Home » 2008
Yearly Archives: 2008
Un cavaller
Tampoc toca hui parlar del PP. L’assumpte va per a llarg i sembla que tindrem trilogia. Després de la guerra de la província, l’imperi de Camps contraataca i vés a saber si no acabarà retornant el ieti.
No toca perquè, a prop del Nadal com estem, han tingut lloc a Alcoi dos extraordinàries funcions de La cuna del mesías, poema sacrolíric en 3 actes dividits en 9 quadres. Eren extraordinàries perquè la major part dels actors feia anys que no el representàvem i, en molts casos, no ens véiem les cares. Ha sigut un goig, l’any que ve hem de repetir.
Entre els convocats per Jordi Ponsoda, director del popular Betlem dels Salesians, estàvem Natxo Carbonell i jo mateix. A Natxo, no li he perdut la pista perquè és professor de valencià, destacat fester i incansable lluitador. També actuaven com a pastorets l’alcalde i el regidor de festes, perquè el Betlem fóra més popular encara. Sort que Rafel, segon edil del Bloc a l’Ajuntament, aportava el vessant esquerrà, valencianista i angelical. El xic feia de sant Miquel.
Natxo era un dels soldats de la tropa d’Herodes, que era jo. Allà havia d’estar, al palau, figurant i calladet. I, sense dir res, em va furtar el quadre. Va posar una cara de moniato semblant a la que fa en la foto —de les dos, la que està en primer terme— i ja tens tota la platea pendent d’ell. Com en l’escena aquella de Giant en què parla Rock Hudson, però és James Dean qui se n’endú el protagonisme jugant amb un llaç per al ramat.
És un geni dalt i baix de l’escenari. Hauríeu d’escoltar-lo contar… qualsevol cosa. Després de la primera representació, recordà un costum de son pare. L’home era directiu de l’Alcoyano i, abans de cada partit, es presentava a l’àrbritre amb el mateix argument: “Mire, ara vosté eixirà ahí fora i en tindrà onze d’un costat, onze de l’altre i a lo millor el públic en contra. Però faça lo que faça, encara que pite malament, sàpia que tindrà en el camp un amic: Emili Carbonell, un cavaller”. I li donava la mà.
De tal buc, tal eixam. Bon Nadal a tu, a tots.
Botifarra de pagès
Esta setmana volia amollar-vos un rotllo sobre el congrés provincial del PP, però m’ha arribat un encàrrec. Amb l’imperatiu “Escriu” en l’assumpte del correu, el meu germà em demana que diga alguna cosa sobre el Barça-Madrid de despús-demà. Ha tingut el detall de no recrear-se amb el Barça-València del passat dissabte, però també és perquè sap que no sóc massa futboler. De xicotet, vaig ser primerament de la Reial Societat. Per què? Supose que m’agradava un nom tan sonor. Més endavant em vaig fer del Barça perquè a casa ho era fins i tot el gos; aquella va ser una de les poques vegades en què he format part de la majoria. Culé vaig continuar fins que l’amic Jordi Martínez em va convertir al valencianisme esportiu. En plena conversió al valencianisme polític, ja que canviaves, millor canviar-ho tot d’una.
Del barcelonisme familiar em va quedar un sentiment: l’alegria de vore perdre el Madrid. Martínez diu que tan enemic és el Barça com el Madrid i en esta ocasió una derrota blaugrana acurtaria distàncies, però no puc desitjar la victòria del Madrid. Demane el comodí de la tercera via: l’empat. I, no sé, tampoc; que guanye el Barça ni que siga per la immensa alegria del meu germà, que és barcelonista i també valencianista… polític. En l’eufòria de l’avantmatx, m’ha suggerit uns versos i tot:
Sonaren cinc campanades allà a la Porta del Sol,
cinc cops plorà la Cibelles, Madrid estava de dol,
pels carrers es comentava: “en Flandes se ha puesto el sol”
Són d’una cançó de La Trinca, de quan no existia Internet i la música te la baixaves directament de l’expositor giratori d’una gasolinera o d’un bar. Canten al mític 0-5 de la temporada 1973-1974 i són uns autèntics virtuosos estos de La Trinca. Barregen la sardana amb la rumba i d’això fa més de trenta anys. No em torneu a dir que Manu Chao ha inventat el mestissatge.
Constitució
D’un temps ençà, s’han posat de moda les lectures públiques i col·lectives d’obres cabdals. Fa anys, Acció Cultural en va fer una del Tirant davant del mercat central d’Alacant, els Cids, que són la meua filà, van llegir el Cantar de Mío Cid per a commemorar-ne els 800 anys i a Itàlia hem vist la lectura de la Bíblia, encapçalada per Benet XVI: “Nel principio Dio creò i cieli e la terra. E la terra era informe e vuota, e le tenebre coprivano la faccia dell’abisso, e lo spirito di Dio aleggiava sulla superficie delle acque”.
Ahir vaig participar en un d’estos happenings, tot i que el text escollit no és, ni de lluny, tan interessant com els referits. Convocats per la Universitat d’Alacant, llegírem la Constitució espanyola. Sí, la Constitució espanyola, apunteu una contradicció més. No ha començat el papa, sinó Jesús, Jesús Pradells, vicerector d’Ordenació Acadèmica, que no és infal·lible, però aporta igual solemnitat: “La Nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seua sobirania, proclama la voluntat de…”. Procure anar tard perquè em toque la disposició transitòria quarta, que em fa gràcia perquè posa els nervis de punta a molts, però enguany ha sigut l’article 148.
Amb disposició o sense, tanta lloança a un text administratiu fa que semble els manaments que Déu lliurà a Moisés. Enmig de l’encens constitucional, Herrero de Miñón ha dit que “Como toda obra humana podía haber sido mejor” i que “hay que ser más modesto”, s’agraïx un poc de moderació. També ha parlat d’ensenyament: “la política educativa en España cambia con cada mayoría parlamentaria, es absurdo”, i fins i tot d’altres constitucions del món mundial: “la constitución que salió de allí [la de Guinea Equatorial] fue una constitución desafortunadísima, que contribuyó a la tiranía del presidente Macías y a cuya redacción contribuyeron algunos españoles que entonces trabajaban en beneficio incluso de potencias extranjeras”. Si voleu escoltar tota l’entrevista feu clic en el Sinaí:
Visca la Constitució que no cau en dissabte o diumenge!
Declaració Valencianista
De novembre a desembre de 1918, el diari La Correspondencia de Valencia va publicar la Declaració Valencianista. Entre els qui la van redactar, hi havia figures com Ignasi Villalonga, president de la Cambra de Comerç i impulsor del Banc de València, o el periodista Maximilià Thous, director del Museu Etnogràfic de València que el franquisme va fer desaparèixer. El text de la Declaració està dividit en huit bases, en les quals es justifica la validesa del nacionalisme com a política per al País Valencià. Una de les qüestions que més crida l’atenció és la lucidesa dels autors a l’hora d’analitzar la situació de l’Espanya de 1918: “La sola visió de la realitat ibèrica ens posa de relleu que no hi ha cap país en l’Europa que siga un aglomerat de gents tan distintes, tan propici a la federació”.
Quant al concepte d’estat afirmen que “se definix com societat pública organitzada per a la vida del Dret i per a promoure la pública prosperitat. És, per lo tant, una cosa producte de la voluntat dels hòmens, una cosa susceptible de formació i dissolució, d’augment o disminució. És una entitat artificial que pot abarcar una o vàries nacionalitats o fragments d’estes nacionalitats mateixes […] I els grans Estats, que significaven un progrés sobre el feudalisme mitgeval, cometeren una gran injustícia, perquè no es formaren respectant les característiques de les nacionalitats que abarcaven, sinó ofegant-les per la imposició del nucli central. Ací en Espanya l’imposaren les lleis, el govern i la llengua de Castella, que es feu sinònima d’espanyola, com si les demés llengües ibèriques no ho foren també”.
