Home » General » De la missa la mitat

De la missa la mitat

Dos obrers irlandesos, Aengus i Tighearnán, treballaven en el condicionament d’un carrer a Nova York. Al tram que els havia correspost, hi havia una casa d’aparença tan il·lustre com la resta, però se sabia que era un prostíbul. Compactaven la terra a colps, quan veieren entrar un reverend presbiterià a aquell indret de perdició. “Quina indignitat, el pastor al cau de les llobes!”, digué Aengus. Mentre esmorzaven, fou un rabí qui tustà discretament la porta del bordell. “Este celebra alguna cosa més que el sàbat, si ho saberen a la seua sinagoga!”, lamentà Tighearnán. Entre l’hora de l’àngelus i la de dinar, un sacerdot catòlic va passar el mateix llindar que els altres dos; Aengus i Tighearnán el miraren perplexos, quasi paralitzats. Tot seguit, un dels dos exclamà: “No és terrible? Alguna d’eixes pobres xiques deu estar molt malalta!”

En esta contarella dels irlandesos incapaços de vore pecat en el seu rector, trobem la inclinació humana a ser condescendent amb les faltes pròpies i la sanció bíblica als qui volen traure la brossa de l’ull del germà, sense vore la biga que porten al seu (Mt 7,4-5 i Lc 6, 41-42). La realitat va més lluny i hi ha qui repartix condemnes als altres per les mateixes accions amb què vol santificar-se. Per a Esperanza Aguirre, els contactes del govern de Zapatero amb ETA són una negociació en tota regla, mentre que els del govern d’Aznar van ser “conversaciones transparentes”. Vaja, que si no vam poder enviar preguntes a la reunió de Vevey (Suïssa), entre Martí Fluxà, Arriola i Zarzalejos, per la banda del govern, i Mikel Antza i Belén González, per l’altra banda, va ser perquè en 1999 encara no s’havia inventat el youtube.

A aquella reunió, assistí com a testimoni Juan María Uriarte, bisbe de Zamora aleshores i de Sant Sebastià hui en dia. Ara diuen que la Conferència Episcopal Espanyola no vol que votem els qui negocien amb terroristes i —perdoneu-me l’expressió— s’ha tornat a muntar un cristo. Per a mi, els bisbes tenen tanta legitimitat per a orientar-nos el vot com els col·lectius de gais i lesbianes, el Terç de Suavos de Bocairent o l’Associació Catalana de Glucosbalaitonfília. D’ells depén fer-ho i de nosaltres fer-los cas o no, per a això hi ha democràcia. Si pretenien soscavar les possibilitats d’èxit de Zapatero, no sé si han encertat. Un enfrontament amb el sector més conservador de l’Església reforça la imatge esquerrana del PSOE. Així ho veu el blocaire Pere Fontanals, tot i el mareig que deu provocar la muntanya russa. A més, amb la topada Llamazares perd el monopoli de la radicalitat laïcista i això el deu posar molt nerviós. Si els socialistes guanyen les eleccions, estic segur que ho apanyaran tot amb dos fotos i quatre misses.

De misses, n’hem tingut ací una de molt important. Per commemorar els 800 anys del naixement del rei Jaume I, la catedral de València va acollir una missa solemne, amb tedèum i tot. Hi hagué i hi haurà molts més actes, perquè la celebració durarà un any. El cas és que el diputat Enric Morera ha lamentat el boicot que els socialistes valencians estan fent a estos actes. Té la raó Morera —i els qui em coneixen saben que no li la solc donar—, perquè hi ha coses que han d’estar per damunt de tibantors i ser, com diu el nacionalista, “un element d’unió de tots els valencians”. Com que no vull que Carles Esteve, amic, clown, regidor socialista i company de filà, em retraga que només els critique a ells, cal dir que quan en 1988 el PSPV manava en la Generalitat i va organitzar el 750 aniversari del naixement del poble valencià, van ser els del PP els qui boicotejaren els actes. Com si foren xiquets, tu!

Però, tornem als irlandesos, ja que això del boicot ho inventaren ells. L’any 1880, llauradors, comerciants, veïns i fins i tot el carter es negaren a tractar amb Charles Cunningham Boycott, per a castigar-li la duresa amb què administrava unes terres. Per a treballar el camp, Boycott va fer dur cinquanta jornalers del nord de l’illa i quasi un miler de soldats. Les 10.000 lliures de cost total de la collita estaven molt per damunt de les 350 que valia aquell grapat de creïlles. Pel desembre, Boycott va tornar per sempre més a la seua Anglaterra natal com a primer boicotejat de la història.

I ara acabem més o menys com hem començat. Us deixe un conte cantat per irlandesos, que té lloc a Nova York. Feu clic en la imatge:

the_pogues.jpg


1 comentari

  1. Jo no entenc res. Recorde quan tots els polítics espanyols demanaven a l’entorn abertzale que fera política i deixara els enfrontaments i el recolzament a la lluita armada. Ara amb l’esquerra abertzale organitzada políticament i confirmada a les urnes pel seu electorat, resulta que tampoc. Algú pot explicar-me això?

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *