Jerusalem darrere de la cortina

Abraham va carregar la llenya de l’holocaust a les espatlles del seu fill Isaac, i ell portava les brases per al foc i el ganivet. Mentre tots dos caminaven, l’un al costat de l’altre, Isaac digué al seu pare: “Escolta, pare, tenim el foc i la llenya per a l’holocaust; però, i l’anyell, on és? Abraham va respondre: “Déu mateix es proveirà de l’anyell per a l’holocaust, fill meu”. (Gn 22,6-8)

Ja sabeu com va acabar la història. A falta de xai, a punt va estar Abraham de degollar el xaval, però un àngel clamà, més o menys, des de l’altura: “Xe, no mates el xic, xe!, que Déu només volia saber si eres o no de fiar”. És una llàstima que el Gènesi no reculla la reacció d’Isaac.

Com que els temps bíblics són difícils de datar, no sabem quan s’esdevingué allò de l’holocaust interromput; la tradició l’ha ubicat al mont Scopus. Doncs bé, allà, al mont Scopus, poc abans de l’Holocaust en majúscula, l’1 d’abril de 1925, Albert Einstein impartia la primera lliçó magistral de la Universitat Hebrea de Jerusalem.

Construir un país començant per les universitats em sembla una iniciativa lloable. Els sionistes ho tenien clar des de finals del XIX i allà continua la Universitat, quasi cent anys després i entre les cent millors del món. A més de les aules, les biblioteques, les cafeteries i els laboratoris, al campus d’Scopus hi ha una sinagoga amb una particularitat.

“El faristol des d’on es llig la Torà no està al centre —vaig dir al guia—, llavors ell va descórrer una cortina que hi havia a la paret del fons i davant nostre va aparéixer la ciutat antiga de Jerusalem. En vore allò, em vaig emocionar tant que vaig plorar.”

El que va entre cometes no és meu, jo no he estat mai a Jerusalem. He intentat reproduir el que em va explicar Joan Francesc Mira quan anàvem camí de la Universitat d’Alacant. Espere que no li importe que haja compartit amb vosaltres aquell episodi seu. En contar-lo transmet un punt d’aquella intensitat de pedres, espiritualitat, història i paisatge que el va corprendre. Hi ha, a més, la tendresa d’imaginar un senyor tan intel·ligent, culte i racional vençut per l’emoció.

Després va parlar per a més d’un centenar d’alumnes. “Divines traduccions: els Evangelis, l’Odissea i Dante segons Joan Francesc Mira” era el títol de la conferència. No decep este home, ni a la meua generació, ni a la del meu director —que s’enderià a fer-lo vindre—, ni a la dels aspirants a traductors, filòlegs, mestres i gent de profit que l’escoltaven. “Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura, che’ la diritta via era smarrita”, així va començar una hora llarga —que ens va semblar molt curta— per a comentar l’esforç, les dificultats, el mètode, les alegries i moltes anècdotes del seu treball. Gràcies per acceptar la invitació, professor.

Per cert, hui és 14 de maig, fa exactament seixanta-cinc anys de la proclamació d’independència de l’estat d’Israel. Mazel tov, khaverim!

Tags: , ,

  1. Mikel L. Forcada’s avatar

    Gran Joan Francesc Mira…

    Quant a celebrar la creació (independència?) de l’estat d’Israel, no ho tinc tan clar. Espere que els nous estats que estan a punt de sorgir en Europa no ho facen marginant la gent que queda dins fins al punt de no reconéixer-los, o envaint els territoris del voltant i fent fora la gent que hi vivia tranquil·lament.

  2. Alfons’s avatar

    … i que tampoc els done per atacar als seus veïns per la cara:
    http://noticies.sirius.cat/2013/05/el-regim-terrorista-disrael-ataca.html

    Sempre que algú fa un atac preventiu, m’acorde de dues coses:
    – La cançó de Polansky y el Ardor
    – i la carta de Terry Jones (Monty Python)

    ;-P

  3. Moixe’s avatar

    Potser senyor Forcada pero a vosté que el poble jueu siga un poble autodeterminat en la seua terra d’origen i lliure finalment del subjugament als seus veïns cristians o musulmans( com a dhimmies) no siga una celebració, però és una sort que la seua llibertat no depén de gent com vosté. Jo visc a Israel i se m’han caigut totes les mentides i tòpics que sobre Israel parlen a diari els mitjans de comunicació ibèrics. La llibertat que gaudeixen els àrabs de passaport israelià no té comparança en cap país àrab dels voltants. I si es refereix als autoproclamats àrabs palestins sorgits des del renaixement d’Israel com a Estat( Ja que abans ni ells mateixos s’autodefinien sota eixe nom) s’ha de tenir en compte que els actes tenen conseqüències i els àrabs juguen a atacar i destruir el país veí i quan no l’assolixen i perden llavors reclamen el que de bestreta rebutjaven.

