Oriola i el valencià
Els dos extrems de la ciutat històrica són la plaça dels Caputxins, al Raval Roig, i l’antiga Porta de Callosa, al costat de Sant Domènec. I a totes dues trobem el valencià. L’antiga Porta de Callosa és l’única que resta de les antigues muralles. La seua decoració és especialment sumptuosa i reflecteix el primerenc influx renaixentista, que penetrà per Oriola al País Valencià, en harmonia amb l’edifici annex de l’antiga universitat. Fou feta l’any 1558 i representa l’àngel amb l’escut de les quatre barres (emblema del braç reial de les Corts Valencianes, al qual pertanyia la ciutat d’Oriola), acompanyat de dos lleons, i dos escuts amb l’Oriol. Al davall hi ha la següent inscripció:
En lo anni de la nostra redemcio de MDLVIII se acaba aqest portal sent ivrats los molt magnifichs senors Melchor Groadellas Ivan Fernandez de Tvesta Frances Almodover Andreu Manresa Ivan Miro.
La plaça dels Caputxins limita pel nord l’espai del Raval Roig, que per tradició oral s’identifica amb l’Oriola protagonista de la conquesta cristiana al segle XIII i amb la llegenda de l’Armengola. A la plaça hi ha uns murals del pintor oriolà Alfonso Ortuño que representen la llegenda i l’entrada del rei Jaume I, qui recuperà la ciutat dels musulmans sublevats contra el precari domini d’una guarnició castellana. Jaume I la repoblà amb colons catalans i aragonesos, el 1265 […] Al centre de la plaça es reprodueixen els versos dedicats a n’Armengola:
Sabé n’Armengola que al rey de Granada tots los sarrahins donarse volien, matant als de dins. Ella se albanzà ab furia española, matant als traydors e lliurà a Oriola.
El text en negreta pertany a la guia Oriola, referent de la cultura valenciana. Un recorregut pel nucli històric, que editava la Regidoria de Cultura de la ciutat. El meu exemplar és de l’any 2015, supose que ara ja no en donen a l’oficina de turisme. És una pena perquè la guia en qüestió s’adreçava a uns visitants molt concrets: els valencians que desconeixen la importància i la monumentalitat d’Oriola. Sí, confesseu molts de vosaltres que no hi heu estat mai i feu propòsit d’esmena. Aneu en poder a Oriola; millor si és abans que el sol aprete. Vos agradarà.
També he sentit pena en conéixer les notícies de la manifestació contra la llei del plurilingüisme. Per què s’amaguen? Haurien de dir, clar i ras, que era una manifestació contra el valencià. A falta d’arguments millors per a fer oposició, a la dreta i la ultradreta valencianes (si és que és possible diferenciar-les) sempre els quedarà atacar la llengua pròpia.
Fa deu anys que soc professor associat a la Facultat d’Educació. L’opinió majoritària de l’alumnat del Baix Segura, i d’altres comarques de predomini lingüístic castellà, és que l’exempció i la falta d’un ensenyament de qualitat del valencià i en valencià els perjudica. A ells especialment perquè necessiten la capacitació en valencià per a ser mestres, i a la resta perquè entrebanca la possibilitat d’aprendre una altra llengua.
Procuraré traure alguna cosa positiva i de trellat entre tota la fel que aboquen els de la manifestació. Diuen en el seu manifest final “VALENCIANO SÍ, CASTELLÀ TAMBÉ”. Estic tan d’acord amb això que ho repetiré: “VALENCIANO SÍ, CASTELLÀ TAMBÉ”. Sí, però per a tots, i no hem d’oblidar que, en un territori on hi ha dos llengües en contacte, només són verdaderament bilingües els que poden parlar la llengua minoritzada.
Ací, des de fa més de tres-cents anys, la llengua minoritzada és el valencià i l’única que s’ha imposat, a foc i sang o amb decrets, és el castellà. Acabar amb una desigualtat de segles no és faena d’una legislatura, però hem de començar i crec que eixe és l’objectiu de la llei del plurilingüisme: fer-nos, a tots els valencians, més iguals i més responsables respecte del nostre patrimoni lingüístic i cultural.
Un abraç a tota la gent culta, oberta i tolerant del Baix Segura i de tot el País Valencià.
Esperança
Ahir vaig saber que l’última assemblea de Podem Elx acabava brindant amb cava. És normal, el devien tindre a la nevera des del maig passat i ara, per fi, podien celebrar una victòria. L’alegria il·licitana s’ha produït també a tota Espanya. “Ja tenim govern”, diuen alguns, com si abans no en tinguérem. També diuen que serà un govern de la gent i per a la gent, que hi haurà diàleg i agenda valenciana, que Terol la petarà, que els rics pagaran més i els obrers viurem millor, que tot serà inclusiu, no sexista, collonut i de conya.
I, com si tinguérem dia i nit alhora, hi ha qui entre tanta claror ho veu tot negre. Espanya s’acaba, la monarquia s’acaba, s’acabarà el sucre als supermercats i les medecines a les farmàcies, tornarem al racionament, cremaran les esglésies i el Círcul Industrial, una dona farà de capità moro i Otegi presentarà les campanades de Cap d’Any.
No veig motiu per a tanta por, tampoc per a tanta eufòria. Hi haurà govern de coalició, però no hem d’oblidar que, fins fa poc, els d’Iglesias volien fer el sorpasso al PSOE i encara fa menys que Sánchez no podia dormir per culpa de Podemos. A Espanya no hi ha tradició de pactes, havia de ser tot o res, i en eixa cultura s’han criat els que ara s’abracen de gaidó.
A mi, el que em preocupa és si el govern i la societat espanyola sabran respondre a esta espècie de doble tensió democràtica que els afecta. D’una banda, i precisament contra la democràcia, hi ha el boom de l’extrema dreta que, a més d’alenar sobre el coll de Casado, marca el discurs de tot el PP. A l’altra banda està la qüestió catalana, que és, no ho oblidem, una demanda de major democràcia. No tots els catalans volen la independència, però la immensa majoria vol decidir el seu futur col·lectiu en un referèndum.
Hi ha qui acusa el sobiranisme català d’afavorir l’ascens de la ultradreta; el vicepresident Iglesias sosté eixa opinió. Això és culpar a la víctima i absoldre al delinqüent i, de pas, evitar una reflexió profunda sobre la qualitat democràtica de l’estat i la ciutadania espanyola. Si al final d’esta legislatura que ara comença tenim tots més drets, més justícia social, més democràcia i menys intolerància, podrem dir que ha valgut la pena.
Jo de moment tinc esperança, és una virtut doble: teologal i revolucionària. Que Déu vos beneïsca, camarades.
Comentaris recents