Home » 2013 » juny

Monthly Archives: juny 2013

El nom fa la nosa

Tal com correspon a un jove guerrer, després de les festes duia l’arcabús a l’armeria perquè el netejaren i el deixaren a punt per a l’alardo de l’any següent. Jo devia tindre vint-i-pocs anys quan la senyora que atenia el negoci, per a emplenar l’etiqueta i el resguard, em va demanar el nom: Jordi Davó, vaig respondre. Llavors ella, amb la cal·ligrafia bella i calmosa de les nostres mares (més o menys Edwardian Script), anota: Jorge Davó. Amb tota l’educació vaig apuntar: “Perdone, li he dit Jordi”. Ella: “Sí, això he posat: Jordi”. Jo: “No, ací diu Jorge”. I amb la perplexitat que se’ns fa davant l’evidència no reconeguda aquella santa dona va setenciar: “És lo mateix, no?”

No, no és el mateix. El meu nom és Jordi. Així em deia mon pare, ma mare, el meu germà, els avis, tota la família i els amics. Si em van inscriure Jorge és perquè no hi havia altra opció, en 1973 encara manava Franco. Pocs dies després de fer els díhuit anys, vaig anar al registre a “traduir-me el nom”. Jordi és, per tant, el nom amb què vaig fer la carrera, sóc pare, em presente a algunes eleccions i pague els impostos. La meua cunyada i una nóvia de l’adolescència encara em diuen Jorge. També diuen que “no me sale llamarte Jordi, siempre te he dicho Jorge”. Espere que algun dia superen eixa limitació. Mentrestant, tampoc és qüestió d’enfadar-se.

Si això val per a les persones, com no ha de valdre per a les ciutats? Ningú ha deixat de dir Lérida o Gerona perquè oficialment siguen Lleida i Girona. Si et pregunten on està Onteniente, sabràs de sobra que estan parlant d’Ontinyent. El que compta en estos casos, i en els 154 municipis valencians que només tenen com a oficial el nom en valencià, és la voluntat dels seus representants democràtics de donar importància i valor simbòlic a la llengua pròpia. És el que vaig fer jo amb la majoria d’edat.

En el ple de dilluns el PSOE, el PP i els regidors no adscrits (ex-PP) d’Alcoi van votar en contra de la moció de Compromís perquè Alcoi fóra l’únic nom oficial de la ciutat. No es tractava de prohibir res, ni de dividir la població, els nacionalistes i Esquerra Unida només feien cas de la recomanació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució reconeguda en l’estatut d’autonomia que PP i PSOE van reformar i pactar en 2006. Per a una determinada dreta alcoiana, la Y, Alcoy, és com una trinxera, l’Alcázar que no estan disposats a rendir. Per a una part de l’electorat i la militància socialista, esta ha sigut l’enèsima decepció. Potser l’última.

En l’argumentació en contra del portaveu socialista no va faltar la demagògia, tan del PP actual, d’apel·lar a la unitat davant la crisi, a la necessitat d’estar a lo que toca. També recordava que l’assumpte es va tractar fa vint-i-cinc anys. 25 anys, això és 1988! A Alcoi manava Sanus i a la Generalitat Lerma. Sanus, l’alcalde que en l’última legislatura va fer tot el possible per a donar el govern al PP i un quadre d’Antoni Miró a Zaplana, i Lerma, el candidat més votat de 1991, el gran valedor dels éssers invertebrats. Sí que té referents de futur el socialisme alcoià, sí.

En fi, tal faràs tal trobaràs. De tota manera, la marxa general del PSOE alcoià, valencià o espanyol no ens lleva el son, ni a mi ni a alguns del seus dirigents. La pèrdua de suports continua imparable, però en el ròssec i en les batalles internes trobaran un lloc per a ser regidors o diputats i, si això els falla, sempre poden tornar a ser alliberats sindicals.

Quin gran error vam cometre amb el tripartit. Torne a la festa: per ALCOI i per sant JORDI, acabe esta entrà!

Tú y la gente como tú

Dur-se bé amb els companys de faena no costa massa. És qüestió de saber combinar les dosis adequades d’empatia, simpatia, correcció i contenció. Ara bé, per més voluntat que hi poses, no estàs lliure de tindre el dia tort o d’haver de compartir jornada amb gent de mal café, geni curt o ganes de brega. En un parell d’ocasions, quan estava destinat a un altre servei de la Universitat, un company va vindre a donar-me conversa. Tot bastant banal i afable fins que l’home aconseguia dur el diàleg al tema de la llengua. Jo crec que aquelles visites coincidien amb algun suspens dels fills en Valencià o Coneixement del Medi. Doncs bé, arribats a este punt (el del valencià) el to del company canviava, s’anava enfurismant, a penes em deixava rebatre. Vaig haver de demanar-li que, per favor, se n’anara del despatx; no feia cas, allà es quedava amb els arguments habituals: “Yo soy de Alicante de toda la vida y en Alicante nunca se ha hablado”, “¿Para qué le sirve a mi hijo saber el nombre en valenciano del huesecito de la oreja?”, “Eso es perder el tiempo, pudiendo estudiar inglés”… I quan va arribar al clímax m’apuntà amb l’índex per a sentenciar “Tú y la gente como tú sois los que habéis creado el problema del valenciano”. I, mira, en això li he de donar una part de raó. Creem el problema cada vegada que demanem que l’administració ens atenga en la nostra llengua, quan matriculem els fills en ensenyament en valencià, quan plantegem que l’accés a la funció pública valenciana hauria de requerir un nivell determinat de coneixement de la llengua pròpia, quan ens queixem perquè la retolació urbana només es fa en castellà… És veritat, demanar igualtat de tracte sol amagar l’inconfessable desig de crear problemes. Què voleu que fem? L’esperit de Rosa Parks ens domina i esperona.

Conte açò perquè, fa alguns mesos, vaig enllaçar una notícia a la pàgina de l’amic Fernando Llopis. Era informació sobre les dissensions de la secció valenciana d’UPyD, Llopis n’és regidor a Alacant. No tenia l’assumpte res a vore amb la llengua, però em va comportar el comentari següent. Llegiu-lo, tu i la gent com tu, no té pèrdua:

Mira Jordi: más trapos sucios hay en otros partidos. Sé lo que estáis intentando hacer en Compromís… atacar a Fernando Llopis en Facebook para quitarle votos. PUES HAS DE SABER QUE YO SOY DE LOS QUE IBA EN ESA LISTA QUE SE TUMBÓ. YO ME ENFRENTÉ A MUZZATTI. Y Fernando Llopis entró en UPyD al igual que Toni Cantó DESPUÉS… Y FERNANDO DE MI MANO… Y ESTOY MUY ORGULLOSO DE ÉL. Habrá cosas que compartiré más o menos con él. Y he abandonado la política por ese fraude. Incluso me parece mal que Romain siga. Pero quiero que se unan para impedir que una pandilla de integristas, que emplea la lengua de mis abuelos como arma política y para perpetuar los privilegios de mediocres que se escudan en la lengua para excluir a buenos profesionales de otras tierras que carecen de ese conocimiento, puedan entrar en un muro de un político que no cobra por estar en el Ayuntamiento diciendo esas imbecilidades a sabiendas de quien le leemos no comulgamos con los “Davós” ni con los “Tonis”. Te lo dice un Iborra cuyo ADN se ha encontrado en las tumbas romanas de Lucentum. ME HABÉIS QUITADO EL FUTURO PORQUE EN VALENCIANO NO ME DAN TRABAJO EN EL EXTRANJERO… ,Y eso es por el chabacanismo imperante como el que, perdona que te lo diga, haces gala aquí. Gentes como tú habéis condenado a mis hijos, por no poder aprender inglés en los centros públicos con la intensidad con la que se enseña la lengua de mi familia, a ser siervos de la gleba atados al territorio por la lengua. Yo no soy un pijo que pueda pagarles el Neverland… no tengo dinero. Pero claro: somos exquisitos: trilingües, multilingües, jilipolingües al final vamos a ser. Y en espera de la excelencia no hacemos nada y sacamos la mierda cuando alguien tiene opciones a cambiar las cosas, como has hecho tú con este enlace. Y esa mediocridad de la ciudad, que ha perdido la capitalidad en favor de Elche, se debe a conductas como la tuya: pregona en tu muro para los tuyos las vergüenzas de UPyD pero déjanos en paz a los que leemos a Fernando LLopis. Deja que pensemos que, quizás, hay una probabilidad de que entre aire fresco por parte de alguien o que eso llegue a cambiar a los que están. Estamos en un mundo global donde podemos defender las tradiciones propias pero, bajo ningún concepto, que ello sea traba para cercenarnos las posibilidades de trabajo fuera de nuestras fronteras. SI ALGUIEN TIENE DERECHO EN ALICANTE, Y ADEMÁS CASI EXCLUSIVO, A PONER ESE ENLACE EN EL MURO DE FERNANDO SOY YO… PORQUE SOY EL AGRAVIDADO… y, como ves, no lo hago.

 

Sororitat

L’últim 8 de Març em va aportar un terme per al diccionari particular: sororitat. Segons l’antropòloga mexicana Marcela Lagarde, la sororitat és “l’amistat entre dones diferents i iguals, còmplices que es proposen treballar, crear i convéncer, que es troben i reconeixen en el feminisme per a viure la vida amb un sentit profundament llibertari”. Benvingudes siguen, per tant, la sororitat i totes les legítimes aspiracions que l’acompanyen. Apunteu, amigues i amics: SORORITAT.

Lamentablement el 8 de març passat també ens va deixar una mostra de com les causes més justes poden patir els partidaris més estults. A Màlaga, la Hermandad del Coño Insumiso va traure en processó la imatge del Santo Chumino Rebelde. Tot un homenatge a la memòria de les 146 treballadores mortes el 25 de març de 1911 a Nova York, en l’incendi de la fàbrica on les explotaven. Moltes d’elles eren d’origen italià; catòliques, per tant. No crec que el seu record meresca tant d’improperi i grosseria. Se m’acut un neologisme per a definir el conjunt: VULVARITAT.

De vegades sembla que no sabem exercir la crítica i la reivindicació sense caure en l’insult i l’escarni a l’oponent. I això val tant per als pro vida que comparen l’avortament amb ETA com per als qui, en 2006, quan Benet XVI visità València, vestien aquella camiseta que deia “RITA, ¿EL PAPA SABE LO TUYO?” ¿Es pot comparar l’angoixa d’una dona a l’hora de prendre, potser, la decisió més dolorosa de la seua vida amb la freda crueltat del terrorista? ¿És que si la lesbiana és de dretes podem atacar-la per la seua orientació sexual? ¿Això no és homofòbia? Les formes diuen molt del fons; cuidem-les, per favor.