Home » Posts tagged 'vides' (Page 3)

Tag Archives: vides

100 anys de Valor

“L’Empenyador s’encrespava, amb els seus pinars i cingles, com un feréstec cavall, i les altres serres que tanquen la Foia de Castalla prenien uns matisos avellutats, com si allò fos el paradís terrenal”

“Pels Vedats Reials Alfafarencs […], emprén a pit la pujada a la serra, salta la carena i es fica en un bosc espessíssim on s’esmortia la dolça llum de la vesprada de tardor”

“Un llamp esqueixà els núvols des dels pics negres com ales de mocigaló de les Penyes de la Camara, fins al cim mateix de la serra del Cavall”

Des que arribe al campus fins que entre al despatx, ara silent, passe per davant d’estos tres fragments de rondalles. Corresponen a La rabosa i el corb, El príncep desmemoriat i El jugador de Petrer. Amb la col·laboració de l’Acadèmia, la Fundació Bromera i els vicerectorats d’Extensió Universitària i d’Innovació Educativa, el Departament de Filologia Catalana ha convertit tota la Universitat en una sala d’exposició. Hi ha 124 cartells amb vistoses fotografies i els textos seleccionats d’Enric Valor. Te’ls trobes a les facultats, les bibiblioteques, el rectorat, les cafeteries… i al catàleg Paisatges de Valor, que jo tinc i vosaltres no.

Fa molts, molts anys, concretament cent, tal dia com hui, 22 d’agost, va nàixer a la venusta i ufana vila de Castalla un infant a qui els pares digueren Enric, que és nom de reis i significa ‘senyor de la casa’. Valor i Vives de llinatges, el xiquet s’estimà la terra, la llengua i la gent que l’havien bressolat i els correspongué com millor sabia: aprenent, treballant, comprometent-se, escoltant pacient i escrivint atent. Gràcies a això tenim hui trenta-sis rondalles que potser hauríem perdut, un bon grapat de novel·les, gramàtiques i el llibre verd eixe dels dubtes per a conjugar el món. I, com que sobre la persona i l’obra jo puc aportar ben poc, contaré ara una anècdota que il·lustra a l’homenot.

Devia ser l’any 1998 quan uns amics de la Universitat de València crearen una associació (més) per la normalització lingüística. Decidiren posar-li el nom d’Enric Valor i el convidaren a participar en la presentació. De seguida acceptà el castallut estar en aquella taula però, malgrat els premis i reconeixements que ja tenia, quant al nom de l’associació va preguntar al proposant: “Tu trobes que m’ho meresc?”

¡Rojooooos, hijos de putaaaaa!

Don Sebastián Arnau Prats era el salesià més vell de la comunitat. No era alt, però sí robust, ulleres, cabells blancs; imposava. Es contaven moltes coses d’ell, que era d’una família catalana de molta pela, que en guerra havia estat als dos bàndols, que hi va matar gent i va necessitar dispensa per a poder ser ordenat. Nosaltres només sabíem que era el professor d’Història de l’últim curs. Per als d’aquella època, arribar a octau representava bàsicament tres o quatre coses: Don Sebastián et faria classe d’Història, saltaries el cercle de foc en el festival de fi curs, anaries a Jaca de viatge i l’any següent, a l’institut, hi hauria xiques a classe! Per què era tan important l’últim professor d’Història de l’EGB? Perquè quan arribava el tema de la Guerra Civil explicava, més o menys, que “El soldado español es el mejor del mundo, por ser el más imbécil. El soldado francés o alemán perfiere disparar seguro con un mortero. Yo he visto, en cambio, soldados salir de la trinchera, gritar ‘Rojooooos, hijos de putaaaaa’ y lanzar la granada a pecho descubierto”. En un col·legi en què una paraula malsonant podia costar-te haver de recollir 20 papers del pati o fer 10 voltes al pati mateix, escoltar el venerable sacerdot utilitzar l’insult per antonomàsia era tot un esdeveniment. Sabies que passaria, ja m’ho va contar el meu germà, però això no restava expectació al tema. Aquell any, el meu curs va tindre doble ració. Per a il·lustrar les guerres napoleòniques i fer-nos vore la importància tàctica de la baioneta digué: “Era fusil y lanza a la vez. Corrían hacia el enmigo y al tenerlo cerca decían ‘Muere, cabróóóóóóón’ y después con el pie habían de ayudarse para desclavar el arma del cuerpo.”

No m’han fet molt de mal, no fou una mala ensenyança aquella. Cinc anys més tard em vaig declarar objector de consciència i l’arma més mortífera que mai he fet servir ha sigut un rifle de balins que teníem a la caseta. Explique açò perquè Don Sebastián —malgrat el que pugueu pensar— era un avançat al seu temps quant a recursos d’ensenyament. A més de la dramatització esmentada, feia servir el llibre de text (ed. Santillana) i ens facilitava resums mecanografiats per a la prova escrita. L’avaluació era també innovadora: puntuava sobre 10, però podies arribar a 12 o 13. Per què? Perquè sempre afegia preguntes extra que també comptaven. Disposava d’una màquina automàtica de correcció: en acabar l’examen li passaves el full a l’alumne de darrere —l’últim de la filera al primer— i començàvem a corregir segons les ordres i respostes del mestre. Tot es basava en la mútua confiança, la col·laboració i el criteri reflexiu de cada alumne, busqueu-me un mètode més just. Quan tenies un dubte sobre l’encert de la resposta, preguntaves. Llavors l’autoritat —que sempre n’ha d’haver a classe— resolia: punt sencer, mig punt, un quart, no res. Davant la qüestió “Nombres de héroes de la Guerra de la Independencia”, els apunts eren molt clars: Daoíz, Velarde, el Empecinado, Agustina de Aragón, el cura Merino… Però un company alçà el braç: “Don Sebastián, es que ha puesto ‘El Empecinado, Curro Jiménez, el Estudiante y el Algarrobo.” També el vell professor degué estar un minut baquejant-se, quan recuperà l’alé va dir: “No está bien, pero póngale un punto porque nos ha hecho reír un rato.” Ara és possible que Sancho Gracia torne a rodar nous episodis del mític bandoler, una llàstima que Don Sebastián no puga vore’ls. O potser sí.

Màrtirs

La Universitat d’Alacant rebrà demà un premi perquè “ha sigut i és avantguarda i exemple en la conquesta d’espais de llibertat i de participació”. Qui li ha trobat tan excelsos mèrits és la Comissió Cívica dels Màrtirs de la Llibertat. Els màrtirs en qüestió van ser uns militars liberals, comandats pel comandant i coronel Pantaleón Boné, que en 1844 es van rebel·lar contra el govern de González Bravo. La rebel·lió va acabar com Camot i els rebels, com era costum en l’època, sentenciats a mort. Un grup d’ells va ser afusellat el 14 de febrer als murs del panteó dels Guijarro, que és el lloc on el rector Raneda, o la persona en qui delegue, rebrà el premi en nom meu i de la Universitat tota. A Boné i uns quants més els van executar —agenollats en senyal d’indignitat— al que hui coneixem com l’Esplanada. L’emblemàtic passeig alacantí s’anomenà dels Màrtirs fins que els franquistes li canviaren el nom. I és que Alacant ha sigut sempre una ciutat molt liberal —mireu-la ara, si no, en braços d’estos liberals de pa sucat amb oli— i per això honorava tots els anys aquells màrtirs i torna a honorar-los ara. Si he escrit açò és perquè el capità Forcadell, abans de marxar al front de Vic, m’ho va demanar. Ací ho teniu, senyor. Però com que m’ha quedat molt curt en contaré una altra del meu avi, que, per cert, arribà al grau de tinent durant la guerra d’Espanya i l’altra Espanya li ho va fer pagar ben car. Bé, m’explicava l’home un origen possible de l’expressió castellana “Entre Pinto y Valdemoro”. Segons deia, després de recórrer molts pobles Isabel II i trobar-se magníficament obsequiada en tots, manifestà al general Espartero que si haguera d’escollir un lloc on quedar-se posaria un peu a Pinto i l’altre a Valdemoro de tan bé com l’havien tractada els veïns d’estes viles. El militar se la degué imaginar així eixancada i, quan la reina li preguntà on es quedaria ell, Espartero va respondre: “Yo, Majestad, entre Pinto y Valdemoro”.

Esteve Ferrer, cabo esquerrer

Òbric un diari del dissabte i em trobe la llista que el PSPV-PSOE presentarà a Alcoi. Em trobe també la sorpresa de trobar Carles Cortés com a fitxatge estrela dels socialistes alcoians. Sorprén perquè sempre he considerat que Carles és més pròxim al partit d’Enric Balaguer que no al d’Enrique Múgica. De fet, fa uns mesos em va assegurar que… bé, deixem-ho córrer perquè degué ser abans que la seua amiga María José Pallarés ocupara el número 3 de la candidatura i, ja se sap, pels amics es fan coses així i molt pitjors. A més, sé que Carles contribuirà al bon resultat dels socialistes i això és una condició indispensable perquè Rafel Carbonell siga alcalde. Per tant, Carles, molt d’ànim i endavant! Sense eixir de la mateixa llista —o justament al contrari perquè n’ha quedat fora del tot—, veig que un altre Carles no repetirà com a regidor. Llàstima. Carles Esteve Ferrer va disputar la capçalera de cartell al secretari local Antonio Francés, qui democràticament fou elegit pels militants en les primàries, i eixa aspiració deu haver sigut el seu pecat mortal. Si no, no s’explica esta exclusió caïnita. Carles té el cul pelat en açò de la política —tant en el govern com en l’oposició—, és un tio amb ganxo que sap comunicar, còmic de vocació i tècnic forestal de professió. Arribats ací, no cal dir que és amic meu, oi? És un d’aquells militants socialistes de tota la vida, però de vegades el trobe també més pròxim a nosaltres, al Bloc, que al seu propi partit. Una nit de l’olla, sopant a la filà, lamentava que, a Xàtiva, uns policies nacionals hagueren retingut un jove per negar-se a parlar-los castellà. Tot indignat va sentenciar: “Lo que fa falta és una policia autonòmica com toca, com els Mossos d’Esquadra”. Com que en aquell temps socialistes i populars pactaven la reforma de l’estatut valencià, li vaig dir: “Vés a explicar-ho als del teu partit, que no volen una escola de policia”. Llavors va mudar el gest i exclamà: “Això diu el meu partit? Pos hauré de canviar de partit”. Després va riure i es va abocar un poc més de café al got. I la qüestió de fons és com de malament gestionen alguns polítics la democràcia interna. Una vegada han guanyat, arrasen el contrincant i tots els seus partidaris. No és això, haurien d’aprendre d’Obama. Mira tu si es van dir barbaritats ell i Cilnton quan bregaven per la nominació demòcrata a la presidència i ara Hillary és secretària d’Estat. Millor sumar, no? I en el cas del PSOE, ni tan sols han d’eixir de casa per a buscar-se un exemple. Algú recorda en quina llista anava Rubalcaba en el congrés federal de l’any 2000? Anava en la de Bono, però Zapatero sabia que li convenia comptar amb ell i ara potser li estalviarà el paperot de ser candidat al 2012, si és que al final el president no les té totes. S’ha de guanyar i saber administrar la victòria. En fi, Carles, jo sé que és difícil que canvies, però tu saps que ací tens ta casa. T’estimem perquè eres un artista valencianista i mediambientalista i, encara que no eres mosso, fas bé de cabo d’esquadra i amb la mà esquerra, que és cosa molt difícil i singular.

Treball, salut i fe

Pare en una gasolinera a l’eixida d’Alacant. A penes m’he posat els guants de plàstic quan ix un dels xicots: “¿Hola, qué quiere?”. “Dièsel, ple”, responc jo. Cara tensa i “¿Qué es ple?”, “Ple és ple” (resposta tautològica), “¿Lleno? ¿Tú hablas valenciano? Yo lo entiendo un poco porque es muy parecido al francés”. Pels trets, l’accent i la barba ben tallada, el camarada benzinaire deu haver vingut del Magrib. Em diu que sí, és d’Algèria. Li pregunte si és amazic, això hauria facilitat molt la reivindicació del valencià. No ho és, llàstima. Sense la mútua comprensió de les llengües perseguides i els pobles desposseïts, mig en valencià, mig en castellà li conte que molta gent d’ací va viure allà, a Algèria, abans de la independència i en tornar —cames ajudeu-me la majoria— portaren alguns costums del nord d’Àfrica. Per això, esta és bona zona per a menjar cuscús. El dipòsit va omplint-se i el moret em diu que ara és fàcil fer un cuscús “…en internet con un clic, tienes todas las recetas que quieras”. Sí, molt bé, ara posa’t a fer-ne i ja em diràs si és tan fàcil com això del clic. Demane si li va bé ací. “Bién, tenemos trabajo, salud y fe”. “És important tindre fe”. “Sí, fe en Dios”. Vaja, sabia que el Senyor recorria camins inescrutables, però no que parara a posar gasolina. “Bueno, tu dios y el mío es el mismo, ¿no?”, li dic. “Sí, el Dios único”. Dipòsit ple; ple és ple. Vaig dins a pagar, en eixir m’acomiade amb una de les poques coses que sé dir en àrab: !شكرا  (gràcies). Somriu el xic amb un somriure sincer. Camí d’Alcoi faig voltes al tema: treball, salut i fe. No està malament, és demanar poc o molt? No ho sé, en tot cas és el que us desitge per a l’any que estem a punt de començar. El treball i la salut són qüestions bastant objectives, la fe és a gust de cadascú. Tingueu treball i salut i fe en el que vulgueu: Déu, les persones, les llengües minoritzades, les causes justes, el país, el canvi, la victòria final, el cuscús…

Art outsider

La síndrome de Down i la sordmudesa havien reclòs Judith Scott (1943-2005) en una residència. L’any 1986, Joyce, la seua germana bessona, aconseguí la custòdia de Judith i se l’emportà a viure amb la família. Com que no podien dedicar-li tot el temps i era bo que la nova xiqueta de casa fera alguna activitat, la van apuntar a les classes de Creative Growth, un centre d’art per a persones amb discapacitats psíquiques. Al principi, la nova alumna no semblava massa entusiasmada, passava el dia fent cercles i gargots en un full. Així va ser fins que una professora li oferí un material nou: fils de colors. Acabava de nàixer una figura de l’art outsider. Primerament van ser escultures petites, però a poc a poc el desig d’expressar-se i l’ambició creativa de Scott creixien i, en conseqüència, també van créixer les obres. Bastia una estructura amb qualsevol cosa que trobava al taller o fora i anava voltant-la de fils i més fils que lligava els uns als altres. De vegades, introduïa objectes en l’escultura. No es veuen, però sabem que estan dins; és com si volguera dir-nos que la seua és una creació plena, amb algun valor més que el merament superficial. El resultat és abstracte, captivador, bell. Com el d’ella, el treball d’altres alumnes de Creative Growth ha aconseguit renom i èxit —també comercial— i és possible que estos autors siguen conscients de la fama que tenen. Ara bé, si hi ha un factor que els fa realment diferents, que els fa outsiders és que no han mogut un dit per vanitat o diners, només volen expressar-se. No hi ha modes, tendències, escoles, crítiques o encàrrecs que els condicionen, simplement ganes de crear; heus ací l’art per l’art, art en estat pur. I un dia Judith va decidir posar-se mocadors al cap i cobrir-se’l amb barrets ben cridaners. Joyce creu que ho va fer perquè se sentia artista i els artistes fan coses així. El barret està també en el títol d’un documental que explica la història de Judith i de Creative Growth: ¿Qué tienes debajo del sombrero? Sense caure en la sensibleria amb què de vegades mirem estos temes, el documental està carregat de tendresa i fa que ens plantegem la veritat a mitges —mitja mentida, per tant— que hi ha sovint en dir discapacitats. Us el recomane.

