Tattoos

Long_John_SilverDoncs sí, quan vaig a la platja m’identifique amb la gent gran i menuda. Ancians i xiquets són els únics que no van tatuats. Encarem el tema. Quan jo era xicotet només es tatuaven dos classes d’hòmens: els legionaris i els presos. Allò devia ser obra de gent poc professional i equipada perquè el resultat era verdós i poc definit. Els missatges més repetits, segons el cas, eren “Soy el novio de la muerte” i “Amor de madre”. Quant a les imatges, hi havia sobretot cristos semblants a Camarón, sinistres calaveres, àncores, pergamins…

El temps passà i els i les punks s’uniren al grup de tatuats, amb la qual cosa s’aconseguia una certa igualtat de gènere tatuat i es consolidava la creença que per a tatuar-se u havia de ser un poc contestatari, antisocial, malote… A l’anàrquica A dins del cercle, s’uniria poc més endavant l’Oi! dels skins i, segons amb quin peu colpejaren, símbols nazis o antifeixistes. L’esperit outsider de tatutats i tatuades continuava vigent.

Ara ja no. Ara es tatuen gatets i gossets, no cal ser de cap tribu urbana. Per cert, en queden? I amb la universalització del tatuatge va nàixer una nova veta de mercat (algun efecte positiu havia de tindre la cosa, ara hi ha qui s’hi guanya la vida) i arribà la infinitud icònica: dracs, motos, sirenes, donyets, flors, mandales, mapes, papallones, alfabets estranys… “Què és això que dus a la cama?”, pregunte a l’alumne, “És Vicent en èlfic”, respon el xicot. Quasi em cague garró avall. No podem imaginar, ni Tolkien ni jo, un elf anomenat Vicent. Quins poders tindria? Fer paella amb pa de lembas? Encendre una mascletà sobre el foc de Mordor?

Bé, llevat del turisme anglés que ens visita (allà el tattoo és una tradició secular), l’edat mitjana dels tatuats i tatuades locals és relativament curta. Són joves i això fa que el colibrí a la regata o la inscripció japonesa al turmell no els paren del tot malament. Però, ¿què passarà d’ací a quaranta o cinquanta anys, quan la fada guerrera i l’intrèpid samurai vagen a fer-se una mamografia o revisar-se les varius? Potser la moda haurà passat. Pot ser, també, que el metge o la metja siguen gent de la broma i, en vore aquelles figures arrugades, diguen al pacient: “Què? Com està el vell Long John Silver? Salude de la meua part eixe coix maleït!”.

Falten pocs dies perquè em visite el pirata Cantó, amo del dragó amb què tanque l’entrada. Quan me’l trobe a la porta de casa, què hauria de fer? Li servisc un rom o li done directament la taca negra?

DraCanto

Tags: ,

  1. Jaume’s avatar

    Molt bó, Jordi!, completament d’acord.
    I més greu els/les que es tatuen el nom de la seua parella (ja siga novia o dona) i despres per la raó que siga se separen i allí es queda el nom com a recordatori del mal tràngol… bufff!

  2. Sergi’s avatar

    hahaha!
    Que bo! I tens tota la raó
    quasi em moro de riure amb allò de l’elf Vicent!

  3. jordi baldó’s avatar

    pregunta-li on son les boles del drac !! 😉

  4. Pere’s avatar

    Quan en el franquisme vaig estar una temporada en una pensió a càrrec de l’estat, el personal és tatuava el cap d’una serp en el gland. Ho feia un “professional” sucant una agulla en un tinter, en viu i amb espectadors.
    És veritat que ja sóc un vell, però mai no he pogut entendre el desig de semblar un delinqüent passat per la presó i ara quan veig una persona tatuada no deixe de pensar que és un presidiari.
    No sé, però reivindicar la cultura carcerària…. Ja, ja sé que és una moda, com eixa dels pantalons caiguts, que també és de presidiaris als que li han llevat el cinturó perquè no es puga fer una forca per ell o per d’altres.
    Bé, com dic: ja s’ho faran. Ara, pensar que no us afecta a vosaltres…

  5. Enric’s avatar

    No entenc les ganes de tatuar-se que té el personal, si saberen que el tatuatge era una manera de marcar un esclau per part del seu propietari… o el tatuatge al braç amb el número que duien les persones que anaren als camps d’extermini nazis.

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *