Saor Alba

AyeEscòcia lliure. No ha pogut ser ara, potser més endavant, unes quantes generacions, les pròximes eleccions, ja vorem. Els que simpatitzàvem amb el sí a la independència escocesa estem decebuts, bàsicament perquè creiem que un poble, per a garantir-se la pervivència en el futur, ha de ser amo del seu present. Hi va guanyar el no i només hem pogut celebrar la democràcia, que ja és molt. Ací fa quasi quaranta anys que estem celebrant la Constitució, que ja és massa. Els que sí que ho han celebrat, més que Cameron mateix, són els unionistes espanyols. Quina festa argumental! Estic convençut que la seua adhesió a la integritat territorial del Regne Unit es mantindrà incòlume quan el premier o algun membre de la família reial britànica visiten Gibraltar.

Una de les premisses més suades, ara i abans del referèndum, és que Escòcia i Catalunya són realitats diferents, completament diferents. I tant! El que passa és que per a completar el sil·logisme els falta la premissa major: el Regne Unit i Espanya són realitats molt, però que molt, molt diferents. I no em base només en la negació espanyola a donar veu i urnes als catalans, hi ha molt més. Està la història. Si visiteu Escòcia, trobareu en quasi tots els pobles un soldat de ferro, empunya un fusell i al cap du el casc Brodie. Al pedestal que sosté al soldat, hi ha inscrits els noms dels joves que la localitat va perdre en les dos grans guerres del segle XX.

En nom de l’imperi de Sa Graciosa Majestat s’han fet moltes crueltats, però això no lleva que esta gent va ajudar a derrotar els nazis. Coses així cohesionen molt. A Espanya, en canvi, no hi ha massa monuments amb soldats d’infanteria; amb generals sí que n’hi ha alguns. Deu ser perquè l’última batalla guanyada per un exèrcit espanyol a un d’estranger és de l’any 1801, durant la brevíssima i veïnal guerra de les Taronges. Per cert, ¿quan complira Espanya el tractat de Viena i retornarà Olivença a Portugal? D’aleshores ençà, les úniques victòries de l’exèrcit espanyol han sigut infligides al poble al qual havia de servir. I d’això els catalans, i també nosaltres, en sabem prou. Coses així distancien molt.

A més hi ha l’espoli fiscal, el menyspreu a la llengua pròpia, l’etern ajornament d’infraestructures necessàries, el deute històric, la supèrbia habitual, la fal·làcia filtrada abans de l’elecció, “Acaban de agredir a Artur Mas. Tú también le tienes ganas… ¿eh?” i tot el que no dic i tot el que vindrà. Definitivament, Espanya no és el Regne Unit. Per això si els unionistes a Escòcia han guanyat dient que no valia la pena córrer el risc, és molt probable que els independentistes a Catalunya guanyen perquè sí que val la pena córrer el risc de separar-se.

 

Tags: , , ,

  1. Jordi Sempere’s avatar

    Tio, molt encertada aquesta entrada. Bona i interessant comparativa.

  2. nando casas’s avatar

    Jordi, ja ho has vist a Escocia: INDEPENDENCIA= UTOPIA

  3. Lola Andrés’s avatar

    No sé, Jordi, no sé. Lo único cierto es que este monstruoso país en el que vivimos está habitado por españoles y gobernado por españoles. Debe ser que nuestro ADN salió defectuoso de fábrica y por eso somos así. Porque la verdad es que no estamos gobernados por extraterrestres, no; estamos gobernados por lo que da esta sociedad, que, según el artículo…. mejor lo dejamos.

  4. Joan Lluís’s avatar

    Això ens queda, Jordi, d’ací al 9N: que guanye el futur, la il·lusió i l’esperança per construir un nou país i lliurar-se de la pols, de la caspa i de l’odi eterns. I des d’ací s’ho mirarem alguns amb el cor xicotet: calcularem què serà de nosaltres després i quanta feina ens quedarà per assolir el mateix somni i la mateixa il·lusió en un nou futur, només per nosaltres.
    Felicitats, com sempre, pel teu blog!

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *