Home » Posts tagged 'país' (Page 5)
Tag Archives: país
La República o el PSOE
La Segona República espanyola té al seu favor l’èpica del somni derrotat i la ucronia, sempre vencedora, del que podia haver sigut i no va ser. Té també tot el meu reconeixement, adhesió i afecte. A pesar d’això, procure jutjar eixe període de la història com qualsevol altre: sospesant-ne les llums i les ombres. Per tant, com a nacionalista, crec que és bo recordar una vegada més un parell de textos. El president Azaña afirmava, atribuint la frase a “una persona de mi conocimiento”, que “Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.” Juan Negrín, cap del govern de la República de 1937 a 1939, va dir: “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. No hay más que una nación: ¡España! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la de que se desprendiese de alemanes e italianos.”
Fa uns quants anys, les poques banderes republicanes que véiem eren les que, en algun homenatge merescut, lluïen antics maquis i exbrigadistes internacionals, gent gran en anys i dignitat. Ara els i les portaestendards són joves i cada vegada en són més. N’hi ha arreu, també en el PSOE. Per això, la bandera tricolor va presidir l’11é Congrés Nacional dels Joves Socialistes del País Valencià. Però va arribar Elena Valenciano a fer la cloenda i s’acabà la gràcia. La mà dreta de Rubalcaba va obligar els xavals a amagar la bandera de Besteiro, Largo Caballero i Prieto. Au, la memòria històrica al ses! Quaranta congressistes feren el buit a la seua vicesecretària general. Convide tots eixos joves a reflexionar. Si la fe republicana els obliga a abandonar la sala on Lady Macbeth ha destituït la seua ensenya, haurien d’alçar-se novament per a anar-se’n del partit. I no em val allò de quedar-se per a canviar-lo des de dins. El socialisme espanyol d’ara no canviarà mai, és tan monàrquic o més que el PP. El PSOE sempre defensarà la 
corona, no perquè crega que comporta estabilitat i bon nom —a la vista està la mala premsa—, sinó perquè defensar la monarquia és defensar l’statu quo i, per tant, defensar-se ell mateix i el bipartidisme que li assegura tornar a manar algun dia.
Rita
La vèrbola i el protagonisme quasi absolut amb què Rita Barberà comanda l’Ajuntament de València esdevenen mutisme i discreció quan es tracta de representar la ciutadania del Regne. Molts electors han sabut esta setmana que la primera edil valentina és també diputada en Corts. La santa laica que fa parlar els muts del Palau de Benicarló és Mònica Oltra. El miracle ha sigut doble: no només ha parlat Rita, ho ha fet també en valencià. “He furtat diners als valencians”, va dir la irada alcaldessa. No confessava el programa, volia restauració, tenia l’honra tocada, d’ella ningú diu això.
La bèstia electoral que fagocità el blaverisme i manté submisa l’altra part del bipartidisme ha demostrat tindre la pell molt fina. No tolera que el seu cognom siga esmentat i culpable. La cariàtide està ofesa i no li retiren l’afront, amenaça amb la querella… Estem parlant de política o d’un programa del cor? Oltra diu que no té por. Té raó i bona oratòria, de sufragista, de mare, de jove, de teixidor. A la dreta valenciana, els rojos se’ls han fet taronges. No proclamen la mort del capitalisme, volen escoletes per als xiquets de 0 a 3 anys, atenció a les persones dependents, ciutats més verdes i amables, educació de qualitat i pública, més cultura per a tots.
València renaix postmoderna, hem bandejat el vell eix: no creiem en dreta o esquerra. La nostra dicotomia és clàssica i diferent: a un costat estan ells, lladres, a l’altre estem tu i jo i tota la bona gent.
El llop i les cabretes
Gràcies a la majoria absoluta que tenia, el govern espanyol del president González va tirar endavant, l’any 1992, la Llei Orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, més coneguda pel cognom del ministre que la va impulsar (llei Corcuera) o per la praxi que comportava (llei de la puntellada a la porta). Un any després, uns xicots de Berga, que es feien dir Brams, estrafeien un conte dels germans Grimm per a cantar-nos un cas pràctic d’aquella polèmica llei. Quan el malvat llop tustava a la porta de les set cabretes, elles deien “Au, ensenya’ns la poteta i l’ordre judicial!” Però no calia cap ordre, el llop tomba la porta, regira el pis i s’emporta la planta dels animalets. A més, i sempre segons la cançó, “aprofitant el sidral, es van endur l’independentista qui viu a baix al principal, a l’insubmís del segon segona, als moros del tercer i a un tio de Pamplona que viu a dalt al cinquè”.
I el conte s’ha fet novament real. La policia, a València, havia de desactivar els violents que aprofiten una concentració d’estudiants per a muntar gresca, però com que els violents no porten una xapa d’identificació amb l’efígie d’Unabomber allà van rebre tots: xiquets, xiquetes, mares, pares, mestres, parlamentaris i ciutadans en general. Si la cosa ja és prou greu per a depurar responsabilitats entre els agents, que el capitost policial es referira als manifestants com l’enemic em sembla un ús del llenguatge tan repugnant com quan ETA deia que els zulos on retenia els segrestats eren presons del poble. I la popular Paula Sánchez de León, nova superior directa d’Antonio Moreno —el càrrec li ve del govern Zapatero—, no s’immuta, no li afecta, no han atonyinat els seus fills.
No hi haurà investigació, ni cessaments, ni dimissions. Farts de repartir garrot i donar lliçons de democràcia, llops i llobes faran la migdiada. Aprofitem quan dormen, obrim-los el ventre, alliberem el futur, farcim-los de pedres i que s’afonen al riu!
Valencianisme o valenciania
El socialisme espanyol buscava líder i tenia dos candidats; el socialisme espanyol valencià també en busca, però amb quatre candidats. Això de moment, ara ve el joc de les aliances, les dissensions, les conxorxes… Potser algun aspirant renunciarà, potser s’hi presentarà algú més. Alartistes, pajinistes, lermistes, neolermistes, ciscaristes, esperancistes, els de Puig, els de Romeu, els no alineats… en el PSPV hi ha tantes famílies que, més que un partit, sembla una d’eixes misses multitudinàries que tant agraden a Rouco Varela.
El 18 de desembre Manuel Mata presentava la plataforma que li dóna suport: Esperança Socialista. Tot molt beat per a un partit tan laic: l’esperança és una virtut teologal, el 18 de desembre era diumenge —festivitat de la Mare de Déu de l’Esperança, per a més inri— i la presentació es va fer al Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, “temple espiritual de l’antic Regne de València”, segons l’article 57 de l’Estatut. A les portes del cenobi, el candidat Mata va explicar que el seu projecte vol “més valencianisme polític i més valenciania”. Ep, un moment, anem pels diccionaris.
Valencianisme: Moviment polític que reivindica els interessos propis del País Valencià.
Valenciania: Qualitat, fet, de ser valencià.
No és el mateix valencianisme que valenciania. De José Luis Roberto a Núria Cadenes, tots tenim valenciania pel fet de nàixer o viure ací, però fer valencianisme és més complicat. Quin és el valencianisme que reclama Mata per al PSPV? El mateix que el del PP? Paella els diumenges i orxata a l’estiu? L’AVE a Madrid i el corredor mediterrani parat? Una autonomia de segona? Un sistema educatiu segregacionista? La província com a marc de referència? Ho hauran d’explicar.
Mentre arriben les explicacions, recomane als socialistes valencians que lligen L’ofici de raonar. Societat, economia, política, valencianisme; no l’ha escrit un tenaç nacionalista —bé, potser sí—, sinó Vicent Soler, catedràtic, exconseller i encara militant del PSPV. No crec que em facen cas, ara mateix deuen estar repassant l’obra mestra de Sunzi: L’art de la guerra.
