Els meus morts

Ara que la tardor ja exercix, en estos dies que a poc a poc són sobretot nit, pobles antics com els celtes veren el moment de l’any en què els morts tornaven al món dels vius. D’ells arranca allò que anomenem Halloween, una festa nascuda pagana a Irlanda i duta, ja cristianitzada, als Estats Units. Després, el cine i l’hegemonia ianqui l’han feta arribar a discoteques, parcs d’atraccions i escoles. Esperem que, en fer-se grans, els xiquets no vulguen tindre també el dia d’acció de gràcies, amb oració, bandera i titot trinxat. Si finalment això ocorre, potser l’alcaldessa que tindrà Alcoi dirà que nosaltres ho celebràvem abans que s’inventara el màrqueting i que el quadre d’Antoni Gisbert, Desembarcament dels puritans a Nord-amèrica, ho prova. No s’hi valdrà, sabem que va ser l’encàrrec d’un potentat cubà al pintor.

Les tradicions ací són unes altres: dolços, visita als cementeris o la representació del primer acte d’El Tenorio que fa la filà Gusmans. Sembla que se’ls resistix un passatge en què s’ordena “¡Bebamos!” i no fan més que repetir-lo. Molts hem sentit parlar als avis —sobretot a les àvies— de les animetes i això, per a un micorro, resultava inquietant, però al mateix temps màgic. El diminitiu les feia amables, com les animetes d’una rondalla d’Enric Valor, que filen, cusen i broden perquè Marieta es case amb el cavaller Muntalt. Pensar que les ànimes dels morts contribuïxen a la felicitat dels vius resulta simpàtic. L’estètica del Halloween, en canvi, és tètrica. Em poden fer gràcia els vestits de bruixa o esquelet; al cap i a la fi hi ha bruixes i bruixots als contes i pel carrer i esquelets en la processó del Corpus de València i, cada Dijous Sant, en la Dansa de la Mort de Verges. Les disfresses de zombie, les trobe repulsives.

Procure pensar en els que se n’han anat com ho fan aquells versos que diuen

“Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra”.

Són de Salvador Espriu i Raimon els canta magníficament.

1

Tags: , ,

  1. l'Àngel exterminador’s avatar

    A Alacant la costum era portar els xiquets al cementiri per recordar els nostres familiars traspassats i visitar la tomba de Jose Antonio (Presente!). Al principi feia respecte, però després ho trobaves meravellós, intrigant i podies satisfer la curiositat infantil de llegir els nínxols i les tombes. Una passada!

  2. A. Font de Mora’s avatar

    History of Halloween, like any other festival’s history is inspired through traditions that have transpired through ages from one generation to another. We follow them mostly as did our dads and grandpas. And as this process goes on, much of their originality get distorted with newer additions and alterations. It happens so gradually, spanning over so many ages, that we hardly come to know about these distortions. At one point of time it leaves us puzzled, with its multicolored faces. Digging into its history helps sieve out the facts from the fantasies which caught us unaware. Yet, doubts still lurk deep in our soul, especially when the reality differs from what has taken a deep seated root into our beliefs. The history of Halloween Day, as culled from the net, is being depicted here in this light. This is to help out those who are interested in washing off the superficial hues to reach the core and know things as they truly are. ‘Trick or treat’ may be an innocent fun to relish on the Halloween Day. But just think about a bunch of frightening fantasies and the scary stories featuring ghosts, witches, monsters, evils, elves and animal sacrifices associated with it. They are no more innocent. Are these stories a myth or there is a blend of some reality? Come and plunge into the halloween history to unfurl yourself the age-old veil of mysticism draped around it.

  3. Ferran’s avatar

    Què ningú parla de la tradició que t’espolsen un ull de la cara per cuatre clavells?? D’on s’ha importat aquesta tradició?? Visca el llibre mercat!!!

  4. tonino’s avatar

    Tots sants, sí, Tots Sants. Ja és Tots Sants. I els cementeris s’omplin. I els records dels que vam voler ens fan parar el ritme i recordar que açò és una anècdota.
    Què feren els iaios dels meus iaios? S’amaren? S’enfadaren? S’il·lusionaren?
    Què sé d’ells? Res.
    De nosaltres tampoc sabran res. I ens enamorem i ens il·lusionem i ens enfadem. I dins de dos-cents anys…res. Bé, no se sap. Tal volta este bloc encara s’escriu i …
    Sí, Tots Sants.
    No em fa por Halloween, em fa por que no diguen que és Tots Sants…i els vius, no els morts.

    Besets a Tots.

    I a tu, Juli, especialment.

  5. Anna Dèlia’s avatar

    La tradició dels clavells no és altra que la resposta a la poca tradició que hi ha ací per comprar flor tallada en general. Ocasionalment regalem flors. Sobre tot a les mares, quan després de calfar-te el cap no saps qué li agradarà i optes pel ram. Quan més comprem? Tots Sants? San Valentí? I ja.

    Algú passa per una floristeria i compra flors perquè sí? Molt pocs. Una simple gerbera fa llum a tota una habitació. I un gira-sol és preciós.

    Bé, de totes formes jo pense que als morts hi havia que cuidar-los en vida i sé que als ‘meus morts’ no els importarà que compre les flors hui que la setmana que vé.

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *