Home » Posts tagged 'vides' (Page 4)
Tag Archives: vides
Vampirs a València
Levante-El Mercantil Valenciano ens informava, el passat 18 d’octubre, que el primer caçavampirs que té registrat la història era valencià. Som grans, xe! No només hem donat al món el parlamentarisme, el dret marítim internacional i l’arròs amb crosta, en les ciències ocultes i la lluita cos a cos contra el mal també som adalils. Ha sigut una llàstima que el diari en qüestió no haja aprofundit en el tema i en la seua hemeroteca, hauria trobat l’article que va publicar el 5 d’abril de 1997 i adjunte al final d’esta entrada, més sobrera que mai. Com podreu comprovar en llegir-lo, la upirologia internacional té un conciutadà nostre entre els seus experts: Jordi Martínez i Giménez. Gràcies a ell, podem entendre el com i el perquè de moltes calamitats que han assotat el nostre poble. Darrere d’aquelles dissorts col·lectives, hi ha éssers que caminen entre nosaltres, que semblen humans, però que no ho són pas. Així és, malgrat les moltes hores de sol, la fe cristiana i la profusió d’allioli, este és un país de vampirs i vampiresses —la que veieu ací, per cert, és obra de l’home llop Sempere. En ser conscient del perill, Jordi s’enrolaria en la Joventut Valencianista i allà me’l vaig trobar inquiet com l’argent viu, traient punta a l’estaca, enlairant la bandera de la llum, arruixant la valenciana terra amb l’aigua beneïda de l’autoestima i el nacionalisme. Tot anava bé fins que una part de la tropa decidí exorcitzar Unió Valenciana a requeriment d’Hèctor Villalba. No hi havia res a fer, el vampir propaganda Zaplana, seguint el consell de Blasco (vampir oeneger), havia xuplat tota la sang a la víctima. Consirós i amb l’oremus perdut, Ludwig von Bartholomäus, 32é marqués de Valldecérvols i autèntic Van Helsing d’aquella host, cometé l’error de tindre una entrevista amb el vampir, el vampir David Serra, per a ser exactes. Segons sembla, el nostre heroi mirà cap a l’esquerra i… txas! el benisser li clavà els ullals a la jugular. Un festí de sang blava per a la set insadollable del monstre. D’aleshores ençà, l’existència de Lluís ha sigut un trist deambular de direccions generals a diputacions, de fundacions municipals a conselleries… Jordi també va caure seduït per la negra atracció de la bèstia, però ara festeja amb una bruixa bona, amiga de Joan Ribó, i potser això ens el rescatarà de la foscúria. Només Déu coneix l’esdevenidor. Jo vaig sobreviure per a contar-vos-ho i fer-vos arribar este document que, si més no, prova la jocositat i la claredat de mires d’una generació estrellada:
Penelope Pitstop
Tot pot ser reduït a cine, ni que siga al títol d’una pel·lícula. La meua vida, per exemple, està entre la valenciana Con el culo al aire, amb els enyorats Ovidi i Joan, i la francesa Merci pour le chocolat, del genial Claude Chabrol. Quanta raó tenia quan va dir que “L’estupidesa és molt més interessant que la intel·ligència. La intel·ligència té límits, l’estupidesa no”. El president Camps i el seu Consell no poden ser més que l’entranyable espanyolada Los caraduros. Ja direu, si voleu, quin és el cartell de les vostres vides. Estirant l’argument, el lloc on jo treballe s’assembla bastant a Wacky Races, aquella sèrie de dibuixos animats que vam conéixer com a Autos Locos. Damunt del seu blindat, hi ha el sergent Blast que ens comanda. Tenim un galant en pla Peter Perfect, però, xiquetes, el passat 9 d’octubre es retirà de la cursa. No falten els que són com els germans Macana (The Slag Brothers) i el seu Rocomòbil, que de tant en tant funciona a colps entre ells. Quan fa fred, un dels companys ve abillat a l’estil Mafio y sus pandilleros; amb quinze o vint talles més, això sí. No cal dir, benvolgut, que l’abric i el barret et paren meravellosament bé. Jo sóc Patán (Muttley), rialler, emprenyador i mai suficientment condecorat quan forme part d’algun esquadró diabòlic. N’hi ha un tan vàlid que encarna dos personatges. És el baró Hans Fritz (èmul de Manfred von Richthofen), per la indissimulada germanofília, i també el granger Lucas perquè tot té una explicació començant pel seu poble. 
També corren els Tenebrosos de l’Espantomòbil, el llenyater Brutus i el seu castor Listus, el professor Locovich amb l’Auto-Superconvertible i altres caràcters que no esmentaré no per falta de ganes, sinó perquè em sent amenaçat. Sí, amics, la censura ha caigut sobre este espai de llibertat. La censura i que hui és divendres i, per tant, ací tots xafen l’accelerador i estic tement que de sobte aparega Pierre Nodoyuna (Dick Dastardly) i comence a cridar-me: “¡Patán, Patááááááán, has algo, Patán!”
A bodes em convides
Fa dos setmanes aní de boda i d’ací a dos més tornaré a anar, estic a l’ull de l’huracà interbodal. Que entranyables resulten les bodes i la panòplia que les fornix: targetó, número de compte, la despedida, “T’has de comprar un trage”, “Ja en tinc un, mamà”, “Sí, però el vas pagar en pessetes”, la vestida del nóvio, la traca, sant Pau als corintis, arròs i pètals, més traca, el còctel, “Tu en quina taula estàs?”, el detallet de la padrina, ram a l’amiga, ram a la mare, ram també a l’àvia, plors i besades, un power point, “Que bonicos de xicotets!”, la barra lliure i la discomòbil, a les quatre ix l’autobús… Em deixe alguna cosa? Els anells! M’he deixat els anells i és on està el tema de hui. Un amic de consciència nacional ciclotímica —vota al Bloc en municipals i europees i al PP en les altres dos— badava a la platja amb la dona i la canalla. Com que a la platja u s’acaba avorrint com una ostra —heus ací l’origen de l’expressió—, va fer el que fan tots: dotorejar. Supose que, després dels biquinis, arribaria a l’anàlisi sociològica profunda i, en això, va xiuxiuejar a la mare dels seus fills: “Mira, el xic del costat és espanyol”. I ella: “I tant que ho és! Que no l’has sentit parlar?” “No, vull dir espanyol… com ho diria Jordi. No com mosatros, sinó espanyol espanyol”. Açò últim també mereix una anàlisi profunda, però deixem-la per a més endavant. El cas és que l’amic sabia que el xic era espanyol espanyol perquè duia l’anell de casat a la mà dreta. Potser us he descobert el Mediterrani, però jo no en tenia ni idea. Resulta que a València, Euskadi, Catalunya i Mallorca és costum dur-lo a l’esquerra i a Espanya —o la resta d’Espanya, si voleu— se’l posen a la dreta. Quines coses! Per a il·lustrar-me més la consuetud descoberta, em recordà l’anècdota d’un altre casament. Eren els contraents Ester, fontina morena i templà, i Paco, un sevillà eixerit i ben plantat. A l’hora de posar-se mútuament les aliances, llurs respectives naixences s’evidenciaren: ell 
li buscava la mà dreta i ella a ell l’esquerra, una confusió simpàtica. Durant el convit, la sogra digué a la nora: “Ester, te has puesto el anillo en la izquierda, eso es de rojos”. Educada i somrient, ella va respondre: “No, señora, eso es de valencianos”.
Mors in vita
El passat 5 de juny la mort esperava una dona a la platja de les Mil Palmeres. L’encontre no fou tan líric i solitari com el que representen Max von Sydow i Bengt Ekerot en el Seté segell de Bergman, ni hi hagué pròrroga a canvi d’una partida d’escacs. La Guàrdia Civil arribava abans que l’ambulància, però ni els de verd pogueren detindre el quart genet, ni els de blanc tornar l’anònima banyista a la vida.
L’endemà el seu decés ocupava la portada d’un diari. En la foto, el cadàver tapat per un llençol i una impúdica veïna observant-lo sense que això li restara apetit. L’hora banal del bocata embolcallat en alumini no respectava l’hora suprema d’un cos i el seu sudari. La imatge em va fer vindre al cap el quadre que veieu: Mors in vita.
No sé quantes hores he passat davant d’este llenç; sumades fan dies i els dies, setmanes. És cert que l’he mirat moltes vegades per buscar-li els detalls, però més cert és que la major part del temps era ell qui em mirava a mi. Mors in vita és el més gran dels quadres que hi ha a la Biblioteca Central d’Alcoi. En aquell magnífic edifici, seu del Banc d’Espanya abans que en tinguera Alacant, l’impressionisme de Cabrera Cantó presidix una sala de lectura.
Quan la vista descansava dels apunts, solia anar a parar a l’escena en què una llum forta i festiva d’ametlers florits i joves ballant en rogle s’aquietava en penombra per a entrar a la morgue. Sobre la taula de marbre reposa el cos d’una dona, també era jove, devia ser bella. El pintor li ha deixat el cap orientat a la finestra, com si els seus ulls clucs tingueren un últim esguard per a acomiadar-se de la vida. Ara el quadre m’ha dut a uns versos d’Estellés:
Hi ha l’hoste que s’ha mort i no se n’ha adonat,
i això que aquella mort, la seua, és personal
i, més, intransferible, segons els documents,
i que el trauen del llit i el duen al Dipòsit,
i no se n’assabenta, i el despullen i el deixen
damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan
certes coses, aquells tràmits que s’han de fer,
i no se n’assabenta, de digne, de digníssim
que és encara el seu cos, i el forense es detura
un moment, el contempla i mira els practicants
i es pessiga una aixella i lentament pregunta:
“Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?”
L’Origine du monde
Una filera solemne d’escultures saluda al visitant abans d’entrar al Museu d’Orsay. Recorde que alguna d’aquelles figures representa una dona de latituds més càlides que la de París; enyorança, potser, d’una dubtosa grandeur colonial i lladregota. Una vegada dins, sorprén l’espai ampli i lluminós, efectivament allò era abans una estació de tren. A les antigues andanes, noves sales ara, hi ha vells coneguts dels llibres d’art que estudiàvem a l’institut: Les portes de l’infern, de Rodin; La migdiada, de Van Gogh; El dinar campestre, de Manet; Arearea, de Gaugin; El ball del Moulin de la Galette, de Renoir; Jeanne Avril ballant, de Toulouse-Lautrec; El circ, de Seurat… Orsay és un museu imponent i còmode, disposa d’una terrassa per a recuperar l’alé entre tant i tant d’art i d’un restaurant perquè no només l’esperit té la necessitat de nodrir-se; eixes coses s’agraïxen. Un dels quadres que més crida l’atenció és el que he penjat com caplletra d’esta entrada: L’origen del món. Les làmines, postals, punts de llibre, etc. que la botiga del museu ven amb esta imatge proven la tirada del públic pel llenç que el milionari otomà Khalil Bey encarregà a Gustave Coubert en 1866. Després de les causes de l’enigmàtic somriure de Monna Lisa, la identificació d’este somriure vertical deu ser una de les qüestions que més ha excitat els historiadors de l’art. Alguns sostenen que el pubis més famós de la pintura realista pertany a la bella irlandesa Joanna Hiffernan. D’altres creuen que fou Jeanne de Tourbey qui posà perquè l’artista li immortalitzara l’entrecuix. Darrere d’un gran quadre hi ha sempre més que una gran paret; l’època, l’autor, el model, el motiu, el mecenes i les seues vides contades. Jo n’he trobat dos, la de Bey i la de Tourbey. Dediqueu uns minuts a escoltar-les, paga la pena:
Khalil Bey, voluptuós, diplomàtic, dilapidador, amant de l’art.
Jeanne de Tourbey, lumpenproletària, meretriu, intel·ligent, comtessa.
Bud
No tenen bona fama les segones parts; “nunca fueron buenas”, en diuen alguns. No m’ho crec, hi ha magnífiques segones parts per a contradir la dita: L’imperi contraataca —cinquena part per als puristes de la saga—, Aliens, El Padrí II o Le seguían llamando Trinidad. Espere, per tant, que esta entrada no us resulte decebedora, pretén ser la segona part de l’anterior. Tot i que, ben bé, és el que anomenem una preqüela: tracta fets previs als de l’obra inicial. La culpa és d’Alfons i el seu comentari nostàlgic. M’ha fet pensar què hi havia al principi. Abans de Rambos i 
Terminators, abans del Goya i el Principal dels dissabtes, hi hagué les sessions de diumenge al teatre dels salesians. Dos pel·lis a molt bon preu, descompte si de matí havies anat a missa i rifa en el descans. Què més podíem demanar? Tres paquets de quicos a la butxaca i un Cheiw per a endolcir les papil·les. Sovint algun dels dos films era repetit o ens el posaven per la festa de sant Joan Bosco. Per això, La cabaña del fin del mundo és la pel·lícula que més he vist en la meua vida. A Alcoi, hi deu haver centenars de xiquets —adults ja, és clar— en la mateixa situació. Sublim història: la natura immensa, la família unida, els animalets entranyables, un ós més roín que la tinya i la pifiada del micròfon. Aquell micròfon ambiental apareixia tant en escena que mereixia figurar en els títols de crèdit. Uns altres convidats habituals de la cartellera col·legial eren Bruce Lee, Bud Spencer i Terence Hill que, per descomptat, duien a terme una notable funció educativa. Les pel·lis del sinoamericà exemplificaven la importància de l’autodisciplina i el deure de combatre el mal; les de Carlo Pedersoli i Mario Girotti eren un cant a l’amistat i l’aventura. A més d’això, també aprenguérem defensa personal (el molinete i la patà volaora) i algun n’hi hagué a punt de perdre els genitals amb uns luchacos de fabricació casolana. Hem d’estar agraïts a tots estos actors: els devem l’afició al cinema i una bona part de la nostra fortalesa moral. Sense ells no seríem hui qui som. Seríem millor? Tampoc ho crec.
VIETNAM 2 A 2
En el difícil i divertit trànsit de la infància a l’adolescència, el cine tenia un paper central en l’oci de la meua colla. Camí del col·legi coneixíem l’oferta del Goya, el Calderón i el Principal i el dissabte triàvem. Eren sales grans amb grans pantalles, que impressionaven les nostres joves retines. Sempre escollíem una pel·lícula d’acció: Conan, Commando, Predator, Terminator, Rocky, Rambo, Cobra… era l’època daurada de Stallone i Schwarzenegger. El ròssec del cine l’invertíem en recreatius i, evidentment, ens abocàvem a jocs de temàtica semblant: Rastan Saga, Green Beret, Operation Wolf, Combat School, After Burner, 1942, Mechanized Attack… Tindre edat legal per a beure i entrar als pubs no ens va allunyar del cine (Hamburger Hill, Platoon, The Full Metal Jacket, Apocalypse Now…) ni de les maquinetes. Els impactes continuats d’arcade i cel·luloide van influir fortament en el tarannà de tots, però l’efecte fou irreversible en un de nosaltres: Rafa Cantó, el major expert mundial en Jean-Claude van Damme, Chuck Norris i Elvis Presley. Cantonet i jo estàvem enganxats al Super Contra: tres vides, dos jugadors alhora, centenars d’enemics, armes canviants, tres bombes per als moments difícils i un malo bastant fotut al final de cada pantalla. Original, no? Els avatars amb què entràvem en aquell camp de batalla eren dos guerrillers musculosos. No hi havia xapes de cinc duros al món per a pagar la imaginació de Rafa i com que el player one era roig i el two moreno acabà verbalitzant un somni: una pel·li de guerra que enfrontara a Schwarzenegger i Stallone. Es titularia VIETNAM 2 A 2. Per què 2 a 2? No sé, probablement perquè una lluita així només podia acabar en taules. No detallaré l’argument, era tan original com el del Super Contra. Penseu el que vulgueu del meu amic, però tots hem tingut idees així. Com quedaria el xoc de dos superherois o dos supermalvats? Hulk contra la Cosa, 
Spiderman contra el Capità Amèrica, Lex Luthor contra Dràcula, Zaplana contra Camps… I, ves per on, fa unes setmanes vam saber que dos potents icones de la nostra primera joventut s’ajuntaven. Ens van rebolicar la testosterona quan a penes érem uns púbers i ara tornen amb la mateixa intenció. El màrqueting que vint anys arrere les va fer rivals les unix feliçment ara. La itàlica i bruna Sabrina Salerno i la rossa anglosaxona Samantha Fox tornen amb velles cançons i velles corbes admirablement conservades. Bocabadat en conéixer la turgent notícia, un altre amic, el nom del qual ometré, em va demanar que escriguera alguna cosa sobre el tema. Ho sé, camarada, dóna per a més i millor, però hui estic sense crèdit. GAME OVER.
Bloc de Progrés de l’Alcúdia
Una flaire de canvi imminent omplia l’aire polític de 1994. Un any abans i contra tot pronòstic, González havia vençut a Aznar en les eleccions generals. Allò va ser el 6 de juny del 93. La nit d’aquell dia Javier Arenas Bocanegra, embriac d’un poder que cobejava, anuncià la victòria del PP. Després, no volgué engolir el café amb sal dels resultats reals i denuncià putxerasso. Quina barbaritat i quin barbarisme; digueu-li Arenas Bocamolla, digueu-ne tupinada. Espanya continuava socialista, però hi havia la crisi, el cansament, la corrupció, el terrorisme d’estat… Així, en les eleccions europees de 1994 la dreta espanyola guanyà democràticament a l’esquerra; no passava això des de 1933, quan la CEDA de Gil-Robles i els radicals de Lerroux. Este primer èxit conservador n’augurava molts més per als comicis autonòmics del 1995. A escala valenciana, hi havia un altre fet inquietant: tant al 93 com al 94 el PP havia sigut el partit més votat. Alguns diuen que el canvi de biaix electoral al País Valencià fou degut als fastos espanyols de 1992. L’Expo sevillana i la Barcelona olímpica, sumades a l’eterna capitalitat madrilenya, van acréixer el sentiment autòcton de desafecció per part de l’estat. Sota la ferma batuta de l’amic Vicent Flor, les joventuts d’Unió Valenciana orquestraren la campanya “Espanya 92 – Valencia 0”. Una interpretació virtuosa, seguida d’una expulsió sumaríssima, González Lizondo —que havia regalat l’alcaldia a Barberà Nolla— no volia nacionalistes en la seua formació. S’atansava el principi de la fi d’Unió Valenciana. Sense corrupció, però sense llustre —sense pena ni glòria—, el president Lerma veia com anaven a fer-li la barba en eixut. Deixem que siga Toni Mollà, en el llibre coral Nosaltres, exvalencians, qui avalue aquella època llunyana del PSPV:
“Els governs autonòmics de Joan Lerma, que apostaren per la modernització econòmica del país, tampoc no tingueren mai com a prioritat la necessària modernització cultural, que es va reduir a una suma de disseny i coentor en una mena d’allioli que mai no va lligar. La mateixa promulgació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià i la consolidació d’una doble xarxa escolar segregacionista dividia per llengües és una mostra d’irresponsabilitat política i un atemptat a la convivència i la cohesió socials que hauria de representar l’escola pública valenciana”.
Vist el perill que el pacte PP & UV s’escampara a nord i sud del cap i casal, Acció Cultural del País Valencià posà en marxa el Bloc de Progrés Jaume I. La jugada era senzilla: la por com a argument i l’estructura d’ACPV com a difusora. Per a repel·lir l’atac combinat de populars i regionalistes, el Bloc de Progrés havia de funcionar com una bomba de dispersió: en esclatar, desenes —potser centenars— de blocs Jaume I omplirien el mapa. I així fou, tret dels molt, molt menuts, no hi hagué poble al territori de predomini lingüístic valencià que no tinguera Bloc de Progrés Jaume I. Moltes consciències adormides i algun estómac agraït s’activaren ràpidament per a NO Perdre el País. Talment com si una part de la societat civil haguera pres una beguda energitzant i almogàver, vingueren manifestos, manifestacions, concentracions, concerts, conferències, presentacions, jornades, trobades, associacions d’estudiants… un entramat magnífic que disposà —convé recordar-ho— d’abundants recursos econòmics. Però tot va ser en va, abans de la taurina jaumina ja havíem begut oli i la nit del 28 de maig de 1995 Rita Barberà, embriaga de vés a saber què, anunciava la victòria: Zaplana seria president amb el suport d’Unió Valenciana.
Acció Cultural mudà l’estratègia. A semblança dels batzokis que tant m’agraden, volia crear una xarxa de casals Jaume I. Però el país dels valencians no és el dels bascos, tenim més hores de sol i menys consciència nacional. A poc a poc, els blocs de progrés anaren diluint-se. Tots? No. A la ribera del Xúquer, els irreductibles valencians de l’Alcúdia mantenen actiu el seu Bloc de Progrés Jaume I. Quinze anys enriquint l’oferta cultural de la comarca i fent país. També fan viatges —enguany aniran a Croàcia—, excursions a la muntanya, visites a ciutats valencianes que volen conéixer, cicles de cinema… Una trajectòria d’excel·lència que a punt van estar de malmetre el passat 14 de maig. I és que al sopar-xarrada d’aquella nit… em convidaren a mi! Val a dir que m’hi vaig resistir tant com vaig poder, però Josep González, enginyer tècnic agrícola i activista destacat de l’associació, insistí bravament i em portà a l’Alcúdia a xarrar de províncies, comarques, divisions, governacions, territori… Davall em teniu presentat per Josep i Anna Dèlia Gisbert, doctora, enginyera agrònoma i valquíria alcoiana. Una trentena d’amics, de valencianistes, un sopar de cabasset i bona companyia, una tertúlia profitosa i agradable i tot el meu agraïment al Bloc de Progrés de l’Alcúdia.