Diputat Baldoví
Josep Bernat i Baldoví va ser alcalde de Sueca (Ribera Baixa) i diputat al parlament espanyol. Al poble l’anomenaven el Sord, perquè ho era, i a les Corts va fer de mut perquè no hi ha registrada cap intervenció d’esta senyoria suecana de set arroves i mitja (estava també bastant gord). La seua gran contribució al país no la féu des d’un escó sinó des de l’escriptori. Bernat i Baldoví inventà el llibret de falles —i, per tant, el de fogueres— i és autor d’una peça fonamental de la literatura catalana: El virgo de Vicenteta. L’emblemàtica obra del “poeta antiromàntic per excel·lència”, tal com el definí el seu conciutadà Fuster, no perd validesa ni actualitat; jo l’he posada a alguns alumnes i tots s’han fet un fart de riure. Gràcies, per tant, a Bernat i Baldoví per escriure El Virgo i a Vicent Escrivà per fer-ne la pel·lícula; això és una bona adaptació i no el bunyol d’Aranda amb Tirant lo Blanc.
Segle i mig després del cicle vital de Bernat i Baldoví (1809-1864) —veges tu com és la història!—, tenim un altre diputat Baldoví que també ha sigut alcalde de Sueca. Per si algú no se n’havia assabentat, des del passat 20 de novembre Joan Baldoví i Roda és diputat a les Corts Generals, el primer de Compromís i, amb permís de Vicent Marco i Francesc de Paula Burguera, el primer diputat valencianista a Madrid. No serà sord, ni mut, ni arribarà a pesar set arroves i mitja; 
no el deixarem tranquil, no els deixarà tranquils, no li faltarà faena. Parlarà clar perquè sap i castellà perquè obliguen; com diu el Tio Collons, “que atenguen els delicats, els místics i els remolons, abans d’açò està Aristòfanes, un tio de tres collons que en Grècia se féu l’amo”. Acabem de començar, la nit de les eleccions el nou diputat va dir que ara entrava sol, però que d’ací a quatre anys hi haurà tota una filà de diputats valencianistes. Això en són deu i el cabo, sí que tens faena, sí.
Per cert, Baldo, m’apunte a portar els puros i aguantar bé l’esquadra.
Choví
Entre les 26 candidatures de les eleccions autonòmiques no estava Unió Valenciana. “Que ràpida passa la glòria del món!” va dir el místic alemany; la formació fundada en 1982 arribaria al zenit electoral en 1991 (208.126 vots), va ser decisiva i governant en 1995, però quedà fora de les Corts en 1999 (4’68 %) i continuà llanguint en 2003 (2’99 %) i 2007 (22.789 vots) fins a no presentar-se enguany. El seu president, José Manuel Miralles, és actualment director general de Coordinació del Desenrotllament Estatutari en la Conselleria de Governació. Quan el PP valencià fa de Roma paga a qui faça falta; pregunteu, si no, a Fernando Giner, Mari Àngels Ramon Llin, Rafael Ferraro, Rafael Blasco, Josep Maria Felip…
En els mercats i els ecosistemes, els buits que deixen productes o espècies són ràpidament ocupats per altres. Per a suplir la baixa d’Unió Valenciana, l’electorat comptava amb dos opcions. Els furibunds de l’anticatalanisme, el secessionisme lingüístic i el coqueteig amb la dreta extrema comptaven amb Coalició Valenciana. Els qui temen més al ponent que a la tramuntana, no els fa por la unitat de la llengua i no volen saber res dels extrems podien votar Units per València. Els resultats? CVA: 9.334 vots (0’37 %); UxV: 3.629 vots (0’15%). Els extremistes han dissolt la paradeta electoral i tornen al carrer, aneu amb compte. Els centristes perseveren, volen presentar-se a les pròximes generals.
Ja vorem com queda l’assumpte, no és fàcil aconseguir els avals necessaris. Tant de bo els tinguen ja, la democràcia guanya quan la ciutadania té més on triar. De tota manera el debat no és eixe, del que es tracta és de 
sumar. L’allioli valencianista no acabarà de quallar mentre no compte amb el raig d’oli que Choví té al seu setrill. Sabrà el Bloc moure el boix com toca? Voldran els amics d’Units per València entrar al morter? Com ho veus tu, Carles?
Noves glòries a Espanya
L’Ateneu Mercantil de València encarregà a Josep Serrano la composició d’un himne per a l’Exposició Regional de 1909. La lletra fou cosa de Maximilià Thous; anys després el seu fill la traduiria al valencià. Tot plegat va agradar molt al patriciat i la plebs valentines i l’any 1925, sota la dictadura de Primo de Rivera, l’Himne de l’Exposició esdevingué Himne Regional. La peça continuaria avançant en marxa triomfal i sumaria el socialisme espanyol contemporani a la nòmina d’addictes. L’any 1984 el president Lerma —sense necessitat de fer-ho ni clam popular que li ho demanara— convertia l’Himne en himne oficial de la Comunitat Valenciana.
Enguany, Vicent Flor i Moreno —descendent directe del comandant almogàver Roger de Flor i de l’obrer anarquista Pepe Moreno— ha pres la primera estrofa com a títol del seu llibre: Noves glòries a Espanya. Últimament li he fet broma, a Vicent, perquè em recorda aquell escriptor i periodista madrileny entestat a parlar de su libro en un programa televisiu. La veritat és que en som molts els qui parlem del llibre de Vicent i des de fa molts anys, en el meu cas prop de vint. Sí, hem passat molt de temps parlant d’anticatalanisme i identitat valenciana, que és justament el subtítol del llibre. Costava de pair que el nacionalisme valencià, tan fonamentat en la història, tan modern, tan racional i culte, fóra marginal i que el blaverisme, tan barroer i acièntific, ens arrasara en les urnes.
Amb el declivi electoral d’Unió Valenciana —i el lent però constant ascens del Bloc— alguns vam creure que el malson havia acabat. Però, com en el conte d’Augusto Monterroso, quan ens despertàrem, el dinosaure continuava allí. I amb una vitalitat espatarrant. Llegiu el llibre de Vicent si és que encara no ho veieu clar. No és una radiografia del blaverisme. És la taxonomia, la vivisecció, l’arbre genealògic i el manual d’instruccions. Tot amb el rigor propi d’una tesi doctoral —la seua— i cap full concedit al tedi. Acaba l’amic afirmant que “Les coses podien haver sigut diferents. Tanmateix, el blaverisme ho impedí.” Pregunte jo: poden encara ser diferents? Millors, vull dir.
Un vot a Esquerra fot la dreta?
En les recents eleccions autonòmiques, Esquerra Republicana del País Valencià ha aconseguit 11.116 sufragis. Amb un vídeo de 03:41 minuts, Agustí Cerdà, president del partit i aspirant a la Generalitat, repassava la seua trajectòria vital, acadèmica, laboral i política. Són molts anys de treball pel país, per una determinada idea de país, d’acord, però se li ha de reconéixer l’esforç. Cap al final de la gravació i del café amb gel que pren, el cap de cartell republicà reforça el lema de la formació: “Un vot només, un vot a Esquerra fot la dreta.” En la solitud d’eixe vot al qual invoca, hi ha la determinació de ser testimoni. Algú podrà escriure, demà o d’ací cent anys, que en 2011 l’independentisme català representava el 0’45% de l’electorat valencià. No criticaré en cap cas el vot testimonial, he votat moltes vegades sabent que la meua opció difícilment aconseguiria representació. Ara la qüestió és si realment els votants d’ERPV han assolit l’objectiu que els prometia el partit: fotre la dreta. Amb un verb tan polisèmic, això hauria sigut possible, en l’accepció de molestar, si els electors hagueren afegit a la papereta republicana pólvores d’esternudar i sempre que fóra l’interventor del PP qui n’obrira el sobre. Bastant complicat, no? Fotre també vol dir copular i copular és acoblar-se, reunir, coordinar. Van fotre ERPV i el PP el passat 22 de maig? No és tan difícil, no, al cap i a la fi eixe dia era la festivitat de santa Rita de Càscia, 
advocada dels problemes maritals i les causes impossibles. Anem allà. Tal com comentava l’amic Juli, Compromís ha quedat a 3.277 vots d’obtenir el segon diputat per Alacant i a 450 vots a Castelló. ERPV en va obtindre 3.337 i 2.380 respectivament. Cite ara literalment: “Com que no hi ha cap altre partit de tall nacionalista valencià o català que es presente per Alacant [ni per Castelló] no és descabdellat pensar que eixos vots haurien vingut a Compromís.” Així doncs, a qui ha fotut el vot d’ERPV no ha sigut a la dreta, sinó a l’esquerra, al nacionalisme valencià. Potser eixe és l’objectiu dels dirigents d’ERPV, però estic segur que no és el dels votants. Si en coneixeu algun, feu-li la reflexió.
