maig 2013

You are currently browsing the monthly archive for maig 2013.

Han passat 75 anys des que els avions i els aviadors que Mussolini deixà a Franco escrigueren amb sang un dels episodis més negres de la Guerra Civil espanyola: el bombardeig del mercat d’Alacant. Era dimecres, 25 de maig, 1938. Cap al migdia, gent de la ciutat i de les poblacions veïnes feia la plaça que s’hi podia fer, la fam no entén de política. Menys de 10 avions, prop de 90 bombes, més de 300 morts, milers de ferits. I després el silenci, la por, quasi l’oblit. El feixisme va ser derrotat a Europa en 1945, però a Espanya continuaria imposant el to casernari i mostrant la seua obscena dentadura almenys fins al 1975.

Dissabte passat, per fi, s’inaugurava a la plaça 25 de maig el monument que recordarà el tràgic bombardeig de 1938 i honrarà la memòria de les víctimes. Enhorabona a la comissió cívica que reclamava el monument, a les entitats i particulars que l’han sufragat i a les autores que l’han pensat i fet sense més pagament que la gratitud ciutadana. Una llàstima que l’obra només s’explique en castellà; vull dir que podrien haver inclòs la inscripció també en valencià. Sí, ja sé que estic amb el mateix de sempre, però no és només per mi ni per hui. Si tenim en compte l’Alacant de 1938, la majoria d’aquells innocents assassinats devia parlar valencià; fer present esta llengua en l’epitafi els commemoraria amb més propietat.

L’altre detall també té relació amb la guerra d’Espanya, amb el passat, però constata actituds presents i ens alerta sobre les futures. Al Congrés dels Diputats, CiU, PNB, l’Esquerra Plural, el grup mixt i el PSOE van votar a favor de declarar el 18 de juliol dia oficial de la condemna del franquisme. Com d’habitud, el PP votava en contra, però qui falta en la crònica? Efectivament, UPyD. El partit de Rosa Díez declara en el seu manifest fundacional que vol “luchar contra las tiranías que pisotean la democracia formal”, però a l’hora de la veritat als seus representants la voluntat manifesta se’ls fa palmària vacil·lació: es van abstindre. Unión Progreso y Democracia. Busqueu en qualsevol diccionari l’antònim de democràcia i sempre us donarà el terme dictadura. Els falta temps per a denunciar “el arrinconamiento docente del castellano” i “el fetichismo de la diferencia a ultranza”, però es neguen a condemnar sense pal·liatius la dictadura de Franco, qui precisament va prohibir totes les llengües diferents del castellà en la docència, l’administració, la comunicació de masses, la religió… i, ves per on, era tan fetitxista que tenia un braç de santa Teresa al despatx. Van pels vots del PP, són dels volts del PP. Compte amb esta alternativa, no ho és.

 

Tags: , ,

Pintades

“LES PARETS TENEN ORELLES. LES VOSTRES ORELLES TENEN PARETS”. Això és el que podia llegir-se als murs del col·legi La Salle a Alcoi. L’autor anònim reivindicava el valor de les pintades per a fer-se escoltar i criticava el tancament dialèctic de vés a saber qui. La societat en general? Els abnegats germans lasalians? L’humil excursionista matiner que fa cap al barranc del Cint? Recorde moltes pintades. A l’hospital civil d’Oliver, fa molts anys, n’hi havia una que deia “LAS BOMBAS NUCLEARES MATAN A SUS HIJOS, PERO NO LOS DESPEINAN”. O aquella a l’entrada de Muro d’Alcoi: “NI D’ALCOI NI DEL COMTAT, SOLES MURO”. I un graciós va contradir: “MURO DE BERLÍN!”

Les rèpliques solen ser millors que el missatge inicial. Al carrer Joan Cantó, un fatxeta va pintar “18 DE JULIO… OTRA VEZ” i li van respondre “¡LOTERÍA NACIONAL!”. Entre les moltes urbanitzacions de Xàbia, un ecologista va trobar lloc per reclamar “TERRA VERDA, XALETS A LA MERDA”, però va deixar lloc perquè li apuntaren “Y TÚ AL PARO, CABRÓN”. Conten que en un carrer de València algú va estampar l’amenaça “MUERTE AL CERDO DE CARRILLO” i un benintencionat vianant va advertir al dirigent comunista: “SANTIAGO, TE QUIEREN MATAR EL CERDO”. Més recent era aquella combinació en què el primer havia escrit “NACIÓ VALENCIANA!” i el segon va rematar “…Y MURIÓ FALLERA”.

N’hi ha que feien versos i tot: “FASCISTAS, BURGUESES, OS QUEDAN POCOS MESES”, podíem llegir a les escales de l’institut Jordi Juan d’Alacant; abans d’arribar al Pare Vitòria d’Alcoi, els i les alumnes passaven per davant d’una inscripció aclaridora: “DE GRIS O DE MARRÓN, UN CABRÓN ÉS UN CABRÓN”. No vull acabar esta memòria de l’esprai sense citar-ne una, també de la transició, que continua de plena actualitat i podem dedicar al nostre Molt Honorable i al partit que el sustenta en la Generalitat: “MOLTA TRACA I POC PARLAR VALENCIÀ”.

Ara bé, no hem de perdre de vista que en democràcia hi ha altres maneres d’expressar les pròpies idees i que fer pintades és una porcada més gran que la de Carrillo. Ni la raó, ni la rima, ni l’enginy disculpen la gamberrada. La nit del 15 de maig passat, algú es va dedicar a omplir Sant Joan de pintades contra la construcció de la futura Universitat Catòlica d’Alacant. Jo també estic en contra d’eixe projecte, especialment perquè em sembla que l’alcalde Aracil, a qui també van embrutar la porta de casa, s’ha encabotat a tindre un campus al poble al preu que siga. Recordeu la història d’amor entre Camps, Eclestone, València i la fórmula 1? Eixa sentor fa la séquia.

Doncs bé, no m’agrada com va això de la Catòlica d’Alacant, però tampoc que ningú es dedique a sullar parets amb nocturnitat i traïdoria. Per cert, si voleu saber més sobre què guanya i què perd el poble amb la nova universitat, llegiu el que ha escrit Albert Caturla, amic meu i portaveu de Compromís a l’Ajuntament: “La primera pedrà de la UCAM.

Tags: , , ,

Abraham va carregar la llenya de l’holocaust a les espatlles del seu fill Isaac, i ell portava les brases per al foc i el ganivet. Mentre tots dos caminaven, l’un al costat de l’altre, Isaac digué al seu pare: “Escolta, pare, tenim el foc i la llenya per a l’holocaust; però, i l’anyell, on és? Abraham va respondre: “Déu mateix es proveirà de l’anyell per a l’holocaust, fill meu”. (Gn 22,6-8)

Ja sabeu com va acabar la història. A falta de xai, a punt va estar Abraham de degollar el xaval, però un àngel clamà, més o menys, des de l’altura: “Xe, no mates el xic, xe!, que Déu només volia saber si eres o no de fiar”. És una llàstima que el Gènesi no reculla la reacció d’Isaac.

Com que els temps bíblics són difícils de datar, no sabem quan s’esdevingué allò de l’holocaust interromput; la tradició l’ha ubicat al mont Scopus. Doncs bé, allà, al mont Scopus, poc abans de l’Holocaust en majúscula, l’1 d’abril de 1925, Albert Einstein impartia la primera lliçó magistral de la Universitat Hebrea de Jerusalem.

Construir un país començant per les universitats em sembla una iniciativa lloable. Els sionistes ho tenien clar des de finals del XIX i allà continua la Universitat, quasi cent anys després i entre les cent millors del món. A més de les aules, les biblioteques, les cafeteries i els laboratoris, al campus d’Scopus hi ha una sinagoga amb una particularitat.

“El faristol des d’on es llig la Torà no està al centre —vaig dir al guia—, llavors ell va descórrer una cortina que hi havia a la paret del fons i davant nostre va aparéixer la ciutat antiga de Jerusalem. En vore allò, em vaig emocionar tant que vaig plorar.”

El que va entre cometes no és meu, jo no he estat mai a Jerusalem. He intentat reproduir el que em va explicar Joan Francesc Mira quan anàvem camí de la Universitat d’Alacant. Espere que no li importe que haja compartit amb vosaltres aquell episodi seu. En contar-lo transmet un punt d’aquella intensitat de pedres, espiritualitat, història i paisatge que el va corprendre. Hi ha, a més, la tendresa d’imaginar un senyor tan intel·ligent, culte i racional vençut per l’emoció.

Després va parlar per a més d’un centenar d’alumnes. “Divines traduccions: els Evangelis, l’Odissea i Dante segons Joan Francesc Mira” era el títol de la conferència. No decep este home, ni a la meua generació, ni a la del meu director —que s’enderià a fer-lo vindre—, ni a la dels aspirants a traductors, filòlegs, mestres i gent de profit que l’escoltaven. “Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura, che’ la diritta via era smarrita”, així va començar una hora llarga —que ens va semblar molt curta— per a comentar l’esforç, les dificultats, el mètode, les alegries i moltes anècdotes del seu treball. Gràcies per acceptar la invitació, professor.

Per cert, hui és 14 de maig, fa exactament seixanta-cinc anys de la proclamació d’independència de l’estat d’Israel. Mazel tov, khaverim!

Tags: , ,

Això era i no era una alegre consellera (o un simpàtic conseller, que per rima no ha de ser) que visitava una escola i, en mostrar-li els infants, exclamà amb estupor: “¡Están los nenes pansidos, tristones, sin lluentor!”. “És que no mengen, senyora”, li va explicar la cuinera. I, mirant a la xicalla, els bonegà amb l’índex tes: “¡Eso está muy mal, chiquitos! ¡Haced caso de la seño i mengeu-se el plat sencer!”

Quan l’acudit es fa real deixa de tindre gràcia. Molts xiquets del col·legi Illa de Tabarca, a Alacant, no mengen. No és per falta de gana, és que a casa no hi ha res. Hui hem sabut que la Conselleria d’Educació deu 180.000 € a l’empresa que gestiona el menjador de l’escola. Estaven a punt de tancar perquè no poden pagar les nòmines i la seguretat social dels treballadors. Els han ingressat 17.000 €, aguantaran este mes.

A més de treballar sense cobrar i acumular deutes, de bon matí l’empresa concessionària prepara l’esmorzar a uns quants xiquets —saben que arriben a classe en dejú— i a la vesprada, quan se’n van, els donen un entrepà perquè no està molt clar si soparan o no. Tot això, ho fan els de Clairé fora de contracte, de la seua butxaca. Un 10 per a ells, un 0 per a Català. Cada mes l’Aeroport de Castelló ens costa 300.000 €.

Tags: ,