Home » Posts tagged 'feminisme' (Page 2)

Tag Archives: feminisme

gener 2023
M T W T F S S
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031  

Comentaris recents

De putes

Començarem amb una historieta real. Dos matrimonis de la comarca van cap a València a passar la vesprada de dissabte fent compres. Ells empresaris, elles felices esposes. Arribats al cap i casal, decidixen segregar-se per sexes i quedar a tal hora en tal lloc. Les dones anaren de botigues; els homes, de putes. Se’ls va fer un poc tard als xics, hi ha bonegó conjugal: “Ara arribeu?!” Un d’ells va respondre sincer: “Pos venim follats”.

Segons la Policia, a Espanya hi ha 37.000 dones que són explotades sexualment, forçades a exercir la prostitució. No estan gens amagades. Si a l’estiu aneu del Campello a la Vila per la general, podreu trobar-ne cinc o sis. També hi ha les que no veiem, les que estan dins d’alguns “hostals” de carretera, clubs i sales de festa; i les que cada dia omplin dos pàgines de publicitat del diari. Total, 37.000 dones fent de puta, esclavitzades en un estat pretesament de dret i molt sensible a la violència de gènere.

Sobre això no es legisla, deu ser l’efecte d’una mala moral catòlica. Negant-nos a actuar no resolem res, el drama persistix: 37.000 dones. El feminisme —tan eficient en altres supòsits a l’hora d’aconseguir lleis— està dividit respecte del que cal fer amb la prostitució. El debat entre prohibició i legalització l’immobilitza. En altres casos, com ara l’ordenança que PSPV i PP han aprovat a l’Ajuntament de València, l’únic que es fa és allunyar el problema dels centres urbans, amagar la brossa davall l’estora, putejar encara més a les putejades. “En el PSPV hay compañeros que se van de putas”, diu Joan Calabuig. Quin descobriment.

Jo sóc partidari de la legalització. Les dones i homes que lliurement vulguen guanyar-se la vida com a treballadores i treballadors del sexe haurien de poder fer-ho amb els mateixos drets i deures que els que opten per l’ortodòncia, la metal·lúrgia, l’advocacia o la mecànica de l’automòbil. És a dir, pagant impostos i amb cobertura sanitària i jubilació. Prostitució legal i totes les forces de seguretat i el pes de la llei contra la il·legal, contra el mala puta proxeneta, contra les putes màfies i contra el còmplice puter.

I vosaltres? Què en penseu?

Sororitat

L’últim 8 de Març em va aportar un terme per al diccionari particular: sororitat. Segons l’antropòloga mexicana Marcela Lagarde, la sororitat és “l’amistat entre dones diferents i iguals, còmplices que es proposen treballar, crear i convéncer, que es troben i reconeixen en el feminisme per a viure la vida amb un sentit profundament llibertari”. Benvingudes siguen, per tant, la sororitat i totes les legítimes aspiracions que l’acompanyen. Apunteu, amigues i amics: SORORITAT.

Lamentablement el 8 de març passat també ens va deixar una mostra de com les causes més justes poden patir els partidaris més estults. A Màlaga, la Hermandad del Coño Insumiso va traure en processó la imatge del Santo Chumino Rebelde. Tot un homenatge a la memòria de les 146 treballadores mortes el 25 de març de 1911 a Nova York, en l’incendi de la fàbrica on les explotaven. Moltes d’elles eren d’origen italià; catòliques, per tant. No crec que el seu record meresca tant d’improperi i grosseria. Se m’acut un neologisme per a definir el conjunt: VULVARITAT.

De vegades sembla que no sabem exercir la crítica i la reivindicació sense caure en l’insult i l’escarni a l’oponent. I això val tant per als pro vida que comparen l’avortament amb ETA com per als qui, en 2006, quan Benet XVI visità València, vestien aquella camiseta que deia “RITA, ¿EL PAPA SABE LO TUYO?” ¿Es pot comparar l’angoixa d’una dona a l’hora de prendre, potser, la decisió més dolorosa de la seua vida amb la freda crueltat del terrorista? ¿És que si la lesbiana és de dretes podem atacar-la per la seua orientació sexual? ¿Això no és homofòbia? Les formes diuen molt del fons; cuidem-les, per favor.

Jo també sóc Nevenka

En 1999 Nevenka Fernández acabava de llicenciar-se en Empresarials. Com qualsevol jove amb vint-i-pocs anys i un títol davall del braç, volia menjar-se el món, créixer professionalment, posar en pràctica tot el que havia aprés. Ismael Álvarez no era tan jove, estava a punt de complir-ne 49. Aquell any hi havia eleccions municipals i ell, ja alcalde de Ponferrada pel Partit Popular, es presentava a la reelecció. Com sol dir-se, va fitxar la jove Nevenka per al número 3 de la llista: de 12 regidors (majoria simple) el PP va passar a 16 (majoria absoluta), un èxit. Però Álvarez no tenia prou satisfacció amb el triomf electoral, és un doner irreprimible i s’havia encaterinat de la jove regidora. S’enrotllen, sí, però quan ella decidix acabar la relació sentimental el batlle creu que no hi ha dona al món que puga deixar-lo i comença per a Nevenka un infern d’assetjament sexual, infàmies, difamacions, mentides, amenaces… Allò va ser el cas Nevenka i n’hi hagué fins i tot per a escriure un llibre. Finalment l’alcalde era condemnat i, en 2002, dimitia.

Durant aquell trist episodi, la regidora popular assetjada va comptar amb el suport i la comprensió de Charo Velasco, cap del grup municipal socialista. “Olvídate de que soy del PSOE, mírame como mujer, como médico”, li va dir, i afig que “La tranquilicé diciéndole que mi grupo no se iba a aprovechar de la situación. Hasta pensé que la habían violado. Estaba delgada, sin arreglar. Noté que se sentía culpable”. Una llàstima que el PSOE de Ponferrada no estiga ara regit per la senyora Velasco. Potser ella, com a dona, com a socialista, ni tan sols s’hauria plantejat la possibilitat d’accedir a l’alcaldia gràcies al vot d’Ismael Álvarez, que ara té un partit propi i cinc regidors decisius.

I l’exercici d’ignomínia, de dir una cosa i fer la contrària s’ha consumat precisament hui, Dia Internacional de les Dones. Algunes amistats socialistes m’animaven a participar esta vesprada en la manifestació del 8 de Març. Disculpeu-me, companyes i companys, no he pogut estar amb vosaltres perquè a eixes hores faig classe, prop de trenta alumnes (dones majoritàriament) que seran uns mestres fantàstics, n’estic segur. Bé, no he pogut manifestar-me pel carrers, però si haguera anat la meua pancarta diria “JO TAMBÉ SÓC NEVENKA”.

100 anys, 146 treballadores

25 de març. Fa cent anys era dissabte. Per a algunes dones de Nova York no va ser un dia de festa. Moltes d’elles eren jueves, però no hi ha descans del sàbat quan la necessitat de menjar s’imposa. La resta, catòliques la majoria, esperava un diumenge que no els arribaria. 146 dones van morir tal dia com hui, l’any 1911, a la fàbrica de camises Triangle. Quan s’incendià no pogueren eixir, els patrons havien tancat la porta amb clau. El judici posterior els va declarar innocents. La ciutat i el món van viure una commoció semblant a la de l’11 de setembre de 2001. Després hi hagué protestes, manifestacions, reformes legals. La lluita dels treballadors era també la de les treballadores. Sis anys més tard, en plena guerra mundial, les dones russes feien vaga per a exigir pau i pa, quatre dies després el tsar abdicava, el govern provisional va concedir a les dones el dret a votar. Això va passar un 8 de març. Des d’aleshores en eixa data commemorem el Dia de la Dona Treballadora; segons algunes i alguns ha de ser dit només Dia de la Dona o Dia de les Dones, perquè el singular amaga la diversitat. Qüestions de forma o de fons, no sé. Jo plantege que el 8 de Març siga el Dia de la Mare o, més concretament, el Dia de la Mare que t’ha Parit. Per què? Perquè el 8 de març de 1940 va nàixer ma mare i, si sumem el camp, la fàbrica de paper Bambú i el tèxtil, ha treballat més de cinquanta anys en sa vida, a treballadora no li guanya ningú. A més, tots tenim o hem tingut mare i hauríem de pensar en ella a l’hora de revisar possibles prejudicis de gènere. Deixem-ho ací. Un record per a Caterina Leone i Rosaria Maltese. Van ser les víctimes més joves del foc assassí, només tenien catorze anys.