Ja tocava!
Dijous 19 de maig, a penes em mira, mentre revisa papers una companya em llança l’auguri lacerant: “No entrareu a les Corts, tu ho saps.” 1991, 1995, 1999, 2003… un calfred em recorre, però no puc defallir, la mire fit a fit, somric i responc: “Sí que entrarem, ja ho voràs.” Me’n vaig del despatx repassant el viacrucis: 1991, 1995, 1999, 2003… Faig memòria i en cada estació ressona espectral la maledicció quasibíblica: “No entrareu a les Coooooooorts, tu ho saaaaaaps.” Però jo tinc fe, la fe de la cançó: “Fe no és esperar, fe no és somniar, fe és penosa lluita per l’avui i pel demà. Enterrem la nit, enterrem la por, apartem els núvols que ens amaguen la claror.”
Diumenge 22 de maig. Vaig a votar amb ma mare, ma tia i la xiqueta, la família que vota unida roman unida. I ja veus com estic hui: content per primera vegada l’endemà d’unes eleccions. De no arribar al 5 de l’aprovat, ens hem plantat en el 7 del notable. 175.087 valencians i valencianes hem votat la Coalició Compromís. Som nacionalistes, ecosocialistes, verds, blaus, rojos de vore tanta negror al país nostre. Per fi hem obert el cava, el vam posar a la nevera quan encara es deia champagne. Ara a treballar pel canvi real, tenim sis diputats a les Corts, 345 regidors als ajuntaments —dels quals, 3 a València, 2 a Castelló i 5 a Alcoi— i tota l’energia que dóna l’èxit. Anit, a Alacant, l’amic Josep Miquel feia en dos paraules la millor anàlisi: “Ja tocava!”
With thunderous applause
No eixim del cine ni de la realitat crua i nua. Tercer episodi de la saga Star Wars, el senador Palpatine és investit d’un poder desmesurat per l’assemblea galàctica, després sabrem que qui havia de salvar la república és el seu pitjor enemic: el sinistre i arrugat emperador. Llavors, just quan l’ovació interplanetària aclama el nou líder, la reina Amidala (Natalie Portman) té una frase memorable: “Així mor la llibertat, amb un estrepitós aplaudiment”. Diuen que George Lucas la va afegir al guió per a criticar la Patriot Act i altres mesures de l’administració Bush, que retallaven drets per a apedaçar la seguretat nacional. La setmana passada vaig recordar la frase. Francisco Camps arriba a les Corts Valencianes, no ha dit res, no ha dut res, no ha guanyat res, no ha detingut l’AVE amb els seus braons per a evitar que xoque amb un autobús escolar. No ha fet res d’això, però el rep un aplaudiment estrepitós. Entra a la cambra amb un somriure tens, té els cabells més blancs. Açò l’està afectant, passa del silenci consirós a l’arenga subjugadora. La muntanya russa que Zaplana plantà a Benidorm és un humil tobogan al costat de les pujades i baixades de l’actual president. Sap que guanyarà, diu que dos terceres parts del pròxim parlament seran del PP, però enmig estan les eleccions i, ai las!, els tribunals. Necessita enquestes i 
ovacions que l’acotxen, però no te’n refies, Paco, les enquestes també s’equivoquen i l’escalfor sonora dels aplaudiments de hui pot ser demà calfred metàl·lic de ganivets. Recorda a Juli Cèsar, a Matas, a Gadafi, la fredor atlàntica de Rajoy… Tot fa voltes i més voltes a la testa presidencial i eixa xica no calla. La diputada faltona d’ulleres de pasta i intolerables camisetes li diu el nom del porc, li recorda l’atur, li retrau la dilapidació, li augura la lapidació. No és tan guapa ni tan jueva com Portman, però Mònica Oltra és una veu necessària en un parlament ple de rentacares i estaquirots. A més, tal com va el país, la diputada nascuda a Neuss tindrà tants vídeos en YouTube com l’actriu de Jerusalem.
Comentaris recents