Home » Posts tagged 'política' (Page 5)
Tag Archives: política
99
M’enganyà des del primer dia. Em va dir que seria una cosa i va ser tota una altra. Per culpa seua entrava a casa gentola impresentable: xulos i fulanes fluixos de bragueta, bròfecs de crit fort, polítics de ponent i d’altres aponentats, pallassos sense gràcia, flamenques ben poc flamenques, el festival de l’OTI… Allò era un infern, en la tómbola del món catòdic m’havia tocat la penyora. Es gastava els diners que no teníem, era mentidera, tendenciosa, maquinadora, puta, beata, coenta i no sé quantes coses més. Però jo l’estimava, l’estimava, sí, perquè era meua.
Ara que me l’han morta, vull oblidar tot això. Recordaré tot el que em vas donar de bo, tot el que vam viure junts quan jo et mirava al ulls i tu em parlaves la meua llengua. L’humor de Joan, la Bola, els dibuixos tots —Shin Chan en valencià em resulta més graciós que en dialecte barceloní—, la saviesa d’en Pellicer, magnífics documentals de la BBC doblats en un valencià correctíssim, els documentals de producció pròpia, Remeis al rebost, Cor de festa (pobre Julio, se n’anà sense aprendre a pronunciar les vocals obertes), les retransmissions de la Calvalcada, i les del Misteri d’Elx, Trau la llengua, Gormandia, les sèries, jo no veia l’Alqueria, però ma mare sí, Maria Abradelo com a exemple d’integració…
Descansa en pau, estimada RTVV. No ressuscitaràs al tercer dia, serà cosa d’any i mig. Seràs el Nou Nou i seràs per fi la nostra, de tots.
Tripartits
El passat 30 de setembre Anna Climent Montllor prenia possessió de l’acta de regidora de l’Ajuntament d’Alcoi. Conec Anna des de fa molts anys, és una persona intel·ligent, treballadora i batallera, ho farà bé. A més, amb la seua entrada a la corporació Compromís se situa al capdavant dels grups municipals quant a apoderament de les dones: de 5 regidors que tenim 3 són dones (60 %). Per darrere queden el Partit Popular (5 de 9: 55 %), el PSOE (3 de 7: 42 %) i Esquerra Unida (cap de 2: 0 %) i els no adscrits (cap de 2: 0 %).
Este nou canvi en la composició del nostre ajuntament és conseqüència de la renúncia de Rafel Carbonell a la política professional i l’epíleg d’un pacte tripartit d’esquerres, que havia de ser epopeia i acabà sent tragèdia, especialment per al Bloc. La lliçó que tots en podem traure és que un èxit mal gestionat pot esdevenir fracàs (el de Compromís) i que, amb habilitat i una conjuntura propícia, la pitjor derrota pot convertir-se en una dolça victòria (la del PSOE).
Alcoi no és el centre del món, d’acord, però quan fa dos anys la suma de socialistes, nacionalistes i comunistes treia el PP de l’alcaldia, molta gent mirà la nostra petita ciutat amb una gran il·lusió i es començava a dir que Alcoi era un banc de proves per al conjunt del País Valencià, que el que passara a l’Ajuntament d’Alcoi entre el 2011 i el 2015 podria extrapolar-se a la legislatura autonòmica 2015-2019. En això tenen raó, pot tornar-nos a passar.
I alguns encara creuen en les bondats del contrincant, la bona fe de tots els que volem un canvi, la unitat de l’esquerra, el valencianisme del PSPV, la lleialtat d’Esquerra Unida… He vist més candidesa en molts dels nostres militants que en Elmo i Winnie-the-Pooh junts. Així les coses, amb l’excitació de les enquestes favorables, el blat encara per ensacar i el discret festeig que mantenen Ximo Puig i Rosa Díez (vegeu El Temps núm. 1.515), jo continue malfiant-me. I tant que vull tirar el PP de la Generalitat; ho necessita el poble i ho necessita el PP mateix. Ara bé, el gat escaldat amb poca aigua n’hauria de tindre prou. Si estiguera en la meua mà, no consentiria que Compromís entrara en un altre govern tripartit, llevat que la presidència de la Generalitat recaiguera sobre Mònica Oltra, més que probable candidata de la coalició.
La importància no està tant en les sigles que ostenten aquella conselleria o l’altra, sinó en les polítiques que s’hi apliquen. I, amb els escons suficients per a condicionar l’acció del govern, es pot fer més des de fora que des de dins del Consell. M’agradaria que tot açò es tinguera en compte, si finalment té lloc l’anhelat canvi de cicle. També estaria bé que Rafel tornara a la política activa.
Visca Catalunya lliure (de caspa)
Fa 299 anys, després d’una resistència heroica, sostinguda en gran part pels regiments valencians de Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu dels Desemparats, Barcelona era ocupada per les tropes de Felip V. Conten les cròniques que l’endemà, malgrat la desfeta, els menestrals de la ciutat van tornar a la faena i els botiguers van obrir. És fàcil convertir una gesta bèl·lica en motiu de festa nacional; anar al treball, muntar la parada té menys èpica. Passats tres segles, els catalans estan tan orgullosos d’haver lluitat a mort per les seues llibertats col·lectives com d’haver continuat fent vida en haver-les perdut.
Fa dos nits, escoltava les opinions de la cadena líder de la radiodifusió espanyola. Els tertulians lamentaven la no-elecció de Madrid per a acollir els jocs olímpics de 2020. Un d’ells retreia als aspirants el recurs a la diversió i el bon menjar, es dolia del tòpic, reclamava que Espanya és més que això. Un altre va aprofitar l’argument per a canviar de tema i embastar el COI amb la diada. Comentava Fernando Vallespín que dissabte es va quedar fent zàping i va trobar en TVE l’emissió d’una pel·lícula espanyola del 2006: Desde que amanece apetece. El títol i la trama de l’obra degueren colpir profundament el catedràtic madrileny perquè va afirmar el següent:
“Si yo fuera catalán, sería independentista […] Hay una parte que seguimos asociando a lo racial, a lo nuestro, que tiene mucha caspa, que es muy cutre […] El proyecto independentista catalán claramente es expresión de la necesidad de… un poco la percepción de que hay un barco que se hunde y de que nosotros tenemos un bote aparte y si lo separamos nos podemos salvar”
Eixa és la qüestió. No crec que Mas o Junqueras pogueren explicar-ho millor. Hi ha la possibilitat de salvar-se d’un naufragi i, a més, el desig d’espolsar-se una caspa aliena. La caspa de la honra sin barcos, dels 300 metres quadrats de bandera, “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”, “¡Viva Honduras!”, “…de follar no te libras”, la cabra de la Legió, ¡Gibraltar español!, Cachuli, “Luis, sé fuerte”, el quilòmetre zero, el Toro de la Vega, háblame en cristiano…
Per tot allò de fa més de tres-cents anys i tot això d’ara, a molts no ens fa falta ser catalans per a ser independentistes. Feliç diada, germans.
Delictes i fatxes
En Delictes i faltes, Alan Alda interpreta un productor de televisió reeixit i encantat de conéixer-se. Una de les frases que repetix per al documental biogràfic que, a desgrat dels dos, li està fent Cliff Stern (Woody Allen) és “si es corba té gràcia, si es trenca no en té”. També afirma el personatge que “tragèdia més temps és igual a comèdia”. Només des d’una òptica així, es pot entendre l’actitud condescendent del PP amb els joves militants fotografiats en actituds poc decoroses i liberals.
Per als populars deuen ser comèdia la salutació feixista de Xesco Sáez, les banderes amb emblemes nazis amb què apareix Jorge Roca o la fresca alegria supermegacasual de Paula Carda i les seues amigues, immortalitzades amb l’estendard de la Cruzada. Sí, ells i elles somriuen i això és perquè fan comèdia. És diferent l’actitud de Dani Terrades, braç en alt, impasible el ademán davant d’un monument als caídos, i de Carmen Melissa Ferrer, regidora de Joventut i Sanitat a Canals, retratada amb perfil altiu, camiseta cenyida de la Roja i bandera preconstitucional al fons, en el que m’ha semblat una corprenedora al·legoria choni de l’Espanya imperial franquista. L’un i l’altra, malgrat la tensió i la rectitud, es corben, no es trenquen i, per tant, tenen gràcia. On tenen la gràcia? Sí, justament on acabes de pensar.
Com que ja estàvem passant-nos amb els pobres innocents, no ha faltat qui ens ha dit que fer-se una foto amb la bandera de la Segona República és tan reprovable com fer-se-la amb la del règim. No, no és el mateix perquè en la Guerra Civil Espanyola, com en la Segona Guerra Mundial, sí que hi havia bons i roïns. I ací van perdre els bons. Per això hui estos xiquets i xiquetes, balilles i Sección Femenina del segle XXI, poden exhibir-se amb esta simbologia de l’odi sense que els coste el càrrec. Al remat, estan donant la raó a Manuel Fraga. El presidente fundador del PP, redactor de l’actual constitució espanyola i exministre de Franco sostenia que Espanya ha d’estar agraïda al Partit Popular perquè manté adormida, entre les seues files i votants, la major part de l’extrema dreta. Ara s’ha vist, de nou.
En fi, que tot açò ens servisca d’excusa per a tornar a vore Delictes i faltes.
El vell i la mar
Dimarts hi havia bandera verda a l’Albir. M’agraden també les platges de pedra, l’únic inconvenient és que en no res que hi entres ja estàs amb l’aigua al coll. L’aigua, Alcoi. Jean-Marc, cunyat i gascó, i jo ens banyem amb les xiquetes. Uns metres més a l’esquerra un senyor d’uns 65 anys i barba blanca conversa amb un jove en la llengua del país. El gascó li troba una semblança, “Mira, Hemingway”, em diu. Llavors salude el barbut Josep Pérez i Tomàs, qui a partir de hui serà el Hemingway alcoià.
Fem una conversa breu. D’ací a poc es jubila, demane si tornarà a la política ara, diu que no, que l’han temptat, però no té gens de ganes, està tot molt emporcat, el tripartit, quin desastre… Confesse les culpes pròpies, les del Bloc, en l’empastrat i li anomene els companys. “Poques idees i confuses”, és el que opina l’artista del socialisme alcoià. Vol escriure, exposar, fer versos i disfrutar. S’ho ha guanyat el bon home; que vaja bé, capità. “És que era socialista?”, em pregunta el meu cunyat. Dic que sí i dels més bons, dels que es creien la cultura, la tradició, el valencià. Li devem el Tirisiti i la cavalcada reial, jornades de sociolingüística i més coses de trellat.
Ja no queden socialistes com els vells, com els d’abans. No és que foren tots dels nostres, gent pel País Valencià, però n’hi havia un grapat. Els actuals sols s’esforcen per ser una sucursal i el seu valor s’enfonsa com una pedra a la mar.
De putes
Començarem amb una historieta real. Dos matrimonis de la comarca van cap a València a passar la vesprada de dissabte fent compres. Ells empresaris, elles felices esposes. Arribats al cap i casal, decidixen segregar-se per sexes i quedar a tal hora en tal lloc. Les dones anaren de botigues; els homes, de putes. Se’ls va fer un poc tard als xics, hi ha bonegó conjugal: “Ara arribeu?!” Un d’ells va respondre sincer: “Pos venim follats”.
Segons la Policia, a Espanya hi ha 37.000 dones que són explotades sexualment, forçades a exercir la prostitució. No estan gens amagades. Si a l’estiu aneu del Campello a la Vila per la general, podreu trobar-ne cinc o sis. També hi ha les que no veiem, les que estan dins d’alguns “hostals” de carretera, clubs i sales de festa; i les que cada dia omplin dos pàgines de publicitat del diari. Total, 37.000 dones fent de puta, esclavitzades en un estat pretesament de dret i molt sensible a la violència de gènere.
Sobre això no es legisla, deu ser l’efecte d’una mala moral catòlica. Negant-nos a actuar no resolem res, el drama persistix: 37.000 dones. El feminisme —tan eficient en altres supòsits a l’hora d’aconseguir lleis— està dividit respecte del que cal fer amb la prostitució. El debat entre prohibició i legalització l’immobilitza. En altres casos, com ara l’ordenança que PSPV i PP han aprovat a l’Ajuntament de València, l’únic que es fa és allunyar el problema dels centres urbans, amagar la brossa davall l’estora, putejar encara més a les putejades. “En el PSPV hay compañeros que se van de putas”, diu Joan Calabuig. Quin descobriment.
Jo sóc partidari de la legalització. Les dones i homes que lliurement vulguen guanyar-se la vida com a treballadores i treballadors del sexe haurien de poder fer-ho amb els mateixos drets i deures que els que opten per l’ortodòncia, la metal·lúrgia, l’advocacia o la mecànica de l’automòbil. És a dir, pagant impostos i amb cobertura sanitària i jubilació. Prostitució legal i totes les forces de seguretat i el pes de la llei contra la il·legal, contra el mala puta proxeneta, contra les putes màfies i contra el còmplice puter.
I vosaltres? Què en penseu?
El nom fa la nosa
Tal com correspon a un jove guerrer, després de les festes duia l’arcabús a l’armeria perquè el netejaren i el deixaren a punt per a l’alardo de l’any següent. Jo devia tindre vint-i-pocs anys quan la senyora que atenia el negoci, per a emplenar l’etiqueta i el resguard, em va demanar el nom: Jordi Davó, vaig respondre. Llavors ella, amb la cal·ligrafia bella i calmosa de les nostres mares (més o menys Edwardian Script), anota: Jorge Davó. Amb tota l’educació vaig apuntar: “Perdone, li he dit Jordi”. Ella: “Sí, això he posat: Jordi”. Jo: “No, ací diu Jorge”. I amb la perplexitat que se’ns fa davant l’evidència no reconeguda aquella santa dona va setenciar: “És lo mateix, no?”
No, no és el mateix. El meu nom és Jordi. Així em deia mon pare, ma mare, el meu germà, els avis, tota la família i els amics. Si em van inscriure Jorge és perquè no hi havia altra opció, en 1973 encara manava Franco. Pocs dies després de fer els díhuit anys, vaig anar al registre a “traduir-me el nom”. Jordi és, per tant, el nom amb què vaig fer la carrera, sóc pare, em presente a algunes eleccions i pague els impostos. La meua cunyada i una nóvia de l’adolescència encara em diuen Jorge. També diuen que “no me sale llamarte Jordi, siempre te he dicho Jorge”. Espere que algun dia superen eixa limitació. Mentrestant, tampoc és qüestió d’enfadar-se.
Si això val per a les persones, com no ha de valdre per a les ciutats? Ningú ha deixat de dir Lérida o Gerona perquè oficialment siguen Lleida i Girona. Si et pregunten on està Onteniente, sabràs de sobra que estan parlant d’Ontinyent. El que compta en estos casos, i en els 154 municipis valencians que només tenen com a oficial el nom en valencià, és la voluntat dels seus representants democràtics de donar importància i valor simbòlic a la llengua pròpia. És el que vaig fer jo amb la majoria d’edat.
En el ple de dilluns el PSOE, el PP i els regidors no adscrits (ex-PP) d’Alcoi van votar en contra de la moció de Compromís perquè Alcoi fóra l’únic nom oficial de la ciutat. No es tractava de prohibir res, ni de dividir la població, els nacionalistes i Esquerra Unida només feien cas de la recomanació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució reconeguda en l’estatut d’autonomia que PP i PSOE van reformar i pactar en 2006. Per a una determinada dreta alcoiana, la Y, Alcoy, és com una trinxera, l’Alcázar que no estan disposats a rendir. Per a una part de l’electorat i la militància socialista, esta ha sigut l’enèsima decepció. Potser l’última.
En l’argumentació en contra del portaveu socialista no va faltar la demagògia, tan del PP actual, d’apel·lar a la unitat davant la crisi, a la necessitat d’estar a lo que toca. També recordava que l’assumpte es va tractar fa vint-i-cinc anys. 25 anys, això és 1988! A Alcoi manava Sanus i a la Generalitat Lerma. Sanus, l’alcalde que en l’última legislatura va fer tot el possible per a donar el govern al PP i un quadre d’Antoni Miró a Zaplana, i Lerma, el candidat més votat de 1991, el gran valedor dels éssers invertebrats. Sí que té referents de futur el socialisme alcoià, sí.
En fi, tal faràs tal trobaràs. De tota manera, la marxa general del PSOE alcoià, valencià o espanyol no ens lleva el son, ni a mi ni a alguns del seus dirigents. La pèrdua de suports continua imparable, però en el ròssec i en les batalles internes trobaran un lloc per a ser regidors o diputats i, si això els falla, sempre poden tornar a ser alliberats sindicals.
Quin gran error vam cometre amb el tripartit. Torne a la festa: per ALCOI i per sant JORDI, acabe esta entrà!
Sororitat
L’últim 8 de Març em va aportar un terme per al diccionari particular: sororitat. Segons l’antropòloga mexicana Marcela Lagarde, la sororitat és “l’amistat entre dones diferents i iguals, còmplices que es proposen treballar, crear i convéncer, que es troben i reconeixen en el feminisme per a viure la vida amb un sentit profundament llibertari”. Benvingudes siguen, per tant, la sororitat i totes les legítimes aspiracions que l’acompanyen. Apunteu, amigues i amics: SORORITAT.
Lamentablement el 8 de març passat també ens va deixar una mostra de com les causes més justes poden patir els partidaris més estults. A Màlaga, la Hermandad del Coño Insumiso va traure en processó la imatge del Santo Chumino Rebelde. Tot un homenatge a la memòria de les 146 treballadores mortes el 25 de març de 1911 a Nova York, en l’incendi de la fàbrica on les explotaven. Moltes d’elles eren d’origen italià; catòliques, per tant. No crec que el seu record meresca tant d’improperi i grosseria. Se m’acut un neologisme per a definir el conjunt: VULVARITAT.
De vegades sembla que no sabem exercir la crítica i la reivindicació sense caure en l’insult i l’escarni a l’oponent. I això val tant per als pro vida que comparen l’avortament amb ETA com per als qui, en 2006, quan Benet XVI visità València, vestien aquella camiseta que deia “RITA, ¿EL PAPA SABE LO TUYO?” ¿Es pot comparar l’angoixa d’una dona a l’hora de prendre, potser, la decisió més dolorosa de la seua vida amb la freda crueltat del terrorista? ¿És que si la lesbiana és de dretes podem atacar-la per la seua orientació sexual? ¿Això no és homofòbia? Les formes diuen molt del fons; cuidem-les, per favor.
Dos detalls amb importància
Han passat 75 anys des que els avions i els aviadors que Mussolini deixà a Franco escrigueren amb sang un dels episodis més negres de la Guerra Civil espanyola: el bombardeig del mercat d’Alacant. Era dimecres, 25 de maig, 1938. Cap al migdia, gent de la ciutat i de les poblacions veïnes feia la plaça que s’hi podia fer, la fam no entén de política. Menys de 10 avions, prop de 90 bombes, més de 300 morts, milers de ferits. I després el silenci, la por, quasi l’oblit. El feixisme va ser derrotat a Europa en 1945, però a Espanya continuaria imposant el to casernari i mostrant la seua obscena dentadura almenys fins al 1975.
Dissabte passat, per fi, s’inaugurava a la plaça 25 de maig el monument que recordarà el tràgic bombardeig de 1938 i honrarà la memòria de les víctimes. Enhorabona a la comissió cívica que reclamava el monument, a les entitats i particulars que l’han sufragat i a les autores que l’han pensat i fet sense més pagament que la gratitud ciutadana. Una llàstima que l’obra només s’explique en castellà; vull dir que podrien haver inclòs la inscripció també en valencià. Sí, ja sé que estic amb el mateix de sempre, però no és només per mi ni per hui. Si tenim en compte l’Alacant de 1938, la majoria d’aquells innocents assassinats devia parlar valencià; fer present esta llengua en l’epitafi els commemoraria amb més propietat.