  4. Enric Nomdedéu’s avatar

    Mazel tov, khaverim! Jo sí que he estat a Jerusalem.

  5. Daniel Climent’s avatar

    Sovint em fa la impressió que en el tema israelo-palestí es fa molt difícil mantindre’s a una certa “distància escèptica”.
    Cada “bàndol” sol reclamar la totalitat de la raó. I tots llancen contra “l’altre” dades i arguments certs, contrastats, potents… però prèviament triats en funció de les afinitats.
    Trobe a faltar la discussió sobre patrons ètics que permeten aplicar-los a cada fet, amb independència de quin color tinga el que l’haja portat a terme. Així que, primer prenem partit, i després magnifiquem, minimitzem o ocultem allò que ens interessa.
    Doncs, ¡ves per on! de manera semblant a lo que ens passa ara amb la situació política: uns (nosaltres, of course) “sempre” tenen (tenim) raó, per definició, i malgrat contradiccions manca de dades o d’arguments, i tot reforçat a base de repetir consignes encara que no se sàpiga què volen dir; mentre que els “altres”, diguen lo que diguen o facen lo que facen, sempre són sospitosos de treballar a favor “del mal”, o “del maligne”, tant se val. I si no acates les consignes “dels nostres”, si poses en dubte algun punt, per xicotet que siga, seràs considerat “dels altres”, encara que tingues amb ells ben poques afinitats. No es pot dubtar: a amb mi (amb tot el paquet) o contra mi. Fantàstic.
    I ja que hi estem, per a aquest estat de coses crec que hi ha un concepte que arrela directament en el Gènesi, caïnisme.

    Però, tornant a la conferència de Joan Francesc Mira, estic d’acord amb en Jordi: un gaudi intel·lectual.
    I, els llibres traduïts, uns reptes molt ben resolts pel mestre JFM. Reptes distints, respostes diferents. I ben travades i argumentades. Un autèntic goig.

    Per últim, un petit comentari sobre la relació entre Universitat i construcció nacional. Com diria Pere Abelard, “sic et non”. Alemanya tenia les millors universitats en la primera meitat del segle XX. I part del malson del nazisme s’hi va covar i hi va trobar aixopluc.
    En el cas jueu, Einstein va donar la primera lliçó magistral a Scopus, es cert, però també va renunciar a ser president d’Israel. I discrepava, i molt, de determinades maneres d’abordar la construcció de l’Estat d’Israel.
    I si haguera sabut que el camí que encetaven, basat en gran part en les esperances d’una socialdemocràcia i d’una intel·lectualitat centroeuropea, anaven a derivar en governs depenents de visions teocràtiques, en la segregació racial o en la usurpació de territoris, béns i drets de persones, potser no s’hauria avingut a servir de figura senyera del procés.
    No ho sé, clar, però sí que crec que si Scopus -o qualsevol altra universitat- ens ha de servir com a referent, potser estaria bé que se significara (i potser ho fa, no ho sé) no tan sols per la qualitat de les seues investigacions, sinó per l’establiment de vincles de decència entre la investigació i les demandes de justícia, pau, llibertat… per a tots; com implícitament ho recull una certa accepció de la paraula universitat: per la humanitat tota, considerada com a unitat.

  6. Enric’s avatar

    Pel que fa al tema secundari de l’entrada del bloc, no vaig poder anar a la conferència del prod¡fessor Mira, no jutgeu ni tampoc poseu etiquetes. La realitat és més complexa, per ex: hi ha diputats àrabs al parlament d’Israel; n’hi ha un jutge àrab en la Cor Suprema; n’hi ha beduïns a l’exèrcit d’Israel; les reformes de la muralla de la ciutat antiga de Jerusalem les paga el rei de Jordània; una part de jueus ortodoxes renega de l’estat d’Israel i obeeix el rei jordà; els àrabs mai van acceptar la partició de l’ONU en dos estats i van iniciar la primera guerra; les dones de negre –jueves– es manifesten totes les setmanes per la pau; i tot el llarg etcètera que vullgueu.

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *