Gràcies a Información, hem sabut que Sonia Castedo podrà plantar davant de l’Ajuntament d’Alacant els tarongers que tanta il·lusió li fan. Si la imatge final de la plaça s’assembla a la virtual que publica el diari, la ciutat haurà guanyat molt. Fins fa poc, esta plaça feia de pàrquing exclusiu i gratuït per a autoritats municipals, un ús mesquí de l’espai públic que era bastant habitual en els ajuntaments franquistes. A Alacant pervivia este costum, com una ombra negra de l’horrible edifici de l’Audiència Provincial, també d’època franquista, sobre la llum barroca de la façana consistorial. Amb els tarongers i els sortidors, la ciutadania corrent recuperarà la plaça. L’enhorabona a esta alcaldessa, que dóna places a la gent i lleva honors a Franco. A més, cal felicitar-se per l’arbre que ha escollit la primera edil. Els tarongers faran que la plaça i potser l’Ajuntament siguen més valencians encara, els agermanaran estèticament amb el pati annex al Palau de la Generalitat, ple de tarongers hui en dia, solar pretèrit del Consell de la ciutat que fou i és cap i casal del Regne.

Ai, la taronja! Tan arrelada al nostre imaginari col·lectiu, tan homenatjada pels nostres artistes. N’hi ha als quadres de Sorolla, de Pinazo, de Gastón Castelló. Teodor Llorente recorda la seua infància dient “Vora el barranc dels Algadins/ hi ha uns tarongers de tan dolç flaire/ que, per a omplir d’aroma l’aire/ no té lo món millors jardins”. I, en el Coral romput, Estellés declara així amor i desig: “A tu que et rius, a tu, et voldria tenir/ per sempre al meu costat, rient-te, perquè rius,/ i rius amb tota l’ànima i rius amb tot el cos,/ i rius, amor!, amb tota la teua joventut/ i amb la salut daurada de la taronja oberta/ amb els dits, amb les ungles, bàrbarament alegre!”

L’afany taronger de l’alcaldessa s’emmarca en la també artística iniciativa municipal “Alicante, guapa, guapa, guapa!”, molt més desig que realitat. Un exemple: en ple centre històric, al costat de la cocatedral, hi ha una casa enderrocada i uns contenidors afigen la pudor molesta de la brossa al trist espectacle visual. Passe per allà amb un amic alacantí, ho mira, em mira i diu desconhortat: “Alicante… guarra, guarra, guarra!” Açò em recorda que, durant la intensa campanya europea, vaig assistir amb el meu seguici al sopar de gala de la Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes, la PIC. A més de la societat civil més compromesa, hi estàvem tots: la gauche valencienniste, l’eurocommuniste, la postcommuniste i, per descomptat, la gauche divine i el PSOE. Manolo Alcaraz, que és alma mater de la PIC i encarna ell mateix totes les gauches citades, ens donà satisfet la benvinguda: “Xe, açò pareix una boda”. “Sí, però la nóvia no es casa amb ningú”, li vaig dir jo. Va anar bé el sopar. Al final, parlaments, premis, alguna llàgrima sincera i emocionada i un vídeo sobre l’estat d’Alacant, que resultaria molt més divertit si no fóra tan real. Per a vore’l, feu clic en la cara d’Alcaraz.