Pel que fa a què és una nació, la Declaració diu que “El principi de les nacionalitats […], ademés dels elements naturals que constituïxen la nacionalitat, posa com a determinant la voluntat dels pobles”. Els redactors de les bases s’apropaven així al pensament d’Ernest Renan, qui, en 1882, va dir que la nació és “un plebiscit quotidià”. L’antípoda ideològica dels articles 2 (“…la indisoluble unidad de la Nación española”) i 8 (“Las Fuerzas Armadas […] tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”) de la Constitució espanyola que d’ací a poc festejarem.
.jpg){kind=link}
En el pla de l’ordenació territorial, la Declaració sostenia que “La província és una divisió, classificació i denominació arbitrària. Filla d’una concepció mecànica de l’Estat, és freda, inexpressiva, roda més gran o més petita d’un complicat engranatge que sols se mou a voluntat del poder central” i que “La comarca no és un fragment de territori arbitràriament fitat pel centralisme. És entitat nadiua que té nom propi, no inventat ni reconegut pel poder central […] Els valencianistes, conseqüents sempre amb el criteri descentralitzador, havem de respectar eixes comarques i desitjar que els respectius municipis les consagren per mig d’unions o mancomunitats”. Amén.
Noranta anys després, aquelles propostes novíssimes són ja reivindicacions històriques. La raó que, a parer meu, legitimava els valencianistes del 1918 continua legitimant els de 2008. Per això, el passat 12 de novembre, un centenar selecte de valencianistes actuals homenatjà els autors de la Declaració i reafirmà la voluntat de continuar votant valencià en el plebiscit diari que és treballar, interpretar la realitat, pensar el futur o anar pel pa. Hi hagué de tot: diputats, exconsellers, sindicalistes, acadèmics, empresaris, periodistes, el meu cosí Robert i fins i tot el secretari general de Lo Rat Penat, Josep Puchades, harmònicament envoltat de gent addicta a les Normes de Castelló.
Si voleu saber-ne més i vore un grapat de fotos de l’acte feu clic ací. Si voleu conéixer el text complet de la Declaració de 1918, feu clic en la nació… valenciana:
20-N: Franco, Franco, Franco!!
Doncs no, açò no va amb l’anterior cap de l’estat. Tampoc amb la tv movie que estrena Antena 3 i ha convertit l’entranyable Manuel Alexandre, el Don Matías de les pel·lis de Parchís —”Queremoooooooos a don Matías, por ser un gran professoooor…”—, en aquell maleït dictador mort fa 33 anys.
El Franco d’esta entrada està viu, és ben nostre —va nàixer a Sueca l’any 1955— i demà vindrà a Alacant. A partir de les 20.15 h, farà una conferència a la Seu Universitària, dins del cicle “Escriure el país”. Enhorabona a Mari Àngels Francés i Anna Esteve per esta iniciativa, cal contrarestar el llarg cicle “Proscriure el país” en què estem immersos.
En la nota que ha difós la Universitat per a publicitar l’acte, podem llegir que “Josep Franco ha escrit novel·les adreçades tant a un públic adult com juvenil. Gran part de la seua obra conforma un retrat del seua terra, la Ribera del Xúquer, des de la qual descriu tot un poble mitjançant un to satíric, irònic i mordaç. Algunes de les seues obres, com L’últim roder, s’han convertit en best sellers“.
A mi, també em van fer llegir L’últim roder en segon de BUP. Em va agradar aquella història, estava ben lligada. En l’epíleg, l’autor prova d’ajuntar ficció i realitat quan diu que un dels personatges, Ximo, “tornà a Cuba, on va invertir la resta del seu capital, establint dues fàbriques que el feren molt més ric i que, encara avui, nacionalitzades funcionen. L’una fabricava els famosos cigars Don Joaquín i l’altra destil·lava el conegut rom El Fraile”.
