Home » Posts tagged 'Irlanda'

Tag Archives: Irlanda

Este país se va a la mierda

Hi ha expressions que delaten a l’emissor. Vegem-ne unes quantes que, de segur, coneixeu. Els que diem estat espanyol solem ser separatistes, federalistes o rojos en general. Això de rojos y separatistas és patrimoni jocós de dretes i esquerres. Curiosament l’ús habitual, i fins i tot preeminent, del binomi Estado Español va ser cosa del franquisme. Franco havia assassinat a la II República, Espanya tornava tornava a ser un regne, però sense rei. Per tant, era més còmode dir Estado Español que no Reino de España. La fredor administrativa del terme estat devia ser tendència entre el filonazis d’Europa, perquè és el que va utilitzar Pétain per a la França col·laboracionista. On “manaven” els de Vichy, la République française va ser substituida per l’État français i el lema revolucionari Liberté, Égalité, Fraternité és metamorfosà en la divisa divisòria Travail, Famille, Patrie.

Com deia, les coses canvien i els que hui diem estat espanyol som els nacionalistas periféricos, que és com ens anomenen els nacionalistes espanyols, o espanyolistes. Com que segons la seua cosmovisió el nacionalisme és intrínsecament roín, i ells són intrínsecament boníssims, els agrada anomenar-se constitucionalistas, que queda molt d’examen de primer de Dret. Ara també n’hi ha que es diuen patriotas, que queda molt de Mel Gibson però en la Plaza de Oriente. Bé, tot substantius i adjectius; anem a per una frase sencera, digna d’un exercici d’anàlisi oracional. Si algú diu “Este país se va a la mierda”, no ho dubteu: esteu escoltant una persona de dretes (o liberal, si va de moderneta o es diu Andreu Mas) i no nacionalista (no ni poc).

La frase és vàlida com a introducció i com a conclusió. T’amollen “este país se va a la mierda” i a partir d’ahí va la dissertació, o després de soltar-te el rotllo sentencien “este país se va a la mierda”. I val la pena no dir-los res, de veritat. Més que una opinió o un pronòstic, és un dogma. Ho diu Aznar, ho diu Felipe, ho diu el Guerra, ho diu Redondo Terreros i, mira tu, l’han tirat del PSOE al pobre. És aixina, quan manen ells España va bien (són molt bons fent consignes); si no manen… “este país se va a la mierda”.

Per cert, la frase pot dir-se perfectament en valencià sense perill d’ambigüitat o confusió nacional. Qui diga “este país se’n va a la merda” està referint-se a Espanya, mai al País Valencià. La raó és ben senzilla: nosaltres estem en la merda des de fa molts anys, concretament des de 1707. I què podem fer? Cantar! Sí, cantar. Al premi Nobel de literatura Samuel Beckett (Dublín, 1906 – París, 1989), li van preguntar en una ocasió per què els irlandesos tenen tanta afició a cantar. La seua resposta va ser boníssima: “Quan la merda t’arriba fins al coll, l’única cosa que pots fer és cantar”.

Ja ho sabeu, a cantar com si fórem irlandesos, a ells no els va anar tan malament.

 

 

 

Fuma’t el Pacte

Hi ha una escena de Michael Collins que recorde bastant bé. Després del fracàs de la Revolta de Pasqua (1916), en què es van enfrontar d’igual a igual als britànics, els irlandesos optaven per atacar i amagar-se, pels atemptats, pel terrorisme propi contra el terrorisme de l’estat. Doncs bé, en la pel·lícula Liam Neeson, que és qui interpreta al líder irlandés, dicta una carta adreçada als agents de les forces d’ocupació britàniques, en què els advertix que si no abandonen Irlanda es convertiran en objectiu de l’IRA. Un dels personatges que participa en l’escena li recorda que això de la carta i l’amenaça planteja un problema. “Quin problema?”, pregunta Collins. La resposta era òbvia: “Que haurem de fer-ho”.

La lliçó d’este record, com la de la faula del gat, els ratolins i el cascavell, és que sovint hi ha una gran dificultat a l’hora de materialitzar allò que fàcilment es desitja i, sobretot, que en política cal ser seriosos, honestos i complidors. I ara deixem el cine, Irlanda i les faules per a tornar al País Valencià del segle XXI. El passat mes de setembre es presentava el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, amb què “les institucions valencianes, els partits polítics, les universitats, els mitjans de comunicació, els cossos de justícia i seguretat pública, entitats i organitzacions de la societat civil i la ciutadania ens comprometem a lluitar contra tot tipus de violència cap a les dones, en tots els vessants”.

