Home » 2013
Yearly Archives: 2013
Tu quoque, Universitas Lucentina!
El pròxim dissabte començarà Festitíteres, el festival de titelles que organitza l’Ajuntament d’Alacant. Apunteu la funció del dimarts 3 de desembre, a les sis de la vesprada, a Les Cigarreres (5 euros): Macianet del Canyot. Entre els 15 espectacles d’enguany és l’únic que, pel que podem deduir del programa, serà en valencià. Això de no programar obres en valencià o programar-ne poquíssimes és un costum bastant trist al sud de la Carrasqueta. I no crec que siga per falta de públic o de companyies, deu ser per inèrcia, perquè sí, sempre el peix que es mossega la cua, l’urobor maleït que va descriure Plató.
De clàssics va la cosa. La Universitat d’Alacant, juntament amb l’Ajuntament d’Elx, ha organitzat per al mes de maig un certamen de teatre grecollatí, que tindrà lloc al jaciment de l’Alcúdia i pel qual s’espera que passen prop de 20.000 persones. Enhorabona als impulsors. I, de les 11 obres de l’actual programa, quantes es representaran en valencià? Una? No, cap. Sabíem que, en la seua agenda, l’alcaldessa Mercedes Alonso (PP) ha apuntat la promoció del valencià ad kalendas graecas, però que la Universitat bega l’aigua del Leteu en este aspecte em dol més encara.
En saber-ho, m’he sentit acoltellat com aquell tirà i he pensat “Tu també, fill meu!”. Bé, estem acabant novembre, d’ací als idus de maig hi ha temps per rectificar, al cap i a la fi errare humanum est.
Tomàs Perelló
Si no haguera nascut a Alcoi, crec que m’hauria agradat nàixer a Dénia. Aquella ciutat oberta a la mar nostra és petita, agradable de passejar, carregada d’història. Té una bona i àmplia oferta de restauració, recomane el Miguel Juan, taverna degana de la població, per als arrossos i les tapes tradicionals, i el Baret de Miquel, per als amants de la cuina d’avantguarda. Per a menjar i beure vora mar teniu la plaça del Raset, on tots els portals han sigut ocupats per botigues, pubs i restaurants. Tots? No. Com en els còmics d’Astèrix, el número 17 del Raset resistix l’embat de l’oci fet negoci, és una casa normal i corrent. Allà vivia Tomàs Perelló, periodista, dolçainer, agitador cultural, president de falla, militant del nacionalisme polític i un dels millors tios que he conegut mai.
Puc assegurar, perquè jo l’acompanyava, que Tomàs va ser el primer valencià a entrar al parlament d’Estrasburg enrotllat en una manta morellana; poderosa imatge del que volem: ser escoltats i reconeguts al món, sense renunciar a la tradició que ens abriga. Amb el Dacsa i la resta de la seua colla deniera, va innovar el món de la festa impulsant la Penya Fallera Foc a la Barraca, una espècie de comissió alternativa i descreguda (tolerada per l’autoritat competent), en què casal i monument eren un tot. Fent honor literal al seu nom, la nit del 19 de març cremaven la barraca on s’havien ajuntat els dies previs. També devem a Tomàs l’Aplec de la Marina, l’homenatge que Dénia fa als seus defensors durant la guerra de Successió.
L’Aplec mereix un paràgraf a part. En dos o tres ocasions vaig participar en la recreació històrica de la rendició de la ciutat. Impressionant. Anàvem a vestir-nos a la torre de la Pólvora i, per a maulets i botiflers, Tomàs havia parat taula: coques de pèsols i ceba, de tomaca i pebrera, pastissos, mistela, cava i whisky. Això per a esmorzar un diumenge de matí. Després de la representació, venien els parlaments. La foto que hi ha al peu d’esta entrada, potser una de les últimes que li feren, està presa just en el moment en què Sebastià Garcia, aleshores diputat provincial del Bloc, agraïa a Tomàs tot el seu treball i els assistents l’aplaudíem.
Tomaset per a alguns, Tomasot per a altres, Miquelet també li deien per ser Miquel el seu segon cognom. Lo de Tomàs va ser una gran pèrdua, xe! I ja han passat més de deu anys. Poc després de la seua mort, els dolçainers estrenaven una marxa que porta el seu nom. A la plaça del Consell no cabia ningú més; el poble se l’estimava, no exagere quan dic que s’hi mereix un carrer.
De moment i si podeu, aneu este diumenge a Dénia i assistiu al seu Aplec.
99
M’enganyà des del primer dia. Em va dir que seria una cosa i va ser tota una altra. Per culpa seua entrava a casa gentola impresentable: xulos i fulanes fluixos de bragueta, bròfecs de crit fort, polítics de ponent i d’altres aponentats, pallassos sense gràcia, flamenques ben poc flamenques, el festival de l’OTI… Allò era un infern, en la tómbola del món catòdic m’havia tocat la penyora. Es gastava els diners que no teníem, era mentidera, tendenciosa, maquinadora, puta, beata, coenta i no sé quantes coses més. Però jo l’estimava, l’estimava, sí, perquè era meua.
Ara que me l’han morta, vull oblidar tot això. Recordaré tot el que em vas donar de bo, tot el que vam viure junts quan jo et mirava al ulls i tu em parlaves la meua llengua. L’humor de Joan, la Bola, els dibuixos tots —Shin Chan en valencià em resulta més graciós que en dialecte barceloní—, la saviesa d’en Pellicer, magnífics documentals de la BBC doblats en un valencià correctíssim, els documentals de producció pròpia, Remeis al rebost, Cor de festa (pobre Julio, se n’anà sense aprendre a pronunciar les vocals obertes), les retransmissions de la Calvalcada, i les del Misteri d’Elx, Trau la llengua, Gormandia, les sèries, jo no veia l’Alqueria, però ma mare sí, Maria Abradelo com a exemple d’integració…
Descansa en pau, estimada RTVV. No ressuscitaràs al tercer dia, serà cosa d’any i mig. Seràs el Nou Nou i seràs per fi la nostra, de tots.
Tripartits
El passat 30 de setembre Anna Climent Montllor prenia possessió de l’acta de regidora de l’Ajuntament d’Alcoi. Conec Anna des de fa molts anys, és una persona intel·ligent, treballadora i batallera, ho farà bé. A més, amb la seua entrada a la corporació Compromís se situa al capdavant dels grups municipals quant a apoderament de les dones: de 5 regidors que tenim 3 són dones (60 %). Per darrere queden el Partit Popular (5 de 9: 55 %), el PSOE (3 de 7: 42 %) i Esquerra Unida (cap de 2: 0 %) i els no adscrits (cap de 2: 0 %).
Este nou canvi en la composició del nostre ajuntament és conseqüència de la renúncia de Rafel Carbonell a la política professional i l’epíleg d’un pacte tripartit d’esquerres, que havia de ser epopeia i acabà sent tragèdia, especialment per al Bloc. La lliçó que tots en podem traure és que un èxit mal gestionat pot esdevenir fracàs (el de Compromís) i que, amb habilitat i una conjuntura propícia, la pitjor derrota pot convertir-se en una dolça victòria (la del PSOE).
Alcoi no és el centre del món, d’acord, però quan fa dos anys la suma de socialistes, nacionalistes i comunistes treia el PP de l’alcaldia, molta gent mirà la nostra petita ciutat amb una gran il·lusió i es començava a dir que Alcoi era un banc de proves per al conjunt del País Valencià, que el que passara a l’Ajuntament d’Alcoi entre el 2011 i el 2015 podria extrapolar-se a la legislatura autonòmica 2015-2019. En això tenen raó, pot tornar-nos a passar.
I alguns encara creuen en les bondats del contrincant, la bona fe de tots els que volem un canvi, la unitat de l’esquerra, el valencianisme del PSPV, la lleialtat d’Esquerra Unida… He vist més candidesa en molts dels nostres militants que en Elmo i Winnie-the-Pooh junts. Així les coses, amb l’excitació de les enquestes favorables, el blat encara per ensacar i el discret festeig que mantenen Ximo Puig i Rosa Díez (vegeu El Temps núm. 1.515), jo continue malfiant-me. I tant que vull tirar el PP de la Generalitat; ho necessita el poble i ho necessita el PP mateix. Ara bé, el gat escaldat amb poca aigua n’hauria de tindre prou. Si estiguera en la meua mà, no consentiria que Compromís entrara en un altre govern tripartit, llevat que la presidència de la Generalitat recaiguera sobre Mònica Oltra, més que probable candidata de la coalició.
La importància no està tant en les sigles que ostenten aquella conselleria o l’altra, sinó en les polítiques que s’hi apliquen. I, amb els escons suficients per a condicionar l’acció del govern, es pot fer més des de fora que des de dins del Consell. M’agradaria que tot açò es tinguera en compte, si finalment té lloc l’anhelat canvi de cicle. També estaria bé que Rafel tornara a la política activa.
La reina mora
Devia ser bella com n’hi ha poques, com les reines mores són. Quan la host del malvat Jaume el Barceloní arribà als seus dominis, ai las!, s’enamorà d’un cavaller cristià i ell d’ella. El cor o la fe, l’amor o la sobirania, és una aspra disjuntiva. Incapaç de resoldre, la reina es llançà des d’una finestra del seu castell. El salt va ser tan gran com el seu turment, anà a caure uns quilòmetres més enllà. L’impacte reial no fou en va: féu brollar una font que encara raja abundosa i clara. Tot això s’esdevingué, és cosa certa, a Benifairó de la Valldigna. Prova de tot el que dic és que, si hi aneu, trobareu com a altiu testimoni el castell de la Reina Mora.
I els moros serien mudèjars i després moriscos. Els havien batejat, però continuaven creient en el profeta. Conta un inquisidor que en una remota parròquia, on tota la feligresia era morisca, les mares pessigaven els nadons quan el rector alçava el pa transsubstanciat ja en cos de Crist. Així els xiquets ploraven i tot el temple era befa de la nostra fe catòlica, l’única vertadera. Açò també és ben cert.
Arribat el moment, en l’hora terrible de l’expulsió, alguns moriscos es rebel·laren. No els sostenia només la ràbia, creien fermament que un guerrer muntat sobre un cavall verd, que és el color de l’islam, vindria a combatre al seu costat i que cap exèrcit cristià els podria véncer. Era una mena de sant Jordi en versió morisca. Si voleu vore el Cavall Verd, aneu de la Vall de Laguar a Benigembla, que allà és on els avalotats es feren forts.
Potser aquell guerrer que els salvaria havia de ser al-Azraq retornat a la vida. El cabdill moro mort a Alcoi va ser un maldecap constant per al rei Jaume i per als cristians acabats d’empeltar en esta terra. Entre les marines i les valls d’Alcoi i d’Albaida va fer la seua vida i va senyorejar moltes places. Justament en estes comarques del nostre migjorn, fins fa ben poc les mares encara feien por als xiquets dient-los que se’ls emportaria el Drac. Vet ací l’al-Azraq històric convertit en el Drac llegendari.
La història és brutal a voltes, la llegenda l’endolcix. Tot açò i encara més és el que misser Labrado ens contà a més de cent. Moltes gràcies, amic Víctor, per tota la gràcia que tens.
Visca Catalunya lliure (de caspa)
Fa 299 anys, després d’una resistència heroica, sostinguda en gran part pels regiments valencians de Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu dels Desemparats, Barcelona era ocupada per les tropes de Felip V. Conten les cròniques que l’endemà, malgrat la desfeta, els menestrals de la ciutat van tornar a la faena i els botiguers van obrir. És fàcil convertir una gesta bèl·lica en motiu de festa nacional; anar al treball, muntar la parada té menys èpica. Passats tres segles, els catalans estan tan orgullosos d’haver lluitat a mort per les seues llibertats col·lectives com d’haver continuat fent vida en haver-les perdut.
