La rosa quotidiana

A l’hora del record seràs, València,
una ardent mida d’obres i raó.
Trobarem que si ens queda una cançó,
en ella et sorprendrà nostra insistència.

Potser també la més tibant ciència,
aquella d’acomplir-te amb passió,
vindrà a nosaltres, regne de saó,
per aclamar ta dolça transcendència.

O sentirem per fi que ni la mort
no aturarà les nostres mans antigues,
avesades a esforç, a presentalles.

Llavors! Quan vença l’hora del conhort!
Quina prova de pes en les espigues
i quin amor segur hi haurà a les dalles!

Així cantà Joan Fuster a València, sembrant els solcs dels versos amb necessitats de l’esperit: obres, raó, ciència, passió, transcendència, amor… El poema em dóna peu a contar que, ara fa una setmana, jo mateix estava a València. Hi vaig anar a l’encalç d’una saviesa diversa, congriada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al Palau de la Música la trobí i me’n vaig amerar a lloure. El Simposi Internacional “Situació i Perspectives del Plurilingüisme a Europa” aplegà sociòlegs, lingüistes, politòlegs, acadèmics, experts en dret, dinamitzadors, tècnics, voluntaris, professors, alumnes… fins i tot estava la Capella dels Ministrers per a interpretar la música de Jaume I.

Destacaré la ponència de la doctora Pirkko Nuolijärvi sobre el tractament exquisit i integrador que fa Finlàndia del plurilingüisme finés-suec-sami, l’exposició de Xavier Vila sobre el bilingüisme territorial a Bèlgica, el trencaclosques polític i lingüístic de l’Europa de l’Est que dibuixà Albert Branchadell, el gueto bascòfon que, segons l’Oficina Europea de Llengües Minoritàries, han muntat els governs de Navarra, la dissecció del nacionalisme lingüístic espanyol que va fer Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de l’Autònoma de Madrid; el discurs abrandat de Vicent Pitarch i l’anàlisi esmolada dels amics Josep Ochoa, Rafa Castelló, Brauli Montoya i Manolo Alcaraz i la seua circumstància, que era un còlic nefrític acabat de superar.

Entre sessió i sessió, hi hagué temps per a la bona taula i el tema recurrent: el país, els personatges que el governen, els que aspiren a governar-lo i els qui, derrota rere derrota, ens aproximem inexorablement a la victòria final. Sense cites per a la vesprada de dijous, vaig revisitar la Llotja de València. Allà, després de travessar la majestuosa sala de contractació, vaig seure al pati dels tarongers. Amb el fred crepuscular i la magnificència del gòtic civil, m’envaí un sentiment malenconiós, la meua insignificança humana desitjà plorar davant de tanta bellesa. Algú dirà que això és la síndrome de Stendhal, però jo crec que el café, la copa i els puros de la nit anterior i el consegüent dèficit de son hi tenien més a vore. A punt ja de defallir, m’arribà un ànim semblant al que Joan Valls descriví en el seu poemari “La rosa quotidiana”:

[…] Malgrat l’ombra
que constantment m’assetja aixeque el mot
d’intimitat, la minsa bonhomia
d’un parèntesi llarg que encara bruny paraules
per la sembradura més propícia
que, potser, fructifique i agermane
al fons d’una fermesa que perdura,
a l’aire de l’enyor llarg i benigne…

Salvífica màgia, calia canviar de lloc. Abans de tornar al millor hotel de Russafa, vaig fer cap al carrer Cavallers i allà em vaig fer… un vi. A la millor de les saluts possibles.

1

Tags: , ,

  1. Toni del Montgó’s avatar

    Quina meravella que has escrit, bandido!! Poeta, tu.

  2. Hèctor’s avatar

    fantàstic, Jordi

  3. Jordi Baldó i Company’s avatar

    de tant en tant estàs sembrat, s’ha de reconèixer 😉

  4. Anna Dèlia’s avatar

    Eh! I de la casa de les sargantanes qué?! (Molt bé, dones pas a la imaginació)

  5. tonino’s avatar

    Ele, el nano!

    Que res, que sí, que molt bé.

    Que així sí. Que sí. Que sí.

    Que cada vegada et llig més i em quede més penjat del que escrius…o de tu.

  6. Anna Dèlia’s avatar

    Xe tonino! Li tires al Juli, ara Jordi… Deixa algú per la resta!! (és conya, eres molt graciós)

  7. El corsari roig’s avatar

    Hermosa història. Eres molt afortunat. Espere que la màgia còsmica sempre t’acompanye, especialment, quan necessites la seua energia per a nodrir l’ànima.

    Des de la meua cabina, després de la delectació de les teues paraules, no trobe millor forma de donar-te le gràcies que enlairant la copa per dir-te: “ich bring dir’s”.

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *