Això era i no era una alegre consellera (o un simpàtic conseller, que per rima no ha de ser) que visitava una escola i, en mostrar-li els infants, exclamà amb estupor: “¡Están los nenes pansidos, tristones, sin lluentor!”. “És que no mengen, senyora”, li va explicar la cuinera. I, mirant a la xicalla, els bonegà amb l’índex tes: “¡Eso está muy mal, chiquitos! ¡Haced caso de la seño i mengeu-se el plat sencer!”
Quan l’acudit es fa real deixa de tindre gràcia. Molts xiquets del col·legi Illa de Tabarca, a Alacant, no mengen. No és per falta de gana, és que a casa no hi ha res. Hui hem sabut que la Conselleria d’Educació deu 180.000 € a l’empresa que gestiona el menjador de l’escola. Estaven a punt de tancar perquè no poden pagar les nòmines i la seguretat social dels treballadors. Els han ingressat 17.000 €, aguantaran este mes.
A més de treballar sense cobrar i acumular deutes, de bon matí l’empresa concessionària prepara l’esmorzar a uns quants xiquets —saben que arriben a classe en dejú— i a la vesprada, quan se’n van, els donen un entrepà perquè no està molt clar si soparan o no. Tot això, ho fan els de Clairé fora de contracte, de la seua butxaca. Un 10 per a ells, un 0 per a Català. Cada mes l’Aeroport de Castelló ens costa 300.000 €.
Podem contar-ne una altra història. I em fa la impressió que aquesta és més justa. Hi havia un pare, borratxo, jugador i cregut de si mateix, que arramblava en tots els diners que es guanyaven a la família; se’ls gastava de mala manera en mantingudes, mascarades, armes, compres i viatges innecessaris i un llarg etcetera. Li donava a la mare i mestressa de casa una ínfima quantitat, menys del que calia per mantindre la casa, i la mare, que tampoc era massa exemplar, es gastava una part en vestits de gal·la i pentinats a la moda “arriba España”. El rebost i la nevera estaven quasi buits, la casa sense granar i la vaixella sense rentar. Alguns dels fills es queixaven fonamentalment de la mare. ¡era la que tenien més a prop!, i no dien res del pare. Uns altres opinaven que la major part dels diners se’ls havia polit el pare, i que la mare, tot i que bastant inconscient, no era tan culpable com el malparit del pare.
I que a vegades la mare, encara que deixe de comprar-se vestits i anar a la peluqueria, seguirà sense tindre diners per a comprar ni menjar ni productes de neteja.
I encara que el pare es casara amb una dona “com cal”, que la nova “mare” vullguera, no podria fer res perquè els diners no arribarien. I les promeses d’una millor vida per canviar de mare no es materialitzarien perquè el problema major seguiria sent el que és.
I, conte contat, ja s’ha acabat.
PS 1. No sé perquè, observe una certa tendència, en aquells que fins fa poc tenien clar qui era el culpable principal, en derivar-ho quasi tot a la culpable secundària.
Això es diu confondre tàctica amb estratègia.
Però, clar, segurament estaré equivocat.
PS 2 ¡Quant de masclisme patriarcal, anti-política de gènere i tot això ¿veritat?; però ¿a què els intel·ligents entenen l’al·legoria, i saben anar més enllà de l’ús estereotipat dels personatges?
El “conte” que más “por” da es que existe una universidad que no tiene ni para pipas y un cierto sector sigue gastando a espuertas (lleva mucho haciéndolo) en nombre de la P.L. en forma de subvenciones a tesis, regalo de créditos por mera asistencia, organización de eventos aludiendo a la memoria … Mismo rasero amigo.