I perquè així siga “les signants i els signants ens comprometem a complir, fer complir i promoure aquest pacte i invitem tota la ciutadania, organitzada o a títol personal, a adherir-se i implicar-se en aquesta lluita”. Sí, la Generalitat ens diu “Suma’t al Pacte”; totes i tots podem signar-lo i proclamar, públicament i rotunda, que ho hem fet. Ara bé, això de complir-lo i fer que es complisca ja són figues d’un altre paner. Ho dic perquè la mesura 8, de l’objectiu 5, de la línia estratègica 2 és:

“Incloure clàusules socials per desestimar la contractació de l’Administració amb empreses i mitjans de comunicació que continguen publicitat de caràcter sexista, masclista i foment de la prostitució”.

I la mesura 17, de l’objectiu 3, de la línia estratègica 4 marca que:

“Les administracions públiques valencianes no contractaran i/o subvencionaran mitjans de comunicació que utilitzen la cossificació de les dones i la prostitució”.

Considere que són unes mesures del tot necessàries. Hi ha més masclisme, sexisme i cossificació de les dones en les últimes pàgines de molts periòdics que en totes les reials acadèmies, els consells d’administració i els col·legis professionals junts. Agafeu, si no, un número qualsevol del diari Información. Fa igual que siga del dilluns o del diumenge, tots els dies hi ha anuncis de famosos prostíbuls i anònimes prostitutes.

Si les institucions signants del Pacte, entre les quals estan el Consell de la Generalitat, les tres diputacions provincials i les cinc universitats públiques, foren honestes i conseqüents, no haurien posat, i pagat, cap anunci en el diari Información des de setembre. La imatge amb què acabe és de fa tres setmanes.

Lá Fhéile Pádraig Sona Duit!

Feliç Dia de Sant Patrici! Hui els irlandesos de la República d’Éire i els dels sis comtats encara sota la fèrula monàrquica dels britànics celebraran que, en el segle V, Pádraig (l’apòstol Patrici) els convertí al cristianisme. Al sant, se’l sol representar vestit de verd i amb un trèvol a la mà. Diuen que amb esta herbeta de les papilonàcies explicava el misteri de la Santíssima Trinitat als pagans i els pagans l’entenien. També se’l pot vore, com en la imatge, amb unes quantes serps als peus. És així perquè fou ell qui expulsà els rèptils de la bella Erin. El color verd, el trèvol, sant Patrici, l’arpa dels celtes, el donyet sabater que anomenen leipreachán, la Guinness, la fe catòlica, Sinéad O’Connor esgarrant la foto de Joan Pau II i disculpant-se després, Wilde, Joyce, U2, els Kennedy, The Pogues, la Columna Connolly de les Brigades Internacionals, John Wayne, John Ford, King Africa i la seua bomba, Gerry Adams renunciant a les bombes… Els símbols i la gent d’Irlanda resulten generalment entranyables. A Edimburg, un professor anglés ens explicà que quan viatja i li pregunten d’on és diu que és irlandés. Per què? Perquè els irlandesos cauen bé arreu del món i els anglesos no. Tenia raó, la història i sobretot el cinema han deixat en molt bon lloc als irlandesos, fins i tot als irlandesos de l’IRA. Vegeu, si no, The Quiet Man, The Rising of the Moon, The Crying Game, Michael Collins, The Devil’s Own, A Prayer for the Dying, Bloody Sunday, The General, Million Dollar Baby, Hidden Agenda, In the Name of the Father, Some Mother’s Son, The Wind that Shakes the Barley… És normal que hui tot el món siga irlandés. Brinde per esta gran nació petita, amb l’única paraula que sé pronunciar en la seua antiga llengua: Sláinte!

Els meus morts

Ara que la tardor ja exercix, en estos dies que a poc a poc són sobretot nit, pobles antics com els celtes veren el moment de l’any en què els morts tornaven al món dels vius. D’ells arranca allò que anomenem Halloween, una festa nascuda pagana a Irlanda i duta, ja cristianitzada, als Estats Units. Després, el cine i l’hegemonia ianqui l’han feta arribar a discoteques, parcs d’atraccions i escoles. Esperem que, en fer-se grans, els xiquets no vulguen tindre també el dia d’acció de gràcies, amb oració, bandera i titot trinxat. Si finalment això ocorre, potser l’alcaldessa que tindrà Alcoi dirà que nosaltres ho celebràvem abans que s’inventara el màrqueting i que el quadre d’Antoni Gisbert, Desembarcament dels puritans a Nord-amèrica, ho prova. No s’hi valdrà, sabem que va ser l’encàrrec d’un potentat cubà al pintor.

Les tradicions ací són unes altres: dolços, visita als cementeris o la representació del primer acte d’El Tenorio que fa la filà Gusmans. Sembla que se’ls resistix un passatge en què s’ordena “¡Bebamos!” i no fan més que repetir-lo. Molts hem sentit parlar als avis —sobretot a les àvies— de les animetes i això, per a un micorro, resultava inquietant, però al mateix temps màgic. El diminitiu les feia amables, com les animetes d’una rondalla d’Enric Valor, que filen, cusen i broden perquè Marieta es case amb el cavaller Muntalt. Pensar que les ànimes dels morts contribuïxen a la felicitat dels vius resulta simpàtic. L’estètica del Halloween, en canvi, és tètrica. Em poden fer gràcia els vestits de bruixa o esquelet; al cap i a la fi hi ha bruixes i bruixots als contes i pel carrer i esquelets en la processó del Corpus de València i, cada Dijous Sant, en la Dansa de la Mort de Verges. Les disfresses de zombie, les trobe repulsives.

Procure pensar en els que se n’han anat com ho fan aquells versos que diuen

“Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra”.

Són de Salvador Espriu i Raimon els canta magníficament.

1

De la missa la mitat

Dos obrers irlandesos, Aengus i Tighearnán, treballaven en el condicionament d’un carrer a Nova York. Al tram que els havia correspost, hi havia una casa d’aparença tan il·lustre com la resta, però se sabia que era un prostíbul. Compactaven la terra a colps, quan veieren entrar un reverend presbiterià a aquell indret de perdició. “Quina indignitat, el pastor al cau de les llobes!”, digué Aengus. Mentre esmorzaven, fou un rabí qui tustà discretament la porta del bordell. “Este celebra alguna cosa més que el sàbat, si ho saberen a la seua sinagoga!”, lamentà Tighearnán. Entre l’hora de l’àngelus i la de dinar, un sacerdot catòlic va passar el mateix llindar que els altres dos; Aengus i Tighearnán el miraren perplexos, quasi paralitzats. Tot seguit, un dels dos exclamà: “No és terrible? Alguna d’eixes pobres xiques deu estar molt malalta!”

En esta contarella dels irlandesos incapaços de vore pecat en el seu rector, trobem la inclinació humana a ser condescendent amb les faltes pròpies i la sanció bíblica als qui volen traure la brossa de l’ull del germà, sense vore la biga que porten al seu (Mt 7,4-5 i Lc 6, 41-42). La realitat va més lluny i hi ha qui repartix condemnes als altres per les mateixes accions amb què vol santificar-se. Per a Esperanza Aguirre, els contactes del govern de Zapatero amb ETA són una negociació en tota regla, mentre que els del govern d’Aznar van ser “conversaciones transparentes”. Vaja, que si no vam poder enviar preguntes a la reunió de Vevey (Suïssa), entre Martí Fluxà, Arriola i Zarzalejos, per la banda del govern, i Mikel Antza i Belén González, per l’altra banda, va ser perquè en 1999 encara no s’havia inventat el youtube.

A aquella reunió, assistí com a testimoni Juan María Uriarte, bisbe de Zamora aleshores i de Sant Sebastià hui en dia. Ara diuen que la Conferència Episcopal Espanyola no vol que votem els qui negocien amb terroristes i —perdoneu-me l’expressió— s’ha tornat a muntar un cristo. Per a mi, els bisbes tenen tanta legitimitat per a orientar-nos el vot com els col·lectius de gais i lesbianes, el Terç de Suavos de Bocairent o l’Associació Catalana de Glucosbalaitonfília. D’ells depén fer-ho i de nosaltres fer-los cas o no, per a això hi ha democràcia. Si pretenien soscavar les possibilitats d’èxit de Zapatero, no sé si han encertat. Un enfrontament amb el sector més conservador de l’Església reforça la imatge esquerrana del PSOE. Així ho veu el blocaire Pere Fontanals, tot i el mareig que deu provocar la muntanya russa. A més, amb la topada Llamazares perd el monopoli de la radicalitat laïcista i això el deu posar molt nerviós. Si els socialistes guanyen les eleccions, estic segur que ho apanyaran tot amb dos fotos i quatre misses.

De misses, n’hem tingut ací una de molt important. Per commemorar els 800 anys del naixement del rei Jaume I, la catedral de València va acollir una missa solemne, amb tedèum i tot. Hi hagué i hi haurà molts més actes, perquè la celebració durarà un any. El cas és que el diputat Enric Morera ha lamentat el boicot que els socialistes valencians estan fent a estos actes. Té la raó Morera —i els qui em coneixen saben que no li la solc donar—, perquè hi ha coses que han d’estar per damunt de tibantors i ser, com diu el nacionalista, “un element d’unió de tots els valencians”. Com que no vull que Carles Esteve, amic, clown, regidor socialista i company de filà, em retraga que només els critique a ells, cal dir que quan en 1988 el PSPV manava en la Generalitat i va organitzar el 750 aniversari del naixement del poble valencià, van ser els del PP els qui boicotejaren els actes. Com si foren xiquets, tu!

Però, tornem als irlandesos, ja que això del boicot ho inventaren ells. L’any 1880, llauradors, comerciants, veïns i fins i tot el carter es negaren a tractar amb Charles Cunningham Boycott, per a castigar-li la duresa amb què administrava unes terres. Per a treballar el camp, Boycott va fer dur cinquanta jornalers del nord de l’illa i quasi un miler de soldats. Les 10.000 lliures de cost total de la collita estaven molt per damunt de les 350 que valia aquell grapat de creïlles. Pel desembre, Boycott va tornar per sempre més a la seua Anglaterra natal com a primer boicotejat de la història.

I ara acabem més o menys com hem començat. Us deixe un conte cantat per irlandesos, que té lloc a Nova York. Feu clic en la imatge:

the_pogues.jpg

Bernardino i el seu grup

Paco Ferrández Agulló, sofrit company de despatx meu i, per això mateix, bon amic, em contà que havia trobat, enmig d’alguns trastos vells dels seus pares, “Un single per la independència del País Valencià”. Després va dir una cosa encara més bonica: “El vols?”. Deveu imaginar la meua resposta i l’expectació que m’imbuí la troballa. Quin disc seria? Aquell que il·lustrà Antoni Miró, el de La Muixeranga en una cara i Darrer Diumenge d’Octubre en l’altra? Potser, però el que sona, a 45 rpm, en eixe senzill és molt nacionalista, però no ben bé “per la independència del País Valencià”. Quin misteri, com frisava qui us escriu! I quan Paco em donà la placa jo em quedí bocabadat:

bernardino_anvers.jpg bernardino_revers.jpg

Ací els teniu, identificats en plena transició amb un grup de la URV, l’ou d’on va eixir Unió Valenciana, i amb una normativa ortogràfica que, si no és la del Puig, deu ser la del Calvari. Bernardino i el seu grup, què t’ha paregut, morrut? Em vaig preocupar per Paco. És tècnic i professor d’universitat amb grau de doctor i tot; a més del seu vernacle il·licità, acurat pel grau superior de la Junta, parla anglés i un poc de rus; és dels qui juguen en borsa i ha treballat al Secretariat de Promoció del Valencià. Un xicot intel·ligent i cultivat, amb rodatge suficient per a anunciar-me la descoberta musical amb una descripció diferent. Sí, em vaig preocupar per ell i, en el meu vernacle alcoià llavat a la pedra, vaig pensar “Este Paco no s’antera”.

Uns quants minuts després, em vaig preocupar per mi. M’envaí la sensació que els qui no s’anterem som nosaltres, els de “la independència del País Valencià”. Analitzem el tema a partir d’un axioma: Paco és una persona normal. No està, com diríem parafrasejant Lluís Llach, malalt d’amor pel seu país. Tampoc en renega, és tan valencià com espanyol. Podem deduir, per tant, que quan una persona normal veu un grapat de gent al carrer amb pancartes i senyeres —siga quin siga el seu repertori cromàtic— pensa que volen la independència, la qual cosa és honestament certa en alguns casos i radicalment falsa en d’altres.

L’oficialitat de la senyera coronada i l’assumpció cofoia que han fet d’este símbol els dos grans partits estatals no li han restat vigor reivindicatiu. El mateix vigor que, per a bona part del nostre poble, manté la senyera nua. Que una de les dos banderes onege als ajuntaments li conferix una innegable preeminència, però tant un penó com l’altre són igualment valencians. L’aversió amb què el valencianisme fusterià ha mirat, i continua mirant en molts casos, la senyera amb franja blava és un error greu i una falta de respecte a la història col·lectiva, quasi tan gran com la criminalització que la dreta valenciana —amb l’anuència de l’esquerra en què esteu pensant— va fer de la senyera sense blau.

Més que un exercici, us propose un volantí de política comparada. L’actual bandera d’Irlanda fou ideada, cap a mitat del segle XIX, pels nacionalistes de Young Ireland, un grup creat, entre d’altres, pel protestant Thomas Davis, autor de l’emblemàtica cançó rebel A Nation Once Again. Doncs bé, els colors d’Éire són el verd dels catòlics, el taronja dels protestants i el blanc, que representa la pau i la unitat entre els uns i els altres. No ens aniria gens malament adonar-nos que la senyera coronada té les quatre barres dels “catalanistes” i la franja blava dels “blaveros” i començar a cantar tots junts, per exemple, la Cançó de Lluita.

derry.jpg