El camí
Comprovat, al número 4 del carrer Blanqueries no han instal·lat el Salt als ordinadors. Feu-ne la prova: obriu un document, escriviu “Otro camino es posible” i cliqueu en traduir al valencià. El resultat serà “Un altre camí és possible”. Qualsevol valencianoparlant, qualsevol alumne de nivell elemental, qualsevol altra màquina de traduir ho saben. Amb tot, no ha comés el PSPV una errada. Vegem què diu la Gramàtica Normativa Valenciana (AVL): “L’indefinit altre s’usa generalment precedit de l’article o d’un altre indefinit. En singular, l’ús sense cap altre especificador és poc habitual i es limita a casos molt concrets, que sovint admeten també l’especificador un”. Consultem ara la Gramàtica Valenciana (Bromera, IIFV, Generalitat): “L’indefinit altre expressa un grau d’indeterminació molt gran. Semànticament equival a les expressions ‘més’, ‘qualsevol’, ‘cap altre’.” Ja està l’assumpte clar, la tria no és casual; amb esta campanya els socialistes valencians volen manifestar un alt grau d’indeterminació. Ells saben que hi ha més camins, però no saben ben bé quin agafar, pot ser qualsevol o pot ser cap altre. Més del mateix, deixar l’actual camí de cabres popular per a tornar al camí de treta socialista. No. Ja és hora de girar camí, de fer el camí retent —que vol dir camí bo i dret—, d’obrir-nos camí els valencians, de fer el nostre camí. El camí és llarg, però sembla que anem pel bon camí, les enquestes situen la Coalició Compromís amb 4 diputats en les pròximes Corts Valencianes. Afanyeu-vos que va de bo, poseu-vos la manta al coll, unes bones espardenyes i que ningú abandone el camí. Endavant!
Parlar foradat
Bocut, llengut, garlaire, bocafluix, bocamoll, llenguallarg, anar-se’n de la boca, dir per dir, ser una boca de trons, no callar ni baix l’aigua, a molt parlar poc encertar, dir el nom del porc, boca en boca prompte es desboca, xarrar més que setze, parlar més que alenar, dir-ne de tots els colors, parlar foradat… Té la nostra llengua mots i expressions de sobra per a referir-se als excessos verbals. També anem sobrats d’exemples. Inauguració a Ontinyent d’un parc d’accés impossible per a persones amb mobilitat reduïda; Alfonso Rus, president de la Diputació de València, respon a la queixa: “agarreu cordes” els discapacitats. Fent un ús exquisit de la metàfora, un altre president provincial, Carlos Fabra, afirma que les gavines del PP es menjaran els “capullos del PSOE”. Impressionant nivellàs poètic. 26 de març passat, milers de manifestants a València contra la corrupció; un èxit, hi va anar fins i tot Alarte. Per a David Serra la manifestació era “catalanista e independentista, y en contra de la Comunitat Valenciana”. Punt 1 del manual: quan no tingues contraargument, acusa’l de catalanista. Que el putxero de polp no t’ha eixit bo, el peixater és catalanista i el polp també; que plou per la Puríssima Xiqueta, la pluja és catalanista; que a Ripoll no li apanya la llista, Ripoll catalanista. I així successivament. I Camps? Camps és un no parar. Presenta Rita Barberà com a candidata a l’alcaldia de València i la compara amb Jaume I; les pedres del monestir de Poblet encara retrunyen. És, més o menys, com posar al mateix nivell Martín i Soler, el Mozart valencià, i Luis Aguilé, “nadie me quita mis vacassiones en Castellóóóóón!” I això, que fa riure i plorar alhora, no és res al costat del que va amollar de Rodríguez Zapatero: “mala persona“. Si hom diu d’altri —catalaniste!— que és un desgraciat, un pixorro, un fill de puta… aniré amb compte, però voldré crear-me una opinió pròpia. Si em diu, en canvi, que és una mala persona, la falta de víscera que va en l’insult m’indicarà cert rigor en el judici. No sé si el president espanyol és bona o mala persona, el president valencià tampoc ho deu saber. I si no ho saps, per què parles?
Honoris causa
L’empresa on treballe ha fet un fitxatge estrela: Rodrigo Rato. Afortunadament la Universitat no haurà de pagar-li la fortuna que este crack de l’economia està acostumat a cobrar. Entre el president de Bankia i esta notabilíssima institució que ascendix sobre l’ocàs no hi haurà honoraris, només honors. Ell jurarà solemne defensar-nos allà on vaja i nosaltres el farem doctor honoris causa. En este cas, però, el nosaltres corporatiu ve matisat. Per primera vegada el nomenament no ha rebut la unanimitat del Consell de Govern de la UA. Hi ha hagut huit vots en contra; en ells em trobe representat, gràcies als huit. Algú podrà pensar que la disconformitat em naix en la ideologia, però no, el partidisme cal buscar-lo en qui ha proposat el nou doctor: el Departament d’Economia Aplicada i Política Econòmica, que dirigix Diego Such, conseller d’Indústria i Comerç amb el president Zaplana. “Blanco y en botella” diuen els castissos. Però siguem honestos i mirem-li els mèrits, que en té. Amb la cartera d’Economia en mans de Rato, Espanya s’enlairà, excel·lia arreu del món. “El milagro soy yo” hagué de dir Aznar, de tant protagonisme com guanyava el superministre de posat anglés i somriure sardònic. Efectivament, a Espanya es creava més ocupació que a la resta d’Europa, s’hi feien més cases que a Alemanya, França i el Regne Unit junts, la pasta circulava amb alegria pròpia de nous rics, els bancs donaven hipoteques perquè pagares el pis, els mobles, el 4×4, l’esquadra de negres… serà per diners?! Per fi oblidàvem Solbes el Gris, Rato el Blanc refulgia poderós i popular. Però després de la pujada vingué el daltabaix. El creixement s’havia centrat en l’especulació, en la rajola, no hi havia base tecnològica, valor afegit, llarg 
termini. “De aquellos polvos vinieron estos lodos” diuen també i enfangats estem amb prop de 600.000 aturats al País Valencià i les caixes destrempades després de l’orgia immobiliària. La hispànica àguila de les finances volà a la direcció del Fons Monetari Internacional, on va estar el temps just perquè li quedara una modesta pensió vitalícia de 58.400 € anuals. Des d’aquell elevat niu no va atalaiar com calia i en un informe el Fons mateix li ho retrau. Vet aquí que no li falten mèrits, però per a què? Per a ser honoris causa?
Comentaris recents