Home » Posts tagged 'Universitat' (Page 2)

Tag Archives: Universitat

juliol 2020
M T W T F S S
« Apr    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

Comentaris recents

La reina mora

Reina_moraDevia ser bella com n’hi ha poques, com les reines mores són. Quan la host del malvat Jaume el Barceloní arribà als seus dominis, ai las!, s’enamorà d’un cavaller cristià i ell d’ella. El cor o la fe, l’amor o la sobirania, és una aspra disjuntiva. Incapaç de resoldre, la reina es llançà des d’una finestra del seu castell. El salt va ser tan gran com el seu turment, anà a caure uns quilòmetres més enllà. L’impacte reial no fou en va: féu brollar una font que encara raja abundosa i clara. Tot això s’esdevingué, és cosa certa, a Benifairó de la Valldigna. Prova de tot el que dic és que, si hi aneu, trobareu com a altiu testimoni el castell de la Reina Mora.

I els moros serien mudèjars i després moriscos. Els havien batejat, però continuaven creient en el profeta. Conta un inquisidor que en una remota parròquia, on tota la feligresia era morisca, les mares pessigaven els nadons quan el rector alçava el pa transsubstanciat ja en cos de Crist. Així els xiquets ploraven i tot el temple era befa de la nostra fe catòlica, l’única vertadera. Açò també és ben cert.

Arribat el moment, en l’hora terrible de l’expulsió, alguns moriscos es rebel·laren. No els sostenia només la ràbia, creien fermament que un guerrer muntat sobre un cavall verd, que és el color de l’islam, vindria a combatre al seu costat i que cap exèrcit cristià els podria véncer. Era una mena de sant Jordi en versió morisca. Si voleu vore el Cavall Verd, aneu de la Vall de Laguar a Benigembla, que allà és on els avalotats es feren forts.

Potser aquell guerrer que els salvaria havia de ser al-Azraq retornat a la vida. El cabdill moro mort a Alcoi va ser un maldecap constant per al rei Jaume i per als cristians acabats d’empeltar en esta terra. Entre les marines i les valls d’Alcoi i d’Albaida va fer la seua vida i va senyorejar moltes places. Justament en estes comarques del nostre migjorn, fins fa ben poc les mares encara feien por als xiquets dient-los que se’ls emportaria el Drac. Vet ací l’al-Azraq històric convertit en el Drac llegendari.

La història és brutal a voltes, la llegenda l’endolcix. Tot açò i encara més és el que misser Labrado ens contà a més de cent. Moltes gràcies, amic Víctor, per tota la gràcia que tens.

03_oct_13_conf_VGLabrado

Pintades

“LES PARETS TENEN ORELLES. LES VOSTRES ORELLES TENEN PARETS”. Això és el que podia llegir-se als murs del col·legi La Salle a Alcoi. L’autor anònim reivindicava el valor de les pintades per a fer-se escoltar i criticava el tancament dialèctic de vés a saber qui. La societat en general? Els abnegats germans lasalians? L’humil excursionista matiner que fa cap al barranc del Cint? Recorde moltes pintades. A l’hospital civil d’Oliver, fa molts anys, n’hi havia una que deia “LAS BOMBAS NUCLEARES MATAN A SUS HIJOS, PERO NO LOS DESPEINAN”. O aquella a l’entrada de Muro d’Alcoi: “NI D’ALCOI NI DEL COMTAT, SOLES MURO”. I un graciós va contradir: “MURO DE BERLÍN!”

Les rèpliques solen ser millors que el missatge inicial. Al carrer Joan Cantó, un fatxeta va pintar “18 DE JULIO… OTRA VEZ” i li van respondre “¡LOTERÍA NACIONAL!”. Entre les moltes urbanitzacions de Xàbia, un ecologista va trobar lloc per reclamar “TERRA VERDA, XALETS A LA MERDA”, però va deixar lloc perquè li apuntaren “Y TÚ AL PARO, CABRÓN”. Conten que en un carrer de València algú va estampar l’amenaça “MUERTE AL CERDO DE CARRILLO” i un benintencionat vianant va advertir al dirigent comunista: “SANTIAGO, TE QUIEREN MATAR EL CERDO”. Més recent era aquella combinació en què el primer havia escrit “NACIÓ VALENCIANA!” i el segon va rematar “…Y MURIÓ FALLERA”.

N’hi ha que feien versos i tot: “FASCISTAS, BURGUESES, OS QUEDAN POCOS MESES”, podíem llegir a les escales de l’institut Jordi Juan d’Alacant; abans d’arribar al Pare Vitòria d’Alcoi, els i les alumnes passaven per davant d’una inscripció aclaridora: “DE GRIS O DE MARRÓN, UN CABRÓN ÉS UN CABRÓN”. No vull acabar esta memòria de l’esprai sense citar-ne una, també de la transició, que continua de plena actualitat i podem dedicar al nostre Molt Honorable i al partit que el sustenta en la Generalitat: “MOLTA TRACA I POC PARLAR VALENCIÀ”.

Ara bé, no hem de perdre de vista que en democràcia hi ha altres maneres d’expressar les pròpies idees i que fer pintades és una porcada més gran que la de Carrillo. Ni la raó, ni la rima, ni l’enginy disculpen la gamberrada. La nit del 15 de maig passat, algú es va dedicar a omplir Sant Joan de pintades contra la construcció de la futura Universitat Catòlica d’Alacant. Jo també estic en contra d’eixe projecte, especialment perquè em sembla que l’alcalde Aracil, a qui també van embrutar la porta de casa, s’ha encabotat a tindre un campus al poble al preu que siga. Recordeu la història d’amor entre Camps, Eclestone, València i la fórmula 1? Eixa sentor fa la séquia.

Doncs bé, no m’agrada com va això de la Catòlica d’Alacant, però tampoc que ningú es dedique a sullar parets amb nocturnitat i traïdoria. Per cert, si voleu saber més sobre què guanya i què perd el poble amb la nova universitat, llegiu el que ha escrit Albert Caturla, amic meu i portaveu de Compromís a l’Ajuntament: “La primera pedrà de la UCAM.

Jerusalem darrere de la cortina

Abraham va carregar la llenya de l’holocaust a les espatlles del seu fill Isaac, i ell portava les brases per al foc i el ganivet. Mentre tots dos caminaven, l’un al costat de l’altre, Isaac digué al seu pare: “Escolta, pare, tenim el foc i la llenya per a l’holocaust; però, i l’anyell, on és? Abraham va respondre: “Déu mateix es proveirà de l’anyell per a l’holocaust, fill meu”. (Gn 22,6-8)

Ja sabeu com va acabar la història. A falta de xai, a punt va estar Abraham de degollar el xaval, però un àngel clamà, més o menys, des de l’altura: “Xe, no mates el xic, xe!, que Déu només volia saber si eres o no de fiar”. És una llàstima que el Gènesi no reculla la reacció d’Isaac.

Com que els temps bíblics són difícils de datar, no sabem quan s’esdevingué allò de l’holocaust interromput; la tradició l’ha ubicat al mont Scopus. Doncs bé, allà, al mont Scopus, poc abans de l’Holocaust en majúscula, l’1 d’abril de 1925, Albert Einstein impartia la primera lliçó magistral de la Universitat Hebrea de Jerusalem.

Construir un país començant per les universitats em sembla una iniciativa lloable. Els sionistes ho tenien clar des de finals del XIX i allà continua la Universitat, quasi cent anys després i entre les cent millors del món. A més de les aules, les biblioteques, les cafeteries i els laboratoris, al campus d’Scopus hi ha una sinagoga amb una particularitat.

“El faristol des d’on es llig la Torà no està al centre —vaig dir al guia—, llavors ell va descórrer una cortina que hi havia a la paret del fons i davant nostre va aparéixer la ciutat antiga de Jerusalem. En vore allò, em vaig emocionar tant que vaig plorar.”

El que va entre cometes no és meu, jo no he estat mai a Jerusalem. He intentat reproduir el que em va explicar Joan Francesc Mira quan anàvem camí de la Universitat d’Alacant. Espere que no li importe que haja compartit amb vosaltres aquell episodi seu. En contar-lo transmet un punt d’aquella intensitat de pedres, espiritualitat, història i paisatge que el va corprendre. Hi ha, a més, la tendresa d’imaginar un senyor tan intel·ligent, culte i racional vençut per l’emoció.

Després va parlar per a més d’un centenar d’alumnes. “Divines traduccions: els Evangelis, l’Odissea i Dante segons Joan Francesc Mira” era el títol de la conferència. No decep este home, ni a la meua generació, ni a la del meu director —que s’enderià a fer-lo vindre—, ni a la dels aspirants a traductors, filòlegs, mestres i gent de profit que l’escoltaven. “Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura, che’ la diritta via era smarrita”, així va començar una hora llarga —que ens va semblar molt curta— per a comentar l’esforç, les dificultats, el mètode, les alegries i moltes anècdotes del seu treball. Gràcies per acceptar la invitació, professor.

Per cert, hui és 14 de maig, fa exactament seixanta-cinc anys de la proclamació d’independència de l’estat d’Israel. Mazel tov, khaverim!

Nosaltres i el president

El Museu de la Universitat d’Alacant ha acollit l’exposició “Nosaltres, 30 anys de l’Estatut d’Autonomia”. Una mostra molt interessant, seria una pena que no voltara per les seus univeritàries; anime els tècnics i polítics amb responsabilitats en la cultura a demanar-la. A més dels panells explicatius, hi ha molt de material de l’època: cartells, pamflets, revistes, adhesius, discos, llibres, notes manuscrites…

Anar de sala en sala comportava repassar la crònica d’un desencís: el nostre procés autonòmic. De l’eufòria a l’apatia, de la reivindicació a la rebaixa, del 151 al 143, de País Valencià a Comunitat Valenciana, del roig al blau.

L’11 de desembre passat, alguns dels assistents a la inauguració eren també una mostra de la història recent i present: socialistes pansits asseguts arrere, socialistes trempats asseguts més arrere, una secretària autonòmica del PP amb l’habitual lloança al valencià feta íntegrament en castellà i la repetició ad nauseam de l’espanyolitat valenciana i, també en primera fila, moreníssim i engominat, l’últim emfiteuta del bancal que fou Unió Valenciana.

I després de les paraules llegides i previsibles, per fi un discurs sense papers i digne del president d’un país: el discurs de Josep Lluís Albinyana. En acabar el protocol vam parlar amb l’home; veu el futur amb optimisme, l’entusiasmen les trobades d’escoles, la quantitat i qualitat de la música feta en valencià, el creixement del valencianisme polític… Una conversa breu, entranyable, honorable, Molt Honorable, president Albinyana.

Tolón & Oliveres

Sona a promotora immobiliària (Construccions Tolón & Oliveres) o despatx d’advocats (Tolón & Oliveres Lawyers), però ni una cosa ni l’altra. La feliç associació de cognoms es deu a un regal que em va fer l’amic José Luis Tolón. El bon home trobà el llibre d’Arcadi Oliveres i, per a fomentar la lectura en valencià i el bon rotllo entre nosaltres, en va comprar dos: un per a ell i l’altre per a mi. Gràcies de nou, company, com van les vacances? La universitat sense tu és com la Venècia que canta Aznavour: més freda i més gris. Quina paradoxa al mes d’agost, no? Ah, sí, el llibre! Molt bo, Oliveres és un altermundialista que sap explicar-se. Val la pena escoltar-lo i llegir-lo encara més. Ací va un tast de Diguem prou!:

“Amb els diners donats als bancs durant aquests tres anys i mig, hauríem pogut reduir la fam fins a la nul·litat 92 vegades”

“Per cada persona que dorm al carrer a Catalunya hi ha uns cent pisos buits”

“Des del 1986 fins ara, allò que els humans han gastat o destruït del planeta en un any ja no es recupera l’any següent”

“Ja sabem la màxima que apliquen les empreses i que han aprés bé els governs: els guanys es privatitzen; les pèrdues se socialitzen”

“L’euro i el seu procés de convergència són un error. L’euro no ha reportat cap avantatge, excepte per als grans finacers i els grans especuladors”

“No és que s’hagi de canviar el govern, sinó més aviat s’ha de canviar el sistema: perquè aquest ha estat un sistema que ha dut a la perversió econòmica més absoluta”

“Que el Ministeri de Defensa gasti 54 milions d’euros diaris i que després ens diguin que no hi ha diners per a sanitat o per a educació és aberrant”

“Considero que de moment votar és dels pocs mecanismes que encara tenim en aquesta democràcia maquillada”

“Cal arribar a un represtigi de la política […] La política no ha fet el procés necessari per a arribar més a la gent i, sobretot, per a demostrar que les coses es poden fer d’altres maneres”

“Els bancs endeutats han de caure tots i, posteriorment, detenir i processar els banquers”

“Hem abusat de valors com la possessió de béns o la competitivitat. I hem arribat a crear una societat en què la velocitat es menja el temps per a pensar. Hi ha més acció que reflexió”.

134 paginetes de bones raons i moltes dades, cosa que s’agraïx entre tanta consigna fàcil de “M’agrada” i “Comparteix”. No hi falten tampoc els noms propis: Emilio Botín, Amancio Ortega, la reina Sofia, Rodrigo Rato, Carme Chacón, Mario Monti, Luis de Guindos, Milton Friedman, Artur Mas, Susana Morales… No, Susana Morales no. Ella no apareix en el llibre, no és culpable de la crisi actual, només és culpable de casar-se amb José Luis. Una abraçada als dos.

Super Excetras Provocatoresque

La insídia té molta tirada, Aída Nízar i Rosa Díez són l’avantguarda d’una actitud que s’escampa. A la tribuna d’oradors i el prime time de la telebrossa mana la llei del més fort i, a falta d’arguments, sempre va bé un exabrupte. Ningú està lliure de caure en la vilesa, a tots els camps la zitzània brosta. Em dol vore que els companys del SEP (Sindicato de Empleados Públicos) han entrat en eixe joc. En conec uns quants, tots diuen —potser només m’ho diuen— que estan per la normalització del valencià. L’objectiu del Pla Pluriennal de Política Lingüística que acaba d’aprovar la Universitat és justament eixe: avançar en la normalització de la llengua pròpia. És complicat tirar endavant plans així, cal ser ambiciós, però realista; ferm, però no inflexible. I sobretot cal sumar complicitats, el SEP hi està en contra i això contradiu el que em diuen.

L’únic objectiu que veig a la seua discrepància és guanyar platea. Hi ha gent en contra del valencià; trobe poc tolerant la seua posició, però és tan legítima com la meua. Aprofitar un prejudici per a ampliar-se l’espectre enverina l’ambient. El Sindicat pot esgrimir l’adequació pressupostària, molt bé, però se li veu el llautó quan afirma que el Pla “xoca amb la realitat social en què està immersa la Universitat” i defensa “la llibertat per utilitzar tant l’espanyol o castellà com el valencià”. No hi haurà mai verdadera llibertat per a utilitzar el valencià mentre un dels interlocutors no estiga suficientment capacitat per a, almenys, entendre l’altre. Quant a la realitat social, crec que serà millor passar de l’encesa opinió personal a la freda quantificació percentual. Segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (v. Els usos lingüístics en les universitats públiques valencianes), a la Universitat d’Alacant entenen correctament o bastant bé el valencià el 91’5% del PDI, el 95’3% del PAS i el 87% de l’alumnat. Si d’entendre passem a parlar, el parlen correctament o bastant bé el 57’8% del PDI, el 72’5% del PAS i el 69’4% de l’alumnat.

Quant a aptituds, la realitat en què estem immersos permet aspirar a l’equilingüisme, és a dir a un bilingüisme sense diglòssia, sense que els valencianoparlants hagen de ser valencianocallants. La Universitat pot ser també un àmbit d’ús propici per a qui està aprenent esta llengua. Tenim, teniu, l’aptitud favorable, ara us falta l’actitud. Ànim i reflexió, amigues i amics.

Charlot i Llapissera

Va ser l’avi Paco qui em va ensenyar a jugar a cotos i als escacs. Sovint es deixava perdre, ho vaig descobrir un dia que, en comptes de vint roïnes, se’n va comptar trenta. Ho feia perquè tinguera interés en el joc, guanyar motiva. També jugàvem a la loteria. Jugar al bingo entre dos té poca emoció, el més divertit era que cantava els números tal com es feia als locals de la societat El Trabajo. Cada número tenia un nom, a Alacant encara hi ha qui ven iguales cridant-ne el nom. Però, com deveu suposar, els noms dels números alcoians eren diferents. No sé en quin meandre, a la riba de la meua memòria, ha quedat la majoria d’aquells noms. Recorde el 21, els Músics; el 22, Ja baixen!; el 23, Jordiet, i el 24, els Trons. El Moliner era el 14 o el 15, no estic segur, i crec que el 73 era el Petrólio. Això sí, l’11 era Charlot i Llapissera. No vaig demanar mai per l’origen de les designacions, me l’imaginava. Trobava lògic que les dos xifres esprimatxades de l’11 havien de ser això: Charlot i una llapissera.

Doncs no, estava equivocat. Charlot i Llapissera eren uns artistes del toreig còmic i, segons sembla, d’anomenada internacional. Ho vaig saber a l’exposició “Record d’una esperança. La Segona República a Alacant (1931-1936)”, que fins al 30 d’este mes podeu visitar al Museu de la Universitat d’Alacant. Hi ha un munt d’objectes de l’època: una baralla on els reis han sigut substituïts pels quatre presidents de la Primera República, un marbre commemoratiu de l’ajuntament republicà de la Vila Joiosa —reciclat pels colpistes per a gravar al revers l’último parte de guerra—, exemplars de la Constitució, bandes de dames d’honor i belleses amb els tres colors de la República… I, entre tots els records de l’activitat política i la vida quotidiana, la publicitat d’un espectacle taurí a càrrec de Charlot i Llapissera. És el que tenen els records i les repúbliques: com menys t’ho esperes, tornen a fer-se actuals.

Honoris causa

L’empresa on treballe ha fet un fitxatge estrela: Rodrigo Rato. Afortunadament la Universitat no haurà de pagar-li la fortuna que este crack de l’economia està acostumat a cobrar. Entre el president de Bankia i esta notabilíssima institució que ascendix sobre l’ocàs no hi haurà honoraris, només honors. Ell jurarà solemne defensar-nos allà on vaja i nosaltres el farem doctor honoris causa. En este cas, però, el nosaltres corporatiu ve matisat. Per primera vegada el nomenament no ha rebut la unanimitat del Consell de Govern de la UA. Hi ha hagut huit vots en contra; en ells em trobe representat, gràcies als huit. Algú podrà pensar que la disconformitat em naix en la ideologia, però no, el partidisme cal buscar-lo en qui ha proposat el nou doctor: el Departament d’Economia Aplicada i Política Econòmica, que dirigix Diego Such, conseller d’Indústria i Comerç amb el president Zaplana. “Blanco y en botella” diuen els castissos. Però siguem honestos i mirem-li els mèrits, que en té. Amb la cartera d’Economia en mans de Rato, Espanya s’enlairà, excel·lia arreu del món. “El milagro soy yo” hagué de dir Aznar, de tant protagonisme com guanyava el superministre de posat anglés i somriure sardònic. Efectivament, a Espanya es creava més ocupació que a la resta d’Europa, s’hi feien més cases que a Alemanya, França i el Regne Unit junts, la pasta circulava amb alegria pròpia de nous rics, els bancs donaven hipoteques perquè pagares el pis, els mobles, el 4×4, l’esquadra de negres… serà per diners?! Per fi oblidàvem Solbes el Gris, Rato el Blanc refulgia poderós i popular. Però després de la pujada vingué el daltabaix. El creixement s’havia centrat en l’especulació, en la rajola, no hi havia base tecnològica, valor afegit, llarg termini. “De aquellos polvos vinieron estos lodos” diuen també i enfangats estem amb prop de 600.000 aturats al País Valencià i les caixes destrempades després de l’orgia immobiliària. La hispànica àguila de les finances volà a la direcció del Fons Monetari Internacional, on va estar el temps just perquè li quedara una modesta pensió vitalícia de 58.400 € anuals. Des d’aquell elevat niu no va atalaiar com calia i en un informe el Fons mateix li ho retrau. Vet aquí que no li falten mèrits, però per a què? Per a ser honoris causa?

Màrtirs

La Universitat d’Alacant rebrà demà un premi perquè “ha sigut i és avantguarda i exemple en la conquesta d’espais de llibertat i de participació”. Qui li ha trobat tan excelsos mèrits és la Comissió Cívica dels Màrtirs de la Llibertat. Els màrtirs en qüestió van ser uns militars liberals, comandats pel comandant i coronel Pantaleón Boné, que en 1844 es van rebel·lar contra el govern de González Bravo. La rebel·lió va acabar com Camot i els rebels, com era costum en l’època, sentenciats a mort. Un grup d’ells va ser afusellat el 14 de febrer als murs del panteó dels Guijarro, que és el lloc on el rector Raneda, o la persona en qui delegue, rebrà el premi en nom meu i de la Universitat tota. A Boné i uns quants més els van executar —agenollats en senyal d’indignitat— al que hui coneixem com l’Esplanada. L’emblemàtic passeig alacantí s’anomenà dels Màrtirs fins que els franquistes li canviaren el nom. I és que Alacant ha sigut sempre una ciutat molt liberal —mireu-la ara, si no, en braços d’estos liberals de pa sucat amb oli— i per això honorava tots els anys aquells màrtirs i torna a honorar-los ara. Si he escrit açò és perquè el capità Forcadell, abans de marxar al front de Vic, m’ho va demanar. Ací ho teniu, senyor. Però com que m’ha quedat molt curt en contaré una altra del meu avi, que, per cert, arribà al grau de tinent durant la guerra d’Espanya i l’altra Espanya li ho va fer pagar ben car. Bé, m’explicava l’home un origen possible de l’expressió castellana “Entre Pinto y Valdemoro”. Segons deia, després de recórrer molts pobles Isabel II i trobar-se magníficament obsequiada en tots, manifestà al general Espartero que si haguera d’escollir un lloc on quedar-se posaria un peu a Pinto i l’altre a Valdemoro de tan bé com l’havien tractada els veïns d’estes viles. El militar se la degué imaginar així eixancada i, quan la reina li preguntà on es quedaria ell, Espartero va respondre: “Yo, Majestad, entre Pinto y Valdemoro”.

Un mal español

A la primeria de 1998 vaig seguir un curs que organitzava l’ICE de la Universitat d’Alacant: Didàctica de la història a través del cinema. Molt interessant; de matí projectaven una pel·li i de vesprada un professor de la casa tractava el tema, l’època, els personatges, el film… Citaré tres conferenciants: Brian Hughes parlà de Braveheart i l’Escòcia rebel i lliure; amb Paths of Glory, de Stanley Kubrick, Salvador Forner abordà la Primera Guerra Mundial, i l’amic socialista, medievalista i valencianista Juan Antonio Barrio desemmascarà les falsedats que es van permetre els guionistes d’El Cid. Totes les sessions van tindre lloc al paranimf tret de l’última, que es va fer a l’aula de cultura que la CAM té al carrer Doctor Gadea. Havíem vist Bienvenido Mister Marshall, però no ens en va parlar cap professor de la Universitat, sinó García Berlanga mateix. La sala estava plena com un ou i aquell bon home xarrà un poc de tot: els actors, el rodatge, la censura, la promoció, la transcendència inesperada d’aquell treball… Dissabte ens va deixar el cineasta a qui devem Bienvenido Mister Marshall, La vaquilla, Moros y cristianos, Los jueves, milagro, Todos a la cárcel, El verdugo… S’ha dit i escrit molt sobre Berlanga i tot deu ser cert i encertat (anarquista, burgés, independent, càustic, erotòman…), però vull recordar ara una altra consideració sobre el director tal com l’exposà en aquella conferència del 98. En un consell de ministres de Franco, algú es va referir a ell dient que “Berlanga es un rojo”; el dictador puntualitzà al seu esbirro amb estes paraules: “No, Berlanga no es un rojo, es un mal español”. Ha mort un geni, un valencià, un mal espanyol segons el pitjor de tots. Descansa en pau, mestre.