gener 2008

You are currently browsing the monthly archive for gener 2008.

El divendres 1 de febrer, la Seu Universitària d’Alacant projectarà el documental To die in Jerusalem. Aniré a vore’l. La qüestió araboisraeliana està d’actualitat des de 1948 i, tret dels moments esperançadors i frustrats en què s’hi albirava la pau, l’actualitat ha sigut sempre rabiosa i sagnant. Reconéixer el dret d’Israel a existir com a estat no m’impedix demanar el mateix dret per a Palestina. Un estat, el palestí, que no ha d’estar asfixiat ni tutelat per cap altre. Respecte dels jueus, és curiós comprovar com la ultradreta i la ultraesquerra coincidixen en l’aversió a Israel i no deixen de trobar conxorxes sionistes amunt i avall. Si al final serà per això que jo també sóc sionista.

No hauria de frivolitzar, sobretot veient el que està passant ara per ara. No hi ha dubte sobre quina part obra pitjor quan el govern d’Israel ofega milió i mig de palestins a Gaza, però dir que això iguala Israel als nazis és una barbaritat. Este diumenge, precisament, farà 63 anys de l’alliberament d’Auschwitz. George Bush va visitar recentment el Yad Vashem a Jerusalem i, en eixir d’eixe museu que manté viu el record de l’Holocaust, va dir que “els Estats Units haurien d’haver bombardejat Auschwitz”. Sabien el que estava passant als camps d’extermini i optaren per altres objectius, no necessàriament militars. Dresden no era una ciutat estratègica i es va convertir en refugi de molts civils alemanys. Malgrat això, el 13 de febrer de 1945 nord-americans i britànics la cremaren de viu en viu amb 750.000 bombes incendiàries. Diuen que va ser per a mostrar a Stalin amb qui trencaria palletes en acabar la guerra. Sobre la participació dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial, em va agradar El mito de la guerra buena:

goede_oorlog.jpg

I, per a acomiadar-me, recomane llegir en autèntica llengua valenciana el còmic Maus, de l’editorial mallorquina Inrevés; de Primo Levi Si això és un home, de la catalana Edicions 62; i Europa, Europa, de 3i4, l’editorial valenciana fundada per Eliseu Climent, un altre sospitós de sionisme. Un cert perfil rabínic sí que té.

pau.jpg

Tags: , , ,

Les festes passades van dur cinc dinars familiars, tres sopars amb amics, dos dinars amb uns altres amics, un sopar d’empresa, un dinar de filà i alguna frugal, però insubstituïble, picadeta a la barra d’un bar. Si tinguera inspiració escriuria un relat, Els dies pantagruèlics es titularia. Després de tanta fartera, vaig decidir avançar el meu dejuni depuratiu anual. Una setmana he estat sense menjar, nodrint-me a base de sucs i un beuratge a base d’aigua mineral, llima i xarop d’auró canadenc. No patiu, l’auró canadenc no és cap animal en vies d’extinció. Anys arrere, vaig fer el primer dejuni perquè dos companyes de treball —dejunadores en aquell moment i petardíssimes sempre— em digueren que jo seria incapaç de fer el mateix. Llavors, emulant Paul Newman i la seua heroica ingesta de 50 ous durs en La llegenda de l’indomable, vaig dir “Dejunaré 10 dies”. Enguany han sigut quasi cinc quilos menys en una setmana; prompte en recuperaré uns quants, perquè l’objectiu principal és depurar-se. Si algú s’anima a fer el mateix que espere un canvi d’estació —primavera o tardor són la millor època— i llija un poc sobre dietètica; us recomane el bloc Menja sa.

En l’últim dia d’ascetisme, passava el temps afaenat a casa —perquè el temps que no dediques a menjar i l’energia que no se’n va en la digestió els has de d’entretindre d’alguna manera— quan vaig escoltar a la ràdio els resultats d’una enquesta a través d’Internet. No pare molta atenció a eixa classe d’enquestes, perquè esperonen els ja molt posicionats i en molts casos una mateixa persona pot votar més d’una vegada. En esta ocasió es preguntava als oients cibernautes si estaven a favor o en contra de la tortura. La qüestió contenia el condicionant de torturar sempre que fóra per a evitar mals majors. Només això faltava, que es tractara de torturar per pur càstig a la víctima o plaer del torturador. Em vaig espantar, el 53% de les respostes eren favorables a la tortura. La resta es repartia entre els contraris (39%) i els qui no tenien una opinió creada (8%). No s’ha de fer cas d’estes consultes, d’acord, però, tot i això, és preocupant que en este cas més de la mitat haja dit sí a la tortura. Més encara si es pensa que l’emissora que feia l’enquesta emet únicament música pop i rock; no està fora de lloc, per tant, creure que els qui respongueren devien ser joves, gent de mitjana edat potser.

La detenció a Arrasate dels presumptes etarres Igor Portu i Mattin Sarasola i la denúncia d’haver sigut torturat que ha fet el primer deuen haver suscitat el tema de l’enquesta. Probablement també són la causa dels resultats. Estic convençut que, si s’haguera fet la pregunta quan les tortures de què sentíem parlar als mitjans eren les d’Iraq, el no a la tortura hauria guanyat. Però ara els de les bombes són de ben a prop i la perspectiva canvia. Cal anar amb compte, el monopoli de la violència que té l’estat no el pot dur a deixar de ser un estat de dret. Si es passa eixa ratlla es perd la raó, la superioritat moral, la lògica democràtica. Llavors es combat l’enemic amb totes les formes de lluita, tal com fan ells. Espere que la justícia aclarisca les circumstàncies que envoltaren la detenció esmentada i desitge que no hi haja hagut tortures, tant com m’agradaria que no n’hi haguera en cap cas, tot i que la realitat sembla ser una altra. També desitge que ni l’opinió pública ni els governants caiguen en el parany de pensar que tot val contra el terrorisme. Eixe error ja s’ha comés i no va aturar la violència.

Ni que siga en sentit figurat, tampoc vull torturar-vos jo, acabe ja. Us deixe unes quantes garrotades i quants manars, per a escoltar-los feu clic ací.

Tags: , ,

Aniversaris

El dilluns d’esta setmana, 7 de gener de 2008, va fer 30 anys de la integració del Partit Socialista del País Valencià en el Partido Socialista Obrero Español. Quina època aquella de la transició! Tot estava per fer, tot era possible i la lluita per democràcia al País Valencià, tal com afirma Vicent Soler en el documental Del roig al blau, “s’empeltà de valencianitat”. Després de les eleccions de 1977, però, la major part dels militants del PSPV, Soler entre ells, decidí que entrar al PSOE era l’aposta més pragmàtica per a canviar el país. En el seu llibre És més senzill encara: digueu-li Espanya, Francesc de Paula Burguera ho recorda, i ho censura, així:

Per la seua part, Vicent Soler i Marco, el setembre d’aquest any de 1977, passades ja les eleccions, declara a Las Provincias que “los socialistas del PSPV, como los de los demás partidos de las distintas nacionalidades del Estado español, hemos tomado buena nota del comportamiento de los partidos de ámbito estatal que han tenido la oportunidad de resolver la cuestión de las nacionalidades y no lo han hecho”. Per això afirma que “los partidos de las nacionalidades son una necesidad histórica”. Aquesta necessitat històrica duraria ben poc. Va ser una necessitat trimestral. Perquè als tres mesos, el 7 de gener de 1978, els socialistes del PSPV anunciaven la seua fusió amb el PSOE, un dels partits d’àmbit estatal que, segons havia dit Soler Marco, “han tenido la oportunidad de resolver la cuestión de las nacionalidades y no lo han hecho”.

30 anys han passat, l’aniversari redó hauria de convidar els socialistes valencians a recordar l’origen nacionalista d’una de les seues sigles i plantejar-se la possibilitat de marcar hui un perfil més valencianista, perfil que, cal dir-ho, és el que sempre ha mantingut Soler. Tres dècades de PSPV-PSOE i quasi 18 anys des que Burguera guanyara amb l’obra citada la modalitat d’assaig dels XIX Premis Octubre. És com si el llibre fera la majoria d’edat i, potser per això mateix, un bon moment per a llegir-lo. L’autor fa una defensa fèrria de les tesis Fuster, en un temps en què algunes veus, des de la reflexió i no des de l’improperi, en qüestionaven la validesa i l’anomenat blaverisme polític no parava de pujar.

Hi ha en les reflexions de Burguera l’amor per la seua terra, amb un punt d’il·lusió i un de malfiança (“Per si poden servir de profit s’han escrit aquestes pàgines. Mai no se sap. Encara que, ben mirat…”). Així ho he vist jo, potser vosaltres considerareu diferent el tarannà que imperava en Burguera. Deixant de banda l’ànim del text, és magnífica la narració que en la primera part (“Les coses viscudes”) fa de les accions i els plantejaments de molts durant els primers anys del franquisme, del pes brutal que han tingut en la política i la cultura els egos ferits, dels espectaculars canvis d’actituds i de jaquetes, de la dignitat mantinguda per alguns malgrat tot… En fi, una lectura que val la pena.

Este any és també el d’un aniversari redó per a Burguera; en complirà 80. Estaria bé que els qui s’enorgullixen d’haver-lo tingut com a secretari general, els prohoms de la política i la universitat, els factòtums del negoci cultural i tots aquells que li reconeixen els mèrits no deixaren passar l’oportunitat de felicitar-lo com cal.

digueu_li_espanya.gif

Tags: ,

Què, com van les festes? En família, no? I els quilos de més, ja de la família? Nadal, cap d’any, Reis: massa dies, massa festes, massa tiberis… Tot resultaria més plaent i lleuger si estiguera més espaiat en el calendari. De fet, així hauria de ser, perquè no sabem en quin moment de l’any va nàixer Jesucrist, però sí que no va ser a l’hivern. Les condicions en què l’àngel troba els pastors, en anunciar-los la bona nova, no s’adiuen amb l’oratge hivernal:

A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se’ls va aparéixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l’àngel els digué:

–No tingueu por. Us anuncie una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: hui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. (Lc 2,8-12).

Es díficil creure que, a l’antiga província romana de Síria i amb un fred pitjor que el d’ací, ningú poguera viure al ras en ple desembre. A més, algunes indicacions del Talmud apunten que el temps de pasturar els ramats era de març a novembre.

Si no vaig errat, va ser al segle IV quan el Nadal fou fixat en les dates en què actualment continuem celebrant-lo. Coincidia així la festa cristiana amb les saturnals romanes, que festejaven precisament el naixement del Sol i es caracteritzaven per àpats col·lectius, disbauxa generalitzada i intercanvi de regals.

Les meues Saturnàlia personals m’han dut un parell de dies a València. Després d’uns pilars (cerveses) i unes clòtxines a la Pilarica, entre els nobles carrers de la que va ser capital d’un estat medieval i al costat d’un refugi que defensava la capital temporal d’una república amenaçada, a Ca’n Bermell faig lloc a una amanida de xampinyons amb tòfones, una sèpia, un arròs mariner, unes… bé, deixem córrer això del menú. Unes taules més enllà, dinen junts Carme Alborch i Ciprià Ciscar. És el que tenen les grans ciutats com Nova York, València o Alcoi; entres a un restaurant i et trobes una secretària d’estat, un diputat o una senadora.

Ell, Ciprià, ha arribat abans i ha hagut d’esperar sol a la barra, que romàntic! Ara, per fi asseguts, me’ls mire i em pregunte de què deuen estar parlant. Segurament de la consistència que té enguany el torró a la pedra, dels christmas que han enviat i rebut o del que s’han estalviat per comprar congelat el marisc. No, no degué ser eixe el tema de conversa. Fan bona cara; la llarga dedicació a la cosa pública els ha mantingut frescos i trempats. Al de Picanya, el trobe un poc més pelat i eixut i li veig un cert paregut amb el senyor Charles Montgomery Burns, el dels Simpsons. Una semblança, això sí, que està molt lluny de la que unix al reverend Timothy Lovejoy, de la mateixa sèrie, amb Zaplana:

ez_lovejoy.jpg

Ja vorem que té el 2008 per a l’exministra, l’expresident i l’exconseller. Després de cada cita amb les urnes, després de cada congrés dels respectius partits han celebrat el renaixement del seu Sol particular. Si jo fóra un dels Reis d’Orient, els duria un saquet de carbó, però com que només he arribat a patge de Ses Majestats em conformaré a desitjar que, per a vosaltres, Melcior, Gaspar i Baltasar vinguen carregats de regals, amor, salut, fortuna i tot el millor que s’espera d’un any.

cavalcada_alcoi.jpg

Tags: , ,