La toponímia és un del espais pricipals de combat quan es tracta d’un conflicte lingüístic. I els conflictes lingüístics són, essencialment, conflictes nacionals, que, òbviament, són els conflictes per excel·lència. […] El nom que donem a una ciutat expressa molt més que un simple nom: és el fil que explica la seua història.
Amb estes afirmacions comença Ricard Chulià el seu llibre En defensa de València. Toponímia i dominació nacional. L’he llegit fa poc i vos el recomane vivament. És breu, només 90 pàgines de paper ecològic de canya de sucre. Té el mèrit d’estar molt fonamentat, molt ben escrit i d’arribar en el moment just. L’oportunitat de l’opuscle no és casual. Per tant, hem de felicitar doblement l’autor: per l’encert i per la diligència.
El treball repassa algunes barbaritats toponímiques que ens han afectat, principalment per no ser amos del nostre destí col·lectiu. N’hi ha de ben conegudes (Xàtiva condemnada a dir-se San Felipe, arran de l’ocupació borbònica, o el cas de Castelló de la Ribera) i d’altres que no ho són tant (Morvedre reconvertit en Sagunt l’any 1868, per afinitat històrica amb Numància i capritx del liberalisme espanyol). Quant als mals presents, Chulià ens recorda que:
Una part enorme de toponímia tradicional ha estat arrassada i substituïda per una de nova planta, referida a aquesta nova cultura de l’explotació del territori en benefici de l’economia extractiva i especulativa del turisme de masses. Altea Hills, Muchavista, Vistahermosa, Arenales del Sol, Marina d’Or, Port Saplaya, etc. són algunes mostres d’aquesta tipologia d’acció depredadora del patrimoni.
L’hodoníma (així és com hem d’anomenar la branca de l’onomàstica que estudia els noms de les vies públiques) és també un camp d’estudi, i de batalla. Hem eliminat quasi tots els noms que exaltaven el franquisme, però continuem tenint els pobles plens de carrers dedicats a Pizarro, Hernán Cortes, el general O’Donell, el Cid, Bailén, Navas de Tolosa… No exagere, ells ho tenen clar; per això, eliminen en Mutxamel una avinguda dedicada a Enric Valor i li la dediquen a… Espanya. Quina sorpresa, no?
La segona part del llibre entra en la polèmica recent pel canvi d’accent de València, que ha passat d’anomenar-se oficialment només així (València), a una oficialitat bilingüe: Valéncia/Valencia. El primer que hem de recordar ací és una obvietat: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és, d’acord amb l’Estatut, la institució normativa de l’idioma valencià. I, com que l’AVL no aprova este canvi, tots els estudiosos, els benintencionats i els oportunistes partidaris de l’accent tancat són uns proscrits de la legalitat lingüística valenciana.
Haureu de comprar el llibre, si voleu conéixer els arguments de Chulià. N’agafaré ara només un i acabarem prompte. L’autor reconeix que Saragossà fa anys que sosté la idoneïtat del canvi d’accent. Una coherència plausible i una pertinaç perseverança per fi coronades de llorers: Abelard Saragossà ha conquistat Valéncia. Dubte que l’acadèmic descavalque mai del burro per a besar la terra, però és possible que haja plorat del seus ulls.
La qüestió de fons és que el signe que li confirma la gran mercé no és el Penó de la Conquesta, ni la nostra senyera (amb franja blava i corona) flamejant al vent. A Saragossà l’acompanyen els quatre genets de l’Apocalipsi: la guerra de normes, la fam de normalitat, la pesta fatxa i la mort del valencià. Ell no vol res d’això, n’estic segur, però ha fet d’instrument necessari. Citant a Chulià direm que la seua participació en este episodi és “una acció quasi químicament pura de col·laboracionisme”.
Despús-ahir vaig anar d’Alacant a Petrer. A l’autovia ja apareixen les tres denominacions: València, Valéncia i Valencia. Un mateix lloc, però futurs ben diferents. “La problematització del valencià amb arguments espuris només actua, evidentment, en favor de la castellanització”, diu el pelut de Torrent. Als valencianistes que ara balleu al voltant de l’accent agut com si fora un tòtem, només vull recordar-vos la performance casposa del portaveu de Vox a l’ajuntament del cap i casal: a la sala de rodes de premsa va tapar l’accent de València amb una bandera espanyola. I ja no se’n veia cap, camarades: ni el vostre, ni el de l’AVL, ni cap. Era el seu particular drapet de l’ocupació i una metàfora de l’objectiu final: eliminar-nos com a comunitat lingüística, com a poble diferenciat entre les nacions del món.
Gràcies de nou, Ricard, pel teu llibre.
Combat, conflicte nacional per excel·lència, quatre genets de l’Apocalipsi (¿Taula Taula de Filologia Valenciana?, pesta fatxa, col·laboracionisme, eliminar-nos…
¡Valent enfilall d’agressions verbals per a no dir res ni res de nou!
Cap argument més solvent que aquells que diu atacar; pirotècnia verbal “de segó”.
I moltes desqualificacions a qui presenta enfocaments que no agraden, per molt ben travats que estiguen.
Perquè si “eixe” és el nivell… s’expliquen millor moltes coses.
I així ens va. Per a plorar.
Per cert, ¿res a dir del discurs de la nova acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? ¿de les aportacions tan interessants sobre els reptes lingüítics de la institució? ¿sobre la importància de les quotes a l’hora de nomenar a unes i bandejar a uns altres, fins i tot també del sud, com ara Joan Borja, Francesc Gisbert, Joaquim González Caturla, de reconegut prestigi en el camp de la llengua i literatura? Es que estic desconcertat i no trobe en el discurs d’acceptació més que els tòpics habituals, ¡i m’haguera agradat tant un poc més de nivell! M’hauré de mirar els curricula dels qui integren l’Acadèmia “de la llengua”!