Vampirs a València

Levante-El Mercantil Valenciano ens informava, el passat 18 d’octubre, que el primer caçavampirs que té registrat la història era valencià. Som grans, xe! No només hem donat al món el parlamentarisme, el dret marítim internacional i l’arròs amb crosta, en les ciències ocultes i la lluita cos a cos contra el mal també som adalils. Ha sigut una llàstima que el diari en qüestió no haja aprofundit en el tema i en la seua hemeroteca, hauria trobat l’article que va publicar el 5 d’abril de 1997 i adjunte al final d’esta entrada, més sobrera que mai. Com podreu comprovar en llegir-lo, la upirologia internacional té un conciutadà nostre entre els seus experts: Jordi Martínez i Giménez. Gràcies a ell, podem entendre el com i el perquè de moltes calamitats que han assotat el nostre poble. Darrere d’aquelles dissorts col·lectives, hi ha éssers que caminen entre nosaltres, que semblen humans, però que no ho són pas. Així és, malgrat les moltes hores de sol, la fe cristiana i la profusió d’allioli, este és un país de vampirs i vampiresses —la que veieu ací, per cert, és obra de l’home llop Sempere. En ser conscient del perill, Jordi s’enrolaria en la Joventut Valencianista i allà me’l vaig trobar inquiet com l’argent viu, traient punta a l’estaca, enlairant la bandera de la llum, arruixant la valenciana terra amb l’aigua beneïda de l’autoestima i el nacionalisme. Tot anava bé fins que una part de la tropa decidí exorcitzar Unió Valenciana a requeriment d’Hèctor Villalba. No hi havia res a fer, el vampir propaganda Zaplana, seguint el consell de Blasco (vampir oeneger), havia xuplat tota la sang a la víctima. Consirós i amb l’oremus perdut, Ludwig von Bartholomäus, 32é marqués de Valldecérvols i autèntic Van Helsing d’aquella host, cometé l’error de tindre una entrevista amb el vampir, el vampir David Serra, per a ser exactes. Segons sembla, el nostre heroi mirà cap a l’esquerra i… txas! el benisser li clavà els ullals a la jugular. Un festí de sang blava per a la set insadollable del monstre. D’aleshores ençà, l’existència de Lluís ha sigut un trist deambular de direccions generals a diputacions, de fundacions municipals a conselleries… Jordi també va caure seduït per la negra atracció de la bèstia, però ara festeja amb una bruixa bona, amiga de Joan Ribó, i potser això ens el rescatarà de la foscúria. Només Déu coneix l’esdevenidor. Jo vaig sobreviure per a contar-vos-ho i fer-vos arribar este document que, si més no, prova la jocositat i la claredat de mires d’una generació estrellada:

Penelope Pitstop

Tot pot ser reduït a cine, ni que siga al títol d’una pel·lícula. La meua vida, per exemple, està entre la valenciana Con el culo al aire, amb els enyorats Ovidi i Joan, i la francesa Merci pour le chocolat, del genial Claude Chabrol. Quanta raó tenia quan va dir que “L’estupidesa és molt més interessant que la intel·ligència. La intel·ligència té límits, l’estupidesa no”. El president Camps i el seu Consell no poden ser més que l’entranyable espanyolada Los caraduros. Ja direu, si voleu, quin és el cartell de les vostres vides. Estirant l’argument, el lloc on jo treballe s’assembla bastant a Wacky Races, aquella sèrie de dibuixos animats que vam conéixer com a Autos Locos. Damunt del seu blindat, hi ha el sergent Blast que ens comanda. Tenim un galant en pla Peter Perfect, però, xiquetes, el passat 9 d’octubre es retirà de la cursa. No falten els que són com els germans Macana (The Slag Brothers) i el seu Rocomòbil, que de tant en tant funciona a colps entre ells. Quan fa fred, un dels companys ve abillat a l’estil Mafio y sus pandilleros; amb quinze o vint talles més, això sí. No cal dir, benvolgut, que l’abric i el barret et paren meravellosament bé. Jo sóc Patán (Muttley), rialler, emprenyador i mai suficientment condecorat quan forme part d’algun esquadró diabòlic. N’hi ha un tan vàlid que encarna dos personatges. És el baró Hans Fritz (èmul de Manfred von Richthofen), per la indissimulada germanofília, i també el granger Lucas perquè tot té una explicació començant pel seu poble. També corren els Tenebrosos de l’Espantomòbil, el llenyater Brutus i el seu castor Listus, el professor Locovich amb l’Auto-Superconvertible i altres caràcters que no esmentaré no per falta de ganes, sinó perquè em sent amenaçat. Sí, amics, la censura ha caigut sobre este espai de llibertat. La censura i que hui és divendres i, per tant, ací tots xafen l’accelerador i estic tement que de sobte aparega Pierre Nodoyuna (Dick Dastardly) i comence a cridar-me: “¡Patán, Patááááááán, has algo, Patán!”

