Home » Posts tagged 'feminisme' (Page 2)

Tag Archives: feminisme

Jo també sóc Nevenka

En 1999 Nevenka Fernández acabava de llicenciar-se en Empresarials. Com qualsevol jove amb vint-i-pocs anys i un títol davall del braç, volia menjar-se el món, créixer professionalment, posar en pràctica tot el que havia aprés. Ismael Álvarez no era tan jove, estava a punt de complir-ne 49. Aquell any hi havia eleccions municipals i ell, ja alcalde de Ponferrada pel Partit Popular, es presentava a la reelecció. Com sol dir-se, va fitxar la jove Nevenka per al número 3 de la llista: de 12 regidors (majoria simple) el PP va passar a 16 (majoria absoluta), un èxit. Però Álvarez no tenia prou satisfacció amb el triomf electoral, és un doner irreprimible i s’havia encaterinat de la jove regidora. S’enrotllen, sí, però quan ella decidix acabar la relació sentimental el batlle creu que no hi ha dona al món que puga deixar-lo i comença per a Nevenka un infern d’assetjament sexual, infàmies, difamacions, mentides, amenaces… Allò va ser el cas Nevenka i n’hi hagué fins i tot per a escriure un llibre. Finalment l’alcalde era condemnat i, en 2002, dimitia.

Durant aquell trist episodi, la regidora popular assetjada va comptar amb el suport i la comprensió de Charo Velasco, cap del grup municipal socialista. “Olvídate de que soy del PSOE, mírame como mujer, como médico”, li va dir, i afig que “La tranquilicé diciéndole que mi grupo no se iba a aprovechar de la situación. Hasta pensé que la habían violado. Estaba delgada, sin arreglar. Noté que se sentía culpable”. Una llàstima que el PSOE de Ponferrada no estiga ara regit per la senyora Velasco. Potser ella, com a dona, com a socialista, ni tan sols s’hauria plantejat la possibilitat d’accedir a l’alcaldia gràcies al vot d’Ismael Álvarez, que ara té un partit propi i cinc regidors decisius.

I l’exercici d’ignomínia, de dir una cosa i fer la contrària s’ha consumat precisament hui, Dia Internacional de les Dones. Algunes amistats socialistes m’animaven a participar esta vesprada en la manifestació del 8 de Març. Disculpeu-me, companyes i companys, no he pogut estar amb vosaltres perquè a eixes hores faig classe, prop de trenta alumnes (dones majoritàriament) que seran uns mestres fantàstics, n’estic segur. Bé, no he pogut manifestar-me pel carrers, però si haguera anat la meua pancarta diria “JO TAMBÉ SÓC NEVENKA”.

100 anys, 146 treballadores

25 de març. Fa cent anys era dissabte. Per a algunes dones de Nova York no va ser un dia de festa. Moltes d’elles eren jueves, però no hi ha descans del sàbat quan la necessitat de menjar s’imposa. La resta, catòliques la majoria, esperava un diumenge que no els arribaria. 146 dones van morir tal dia com hui, l’any 1911, a la fàbrica de camises Triangle. Quan s’incendià no pogueren eixir, els patrons havien tancat la porta amb clau. El judici posterior els va declarar innocents. La ciutat i el món van viure una commoció semblant a la de l’11 de setembre de 2001. Després hi hagué protestes, manifestacions, reformes legals. La lluita dels treballadors era també la de les treballadores. Sis anys més tard, en plena guerra mundial, les dones russes feien vaga per a exigir pau i pa, quatre dies després el tsar abdicava, el govern provisional va concedir a les dones el dret a votar. Això va passar un 8 de març. Des d’aleshores en eixa data commemorem el Dia de la Dona Treballadora; segons algunes i alguns ha de ser dit només Dia de la Dona o Dia de les Dones, perquè el singular amaga la diversitat. Qüestions de forma o de fons, no sé. Jo plantege que el 8 de Març siga el Dia de la Mare o, més concretament, el Dia de la Mare que t’ha Parit. Per què? Perquè el 8 de març de 1940 va nàixer ma mare i, si sumem el camp, la fàbrica de paper Bambú i el tèxtil, ha treballat més de cinquanta anys en sa vida, a treballadora no li guanya ningú. A més, tots tenim o hem tingut mare i hauríem de pensar en ella a l’hora de revisar possibles prejudicis de gènere. Deixem-ho ací. Un record per a Caterina Leone i Rosaria Maltese. Van ser les víctimes més joves del foc assassí, només tenien catorze anys.