Home » Posts tagged 'país' (Page 9)
Tag Archives: país
That’s entertainment!
Com més pense en l’inici d’esta legilastura en les Corts Valencianes, més me’n recorde de La vida de Brian, la divertidíssima pel·lícula dels Monty Python. Crec que va ser Oscar Wilde qui va dir que la vida imita l’art i així passa en este cas. L’any 1979, quan es rodaven les desventures de Brian, hi havia una Esquerra Unida del País Valencià —però no l’actual, sinó un partit, per dir-ho sense adjectius, només d’ací, res a vore amb el PCE—, no existia el Bloc i feia ben poc que el PSPV s’havia integrat en el PSOE.
28 anys després, l’esquerra parlamentària s’entesta a emular les maneres de fer oposició a l’imperi del Front Judaic Popular, el Front del Poble Judaic i el Front Popular de Judea. L’Esquerra Unida més oficial decidix unilateralment que Amadeu Sanchis representarà Compromís pel País Valencià en el Consell d’Administració de RTVV, Esquerra i País planeja passar de corrent a partit, les seues diputades, auxiliades pels diputats del Bloc, es giren contra Glòria Marcos, la pobra es desmaia. En conhort seu, acudix una mainada, entre la qual hi ha Sanchis mateix, qui, després d’oposar-se a anar en coalició amb el Bloc, signa un manifest en què es reivindiquen els principis del Compromís i als nacionalistes conjurats se’ls reprova l’”actitut” (sic).
Per si no en teníem prou, va Pla a la ràdio i, així, amb ganes de fer amics, amolla que “a l’esquerra del PSPV no hi ha res”. Home, Joan Ignasi, que són molts ajuntaments i la llista municipal de València. Quin panorama! No m’estranyaria gens que apareguera Camps vestit de Sant Jordiet i ens fera copiar a tots cent vegades “S’escriuen amb d els mots femenins formats amb les terminacions cultes -etud i -itud”, com en aquella escena de “Romani ite domum”. Més enllà de disgustos, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Punt 2 i el retorn d’Eduard Mira a la gestió cultural a casa nostra, no sé què ens han donat els romans. Ara bé, no estaria malament que ens retornaren el grup mixt de les Corts, com en els temps d’Aureli Ferrando i Pere Mayor. Això facilitaria molt les coses, es podria visualitzar més clarament la diferència de criteris que hi ha en l’arrel d’este desori. Com que eixa endogènesi, que d’un grup parlamentari en faria dos, és hui en dia inviable, demane trellat i, independentment de quina siga la síndica del Compromís, mecanismes equitatius per a defensar els models de país que tenen Marcos, Albiol i Torró, d’una banda, i Oltra, Mollà, Panyella i Morera, de l’altra. Uns models que, ni que siga tangencialment, tindran molts més punts en comú que els que trobaran en el PP i el PSOE.
A diferència de Pla, jo sí que considere que el Compromís es va bastir amb il·lusió. Potser no hi havia molta il·lusió de fer-lo a ell president, però sí que n’hi havia de canviar el signe polític de la Generalitat. Però, com que no s’aconseguí l’objectiu, a la responsabilitat de coalitzar-se per no perdre ni un sol vot, havia de seguir la legitimitat per a continuar endavant amb els projectes polítics de cada formació. No veig la crisi tan greu. El perill està a continuar este ball de Torrent durant més temps, l’esquerra apareix més que mai en Canal 9 i això ja és un mal símptoma. Algú hauria de dir ben fort en la tenda del Compromís que l’enemic són els romans i, ja que estem, començar a xiular la cançoneta. Always look on the bright side of life…
Gibraltar
Despús-demà, 4 d’agost de 2007, farà exactament 303 anys de la rendició de Gibraltar a les tropes angloholandeses del príncep Hessen-Darmstadt i l’almirall anglés George Rooke. Aquell fet d’armes va tindre lloc en el marc de la Guerra de Successió a la corona dels regnes d’Espanya, que es disputaven Felip d’Anjou, qui finalment seria el rei i, per tant, el primer sobirà Borbó al sud dels Pirineus, i l’Arxiduc Carles d’Àustria, en favor del qual lluitaren la major part dels valencians. Enguany, rememorem el tercer centenari de la batalla d’Almansa i les desastroses conseqüències que tingué per al nostre país. D’allò, se n’ha escrit i parlat molt i, amb molt d’encert, Al Tall va cantar al mal d’Almansa, en un treball al qual reconeixem molts el fet de ser la primera classe d’història en què se’ns explicà justament això: la nostra història. Només calgué una cançó a ritme de marxa mora, per a descobrir-nos els pretendents a la corona, Berwick, D’Asfeld, Basset, Xàtiva socarrada pels botiflers, la Nova Planta, els maulets…
Potser la Gran Bretanya té un deute amb Basset, ja que este geni militar d’Alboraia participà activament en la presa i en la posterior fortificació i defensa de Gibraltar, especialment quan el 10 de novembre de 1704, cinc-cents soldats francoespanyols, guiats pel pastor Simón Susarte, atacaren la fortalesa de Gibraltar des de dalt del penyal mateix. D’aquell aleshores ens ve bona part de d’este ara, a nosaltres i als llanitos.
Tot això, i molt més, fa recomanable la visita a Gibraltar. Si aneu, per una contínua mesura de pressió dels governs espanyols, haureu de fer una cua de prop de dos hores per a entrar i eixir de la colònia, però val la pena. Una vegada allà, sorprén trobar-te un ambient tan britànic, amb edificis victorians, guàrdia impassible davant la casa del governador i gastronomia millorable, i alhora tan divers, tan melting pot. La majoria és catòlica, però hi ha protestants, jueus, musulmans… Per a fer compres, val tant la lliura esterlina com l’euro i la major part del personal parla igualment bé l’anglés i l’espanyol. Jo vaig preguntar a un policia, el típic bobby, pel museu de la ciutat i vaig quedar de pasta de moniato quan em va contestar, amb un accent andalús que tombava, “¿Er museo? Siga usté esta calle, gire a la deresha y allá lo va a encontrar”.
Cada 10 de setembre Gibraltar reafirma la seua voluntat de continuar sent britànica, la qual cosa sol provocar una mena de flebitis pàtria a Espanya. Enlairen la bandera de Gibraltar, que compartixen amb la veïna ciutat de San Roque, canten, ballen, beuen i s’acaba la festa. L’endemà, per damunt de banderes i estatus, la gent d’una banda i l’altra d’esta frontera viu i s’entén d’allò més bé.
El nom de la cosa
Com s’esdevé amb l’ou i la gallina, és difícil discernir si el nom fa la cosa o la cosa fa el nom. Vés a saber. Quan els noms són propis, la cosa es complica encara més.
Un dels primers records televisius que tinc és el de l’esclau africà fuetejat pel seu amo mentre li preguntava “¿Cómo te llamas?” —aleshores només hi havia la Primera i la que anomenàvem UHF, que eren, per descomptat, en castellà. El torturat responia repetidament “Kunta Kinte”, que era el nom amb què havia arribat des d’Àfrica carregat de cadenes, però al qual, malgrat les cadenes, no volia renunciar. Tant li feien els colps i les vegades que li repetiren el seu nom d’esclau (Toby), ell era Kunta Kinte i la sèrie de què parle es deia “Raíces”.
Doncs bé, un sector del PSPV, després d’anys flagel•lant el fet diferencial valencià on nasqué, es planteja extirpar el País Valencià de les seues sigles.
No és estrany, des que en 1979 s’integraren en el PSOE han anat sucursalitzant-se, amb una fe de convers que ni sant Pau en el camí de Damasc. Ens encolomaren allò tan anodí de Comunitat Valenciana en l’estatut d’autonomia i, des d’aleshores ençà, han reduït, descafeïnat i menystingut les sigles i el perfil propi.
L’administració de Lerma estava tan identificada amb la del govern central que el descrèdit de González (els GAL, Roldán, Filesa, Malesa…) l’havia d’arrossegar forçosament a la derrota. Una imatge diferenciada potser els havia pogut salvar, però no en tenien. Ara diuen que és això el que volen, diferenciar-se de Madrid, perquè l’efecte ZP no ha els ha tret de l’oposició. I el canvi, la diferència, la renovació ha de passar, veges tu, per l’anatema al nom País Valencià. Quines coses! Tal com jo ho veig el que aconseguiran amb això és semblar-se més i més al Partit Popular de la Comunitat Valenciana. Tal faràs, tal trobaràs.
Comentaris recents