La felicitat, un bonastre i una cuixa de pollastre
Febrer passat, dine amb un company de treball, un xicot formal, format, intel·ligent i de tarannà amable i encaixador, un bonastre. Comentem el contingut d’una conferència de Vicent Flor: en conjunt, els valencians ens sentim més pròxims als hispanoamericans i a la resta del món que no a catalans i mallorquins, que deuen semblar-nos marcians encara que diguen pa al pa i vi al vi. Potser és així perquè dos de cada tres valencians pensen que valencià i català no són la mateixa llengua. A més d’això, l’assumpció de la identitat espanyola creix i el valencianisme continua conflictivitzat per la clàssica oposició entre fusterians i blaveros… “Està malament la cosa, xe”, dic, “Sí que és veritat, per a la pròxima vida haurem de demanar nàixer jueus o alemanys, algun poble més orgullós d’ell mateix”. Que elevat això de pensar karmes, dharmes i samsāres! Mastegar un xurro socarrat de carn capolada arrebossada, que algun cuiner desaprensiu s’ha atrevit a etiquetar com flamenquín, em retorna a la dura realitat: “Què hem de fer, la gent és feliç i no patix per llengües, identitats i col·lectivitats”. Amb la felicitat esmentada ve a la conversa la dita d’un filòsof: “No voldria ser feliç amb la condició de ser imbècil”. El company fa un llarg glop de cervesa i engega la reflexió: “La felicitat és 
perillosíssima. Jo vaig ser feliç una temporada i allò era terrible, anava embacorat pel món, arribava tard a tot, vaig tindre dos accidents, quasi caic dins d’una rasa…”, remata l’argument amb un bufit i, per un moment, els dos riem feliços i potser imbècils. Tot això mentre menjava, amb delectació epicúria, una cuixa de pollastre.
El meu col·legi
Obama va tindre la setmana passada el debat sobre l’Estat la Unió i jo no havia de ser menys, perquè si ell és el president negre jo he sigut el rei negre. Així és, el passat 6 de gener vaig fer de rei Gaspar, que, com sabeu, a Alcoi i la resta del món és el negre. I si l’alcalde o la resta del món s’empenyen a sostindre que el negre és Baltasar, doncs l’alcalde i la resta del món s’equivoquen perquè, com va dir Espriu, “tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo”. Bé, arran de ser rei per un dia, el passat dissabte vaig assistir, amb alguns dels meus patges i ja en sana llibertat, igualtat i fraternitat republicanes, al Sopar de la Unió que anualment celebra la família salesiana, amb motiu de la festivitat de sant Joan Bosco. Abans de l’àpat, i perquè no només de pa viu l’home, anàrem a missa i a prendre una Voll-Damm. Després acceptàrem la responsabilitat de liquidar el líquid d’una botella de Knockando i una altra de Chivas que el director del col·legi no sap amb qui beure’s. Eixe dinar promet. Parlaria més del sopar, d’un agraïment que no meresc perquè sóc jo l’agraït, de l’amic Víctor, homenatjat per la seua vis interpretativa; de Jordi i l’estranya comparança que fa entre la cristiana família salesiana i la literària 
família dels Corleone, de Xoco, l’únic que paga religiosament les quotes de l’Associació d’Antics Alumnes… Faria tot això, però preferisc recordar la il·lusió amb què els ancians de la Llar Sant Josep reberen la visita dels Reis d’Orient i com m’emocionà contribuir a esta petita alegria de la nostra gent gran. Gràcies als salesians per comptar amb mi eixe dia i per tot el bé que han fet a Alcoi, des que fa més d’un segle es feren càrrec del Patronat de la Joventut Obrera, les escoles on de nit aprenien lletres i comptes els xiquets que de matí no tenien més remei que treballar. Ensenyament, obra social, esport, teatre, la filà Alcodians, l’escoltisme… només els falta una línia en valencià, xe!
_
Comentaris recents