això m’alegra que, a classe, les i els alumnes valoraren sobretot l’actitud d’Alícia: no canviar de llengua si l’interlocutor t’entén. Si tots els valencianoparlants férem com ella, l’ús social del valencià creixeria exponencialment. A més de ser fàcil, un comportament així resulta didàctic: ajuda a aprendre als que en volen saber.

Acabe ja. Alícia mereix un premi. Espere que alguna de les moltes associacions que, de Guardamar a Salses i de Fraga a Maó, defenen la llengua valenciana li’l concedisca. I faig una altra recomanació. Un dels bròfecs que va insultar a la nostra Alícia acabava l’atac dient-li “Vete a Canal Nou” (no deu estar molt al corrent, no). Seria fantàstic que la fitxàrem, si és que algun dia tornen a obrir la tele valenciana.

Dia del Negre

Entre les responsabilitats sobrevingudes a un company hi ha la d’escriure per a la persona que el dirigix. Això, segons crec, li genera certa tensió; al company, no a la persona que el dirigix, és clar. Quants records, xe! Jo també he sigut negre i he de reconéixer que, obviant la condició gregrària de l’activitat, tenia el seu punt. Ha de paréixer que el text és del dignatari signatari, però no deixes de ser tu qui està davant el teclat. Saludes, correus, convocatòries, presentacions, articles, una conferència, discursos in memoriam… de quasi tot he fet i sempre amb molt d’amor al treball.

Vivim temps de memòria, de desgreuge, de reivindicació. Celebrem l’orgull, la visibilitat, el medi, les llengües maternes, la poesia, els titelles, els vols espacials tripulats, el disseny gràfic, els museus, els cagadors… Quant a commemoracions, la dita valenciana és del tot certa: “Hi ha més dies que llonganisses”. Per això, vull fer una humil proposta a universitats i altres institucions compromeses: instaurar la celebració del Dia del Negre. Tant de treball amagat mereix un reconeixement públic, no?

Martí de PorresNo parle foradat, no, que he pensat ja en la data. Quan? El 3 de novembre. Per què? Perquè eixe dia és la festivitat de Martí de Porres, el primer sant negre de l’Església. No s’ho val el dominic peruà només per l’epidermis, la biografia hi compta molt més. El pobre les va passar ben magres tota la vida: bord, rebutjat, menystingut en el propi orde, maltractat fins i tot segons alguns hagiògrafs… Però, malgrat tantes penalitats i les mortificacions que s’infligia, no va perdre mai l’alegria de viure, de treballar en el que calguera, d’ajudar el proïsme més necessitat.

Si, definitivament Fray Escoba ha de ser —és ja per a mi— el sant patró dels negres, de la gent que escriu per a altri, dels que mai rebran l’aplaudiment que generen. Com més tardem a establir esta celebració més gran fem la iniquitat. Se m’acut fins i tot un himne per als actes solemnes: El negro no puede. L’únic inconvenient és que Georgie Dann sí que és l’autor de les seues cançons.

L’escola que volem (i 2)

Cristina és una exalumna meua de la Facultat d’Educació. A més d’estudiar, treballa i, en companyia del seu home, puja dos fills. Avaluem igualment a tots, però reconec més mèrit en els resultats de gent com ella, aquells que tenen més obligacions.

Parla un valencià molt bo, nivell mitjà de la Junta. I en això també hem d’apreciar dos circumstàncies: és valenciana nouvinguda i ha aprés la nostra llengua a Alacant. El 30 d’abril de l’any passat va assistir, com la resta d’alumnes del grup, a la conferència “L’escola que volem”. Ací us deixe, amb el seu permís, una part de la redacció que va fer:

[…] en la meua opinió la proposta feta està perfecta. Però s’aconseguirà implantar algun dia? Jo crec que encara no estem preparats per a això. I en donaré un exemple: el model del plurilingüisme està aprovat fa ja uns dos o tres anys per a ser aplicat en les escoles. Però no s’aplica. Per què? Per falta de formació del professorat. No hi ha bastant professors que puguen donar classes en valencià i tampoc en anglès tal com requereix aquest model.

No ho entenc. Per què s’aprova un model si no tenim recursos? Per a quedar bé? Per a dir que a la Comunitat Valenciana l’ensenyança es plurilingüe? Ho és, però solament en els papers, no en la realitat. I com es pot resoldre aquesta situació? Jo pense que es podria començar des de la universitat, que està patint el mateix problema. Per què s’ofereix solament en dos grups l’ensenyament en valencià? Perquè no hi ha tants professors que parlen valencià. I què passarà? Que del total de 400 alumnes que serem futurs mestres, solament uns pocs seran capaços d’impartir classes en valencià en el futur.

Per tant, el problema es mantindrà fins que les coses canvien en la universitat. Jo proposaria que tots els alumnes, de totes les carreres de la universitat, per a finalitzar els estudis, hagen de tenir un nivell superior tant de valencià com d’anglès. A mi em sembla coherent. Que això siga un requisit obligatori. I que els alumnes deixen tant de queixar-se que la carrera és molt difícil i que estudien més.

I també una altra cosa que no té sentit: els alumnes que han cursat primària en una línia valenciana van després a un institut i què passa amb el valencià? Es queda solament en una assignatura? No seria normal que en els instituts els professors de qualsevol assignatura parlen valencià i que aquests alumnes pogueren continuar els seus estudis en valencià? Jo crec que seria raonable. Hauria d’haver-hi una continuació fins a la universitat. Per tant, em sembla molt important que qualsevol carrera exigisca el valencià i l’anglès.

Com posarem en pràctica aquest model d’escola si tenim encara tants impediments? Com ho farem amb un govern que no s’implica, que solament es preocupa per la seua reelecció, que té preocupacions molt allunyades de les necessitats del poble valencià? Com ho farem amb uns futurs mestres que solament tenen la preocupació d’aprovar les assignatures i la carrera, sense implicar-se i sense donar importància a les coses que envolten l’educació? I com ho farem amb un sistema que no és eficient, que no és estable, que es canvia cada 4 anys amb el canvi del govern?

babis

L’escola que volem (1)

si-al-valenciaEl 30 d’abril de l’any passat, vaig dur els alumnes a una conferència. Havia d’impartir-la Vicent Pascual, mestre, lexicògraf, pedagog, escriptor, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, però no va poder vindre a la Universitat. El substituí Jaume Fullana. Per al cas, el canvi de conferenciant no hauria de ser excessivament important, ja que la xarrada consistia a presentar el document L’escola que volem. Una escola per al segle XXI, que havia elaborat Escola Valenciana, entitat a la qual tant Pascual com Fullana pertanyen.

Tot i això, va ser un atzar afortunat perquè Fullana, que en aquell últim dia d’abril estava acabat de jubilar, és ara director general de Política Educativa de la Generalitat Valenciana. Així doncs, podem concloure que el document que ens presentava ha passat de mer desideràtum a programa de govern. L’escola que volem i esperem serà, segons el text, plurilingüe i intercultural, valenciana, única, pública, gratuïta i laica, inclusiva, democràtica, oberta i participativa, crítica, creativa i innovadora, compromesa amb l’entorn global i local, coeducadora i humana.

Endavant, estic d’acord amb tot. Però, com que jo també sóc crític, participatiu, únic, compromés i no sé quantes coses més, vaig alçar la mà en el torn de preguntes. La qüestió era si Escola Valenciana, que ja havia sumat moltes adhesions al document, l’havia fet arribar a l’escola concertada. El senyor Fullana em va dir que sí i que els representants de l’escola concertada el subscrivien. Això em va xocar perquè em costa imaginar-me els maristes, les paüles, els jesuïtes, les adoratrius, els lasalians, les carmelites… en comunió amb Escola Valenciana. Llavors vaig repreguntar i em van dir que no, que amb les escoles concertades religioses no havien parlat.

No hauríem d’oblidar que estos col·legis també els paguem tots i que en són molts els pares que hi matriculen els fills. Per tant, qualsevol proposta educativa pensada per al conjunt del país hauria de tindre’ls en compte. A més, si obviem la laïcitat, no veig per què s’haurien de negar les diòcesis valencianes (Oriola-Alacant, València, Sogorb-Castelló i Tortosa) i els diversos ordes a fer seu l’esperit d’Escola Valenciana. Que algú m’explique per què, llevat d’honroses excepcions, no hi ha ensenyament en valencià en la concertada religiosa. Per què en la pública hi ha dos línies i en la concertada no? Sí, és cert que l’església valenciana no ha sigut mai valencianista (almenys des de la Nova Planta i sobretot en els escalafons més alts), però tampoc el valencianisme (almenys des de Joan Fuster) ha volgut valencianitzar esta porció de l’ensenyament.

I ara, per primera volta des de la Nova Planta i Joan Fuster, el valencianisme governa, especialment l’educació. Crec que perdríem l’oportunitat de demostrar que realment som diferents si no tractàrem d’acabar amb esta anomalia. Caldrà molta mà esquerra, sí, però eixa és la nostra. I, ja que parlem de llengua, ¿per què no hi ha línies en valencià a les comarques castellanoparlants? L’Estatut diu que tots tenim dret a rebre ensenyament en valencià. ¿Per què es conculca eixe dret als valencians de l’Alt Millars, la Vall de Cofrents o el Baix Segura? I, més encara, ¿fins quan es mantindrà la possibilitat de demanar exempció de l’ensenyament del valencià?

Hem passat anys fent, i fent-nos, estes preguntes. Ara tenim la possibilitat de respondre-les satisfactòriament, amb autèntica responsabilitat cap al patrimoni lingüístic de tots els valencians, amb ganes de fer-nos més cohesionats i orgullosos del que és nostre. Tenim la possibilitat. ¿Tindrem la valentia?

Bolets del País Valencià

La_condicio_valenciana“Caminava per les muntanyes del Penyagolosa, pel camí que va del Pla de la Creu cap al mas de Sanaüja, passant pel mas de Benagues, ja saben vostés on vull dir: un dels boscos més gloriosament bells del nostre país. A banda i banda de la pista, el caminant, sol o acompanyat de la dona de la seua vida, pot submergir-se per les faldes i fondals sota un sostre de pins altíssims i plens de majestat, travessar clapes de falagueres tendres, trepitjar paviments tous de pinassa, molsa verdíssima, una vegetació densa i variada que la meua ignorància botànica desconeix però que em reconforta.

Als llocs més humits i ombrívols, o d’humus més favorable, creixien bolets de tota forma i color, grossos i menuts, rojos lluents, pigats de blanc, carabassa, color de castanya, de safrà, de xocolate, d’herba madura, de terra. Però entre les moltes activitats per a les quals el Nostre Senyor m’ha fet del tot inútil, a més de la política activa i de l’aspiració a càrrecs públics, hi ha la de trobar bolets útils, no decoratius.

Cap a Xodos baixaven després ciutadans molt feliços, homes, dones i criatures, amb cistelles plenes de rovellons i la certesa de tornar-les a omplir un altre dia. Jo en vaig trobar un de sol en tota una vesprada. O més ben dit, el va trobar la senyora que m’acompanyava. Sospite que el meu futur no està gens clar, en termes de recompenses a l’esforç, siguen recompenses civils o naturals. Què hi farem”

El text en negreta és de Joan Francesc Mira. El trobareu dins l’article “Rovelló” en La condició valenciana, que l’any passat publicava l’editorial Bromera. Amb la història del rovelló d’en Mira —que deu ser com la magdalena de Proust— van seixanta-nou articles més. Tots són de magnífica factura, saludable lectura i necessària reflexió. Pel que fa al cas concret, no m’estranya gens el magre èxit boletaire. Si vas a fer esclata-sangs, vas a fer esclata-sangs; el professor devia camejar per la serra evocant rondalles, repassant noms linneans i llurs etimologies i, com que era 9 d’Octubre, pensant el País Valencià i l’article que escriuria. Massa faena i distracció.

BoletsPerò no patisca, senyor Mira, en el paisatge editorial valencià, a l’ombra fresca d’una soca del bosc on treballe, ha pujat esponerós el fong que necessita. Bolets del País Valencià és el primer volum de la col·lecció L’ordit, una bona idea del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant. Li’l recomane: 127 pàgines que el rescabalaran de la sapiència micològica que Déu li ha negat. Moltíssimes fotografies a tot color, descripcions detallades, usos culinaris, els noms nostrats, els científics, els anglesos i els castellans, legislació, clima, medi, què fer si te’n menges un de tòxic, bibliografia, webs… El llibre no té voluntat de guia o catàleg, però això han de considerar-ho els lectors. Ens diu en presentar-se que “és una invitació a conèixer més la natura i a gaudir dels fantàstics espais naturals que té el país. Hem de prendre consciència del patrimoni immaterial i sociocultural que tenim i conservar-lo perquè el dia de demà altres generacions també en puguen gaudir”.

Supose que els agradarà, a la seua dona, a vosté i a milers de valencians més.

Juan Antonio el d’Aspali

L’Organització Mundial de la Salut definix la síndrome d’Asperger com un “trastorn generalitzat del desenvolupament, de caràcter crònic i sever, que es caracteritza per desviacions o anormalitats en les capacitats de relació i comportament social”. Fa uns mesos entrà Valentí al despatx i ens va dir “Dilluns vindrà de pràctiques un xic amb Asperger”. “I això què és?”, pregunte jo. Robert em donà la resposta, millor que la de l’OMS i molt concisa. “Caguentot! Com si no estiguérem bastant trastornats en este servei últimament.” Açò últim només ho pensava o potser ho vaig dir, no ho recorde.

I arribà Juan Antonio, un xic seriós, faener, responsable i de Petrer. Sí, també té Asperger, però sobretot és faener, responsable i de Petrer. Tan seriós, tan seriós al cap d’un parell de setmanes no estava. M’havien dit que no li fera broma, que “si, a una persona amb Asperger, li dius «si t’agarre et mate» pensarà que el vols matar de veritat i arrancarà a córrer”. Res d’això, almenys en este cas. Un dia es presenta allà una de les treballadores d’Aspali per a saber com li va i diu el tio: “Muy bien aquí, la verdad, estupendo; me toca sufrir la tiranía de Jordi, pero muy bien”. “Seràs bord, si t’agarre et mate!” replique jo. No arrancà a córrer, arrancàrem a riure i prou.

Tots els del despatx 3 ─o és el 2? No ho recorde─ celebrem haver conegut Juan Antonio, haver treballat amb ell i saber de primera mà què és això de l’Asperger. També el trobem a faltar. Amb tant de practicant, becari i col·laborador que va i ve, però no es deté, no guanyem per a comiats, lamentacions i abraçades. Sóc molt sensible, què voleu? No se’m fa el cor dur.

Acabe ja. Un aplaudiment a la Universitat pel conveni amb Aspali, molt d’ànim i reconeixement a Aspali pel treball que fan i molta sort a tu, Juan Antonio. Eres gran, xe!

amb_Juan_Antonio

Camarada director

amb_sanchisNo és pajarita, ni pardaleta, ni paixareta; en bon valencià cal dir-ne corbata de llacet. El lector amant del país deu haver identificat l’home que, en la imatge adjunta, vist aital complement. Sí, és el filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner. Ell, Fuster i Estellés van conformar el que alguns anomenaren la santíssima trinitat del valencianisme que reviscolava. D’acord, considerem ara el jove que l’acompanya. Té un look bastant habitual en l’època, mescla de xirucaire, intrèpid periodista i xic formal educat en les escoles pies de Castelló. La barba, les ulleres, el blanc i negre de la foto i el compromís que perdura li atorguen una retirança a Gerry Adams, que també és un bon xic, intrèpid, formal i del col·legi Santa Maria de Belfast.

De 1991 ençà, en són vint-i-tres els anys de coneixença mútua; quinze dels quals com a director meu. Açò últim té un mèrit especial, perquè dirigir-me deu ser més complicat i entretingut que lo dels acords de Stormont. Jo, que també sóc un xic formal, educat en els salesians del centre, sempre l’he tractat amb respecte: amo, nostramo, capità, Herr Direktor, camarada director… denominacions totes estes amb una bona acollida entre la tripulació. En l’historial de serveis a esta pàtria difícil té el treball en Acció Cultural, els cursos de llengua Carles Salvador, les campanyes en favor de l’ensenyament en valencià, l’arribada de TV3 al nostre migjorn i tots els anys al capdavant de la normalització lingüística en la Universitat. I, com que no només amb la cultura es fa el país, sempre ha estat amb la UPV, amb el Bloc, amb Compromís.

Que em disculpen els rectors, els gerents, els agents i els malcontents, però este home no ha necessitat plans estratègics per a saber que entre els valors de la UA estan la igualtat, la participació, el pensament crític, la tolerància i la transparència. Una bufada roïna i una onada de ponent l’han arrancat de la borda, com se’n dol el mariner!, la nau giravolta perduda, ben poc importa ja el vent. Per a este pobre grumet, hi ha un gran honor en el teu comandament. Moltes gràcies, capità, camarada Forcadell.

forcadell_speech