L’altre detall també té relació amb la guerra d’Espanya, amb el passat, però constata actituds presents i ens alerta sobre les futures. Al Congrés dels Diputats, CiU, PNB, l’Esquerra Plural, el grup mixt i el PSOE van votar a favor de declarar el 18 de juliol dia oficial de la condemna del franquisme. Com d’habitud, el PP votava en contra, però qui falta en la crònica? Efectivament, UPyD. El partit de Rosa Díez declara en el seu manifest fundacional que vol “luchar contra las tiranías que pisotean la democracia formal”, però a l’hora de la veritat als seus representants la voluntat manifesta se’ls fa palmària vacil·lació: es van abstindre. Unión Progreso y Democracia. Busqueu en qualsevol diccionari l’antònim de democràcia i sempre us donarà el terme dictadura. Els falta temps per a denunciar “el arrinconamiento docente del castellano” i “el fetichismo de la diferencia a ultranza”, però es neguen a condemnar sense pal·liatius la dictadura de Franco, qui precisament va prohibir totes les llengües diferents del castellà en la docència, l’administració, la comunicació de masses, la religió… i, ves per on, era tan fetitxista que tenia un braç de santa Teresa al despatx. Van pels vots del PP, són dels volts del PP. Compte amb esta alternativa, no ho és.
Pintades
“LES PARETS TENEN ORELLES. LES VOSTRES ORELLES TENEN PARETS”. Això és el que podia llegir-se als murs del col·legi La Salle a Alcoi. L’autor anònim reivindicava el valor de les pintades per a fer-se escoltar i criticava el tancament dialèctic de vés a saber qui. La societat en general? Els abnegats germans lasalians? L’humil excursionista matiner que fa cap al barranc del Cint? Recorde moltes pintades. A l’hospital civil d’Oliver, fa molts anys, n’hi havia una que deia “LAS BOMBAS NUCLEARES MATAN A SUS HIJOS, PERO NO LOS DESPEINAN”. O aquella a l’entrada de Muro d’Alcoi: “NI D’ALCOI NI DEL COMTAT, SOLES MURO”. I un graciós va contradir: “MURO DE BERLÍN!”
Les rèpliques solen ser millors que el missatge inicial. Al carrer Joan Cantó, un fatxeta va pintar “18 DE JULIO… OTRA VEZ” i li van respondre “¡LOTERÍA NACIONAL!”. Entre les moltes urbanitzacions de Xàbia, un ecologista va trobar lloc per reclamar “TERRA VERDA, XALETS A LA MERDA”, però va deixar lloc perquè li apuntaren “Y TÚ AL PARO, CABRÓN”. Conten que en un carrer de València algú va estampar l’amenaça “MUERTE AL CERDO DE CARRILLO” i un benintencionat vianant va advertir al dirigent comunista: “SANTIAGO, TE QUIEREN MATAR EL CERDO”. Més recent era aquella combinació en què el primer havia escrit “NACIÓ VALENCIANA!” i el segon va rematar “…Y MURIÓ FALLERA”.
N’hi ha que feien versos i tot: “FASCISTAS, BURGUESES, OS QUEDAN POCOS MESES”, podíem llegir a les escales de l’institut Jordi Juan d’Alacant; abans d’arribar al Pare Vitòria d’Alcoi, els i les alumnes passaven per davant d’una inscripció aclaridora: “DE GRIS O DE MARRÓN, UN CABRÓN ÉS UN CABRÓN”. No vull acabar esta memòria de l’esprai sense citar-ne una, també de la transició, que continua de plena actualitat i podem dedicar al nostre Molt Honorable i al partit que el sustenta en la Generalitat: “MOLTA TRACA I POC PARLAR VALENCIÀ”.
Ara bé, no hem de perdre de vista que en democràcia hi ha altres maneres d’expressar les pròpies idees i que fer pintades és una porcada més gran que la de Carrillo. Ni la raó, ni la rima, ni l’enginy disculpen la gamberrada. La nit del 15 de maig passat, algú es va dedicar a omplir Sant Joan de pintades contra la construcció de la futura Universitat Catòlica d’Alacant. Jo també estic en contra d’eixe projecte, especialment perquè em sembla que l’alcalde Aracil, a qui també van embrutar la porta de casa, s’ha encabotat a tindre un campus al poble al preu que siga. Recordeu la història d’amor entre Camps, Eclestone, València i la fórmula 1? Eixa sentor fa la séquia.
Doncs bé, no m’agrada com va això de la Catòlica d’Alacant, però tampoc que ningú es dedique a sullar parets amb nocturnitat i traïdoria. Per cert, si voleu saber més sobre què guanya i què perd el poble amb la nova universitat, llegiu el que ha escrit Albert Caturla, amic meu i portaveu de Compromís a l’Ajuntament: “La primera pedrà de la UCAM”.
Comentaris recents