A bodes em convides

Fa dos setmanes aní de boda i d’ací a dos més tornaré a anar, estic a l’ull de l’huracà interbodal. Que entranyables resulten les bodes i la panòplia que les fornix: targetó, número de compte, la despedida, “T’has de comprar un trage”, “Ja en tinc un, mamà”, “Sí, però el vas pagar en pessetes”, la vestida del nóvio, la traca, sant Pau als corintis, arròs i pètals, més traca, el còctel, “Tu en quina taula estàs?”, el detallet de la padrina, ram a l’amiga, ram a la mare, ram també a l’àvia, plors i besades, un power point, “Que bonicos de xicotets!”, la barra lliure i la discomòbil, a les quatre ix l’autobús… Em deixe alguna cosa? Els anells! M’he deixat els anells i és on està el tema de hui. Un amic de consciència nacional ciclotímica —vota al Bloc en municipals i europees i al PP en les altres dos— badava a la platja amb la dona i la canalla. Com que a la platja u s’acaba avorrint com una ostra —heus ací l’origen de l’expressió—, va fer el que fan tots: dotorejar. Supose que, després dels biquinis, arribaria a l’anàlisi sociològica profunda i, en això, va xiuxiuejar a la mare dels seus fills: “Mira, el xic del costat és espanyol”. I ella: “I tant que ho és! Que no l’has sentit parlar?” “No, vull dir espanyol… com ho diria Jordi. No com mosatros, sinó espanyol espanyol”. Açò últim també mereix una anàlisi profunda, però deixem-la per a més endavant. El cas és que l’amic sabia que el xic era espanyol espanyol perquè duia l’anell de casat a la mà dreta. Potser us he descobert el Mediterrani, però jo no en tenia ni idea. Resulta que a València, Euskadi, Catalunya i Mallorca és costum dur-lo a l’esquerra i a Espanya —o la resta d’Espanya, si voleu— se’l posen a la dreta. Quines coses! Per a il·lustrar-me més la consuetud descoberta, em recordà l’anècdota d’un altre casament. Eren els contraents Ester, fontina morena i templà, i Paco, un sevillà eixerit i ben plantat. A l’hora de posar-se mútuament les aliances, llurs respectives naixences s’evidenciaren: ell li buscava la mà dreta i ella a ell l’esquerra, una confusió simpàtica. Durant el convit, la sogra digué a la nora: “Ester, te has puesto el anillo en la izquierda, eso es de rojos”. Educada i somrient, ella va respondre: “No, señora, eso es de valencianos”.

Mors in vita

El passat 5 de juny la mort esperava una dona a la platja de les Mil Palmeres. L’encontre no fou tan líric i solitari com el que representen Max von Sydow i Bengt Ekerot en el Seté segell de Bergman, ni hi hagué pròrroga a canvi d’una partida d’escacs. La Guàrdia Civil arribava abans que l’ambulància, però ni els de verd pogueren detindre el quart genet, ni els de blanc tornar l’anònima banyista a la vida.

L’endemà el seu decés ocupava la portada d’un diari. En la foto, el cadàver tapat per un llençol i una impúdica veïna observant-lo sense que això li restara apetit. L’hora banal del bocata embolcallat en alumini no respectava l’hora suprema d’un cos i el seu sudari. La imatge em va fer vindre al cap el quadre que veieu: Mors in vita.

No sé quantes hores he passat davant d’este llenç; sumades fan dies i els dies, setmanes. És cert que l’he mirat moltes vegades per buscar-li els detalls, però més cert és que la major part del temps era ell qui em mirava a mi. Mors in vita és el més gran dels quadres que hi ha a la Biblioteca Central d’Alcoi. En aquell magnífic edifici, seu del Banc d’Espanya abans que en tinguera Alacant, l’impressionisme de Cabrera Cantó presidix una sala de lectura.

Quan la vista descansava dels apunts, solia anar a parar a l’escena en què una llum forta i festiva d’ametlers florits i joves ballant en rogle s’aquietava en penombra per a entrar a la morgue. Sobre la taula de marbre reposa el cos d’una dona, també era jove, devia ser bella. El pintor li ha deixat el cap orientat a la finestra, com si els seus ulls clucs tingueren un últim esguard per a acomiadar-se de la vida. Ara el quadre m’ha dut a uns versos d’Estellés:

Hi ha l’hoste que s’ha mort i no se n’ha adonat,
i això que aquella mort, la seua, és personal
i, més, intransferible, segons els documents,
i que el trauen del llit i el duen al Dipòsit,
i no se n’assabenta, i el despullen i el deixen
damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan
certes coses, aquells tràmits que s’han de fer,
i no se n’assabenta, de digne, de digníssim
que és encara el seu cos, i el forense es detura
un moment, el contempla i mira els practicants
i es pessiga una aixella i lentament pregunta:
“Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?”