Emulant Franco, alguna vegada he explicat que l’origen d’una criticada i conegudíssima marca de rom és valencià, tal com demostren el rat penat que té per emblema i un llinatge, molt de la Vall d’Albaida, que dóna nom al producte. Non è vero, ma è ben trobato.
La rosa quotidiana
A l’hora del record seràs, València,
una ardent mida d’obres i raó.
Trobarem que si ens queda una cançó,
en ella et sorprendrà nostra insistència.
Potser també la més tibant ciència,
aquella d’acomplir-te amb passió,
vindrà a nosaltres, regne de saó,
per aclamar ta dolça transcendència.
O sentirem per fi que ni la mort
no aturarà les nostres mans antigues,
avesades a esforç, a presentalles.
Llavors! Quan vença l’hora del conhort!
Quina prova de pes en les espigues
i quin amor segur hi haurà a les dalles!
Així cantà Joan Fuster a València, sembrant els solcs dels versos amb necessitats de l’esperit: obres, raó, ciència, passió, transcendència, amor… El poema em dóna peu a contar que, ara fa una setmana, jo mateix estava a València. Hi vaig anar a l’encalç d’una saviesa diversa, congriada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al Palau de la Música la trobí i me’n vaig amerar a lloure. El Simposi Internacional “Situació i Perspectives del Plurilingüisme a Europa” aplegà sociòlegs, lingüistes, politòlegs, acadèmics, experts en dret, dinamitzadors, tècnics, voluntaris, professors, alumnes… fins i tot estava la Capella dels Ministrers per a interpretar la música de Jaume I.
Destacaré la ponència de la doctora Pirkko Nuolijärvi sobre el tractament exquisit i integrador que fa Finlàndia del plurilingüisme finés-suec-sami, l’exposició de Xavier Vila sobre el bilingüisme territorial a Bèlgica, el trencaclosques polític i lingüístic de l’Europa de l’Est que dibuixà Albert Branchadell, el gueto bascòfon que, segons l’Oficina Europea de Llengües Minoritàries, han muntat els governs de Navarra, la dissecció del nacionalisme lingüístic espanyol que va fer Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de l’Autònoma de Madrid; el discurs abrandat de Vicent Pitarch i l’anàlisi esmolada dels amics Josep Ochoa, Rafa Castelló, Brauli Montoya i Manolo Alcaraz i la seua circumstància, que era un còlic nefrític acabat de superar.
Entre sessió i sessió, hi hagué temps per a la bona taula i el tema recurrent: el país, els personatges que el governen, els que aspiren a governar-lo i els qui, derrota rere derrota, ens aproximem inexorablement a la victòria final. Sense cites per a la vesprada de dijous, vaig revisitar la Llotja de València. Allà, després de travessar la majestuosa sala de contractació, vaig seure al pati dels tarongers. Amb el fred crepuscular i la magnificència del gòtic civil, m’envaí un sentiment malenconiós, la meua insignificança humana desitjà plorar davant de tanta bellesa. Algú dirà que això és la síndrome de Stendhal, però jo crec que el café, la copa i els puros de la nit anterior i el consegüent dèficit de son hi tenien més a vore. A punt ja de defallir, m’arribà un ànim semblant al que Joan Valls descriví en el seu poemari “La rosa quotidiana”:
[…] Malgrat l’ombra
que constantment m’assetja aixeque el mot
d’intimitat, la minsa bonhomia
d’un parèntesi llarg que encara bruny paraules
per la sembradura més propícia
que, potser, fructifique i agermane
al fons d’una fermesa que perdura,
a l’aire de l’enyor llarg i benigne…
Salvífica màgia, calia canviar de lloc. Abans de tornar al millor hotel de Russafa, vaig fer cap al carrer Cavallers i allà em vaig fer… un vi. A la millor de les saluts possibles.
Barack Obama, gure laguna da!
En el disc “Borreroak baditu milaka aurpegi” (El botxí té mil cares), els xics de Negu Gorriak titulaven un dels temes amb les inicials del 35é president dels Estats Units: JFK. La cançó presenta a Kennedy com un aliat perdut de la causa abertzale i critica algunes misèries del país més poderós del món. Hi hagué contactes i col·laboració dels nacionalistes bascos exiliats amb el FBI, però no crec que arribaren a l’època de l’únic president catòlic que ha tingut Nord-amèrica. De fet, quan Kennedy ens digué “Ask not what your country can do for you, ask what you can do for your country”, feia un any que el lehendakari Aguirre havia mort a París.
Bé, en JFK un ritme contundent acompanya la lletra quan saluda els qui considera amics americans: Ernesto Guevara “Che”, Malcolm X, Angela Davis, Emiliano Zapata, Augusto Sandino, Carlos Fonseca, Tupac Amaru, Tatanka Yotanka, Simón Bolívar, José Martí. Massa revolucionaris i llibertadors per a fer encaixar en la llista Barack Obama. Però, almenys de moment, el considerarem amic. Amèrica torna resultar seriosa i a caure’ns bé, cosa bastant fàcil després de Bush. Hi ha certa expectació per vore què fa i això il·lusiona.
Obama no és encara president i alguns ja diuen que ens decebrà, que potser n’esperem massa. No els feu cas. Hui el món ha despertat en un horitzó de joia i amb un futur engrescador. Sí, és així i jo en sóc la prova. En paràfrasi de Martin Luther King, “He tingut un somni… he vist la taula parada, un arròs mariner, el vi negre del país i el meu amic Jaume amb 100 $ per a pagar el compte”. Ara podria acabar amb la cançoneta referida, però m’agrada més Chaquito, del mateix àlbum. És també molt americana, del centre. Pura fusió intercontinental: veus irundarres per a una història salvadorenca. Va per tu, Raül:
Els meus morts
Ara que la tardor ja exercix, en estos dies que a poc a poc són sobretot nit, pobles antics com els celtes veren el moment de l’any en què els morts tornaven al món dels vius. D’ells arranca allò que anomenem Halloween, una festa nascuda pagana a Irlanda i duta, ja cristianitzada, als Estats Units. Després, el cine i l’hegemonia ianqui l’han feta arribar a discoteques, parcs d’atraccions i escoles. Esperem que, en fer-se grans, els xiquets no vulguen tindre també el dia d’acció de gràcies, amb oració, bandera i titot trinxat. Si finalment això ocorre, potser l’alcaldessa que tindrà Alcoi dirà que nosaltres ho celebràvem abans que s’inventara el màrqueting i que el quadre d’Antoni Gisbert, Desembarcament dels puritans a Nord-amèrica, ho prova. No s’hi valdrà, sabem que va ser l’encàrrec d’un potentat cubà al pintor.
Les tradicions ací són unes altres: dolços, visita als cementeris o la representació del primer acte d’El Tenorio que fa la filà Gusmans. Sembla que se’ls resistix un passatge en què s’ordena “¡Bebamos!” i no fan més que repetir-lo. Molts hem sentit parlar als avis —sobretot a les àvies— de les animetes i això, per a un micorro, resultava inquietant, però al mateix temps màgic. El diminitiu les feia amables, com les animetes d’una rondalla d’Enric Valor, que filen, cusen i broden perquè Marieta es case amb el cavaller Muntalt. Pensar que les ànimes dels morts contribuïxen a la felicitat dels vius resulta simpàtic. L’estètica del Halloween, en canvi, és tètrica. Em poden fer gràcia els vestits de bruixa o esquelet; al cap i a la fi hi ha bruixes i bruixots als contes i pel carrer i esquelets en la processó del Corpus de València i, cada Dijous Sant, en la Dansa de la Mort de Verges. Les disfresses de zombie, les trobe repulsives.
.jpg){kind=link}
Procure pensar en els que se n’han anat com ho fan aquells versos que diuen
“Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra”.
Són de Salvador Espriu i Raimon els canta magníficament.
Mea culpa
Hui mateix he parlat amb un amic sobre l’etern tema de la culpabilitat. Són tants anys en què ens hem donat mútuament la raó en qüestions polítiques, lingüístiques i laborals que hem hagut de passar a la moral, per a continuar tenint tema. I n’hem trobat, perquè ell —tot i ser de dretes o justament per això— és un ateu inflamat i jo —tot i ser anarcoconvergent— crec en Déu o almenys no hi vull deixar de creure.
L’amic em diu que això de la culpabilitat és un llast, que ens n’hen de deslliurar, que… bé, és molt vehement en les seues conviccions. Jo pense que sense el sentiment de culpa no hauríem arribat a la Lluna ni descobert la penicil·lina. Paradoxalment, el pes de la culpa dóna ales a la nostra societat judeocristiana, ens fa avançar. De la culpa per destrossar el medi nasqué la consciència ecològica, la culpa WASP per l’esclavisme farà a Obama president, la culpa per un Canal 9 penós impulsà un Punt 2 digne… Ho veieu?
Com que estos dos paràgrafs ja comencen a fer-me sentir culpable, us compensaré amb una recomanació. El pròxim dimarts, 28 d’octubre, a les huit de la vesprada podreu vore, al paranimf de la Universitat d’Alacant, Tape, una obra que explora, entre altres ombres de la condició humana, el sentiment de culpabilitat i com, de vegades, el victimari sofrix més que la suposada víctima.
Pecats de joventut, addiccions madures, recances antigues, expiacions innecessàries i només tres personatges damunt de l’escenari. Ja em direu què us sembla, culpables.
La generació del 98
El 9 d’Octubre de fa deu anys, una colla nombrosa i festiva de joves s’aixoplugà sota les sigles JV, per a participar en la processó cívica de la senyera. Dic nombrosa perquè n’érem més de dos-cents, una plèiade de valencianistes, més il·lusionada pel que ens unia que agrejada pel que ens diferenciava. Un dels que no estava allà, perquè dorm com l’algeps i sembla que du dotze hores endarrerit el rellotge, va seguir l’acte per televisió. Cregué que encara somiava quan contemplà el miracle retransmés per Canal 9: la Reial Senyera descendia pel balcó de l’ajuntament, acompanyada pels acords de la Muixeranga. Autèntica màgia sonorovisual, una metàfora de l’esperit jotaver: el millor de dos simbologies, absurdament enfrontades, s’acoblava perfectament.
Però la màgia té truc i molts miracles explicació racional. En aquell temps, un dels capitans de la Joventut Valencianista era veí d’Eliseu Climent. Un veí qualsevol et deixa el martell o un poc de sal, però el 9 d’Octubre Eliseu Climent et deixa els dolçainers que tocaran en la manifestació de la vesprada, la dels catalanistes! Quin detall del de Llombai, no? I quina època de bones intencions aquella. Ara hi ha més verí, perquè veges tu si no l’heroïcitat dels d’Esquerra Republicana, amb la performance de la bandera estelada. Quants catalans més hi ha a València des de l’espectacle? Els que acaben d’arribar en l’últim Euromed de Barcelona. I l’espanyolisme? Doncs jo crec que, si no ha sumat simpaties, ha reforçat conviccions.
Això entre la gent educada, perquè quan es tracta dels aprenents de Flechas y Pelayos la reacció és tota una altra. Pregunteu, si no, en el Bloc, que la matinada de dilluns fou l’objectiu dels violents. I no és la primera vegada que passa; una pedrada a la finestra o al cap d’una regidora, una bombeta casolana, pintades amenaçants… un remake pudent de l’època de la transició, al qual l’autoritat competent hauria de parar més atenció, no siga que hàgem de lamentar desgràcies majors. Bròfecs d’un costat i de l’altre, gent que només fa de comparsa en el nostre país, han crispat enguany la celebració del 9 d’Octubre. Que torne l’esperit d’aquella generació del 1998, per favor!
Comentaris recents