Fa dos nits, escoltava les opinions de la cadena líder de la radiodifusió espanyola. Els tertulians lamentaven la no-elecció de Madrid per a acollir els jocs olímpics de 2020. Un d’ells retreia als aspirants el recurs a la diversió i el bon menjar, es dolia del tòpic, reclamava que Espanya és més que això. Un altre va aprofitar l’argument per a canviar de tema i embastar el COI amb la diada. Comentava Fernando Vallespín que dissabte es va quedar fent zàping i va trobar en TVE l’emissió d’una pel·lícula espanyola del 2006: Desde que amanece apetece. El títol i la trama de l’obra degueren colpir profundament el catedràtic madrileny perquè va afirmar el següent:
“Si yo fuera catalán, sería independentista […] Hay una parte que seguimos asociando a lo racial, a lo nuestro, que tiene mucha caspa, que es muy cutre […] El proyecto independentista catalán claramente es expresión de la necesidad de… un poco la percepción de que hay un barco que se hunde y de que nosotros tenemos un bote aparte y si lo separamos nos podemos salvar”
Eixa és la qüestió. No crec que Mas o Junqueras pogueren explicar-ho millor. Hi ha la possibilitat de salvar-se d’un naufragi i, a més, el desig d’espolsar-se una caspa aliena. La caspa de la honra sin barcos, dels 300 metres quadrats de bandera, “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”, “¡Viva Honduras!”, “…de follar no te libras”, la cabra de la Legió, ¡Gibraltar español!, Cachuli, “Luis, sé fuerte”, el quilòmetre zero, el Toro de la Vega, háblame en cristiano…
Per tot allò de fa més de tres-cents anys i tot això d’ara, a molts no ens fa falta ser catalans per a ser independentistes. Feliç diada, germans.
Delictes i fatxes
En Delictes i faltes, Alan Alda interpreta un productor de televisió reeixit i encantat de conéixer-se. Una de les frases que repetix per al documental biogràfic que, a desgrat dels dos, li està fent Cliff Stern (Woody Allen) és “si es corba té gràcia, si es trenca no en té”. També afirma el personatge que “tragèdia més temps és igual a comèdia”. Només des d’una òptica així, es pot entendre l’actitud condescendent del PP amb els joves militants fotografiats en actituds poc decoroses i liberals.
Per als populars deuen ser comèdia la salutació feixista de Xesco Sáez, les banderes amb emblemes nazis amb què apareix Jorge Roca o la fresca alegria supermegacasual de Paula Carda i les seues amigues, immortalitzades amb l’estendard de la Cruzada. Sí, ells i elles somriuen i això és perquè fan comèdia. És diferent l’actitud de Dani Terrades, braç en alt, impasible el ademán davant d’un monument als caídos, i de Carmen Melissa Ferrer, regidora de Joventut i Sanitat a Canals, retratada amb perfil altiu, camiseta cenyida de la Roja i bandera preconstitucional al fons, en el que m’ha semblat una corprenedora al·legoria choni de l’Espanya imperial franquista. L’un i l’altra, malgrat la tensió i la rectitud, es corben, no es trenquen i, per tant, tenen gràcia. On tenen la gràcia? Sí, justament on acabes de pensar.
Com que ja estàvem passant-nos amb els pobres innocents, no ha faltat qui ens ha dit que fer-se una foto amb la bandera de la Segona República és tan reprovable com fer-se-la amb la del règim. No, no és el mateix perquè en la Guerra Civil Espanyola, com en la Segona Guerra Mundial, sí que hi havia bons i roïns. I ací van perdre els bons. Per això hui estos xiquets i xiquetes, balilles i Sección Femenina del segle XXI, poden exhibir-se amb esta simbologia de l’odi sense que els coste el càrrec. Al remat, estan donant la raó a Manuel Fraga. El presidente fundador del PP, redactor de l’actual constitució espanyola i exministre de Franco sostenia que Espanya ha d’estar agraïda al Partit Popular perquè manté adormida, entre les seues files i votants, la major part de l’extrema dreta. Ara s’ha vist, de nou.
En fi, que tot açò ens servisca d’excusa per a tornar a vore Delictes i faltes.
El vell i la mar
Dimarts hi havia bandera verda a l’Albir. M’agraden també les platges de pedra, l’únic inconvenient és que en no res que hi entres ja estàs amb l’aigua al coll. L’aigua, Alcoi. Jean-Marc, cunyat i gascó, i jo ens banyem amb les xiquetes. Uns metres més a l’esquerra un senyor d’uns 65 anys i barba blanca conversa amb un jove en la llengua del país. El gascó li troba una semblança, “Mira, Hemingway”, em diu. Llavors salude el barbut Josep Pérez i Tomàs, qui a partir de hui serà el Hemingway alcoià.
Fem una conversa breu. D’ací a poc es jubila, demane si tornarà a la política ara, diu que no, que l’han temptat, però no té gens de ganes, està tot molt emporcat, el tripartit, quin desastre… Confesse les culpes pròpies, les del Bloc, en l’empastrat i li anomene els companys. “Poques idees i confuses”, és el que opina l’artista del socialisme alcoià. Vol escriure, exposar, fer versos i disfrutar. S’ho ha guanyat el bon home; que vaja bé, capità. “És que era socialista?”, em pregunta el meu cunyat. Dic que sí i dels més bons, dels que es creien la cultura, la tradició, el valencià. Li devem el Tirisiti i la cavalcada reial, jornades de sociolingüística i més coses de trellat.
Ja no queden socialistes com els vells, com els d’abans. No és que foren tots dels nostres, gent pel País Valencià, però n’hi havia un grapat. Els actuals sols s’esforcen per ser una sucursal i el seu valor s’enfonsa com una pedra a la mar.
De putes
Començarem amb una historieta real. Dos matrimonis de la comarca van cap a València a passar la vesprada de dissabte fent compres. Ells empresaris, elles felices esposes. Arribats al cap i casal, decidixen segregar-se per sexes i quedar a tal hora en tal lloc. Les dones anaren de botigues; els homes, de putes. Se’ls va fer un poc tard als xics, hi ha bonegó conjugal: “Ara arribeu?!” Un d’ells va respondre sincer: “Pos venim follats”.
Segons la Policia, a Espanya hi ha 37.000 dones que són explotades sexualment, forçades a exercir la prostitució. No estan gens amagades. Si a l’estiu aneu del Campello a la Vila per la general, podreu trobar-ne cinc o sis. També hi ha les que no veiem, les que estan dins d’alguns “hostals” de carretera, clubs i sales de festa; i les que cada dia omplin dos pàgines de publicitat del diari. Total, 37.000 dones fent de puta, esclavitzades en un estat pretesament de dret i molt sensible a la violència de gènere.
Sobre això no es legisla, deu ser l’efecte d’una mala moral catòlica. Negant-nos a actuar no resolem res, el drama persistix: 37.000 dones. El feminisme —tan eficient en altres supòsits a l’hora d’aconseguir lleis— està dividit respecte del que cal fer amb la prostitució. El debat entre prohibició i legalització l’immobilitza. En altres casos, com ara l’ordenança que PSPV i PP han aprovat a l’Ajuntament de València, l’únic que es fa és allunyar el problema dels centres urbans, amagar la brossa davall l’estora, putejar encara més a les putejades. “En el PSPV hay compañeros que se van de putas”, diu Joan Calabuig. Quin descobriment.
Jo sóc partidari de la legalització. Les dones i homes que lliurement vulguen guanyar-se la vida com a treballadores i treballadors del sexe haurien de poder fer-ho amb els mateixos drets i deures que els que opten per l’ortodòncia, la metal·lúrgia, l’advocacia o la mecànica de l’automòbil. És a dir, pagant impostos i amb cobertura sanitària i jubilació. Prostitució legal i totes les forces de seguretat i el pes de la llei contra la il·legal, contra el mala puta proxeneta, contra les putes màfies i contra el còmplice puter.
I vosaltres? Què en penseu?
El nom fa la nosa
Tal com correspon a un jove guerrer, després de les festes duia l’arcabús a l’armeria perquè el netejaren i el deixaren a punt per a l’alardo de l’any següent. Jo devia tindre vint-i-pocs anys quan la senyora que atenia el negoci, per a emplenar l’etiqueta i el resguard, em va demanar el nom: Jordi Davó, vaig respondre. Llavors ella, amb la cal·ligrafia bella i calmosa de les nostres mares (més o menys Edwardian Script), anota: Jorge Davó. Amb tota l’educació vaig apuntar: “Perdone, li he dit Jordi”. Ella: “Sí, això he posat: Jordi”. Jo: “No, ací diu Jorge”. I amb la perplexitat que se’ns fa davant l’evidència no reconeguda aquella santa dona va setenciar: “És lo mateix, no?”
No, no és el mateix. El meu nom és Jordi. Així em deia mon pare, ma mare, el meu germà, els avis, tota la família i els amics. Si em van inscriure Jorge és perquè no hi havia altra opció, en 1973 encara manava Franco. Pocs dies després de fer els díhuit anys, vaig anar al registre a “traduir-me el nom”. Jordi és, per tant, el nom amb què vaig fer la carrera, sóc pare, em presente a algunes eleccions i pague els impostos. La meua cunyada i una nóvia de l’adolescència encara em diuen Jorge. També diuen que “no me sale llamarte Jordi, siempre te he dicho Jorge”. Espere que algun dia superen eixa limitació. Mentrestant, tampoc és qüestió d’enfadar-se.
Si això val per a les persones, com no ha de valdre per a les ciutats? Ningú ha deixat de dir Lérida o Gerona perquè oficialment siguen Lleida i Girona. Si et pregunten on està Onteniente, sabràs de sobra que estan parlant d’Ontinyent. El que compta en estos casos, i en els 154 municipis valencians que només tenen com a oficial el nom en valencià, és la voluntat dels seus representants democràtics de donar importància i valor simbòlic a la llengua pròpia. És el que vaig fer jo amb la majoria d’edat.
En el ple de dilluns el PSOE, el PP i els regidors no adscrits (ex-PP) d’Alcoi van votar en contra de la moció de Compromís perquè Alcoi fóra l’únic nom oficial de la ciutat. No es tractava de prohibir res, ni de dividir la població, els nacionalistes i Esquerra Unida només feien cas de la recomanació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució reconeguda en l’estatut d’autonomia que PP i PSOE van reformar i pactar en 2006. Per a una determinada dreta alcoiana, la Y, Alcoy, és com una trinxera, l’Alcázar que no estan disposats a rendir. Per a una part de l’electorat i la militància socialista, esta ha sigut l’enèsima decepció. Potser l’última.
En l’argumentació en contra del portaveu socialista no va faltar la demagògia, tan del PP actual, d’apel·lar a la unitat davant la crisi, a la necessitat d’estar a lo que toca. També recordava que l’assumpte es va tractar fa vint-i-cinc anys. 25 anys, això és 1988! A Alcoi manava Sanus i a la Generalitat Lerma. Sanus, l’alcalde que en l’última legislatura va fer tot el possible per a donar el govern al PP i un quadre d’Antoni Miró a Zaplana, i Lerma, el candidat més votat de 1991, el gran valedor dels éssers invertebrats. Sí que té referents de futur el socialisme alcoià, sí.
En fi, tal faràs tal trobaràs. De tota manera, la marxa general del PSOE alcoià, valencià o espanyol no ens lleva el son, ni a mi ni a alguns del seus dirigents. La pèrdua de suports continua imparable, però en el ròssec i en les batalles internes trobaran un lloc per a ser regidors o diputats i, si això els falla, sempre poden tornar a ser alliberats sindicals.
Quin gran error vam cometre amb el tripartit. Torne a la festa: per ALCOI i per sant JORDI, acabe esta entrà!
Comentaris recents